Enrique Ferre(r) Durán
Com va arribar a la deportació?
Naix a Amposta el 25 de setembre de 1925. Fill d’Enrique Ferré Berenguer i Carmen Duran Idiarte; té una germana, Carmen Ferré Duran. Nascut també Ferré, ell emprarà en tots els documents posteriors “Ferrer” amb erra final.
En finalitzar la guerra, la família s’exilia a França. El 13 de febrer de 1939, ingressen a Les Alliers, un camp de refugiats prop d’Angulema on realitzen treballs no retribuïts. Poc després de la invasió alemanya de França, són obligats a viatjar en el Comboi dels 927, primer tren nazi de deportats amb famílies. El trajecte dura des del 20 fins al 23 d’agost de 1940.
Com la va afrontar?
El 24 d’agost obliguen pare i fill, juntament amb els majors de 12 anys, a baixar del tren i ingressar a Mauthausen. Amb només 14 anys ja el cataloguen de Rotspanier. Suporta la mort del seu pare 5 mesos després d'arribar-hi.
Entre juny i octubre de 1943, és sotmès a 2 intervencions mèdiques: una per un esquinçament a la cuixa esquerra i l'altra, per una úlcera venosa conseqüència d’una deficient curació de la primera.
S’integra l'1 de novembre de 1944 al Kommando Poschacher, on gaudeix durant uns mesos de millors condicions de vida.
És alliberat el 5 de maig de 1945; tot i que no l'evacuen fins al 18 de maig, ja que com a apàtrida cap país el reclama. Finalment França, gràcies a la pressió dels deportats francesos, decideix acollir els republicans.
Quines van ser les conseqüències?
Als 19 anys torna a França, on intenta refer la vida mentre mare i germana encara l’esperen i l’empadronen el 1945 a Amposta. Entre els anys 1958-59 realitza diverses gestions a través d’OFPRA (l’agència de l’estat francès encarregada encara ara dels drets i els ajuts als refugiats) per aconseguir el certificat de refugiat per a ell i per al seu pare, a fi de rebre ell i la mare la pensió francesa i la indemnització alemanya com a víctimes de guerra i de la persecució nacionalsocialista. Durant aquest temps viu a Toulouse, Le Teil, Sarrebourg i Rueil-Malmaison.
El 23 de setembre de 1950 es casa amb Luigia Orsingher i té 2 infants. Exerceix l’ofici de paleta.
No sabem res encara sobre la data de la seva mort perquè no hem pogut contactar amb les fonts d’informació escaients.
Vivència significativa: joventut robada
Enrique passa 9 anys de la seva vida entre la guerra, l’exili i el camp de concentració nazi. A l’inici de la Guerra Civil només té 10 anys. Als 13, s’exilia amb la família a França i deixa enrere l’escola, els amics de classe i del poble, casa seua... Només es preocupa de fugir i sobreviure.
Als 14 anys els traslladen amb el Comboi dels 27 al camp de Mauthausen. En arribar se separa de mare i germana, amb qui només es porta 2 anys. Cinc mesos després mor el seu pare i es queda sol.
Li roben una joventut que ja no viurà perquè el mal infligit i el temps perdut són irreversibles.
Memòria del territori
Reflexió de l'alumnat:
Durant aquest projecte de recerca, hem après moltíssim en tots els àmbits.
Hem après a organitzar-nos i a seguir uns passos determinats per a fer una bona recerca, però a més, parlant des d’una perspectiva més sobre reflexió personal, la història del nostre deportat ens ha fet pensar molt en com un nen tan petit va haver de passar per tota aquesta sèrie de conflictes i no ens podem imaginar què haguéssim fet nosaltres al seu lloc; ens ha ajudat a valorar la nostra felicitat i a posar-nos a la pell del nostre deportat. Totes aquestes víctimes i supervivents no han de ser oblidats, s’han de recordar i tenir present la seva història en les nostres memòries perquè no es torni a repetir.
Eva, Anna, Uma, Ona i Clàudia
Aquest treball m’ha impactat molt emocionalment i m'ha fet canviar en termes de visió del món. M'ha ajudat a respectar encara més i conèixer molts casos de migració que hi ha en l'actualitat, com també m'ha ensenyat una de les parts més fosques de l'ésser humà i del seu comportament.
En aquesta transformació m'ha fet despertar algun sentiment d'impotència degut al pensament que són tants els éssers humans que van fer possible el que Enrique i tantes persones innocents van viure i som tantes persones les que sense adonar-nos-en fem possibles moltes desgràcies actuals. El món se'ns queda molt gran i el poder pot arribar a ser extremadament tòxic i fastigós, però em sorprèn que tant perpetradors/es com bystanders, víctimes o resistents estiguin fets de la mateixa pasta.
Ona
26 de maig del 2020
INS Ramon Berenguer IV d'Amposta