La infantesa

Segons diuen vaig formar part d'una família de pagesos de les més velles de la ciutat de Manresa, un 24 de desembre de l'any 1919. Aquesta família eren els meus pares, la meva àvia paterna, i un germà del meu pare. La meva iaia Caterina, que em cuidava, molt, era la madrastra del meu pare ja que el meu avi Maurici Casasayas Brucart s'havia casat tres vegades i la mare del meu pare era la primera dona, que igual que la segona havien mort en un part. 

Quan em van batejar em van posar el nom de pila: Maurici. tal com era tradició a la casa, jo era el que feia set dels hereus d'aquesta casa que es deia Maurici.

Així vaig ana creixent fins que comencen els meus records de la infantesa.

Un és que vaig agafar el tifus quan tenia 5 o 6 anys. Me'n recordo perquè aquell temps qui agafava aquesta malaltia i no es moria s'havia d'estar 40 dies al llit. Per fer-te baixar la febre et posaven uns pegats de ruda amb pa torrat a les soles dels peus i quan et començaves a aixecar el queia la pell dels peus i no els podies posar a terra durant una temporada. Quan vaig estar una mica refet vam anar a casa d'un germà de la meva àvia que vivien de masovers en una casa de pagès que en diuen "Les Tàpies" que és una casa que encara existeix, on hi ha una font que encara avui té molta anomenada. I allà em vaig refer del tot.

Després va néixer el meu germà, lúnica cosa que tinc present és que la comadrona que assistia a la meva mare era una senyora que era molt simpàtica perquè la trobava més guapa que les altres dones d'aquí al barri potser perquè aquí al barri tot eren pagesos i gent treballadora.

Així vaig anar creixent, i com tots els marrecs de la meva edat només erem a casa a l'hora de menjar i dormir perquè la resta del dia ens la passàvem al carrer jugant ja que no hi havia cotxes. Només passaven carros i els carrers eren quasi tots de terra. Normalment els nostres jocs de sempre eren: la baldufa, bales (caniques) o cartrons que eren les tapes de les capses de mistos i ens posàvem en una rotllana i tiràvem un taló de sabata vell, i el que treiem ens el quedàvem.

També hi havia el què en podríem dir l'art bèl·lica, d'un carrer a l'altre fèiem guerres a cops de roc. En una d'aquestes guerres em van fer un trau al cap, que encara ara se'm coneix, però llavors al revés d'ara quan algú es feia mal quan arribava a casa ens deien:

-Què t'ha passat?

-M'he fet mal.

-Massa poc, t'hagessis quedat a casa!

I encara sort que no et donessin un clatello perquè te'n recordessis.

També jugàvem a cuc-i-amagar, al cavall fort i de tant en tant fèiem el que en diem gamberrades:

-En una vora del carrer o placeta fèiem un clot a terra, l'ompliem de "caca" i a sobre hi posàvem un tros de canya, paper i terra perquè no es notés i des d'un tros lluny esperàvem que passés algú i s'hi fiqués de peus per veure la reacció que tenia.

-Una altra cosa de les que havíem fet era anar al convent de Santa Clara, on les monges eren de clausura i per comunicar-se amb l'exterior ho feien amb un torn giratori i alguna vegada hi havíem posat un gat en un sac. El posàvem al torn i llavors sentíem els crits de la monja qua el gat saltava.

-També quan arreplegàvem una moneda d'un o de dos cèntims, enganxàvem un fil a la moneda amb pega, tapàvem el fil amb terra i quan passava algú i la plegava tivàvem el fil i ens fèiem un tip de riure. Això normalment ho fèiem als hiverns que es feia fosc aviat.

(Vegeu el video on en Maurici explica algunes d'aquestes bretolades a memoria.cat)

Quan vaig tenir set anys, com molts altres de la meva edat nois i noies em van portar a l'escola de Sant Ignasi que era l'edifici on ara hi ha el Museu de Manresa.

L'horari era de 9 a 1 i de 2 a 5, tot l'any, menys diumenges i festes de precepte. En aquelles dates vaig començar a fer d'escolà a l'església de St. Bartomeu, que era a la plaça on ara hi ha el Casal del barri i havia estat un antic convent de frares. El capellà que ho regentava era: Mossèn Josep, el "Quetu" i també era rector del convent de Sta. Clara.

En aquesta església només es feia missa els diumenges i festes de precepte, llevat de la festa de la novena a la Divina Pastora que se'n feia cada dia durant nou dies i a la cloenda es feia una gran festa a tot el barri, que acabava amb una processó a la tarda. Era una festa emblemàtica de la barriada de les Escodines.

També hi havia una altra festa important per Setmana Santa. El dijous i divendres sant, coma totes les esglésies, es feia el "Monument", que consistia en una altar on durant 24 hores es deixava el "Cos de Crist" (hòsties consagrades), i aquell altar es guarnia amb ciris de la gent del barri. Els escolans i la canalla disfrutàvem rebent els ciris que portaven les dones i posant-hi el nom o un senyal, perquè després de fer-los cremar els anàvem a recollir i es guardaven a les cases perquè quan hi havia un temporal fort deien que encenent-los allunyaven els llamps. La festa d'aquests dos dies (dijous i divendres) era considerada una festa molt grossa, fins i tot de mig dijous a mig divendres es tancaven els cines, cafès ...

La gent, el dijous a la tarda i a la nit anaven a visitar monuments i a sentir cantar els cors que pels carrers cantaven la Passió, esperant el dissabte de Glòria per celebrar la resurrecció del Senyor. La canalla al costat de les esglésies o a fora anaven amb unes "masses" i uns "rau-raus", amb les masses es picaven uns taulons que hi havíem posat i amb els rau-raus fèiem soroll i d'això en deien: "matar jueus".

Acabafa la cerimònia de l'església ja començaven a voltar les colles de caramelles que duraven des del dissabte de Glòria, tot el diumenge de Pasqua i el dillus. Normalmet ho anaven a celebrar al santuari de Joncadella.

Ala petits de les cases, el dia de Pasqua, els seus padrins els pagaven la "mona", tot i que la majoria es quedaven sense perquè no hi havia diners per comprar-les. Per sort fins que vaig tenir 12 anys n'anava a buscar una a casa del meu padrí i a casa de la meva padrina.

Com he dit abans el mossèn que regentava l'església de St. Bartomeu era el rector també del convent de Sta. Clara i llavors vaig anar a fer d'escolà també a l'esgésia de Sta. Clara cada dia a les set del matí. Acabada la missa les monges em donaven una llesca de pa i una presa de xocolata, que em menjava pel camí, arribava a casa i llavors cap a l'escola. Al cap del mes emdonaven dues pessetes. (Per imaginar el valor: amb 6 o 7 pessetes et compraves unes sabates, i el jornal d'un pagès era de 6 a 8 ptes.)

(Vegeu el video on Maurici parla sobre els preus d'abans a memoria.cat)

A l'escola hi vaig anar 5 anys i no vaig tenir mai problemes amb l'ensenyament, ja que a mi se'm donava la geometria, la geografia i el dibuix. Jo sempre esperava que fos el sant d'algú de la meva família perquè si ho deies al mestre et guiava per fer un dibuix de felicitació.

Els deures que ens donaven mai els havia fet a casa perquè els feia quan els dictaven o durant la mitja hora d'esbarjo que ens donaven.

Durant el temps que hi vaig anar, mes o menys quan tenia 10 anys, van fer un concurs de totes les escoles públiques de Manresa i de la meva escola el mestre ens hi va fer anar a dos més i a mi. El concurs consistia en fer unes operacions de matemàtiques, escriure una carta a un amic o familiar i una redacció. Va resultar que, tot i que mai m'ho hagués pensat perquè vaig ser el primer en marxar, em van donar el 1r. premi, que consistia en un diccionari de gran volum de "Lengua española".

L'últim any que vaig anar a l'escola, el mestre que es deia senyor "Guiu" em va fer comprar uns llibres perquè el que apreníem a l'escola jo ja hi havia superat.

(Gaudiu dels quaderns d'escola d'en Maurici Casasaies a Memoria.cat)

Potser d'aquí va venir que als 12 anys, quan els meus pares em van treure de l'escola, el mestre va venir a visitar-los dient que era una llàstima...

Però en aquells temps ni l'opinió contava ni els pares estaven per despeses tan grans.

Quan vaig tenir 8 anys, vaig començar a anar a doctrina durant més o menys un any i llavors vaig fer la Primera Comunió. En aquella època quan feis la Comunió el costum era que acompanyat pels teus pares o algun familiar anessis a visitar els amics i parents més pròxims donant-los el recordatori i quasi sempre arreplegaves alguna propina.

En aquella època molts diumenges a la tarda, amb la meva àvia, anàvem al cine, i així fins a l'any 31 quan va entrar la República.

Recordo que per aquí al barri la gent estava esverada perquè deien que a l'ajuntament havien tirat els quadres del rei pel balcó i que a baix a la plaça hi calaven foc.

En aquest mateix any van inaugurar el sanatori de Sant Joan de Déu, i com que el meu pare hi havia treballat algunes temporades amb el carro mentre feien obres, com també altres pagesos del barri (precisament un noi de cal Passarell hi va morir d'accident). Sigui com vulgui no sé què van parlar entre el meu pare i els "hermanos" que hi havien perquè els portéssim la llet. El meu pare va comprar un parell de vaques i jo ja no vaig anar més a l'escola i vaig dedicar-me a munyir vaques i repartir llet.

Llavors a casa, a l'entrada hi van fer una mica de botiga, que és el que encara hi ha, on veníem la llet al detall. Jo n'anava a repartir pels pisos i cases, així vam arribar a tenir fins a dotze vaques, la llet de les quals veníem a 60 cèntims (de pesseta) el litre.

En els disturbis que hi van haver el 6 d'octubre del 34, quan havia tornat a tenir majoria el govern de dretes, va passar que aquí al carrer els guàrdia civils es van endur a dos o tres de la família Conill, perquè eren el sindicat únic, recordo això perquè precisament aquell dia anant a repartir la llet al carrer de Sant Miquel, on hi ha la botiga de pesca salada, anava a un tercer pis i hi entrava per una barberia que hi havia al costat d'aquesta bacallaneria. Però en aquesta escala no hi havia llum i la gent a qui portava la llet no hi eren, i vaig deixar el pot a la porta i al baixar em vaig entrebancar i vaig topar amb una biga, i els de la barberia em van arreplegar, em van dur una farmàcia i a l'arribar a casa amb el cap lligat, ple de sang i els pots abonyegats, la mama i la iaia van tenir un gran ensurt ja que es pensaven que la guàrdia civil de cavalls que patrullava pels carrers, m'havia donat un cop d'estaca al cap.

La joventut

Per aquells anys vam conèixer un senyor que es deia Joan Duran i era el gerent d'una fàbrica de pinsos que es deia I.T.A.S.A. (Industria de turtos, aferrechos, semillas y abonos), possiblement la primera d'Espanya en preparació de pinsos per animals. Aquest senyor va venir un dia a casa a oferir-nos pinsos per a les vaques i pels porcs, i com que em va veure a mi amb el bestiar va demanar al meu pare que em deixés acompanyar-lo pels afores de la ciutat perquè ell no coneixia el terreny. Venia un cop a la setmana i jo l'acompanyava per les cases de pagès dels afores de la ciutat. Vam fer una gran amistat i ens va convèncer perquè fóssim els representants d'aquell producte. Aleshores venia un viatjant cada quinze dies, visitava els clients de la comarca, feia els encàrrecs i nosaltres ens cuidàvem de servir-los. 

Això volia dir que amb catorze anys, amb el carro i el cavall anava a Manresa Alta (on ara hi ha l'estació de busos) a descarregar els vagons de pinso que ens enviaven. Els vagons eren de 10.000 kg. i cada sac de 60 Kg. Cada cop me'n portava uns mil quilos cap a un magatzem que havíem llogat en un local de davant el bar Rocio (c. Sant Bartomeu) i des d'allí els anàvem a portar al recader, al tren o portàvem nosaltres mateixos les comandes que havia fet el viatjant. Així vam anar tirant fins a esclatar la revolta del 36...

Seguiu a memoria.cat la continuació de les memòries corresponent al periode de la guerra.

...I no vull acabar aquesta crònica sense rendir homenatge a la meva mare i a la iaia Caterina per les seves pregàries i patiments per mi, que segur que Déu va escoltar perquè vaig sortir il·lès de tantes animalades. I també a la meva dona per haver-me aguantat i cuidat tants anys i que tot i que ja estem escatxarrats no la canviaria per cap altra.

I també vull fer constar la repulsa i vergonya a tota aquesta colla de polítics que van fer la transició i als que tenim ara, que han aplaudit quan fora d'aquí s'ha jutjat als responsables dels règims semblants al que hem tingut aquí i, en canvi, ells mai han aixecat la veu per treure els draps bruts i explicar el que va passar a casa nostra.

Manresa, setembre de 2003