Maria Domènech i la Plaça del Rei

Continuem a la Plaça del Rei, on llegirem un fragment del conte Quadret de costums tarragonins, de l'escriptora Maria Domènech i Escoté,  que té lloc en aquest espai.

L'ESPAI

L'AUTORA

Maria Domènech i Escoté (Alcover, 1874 - Barcelona, 1952) va néixer a Alcover i va viure a Tarragona durant la seva joventut. Va ser una activista feminista i escriptora polifacètica; va escriure narracions, assajos, poemes, teatre i també va dedicar-se a la pintura. Tot i reconèixer alguns encerts de la ciutat de Tarragona, i lloar alguns dels seus indrets, va criticar el tarannà tarragoní, segons ella marcat per l’apatia i la manca d’iniciatives, a Quadret de costums tarragonins.

Si en voleu saber més:

Cliqueu el botó si voleu saber més coses de l'autora. Després, feu clic a la fletxeta de tornada per a seguir amb la nostra ruta en aquest web.

L'OBRA

Quadret de costums tarragonins és un conte publicat el 1906 i explica com la Tecleta, la protagonista, estava més enamorada d’un jove guapo i gandul que del ric hereu pescador amb qui la família de la noia, també benestant, l’acabarà casant. El caràcter costumista de l’obra el trobem en el seu escenari, una processó de Dijous Sant amb armats, passos i congregacions al seu pas per la plaça del Rei. I aquest quadre de costums ens mostra amb precisió els canvis urbanístics, polítics i socials que estava vivint la ciutat de Tarragona a inicis del segle XX. 

QUADRET DE COSTUMS TARRAGONINS 

Tot i essent el dijous Sant, eren les tres de la tarda quan la Tecleta sortia del treballador. En els dies aquells les modistes no s'entenien de feina; a totes les dones (...) i com la principal seva tenia tanta anomenada, això feia que mai acabessin la feina. Com de costum, a la Tecleta, al sortir de casa la modista l’esperava cada dia el Pepitu i feien petar la xerradeta...


Aquell dia a ell, com no havia d'anar al treballador, no li feia res esperar-se, encara que fos tard, havia dinat tot de pressa y sense ni mudar-se la roba, deixant-ho per més tard, se'n va anar al punt de guàrdia, com ell en deia.


Si els pares d'ella els hi haguessin atrapat, Déu nos en guard. Ella, sa filla... festejar amb aquell gandul mort de fam, que tants anys que feia d'ebenista i encara no sabia fer-se una mala calaixera... Això mai, altres pretensions tenien per sa filla.


Quadret de costums tarragonins, 1906