Generalitats

Fins ben entrats els anys cinquanta a la majoria dels baixos de les cases hi havia un carro i un estable amb mula o matxo, cavall o burret, perquè bona part del veïnat la formaven famílies pageses amb terres, generalment pròpies, de regadiu al mateix barri o cap a Viladordis i Sant Pau; i de secà , amb oliverars, ametllers, vinya o conreus de cereals a Bufalvent o al santuari de La Guia i Torre de Santa Caterina.

Algun fill d’aquestes famílies a part de fer de pagès treballava a la Pirelli o alguna indústria tèxtil.

De bon matí en solien passar per davant de casa camí del tros; el de cal Nassos anava xiulant dalt del carro.

Ara als baixos de les cases hi acostuma haver un cotxe, llevat d’una –al carrer Nou de Santa Clara- que encara conserva carro i cavall.

Tot i que dintre d’una certa modèstia, força cases podien considerar-se cases pairals, tal com ho testimonien els motius o renoms amb que les famílies eren conegudes.

En aquell temps tots els carrers eren de terra, polsosos a l’estiu i plens de fang a l’hivern.

L’ambient era gairebé de poble, tothom es coneixia pel nom o el sobrenom, i hi havia bona convivència. Els infants encara podien jugar al carrer (a falta de llocs més adequats).

A més de la Culla, una masia fortificada, datada del s. XI (actualment Casa de la Natura 1984, i a partir del 1993 Camp d’Aprenentatge) i de can Planes, aterrada a causa de la urbanització de la Balconada, una altra pairalia de certa importància era Cal Brics, situada poc després del capdamunt dels murs del convent de Santa Clara, a tocar el “camí de Barcelona”, que havien estat els administradors de la Culla.

Als anys vint encara hi havia força cases sense aigua corrent. Els ajuntaments havien instal·lat una xarxa de fonts públiques a l’abast dels veïns. En aquest sector n’hi havia una davant l’última casa, a la dreta, dels carrers Escodines, i una altra amb abeurador pels animals, a l’inici del carrer Nou de Santa Clara, també al cantó dret, que subsistí fins més enllà de la meitat d’aquest segle. Més amunt, sota la creu del Tort, hi havia una font natural.

Això feia que a les cases no disposessin tampoc de vàter. Les deposicions eren recollides en un dipòsit que de tant en tant calia buidar, amb una mena de galleda travessada per un mànec llarg de fusta, s’omplien els barrals (portadora coberta, amb un forat amb tap de fusta) que amb el carro es traginava fins els camps on s’utilitzava com adob.

Antigament hi havia hagut un safareig públic a la primera casa a l’esquerra del carrer de les Saleses, que podia ésser utilitzat mitjançant el pagament de deu cèntims.

També l’electricitat arribà tard a moltes cases. L’enllumenat domèstic es feia amb espelmes i amb acetilè, els populars llums de carbur.

Cap a l’hivern fins gairebé els anys seixanta, en bona part de les cases les baranes dels balcons apareixien cobertes d’espigues de blat de moro, que hom feia passar a través dels barrots lligades de dues en dues amb les mateixes pellofes.

Fins força després de la guerra tots aquests carrers i places eren de terra. El primer que es va pavimentar fou el de les Escodines, que per cert va resultar molt laboriós ja que la claveguera s’hagué d’excavar en la roca viva que en força trams sortia a ran de terra. (d’ací el nom d’Escodines: codina = roca a flor de terra...); a continuació el carrer de Sant Bartomeu amb llambordins (per facilitar l’accés pendent a les cavalleries); després la plaça de Sant Bartomeu i els carrers Nou i Vell de santa Clara. Fa poques setmanes ho ha estat també el del Purgatori.

La població diguem-ne autòctona ha disminuït considerablement. Les cases han envellit i les noves generacions així que el nivell de vida ho ha permès, s’ha aposentat en pisos nous d’altres sectors de la ciutat. Actualment en tots els quatre carrers que son la base principal d’aquest treball hi ha força cases buides del tot, i en alguns només hi viu una persona sola o dues, i encara grans.

Part d’aquestes cases són ara ocupades per famílies d’origen magrebí, d’un comportament normal, amb els nens i nenes perfectament escolaritzats al “Pare Algué” principalment. També hi ha algunes famílies gitanes de fa anys, i alguna de nova.

Indústries, comerç i serveis

-Al barri hi havia tres fàbriques tèxtils: El Salt, del conglomerat Vives, S.A. amb entrada pel num 2 del carrer Sant Bartomeu (després fou l’Aranya). Al carrer Nou de Santa Clara una fàbrica de cintes propietat de Tomàs Serrahima al costat d’una altra fàbrica de teixits “Puig i Font S.A.” aquesta última feia xamfrà amb el carrer Purgatori.

També un obrador: Martell. Successor d’un empresari anterior.

-Tres carboneries: Grané al començament del carrer Escodines, en Llopis al carrer Sant Bartomeu ( a l’indret del Bar Rocio), i a l’inici del carrer Nou de santa Clara a la dreta, en Padrós (anys després Marsol). Venien carbó d’alzina que s’utilitzava a totes les cases en fogonets per coure el menjar, carbó mineral (antracita, de coc, lignit o de pedra...) llenya (de roure, alzina pi...) per a les estufes o focs a terra.

-Botigues de queviures: cal Pena i cal Genís al carrer Sant Bartomeu, 23 i 42. A l’inici del carrer Nou de santa Clara ca la Pepeta Ricart, un xic més amunt ca la Càndida (després Ricard Claret), i la “Botigueta” al num. 28 (aleshores 30) també del mateix carrer. A mig carrer de les Escodines una cansaladeria. Al carrer Caputxins hi ha via una carboneria i dues botigues de comestibles gairebé a tocar una de l’altra: ca l’Anita i ca la Florència.

-Un estanc: Carrió a les Escodines

-Tres barberies: Bonvehí, a la plaça de sant Ignasi, i Lluís Flores al començament del carrer Sant Bartomeu i al final del mateix carrer barberia Martinez.

-Una farmàcia de Josefina Oliveres (actualment Guanyabens, la filla)

-Dues espardenyeries. Una a la plaça de sant Ignasi i l’altra cap al final del carrer Escodines a la dreta.

-Dues fusteries: Majó al c. Sant Bartomeu i Cornet al c. Nou de Sant a Clara.

-Un llauner: Carrió (Viola) a tocar la plaça Sant Bartomeu.

-Un electricista

-Un metge, Sebastià Guanyabens (pare de la farmacèutica actual)

-Un curandero (Bisbal) i un parell de “sonàmbules”.

-Dues practicants: Quimeta al c. Sant Bartomeu i Antònia Ventura al c. Escodines.

-Centres assistencials: Germanetes del Pobres a l’actual Casal del Barri, Sanatori (Clínica) de Sant Josep al c. Caputxins i Sanatori de Sant Joan de Déu (aleshores per a nens afectats d’escofulosi).

Cultura

Abans de la guerra hi havia una escola ubicada als baixos de la primera casa a la dreta del carrer vell de Santa Clara, regentada per capellans, coneguda per “l’Esbarjo”, que aplegava bona part dels nois d’aquest nucli urbà.

Després de la guerra hi hagué dues acadèmies: L’Acadèmia Sant Antoni al c. Escodines i l’Acadèmia Torrents al c. Caputxins.

Al carrer de les Escodines, num. 20 des de fa poc més d’un any, hi ha la seu de l’”Associació d’Amics de la Unesco de Manresa”.

L’antic local de les Germanetes dels Pobres, que passà a ser propietat de l’ajuntament, s’ha reconvertit en “Casal de les Escodines”, el qual aixopluga les següents entitats:

-Associació Cívica Cultural, que a més de treballar per la promoció del barri, realitzen des de la idea inicial fins a la penjada, les il·luminacions de Nadal i els guarniments de les Enramades, del carrer Escodines.

-Casa de Andalucia (amb escola de sevillanes i guitarra)

-Grup enterraments

-Grup musical

-Confraria de la Divina Pastora

-Escodines Manresa Futbol Sala

-Foto Art Manresa

-Obra sardanista Nou Estel

-Societat Coral Escodines, que l’any passat va fer el cinquantenari.

-Vida Creixent

-Associació de Veïns Escodines que, entre altres activitats i gestions té cura de :

-Club de Jubilats i Pensionistes, amb diferents activitats pròpies de la gent gran.

-Biblioteca Jaume Perramon i Ros (que en fou promotor i principal animador) amb un fons bibliogràfic que ultrapassa els set mil volums. Com el Club de Jubilats és oberta de dilluns a divendres, de 4 a 8 de la tarda:

-L’associació també col·labora amb Creu Roja Joventut en la inscripció i repartiment de joguines a la mainada del barri que ho necessita, en la campanya de Reis.

-Fins fa poc funcionava un Grup d’Esplai que de moment ha tancat per manca de quitxalla.

-Sala Ciutat

Al solar de la plaça de Sant Ignasi (que havia ocupat l’església enderrocada el 1936) a instàncies i tenacitat del P. Ferran Torra s’hi construí la Sala Loyola, per a teatre, recitals i cinema, amb una cabuda inicial, entre platea i amfiteatre, de prop de vuit-centes localitats. Fou inaugurada el 1960. El 1981 la companyia de Jesús cedí aquest local i tots els seus equipaments a l’ajuntament, el qual la rebatejà amb el nom actual de Sala Ciutat.

Presència religiosa

La gent en part influïda per la presència dels jesuïtes de la Cova de Sant Ignasi, amb el seu estol de Congregacions i els Caputxins –que fins que els fou cremat el 1936 tenien l’església i el convent on hi ha el col·legi Oms i de Prat- era de tendència més aviat tradicionalista, tant de creences com d’ideologia i se sentia fortament arrelada al barri. Com un testimoni d’aquells sentiments perviuen la celebració de les Enramades que se celebren durant la vuitada de Corpus i la novena de la Divina Pastora, patrona del barri (que data del 1780, reviscolada el 1941)

A la plaça de Sant Ignasi, on actualment hi ha la Sala Ciutat, s’aixecava una església dels jesuïtes, enderrocada durant la guerra de 1936-39, així com també la capella del Rapte que fou construïda posteriorment de bell nou.

A la plaça de Sant Bartomeu hi havia una capella adossada a l’edifici que durant un centenar d’anys va ocupar la residència d’avis de les Germanetes dels Pobres (des del 1965 traslladat al convent de les Saleses) que també va ésser aterrada durant aquell període bèl·lic.

A cadascuna d’aquestes places hi havia hagut una creu, així com la del Tort, la de la Culla, una altra al camí de carro que travessava Bufalvent, i la de cal Gravat. Actualment subsisteixen la del Tort, la de la Culla i la de cal Gravat, construïdes de nou.

Com a edifici notable, sense moure’ns de l’itinerari traçat, hi ha el convent de Santa Clara (Mares Dominiques del Monestir de la Mare de Déu dels Àngels i Santa Clara) amb un portal i altres elements romànics del s. XII i un cos nou d’edifici dissenyat per l’arquitecte manresà Alexandre Soler i March.

Diversos

El 1934 gràcies a un substanciós llegat d’un cintaire –March Muntada- s’inaugurà el Sanatori de Sant Joan de Déu, a cura de l’orde del mateix nom, pel tractament de malformacions òssies, afecció que fa anys entre els avenços de la medicina i la racionalització alimentària gràcies a Déi es pot considerar eradicada. S’escollí aquell indret, entre altres raons, perquè es considerà idoni per la situació, una zona allunyada de la contaminació urbana, oberta als quatre vents, amb una capacitat de radiació solar altament tonificant, cara a un panorama esplèndid d’oliveres, vinyes i altres conreus, així com el fons de l’incomparable Montserrat.

D’uns anys ençà aquest centre, notablement ampliat i adequat a les necessitats actuals, ha estat convertit en l’Hospital General de Manresa, després d’absorbir també les funcions de l’Hospital de Sant Andreu.

L’any 1947 inicià la seva singladura el Club Gimnàstic de Manresa, auspiciat per Pere Pusó i Rubinat, cintaire del carrer de Sant Maurici, entre altres entusiastes, al parc que els jesuïtes de la Cova tenen a la part esquerra de la baixada de la cova.

Una de les celebracions que s’han perdut del tot és la benedicció de l’aigua del pou de Sant Domènec, situat davant mateix de l’entrada del convent de Santa Clara, a l’angle de l’edifici que servia d’estatge al capellà del monestir, i a una família de floricultors molt coneguts, la família Clerc, de sobrenom ca la Reina. Aquesta celebració força concorreguda tenia lloc per la diada del sant, el 4 d’agost.

Continua vigent el res del Sant Rosari que es fa davant de la Creu del Tort, per la diada de sant Ignasi al vespre.

Biografia de Ramon Estrada