Margarida Aritzeta i el Passeig de les Palmeres
Situant-nos al mateix lloc, al Passeig de les Palmeres, i amb l'agradable brisa marina, llegirem un fragment de la novel·la Tie Break de l'escriptora i antiga professora de la Universitat Rovira i Virgili, Margarida Aritzeta.
L'ESPAI
L'AUTORA
Margarida Aritzeta i Abad (Valls, 1953) va estudiar Magisteri a Tarragona i Història Moderna i Contemporània i Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona. Els primers rebres que va rebre van ser el Víctor Català de contes i narracions (1980) i el Sant Joan de novel·la (1983). Des d’aleshores ha publicat més de quaranta obres de diferents tipus: novel·les, relats, novel·les juvenils i diferents treballs d’investigació i crítica literària. Més tard, el 2013, va rebre el Premi Barcanova de literatura infantil i juvenil. L’autora busca els temes de la seva obra, sempre amb personatges singulars, en una realitat fàcilment reconeixedora i a la qual, fins i tot, es pot recórrer físicament.
Si en voleu saber més:
L'OBRA
Aquest fragment pertany a la novel·la Tie Break, publicada l’any 1991. Aquesta novel·la explica l’aventura del Sam, un noi totalment immers en el món del tenis. A la novel·la un entrenador seu mor i el que semblava una mort accidental es converteix en un assassinat. Justament, en el fragment que llegirem s'explica tot el recorregut que fa un dia el protagonista per la ciutat: des del passeig de les Palmeres fins a la plaça dels Cabrits.
TIE BREAK
Al darrera de l'estació, enmig de les palmeres i arbustos, comencen unes escales que pugen fins dalt al Balcó de la Mediterrània, abocades a mar. N'hi ha una bona tirada. [...]
Així les coses, el despatx semblava una bassa d'oli. I Tarragona també. Els jardiners replantaven els jardinets del passeig de les Palmeres i endreçaven el parc del Miracle, espesseïen la gespa de la font dels Despullats i mandrejaven al sol d'aquella primavera esplèndida, gairebé sense pluges ni vents.[ ...]
Al Moto-club no hi havia cap dels meus amics. Tampoc no els vaig trobar per la Rambla. Vaig deixar la moto a prop del despatx i vaig anar caminant cap a la Rambla vella i cap al barri antic, Tarragona amunt. Vaig enfilar-me cap al carrer Major, vaig pujar les escales de la catedral i em vaig girar a mirar avall. Les botigues ja eren tancades i els carrers es veien foscos, però encara hi havia un cert moviment.
Vaig pujar pel carrer de les Coques. Els tarongers bords que vorejaven la catedral, a la banda esquerra del carrer, feien una olor intensa i fresca, verda. Vaig anar caminant pel costat dels portals de les cases antigues, que havien estat cases de canonges i de dignitats catedralícies, cases grans, agradables.
Els pocs portals que hi ha de rengle eren tancats. Vaig arribar a l'arc del carrer de Santa Tecla i hi vaig entrar.
Era un carreró molt estret, empedrat, de voreres també molt estretes i irregulars, humit, amb aquella olor característica de carrer de barri antic. I pensar que santa Tecla és la patrona de Tarragona! Ja haurien pogut dedicar-li un altre carrer...
No hi havia ningú. Tampoc al carrer de Sant Llorenç, que és al capdavall del de Santa Tecla. Vaig buscar el carreró i, amagat al capdavall del cul-de-sac, quasi invisible per als qui no ho saben, hi ha la porta d'un local on de vegades anaven alguns amics meus a fer petar la xerrada.
Vaig entrar a Poetes com a darrer recurs abans de tornar a casa sol. Però cap dels meus amics no hi era. Me'n vaig adonar de seguida. Sobre les parets de pedra nua, antiga, desgastada pels segles, es podia seguir una exposició de pintura de tema minimalista. Era d'una tarragonina jove que coneixia.
[...]
En vaig sortir bastant tard, després d'un parell més d'infusions i una bona dosi d'autocompassió. Vaig pujar una altra vegada en direcció a la catedral per tornar a la Rambla a buscar la moto, però quan vaig ser a la cantonada del carrer de les Coques em vaig decidir per acabar de tirar cap al carrer del Pare Iglésies, que salva el desnivell amb una costa avall força pronunciada, per estalviar-me el tram de les escales de la catedral.
Això em va perdre.
Quan vaig ser sota la plaça dels Cabrits, vaig sentir que em seguia algú i ja em vaig donar per la pell. Allà era molt fosc i no hi havia vigilant.
Tie break, 1991