Les Escodines un gran barri manresà fora muralles
CASA DE LA CULLA
El records que en aquest text explico són les vivències i records del meu pare (Maurici Casasayas Aloy), que de petit va passar moltes hores a la Casa de la Culla (va néixer el 1919) i la coneixia tant com a casa seva ja que el seu padrí era l´administrador de la finca.
Sembla que antigament la Casa era ocupada per frares, era un dels edificis més antics i emblemàtics de Manresa.
La Casa de la Culla era la propietat de Manresa amb més extensió de terreny cultivable. L´amo de finca era el Dr. Busquets, de Barcelona, que tenia un càrrec en el manicomi de St. Boi. Deien que la propietat i la casa havien passat a la família de la seva dona (Srs. Pelfort) en guanyar-les jugant a cartes amb un noble de Manresa.
L´administrador de la finca era el Sr. Enric Casasayas (oncle i padrí del meu pare).
Des de molt petit el meu pare hi anava amb la seva iaia i de passada sempre li agradava anar a veure com treballaven en un forn d´obra que hi havia a uns 100 m. de la casa (mirant cap a Manresa des de l´entrada principal). Allà normalment hi feien teules i totxos, quan els coïen amb foc, era “un gran espectacle”.
La Casa de la Culla estava tota emmurallada i a la planta baixa sempre hi vivia un masover que feia de vigilant de la propietat, vivia allà amb la familia però no feia anar la terra, cuidava el pis dels amos que hi venien a l´estiu dos o tres mesos i algun cop de tant en tant la resta de l´any.
Als masovers que hi havia en aquell temps els van assassinar. El padrí, un matí en obrir la porta de la casa, va trobar la dona degollada en mig d´un bassal de sang i abans havien trobat el marit mort a la sèquia. No es va saber ni qui ni perquè ho havien fet, ja que no van robar res de la casa. Es va dir que havien estat els masons.
Després els masovers van ser la familia Cornet, el marit treballava a cal Perramon del lleixiu i la dona es quedava a casa, tenien un fill que es deia Lluís. Van ser els últims masovers o guardians de la casa.
Dins la Casa hi havia la bodega que tenia unes bótes que deien que eren de l´època dels romans, que les havien muntat allà dins mateix, eren totes de fusta molt, molt grans. El padrí sempre hi tenia una bóta de vi bo i quan hi anava el meu pare n´hi donava un vaset.
A la bodega s´hi emmagatzemava el vi dels parcers de les terres de la propietat, que arribaven fins al Pont de Vilomara. Aquests parcers havien fet contractes amb l´amo, del tipus 4x1, 4x2, 5x1 ... que volia dir que de cada quatre o cinc parts de collita n´havien de donar una o dues a l´amo.
A les terres hi havia vinya, oliveres, cereals, ametllers...
L´any que es deixava el terreny de vaga llavors no es donava res a l´amo. Per les vinyes fins al 4t. any de plantades no es començava a pagar la part contractada
En total hi havia unes dues-centes parcel·les, algunes de les quals estaven en règim de lloguer i es pagava un tant s´hi fes el què s´hi fes. El meu pare va tenir quatre parcel·les llogades, hi havia unes 12 o 14 quarteres de terra.
A la Casa hi havia unes tines adosades, a la banda de migdia, s´hi portava el vi per una porta de la muralla, de l´est, per la Cra. Pont de Vilomara. La muralla que voltava tota la Casa n´estava separada un metre i mig aproximadament, el lloc més ample era on hi havia les tines per tal que els carros poguessin passar bé i arribar dalt la tina. També hi havia una premsa i un petit garatge per quan venia l´amo, així podia deixar el cotxe (llavors quasi ningú en tenia de cotxe).
A l´hivern on hi havia les tines s´hi posaven les mongetes a assecar, ja que donava de cara a migdia i per tant era bon lloc.
Em el temps de la verema el padrí passava per les vinyes i amb la romana pesava dues o tres portadores per calcular-ne la mitja del pes i llavors deia el que s´havia de portar a les tines de l´amo. Això també era vàlid per a ametlles. olives ... quan volien collir avisaven al padrí perquè valorés el que havien de dur a l´amo.
Dins la casa, a planta baixa, es feia el vi i després el venien, el padrí portava les olives a algun molí per fer-ne oli i després es venia, com també les ametlles, i donava els diners a l´amo.
Al mig de la Casa hi havia una torre i allí hi niaven les òlives, hi feien nius cada any.
Aquesta propietat va subsistir fins en temps del Franco quan des de l´ajuntament es va sol·licitar per a fer-hi un polígon i així les terres de la Casa de la Culla han esdevingut el que ara és el polígon de Bufalvent, la Balconada, cal Gravat…
Des de Madrid es van donar uns diners a l´ajuntament per comprar els terrenys. L´amo de la propietat va posar per condició de vendre-s´ho que a tots els parcers que hi havia se´ls oferís terra a un altre lloc, amb la mateixa superficie que tenien, i que els agradés, i ell va cobrar per tant molt menys del que haurien valgut aquelles terres.
El regidor representant del pagesos en aquell moment era el Sr. Cots.
Va resultar però que des de l´ajuntament es va pactar individualment amb cada parcer però sense pagar-los quasi res amb la condició que podien continuar treballant la terra fins que no es comencessin les obres i com que la majoria s´hi va avenir, tot i ser un mal tracte, així es va acabar.
M. Àngels Casasayas Mas