Montserrat Palau i la Plaça dels Carros
Som a la Plaça dels Carros, un indret especial per l'escriptora Montserrat Palau, ja que hi va passar la seva infantesa. Aquí llegirem un fragment de l'obra En nom del pare.
L'ESPAI
L'AUTORA
Montserrat Palau i Vergés (Tarragona, 1958) és professora de literatura catalana a la Universitat Rovira i Virgili i docent de l'Institut Interuniversitari d’Estudis de Dones i Gènere. També ha col·laborat en mitjans de comunicació (escrits i audiovisuals). Ha publicat diferents pomes, novel·les i un recull de contes. El 2009 va rebre la Distinció Maria Antònia Ferrer, reconeixement de la URV per la seva tasca en defensa dels drets i la visiblització de les dones.
Si en voleu saber més:
L'OBRA
Per a celebrar el seu Vè aniversari, la llibreria tarragonina La Capona va editar La ciutat pels carrers, en què 27 autors diferents van publicar les seves narracions i visions (per exemple, periodístiques) de la ciutat. Montserrat Palau hi col·laborà amb el seu conte "Encadenades a la plaça", relat amb una força i valor femenins admirables i una presència transcendental de la Plaça dels Carros.
La família de l’escriptora tarragonina tenia, a la plaça, una botiga de queviures i no és fins a la seva adolescència que passa a viure a la Rambla Nova. Així, doncs, Montserrat Palau és un viu testimoni de l’evolució urbanística que experimenta la plaça, conseqüència de les obres del pas de la via del tren a finals del segle XX. La nostàlgia del veïnat davant del nou model urbanístic queda testimoniada en el conte “Encadenades a la plaça".
ENCADENADES A LA PLAÇA
Sí, soc d’aquí. Miri, jo vaig néixer allí, en aquella casa, al costat d’on hi havia hagut l’Estanco Nacional, a la cantonada amb el carrer Apodaca. Diuen que abans de la guerra hi havia hagut una altra estàtua, però jo no ho puc recordar, només la de sempre, la del Mercuri, que era un déu grec. Clar que ara ni els grecs ni el nostro, de Déu... Amb la Tecla, des que es va casar, sempre hem estat veïnes. La Fini també és del barri, del carrer Rebolledo, allà on hi ha ara la botiga dels moros.
La Pepita no, la Pepita va venir de fora i viu a prop de les hermanites, allà a l’alçada de les cases barates, però està aquí perquè és solidària amb naltros, sempre nem juntes. Amb la Tecla sortíem amb els cotxes els crios a passejar per la plaça. I a l’estiu nàvem a la platja de la Comandància i, a la nit, nàvem a buscar el seu home que pescava al far.
La ciutat pels carrers, 2002