Dones Sahitolli
Com van arribar a l'exili?
Atifete, la mare de la família Sahitolli, naix el 27 d’octubre de 1970 a Raushiq (Kosovo). En casar-se, 1993, va a viure a Topliqan amb el seu marit. Tot seguit marxen a Alemanya, on es queden amb permisos temporals que renoven cada tres mesos. A Tettnang naixen dos dels seus fills, la Blinera, el setembre de 1994, i el Blent, dos anys després. Quan la situació política es desestabilitza, els deporten a Kosovo. Just llavors esclata la guerra, el 5 de març de 1998 i la passen quasi tota a Topliqan.
Com el van afrontar?
Fugen de la guerra cap a l'abril de 1999 per dirigir-se a un camp de refugiats macedoni de Stankovic. Allà passen un mes. La família Sahitolli pot escollir el país on refugiar-se i es decideix per l’estat espanyol. Els envien a Catalunya.
Primer fan cap a Badalona i després a Tiana, on naix Besarta el 8 de juny de 1999.
Un mes més tard la família es dirigeix a Amposta. On s'instal·len, malgrat que tenen la possibilitat de tornar a Kosovo un cop acabada la guerra (11 de juny de 1999)
Catalunya i Amposta es converteix en la seva llar des d’aquell moment.
Quines han estat les conseqüències?
La repressió segueix després de la guerra; elles conten que una guerra com aquesta et marca, ja que deixa a nivell personal i familiar moltes empremtes psicològiques, econòmiques diferent tipus.
Després de la guerra la família extensa encara es dispersa més del que ja estava anteriorment, la qual cosa implica que en l’actualitat es reparteix entre Kosovo, Alemanya, Suècia, França i Amposta. La nostra família Sahitolli continua en contacte amb ells i amb les altres persones refugiades que els van acompanyar a Amposta. Encara avui, vint anys després, sorprenentment, els pares no tenen els papers de la nacionalitat.
Vivència significativa: Actualitat
Després de tant de camí i una història com aquesta a les seves espatlles, les germanes Sahitolli aconsegueixen una bona feina i cursar estudis superiors a Alemanya. Tanmateix, la seva família encara ha de lluitar perquè els seus pares aconsegueixin la nacionalitat espanyola, malgrat que després de vint anys d’exili reconegut hi tenen tot el dret i més si es té en compte que durant aquest temps no han parat de treballar i cotitzar aquí. És la mateixa situació d’indefensió davant dels abusos de poder dels estats que senten moltes de les persones refugiades que avui arriben a Europa, moltes d’elles també víctimes de la guerra.
Refugiats a la recerca del document d’admissió d’asil.David Ramos, Suècia, 2015
Memòria del territori
Reflexió de l'alumnat:
Aquest projecte m’ha marcat molt personalment. És un treball amb un tema que s’hauria de conèixer molt més (...). La síntesi de tot el projecte és segurament el viatge a Mauthausen. Van ser uns dies molt intensos, vaig sentir de molt prop les històries dels qui havien estat en aquells camps i sobretot mai oblidaré les expressions i la presència de totes aquelles persones d’arreu del món que van visitar els camps i feien homenatges a les víctimes d’aquell horror.
A més, en la part més enfocada a la família Sahitolli, me n’he adonat de què tot i no voler-ho, tinc prejudicis. Gràcies al projecte me n’he fet conscient i intento cada cop desconstruïr el que se’ns imposa per societat i veure a les persones simplement com a pertanyents a l'espècie humana. Ni ètnies, ni països, ni nacionalitats, religions o cultures… I a valorar les persones després de conèixer la seva història.
Clàudia
19 de juny de 2019
INS Ramon Berenguer IV d'Amposta