Agustí Maigí i Ferré
Com va arribar al treball forçat?
Agustí Maigí i Ferré, fill de Juan José Maigí Salvadó (1884) i Josefa Ferré Álvarez (1887), naix el 29 de gener de 1922 a Amposta. És el menut de dos germanes: Visitación (1910) i Jacinta (1913), i d’un germà: Joan (1915)
De família pagesa i republicana, a principis de febrer de 1939, la mare, Agustí i les famílies de les germanes creuen la frontera. Agustí porta a coll-i-bé Liberto, de 4 mesos i fill de Cinta. Quan arriben al Pertús els separen: els homes a Argelers; i les dones i els nens, els traslladen a un antic molí en desús a Oule Hautpoul, al sud de Mazamet.
Hi sobreviuen com poden mentre intenten retrobar els marits. A la tardor de 1939, gràcies a un anunci publicat al diari de Toulouse Le Midi Socialiste, ells els localitzen.
Un cop reagrupats, la Creu Roja els aconsegueix habitatge i feina a una granja a Le Cros, Lacrouzette.
Com ho va afrontar?
A principis de 1943, la Wehrmacht irromp al poble i s’enduen tots els homes com a treballadors forçats per a l’organització TODT. Agustí només té 21 anys. Primer treballa a Arcaishon en la construcció de fortins del Mur atlàntic i elaborant material per a les bases submarines. Les jornades de treball són inacabables i el menjar escàs. Finalment s’escapa amb un amic. A Bordeus, ingressa al camp de José María Otto Warncke, un personatge ambigu que, malgrat col·laborar amb l’administració nazi, havia viscut a Catalunya i lluitat a la guerra civil a favor de la República. Warncke, a qui anomenen “Papa Otto”, parla català i té una actitud protectora amb els refugiats republicans que treballen al camp. Agustí hi treballa dibuixant plànols. Finalment, quasi 10 mesos després del seu ingrés a l’Organització Todt, Otto Warncke li facilita un salconduit per tornar a Catalunya. Gràcies al qual adquireix els papers necessaris al consolat de Bordeus.
Quines van ser les conseqüències?
Agustí aconsegueix alliberar-se del treball forçat amb l’argument que ha de fer el servei militar a Espanya. El seu retorn no és fàcil perquè com a exiliat és considerat un apàtrida. S’enfronta també al dilema que mitja família es queda a França. Però ell considera que és el seu deure tornar a Catalunya per lluitar per recuperar la democràcia al seu país. Primer, les autoritats franquistes l’empresonen per pròfug, però gràcies a cartes de bona conducta aconsegueix sortir i fer el servei militar. Quan a la fi arriba a Amposta, s’emociona al creuar el pont penjant reconstruït. El 1946 es casa amb Carme Pallarés i té dos filles: Orquídea i Margarita. Treballa com a ebenista a un taller propi. Cada estiu viatja a Toulouse a veure la mare i les germanes. Canalitza els seus sentiments a través de l’art. Realitza fins a 5 exposicions individuals. L’anomenen el “pintor de la serenor”. Durant la transició es compromet amb la lluita pel restabliment de la democràcia: és un dels fundadors de Convergència democràtica a Amposta.
Vivència significativa: la separació familiar
De segur que un dels fets que marquen de forma dramàtica la vida d’Agustí és la separació de la família per la dictadura.
Aquesta separació s’inicia el 1939 amb l’exili a França, mentre el pare i el seu germà Joan es queden a Amposta, on el germà pateix la repressió franquista: Joan Maigí passa des de l’octubre de l’any 1938 fins al setembre de 1939 pel camp de concentració de presoners de Medina de Rioseco i per les presons de Valladolid i Tarragona, malgrat que a la documentació consta que “se ignora” el motiu de la seua detenció.
Però quan torna a Catalunya a inicis de 1944, ha de deixar mare i germanes a Toulouse.
Agustí fa, però, tot el possible, viatjant a França cada estiu, per mantenir uns vincles familiars que encara perduren.
La pintura i l’escultura també li serveixen per expressar aquest sentiment de profund arrelament al territori i a la família.
Memòria del territori
Reflexió:
Em sento plenament orgullosa de la feina i la recerca que he fet i en què han participat activament tant la meua família d’Amposta com la que es va quedar a Toulouse. Penso que aquest treball de recerca marcarà un abans i un després en la meua vida. Gràcies a aquest treball he pogut reforçar llaços familiars i conèixer detalladament la història de la meua família, en definitiva la meua pròpia història. Penso que aquesta investigació m’ha enriquit com a persona i també la relació amb tots aquells que n’han format part. Com deia el meu revesiaio Agustí: al final, la família sempre guanya.
Montse Ferrando Sancho