Destí final: Maria Aurèlia Capmany i l'Escala reial
Vet aquí l'última parada de la nostra ruta: l'Escala Reial, situada al Port de Tarragona. Acabem amb un fragment de L'altra ciutat de la cèlebre escriptora Maria Aurèlia Capmany.
L'ESPAI
L'AUTORA
Maria Aurèlia Capmany i Farnés (Barcelona, 1918 - Barcelona, 1991) va ser una persona molt polifacètica: novel·lista, traductora, dramaturga i assagista. Estudiant de l’Institut Escola de la Generalitat de Catalunya, va llicenciar-se en Filosofia a la Universitat de Barcelona. Va quedar finalista del Premi Joanot Martorell de 1947 amb la seva primera novel·la, però el va guanyar l'any següent amb la segona. També publicà, entre d'altres, llibres de literatura juvenil, llibres de memòria i assajos feministes.
El seu vincle amb Tarragona comença als anys 50 i després d’algunes trobades amb amics tarragonins i reusencs, Capmany i la seva parella, Jaume Vidal Alcover, van decidir tenir un pis a Tarragona; tanmateix, quan Maria Aurèlia va ocupar el càrrec de regidora de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, va haver de reduir el temps passat a la ciutat.
Si en voleu saber més:
L'OBRA
L'altra ciutat va sorgir quan, als anys 50, una excursió li va servir d’inspiració per escriure aquesta novel·la, l’única que s'ambienta a Tarragona. La protagonista de la novel·la, igual que ella, té el cor dividit entre Barcelona i Tarragona. Així doncs, Capmany mostra l'estima per ambdues ciutats i revela les dues identitats que té en trobar-se a cavall entre el Barcelonès i el Tarragonès.
L'ALTRA CIUTAT
Era això el que impossible, el que l’havia fet refusar l’allau d’imatges que es llençaven sobre d’ella; amb el polsim negre, amb el perfum del mar, amb la pudor de peix. [...]
El vent s'havia aquietat, però el mar seguia lluitant contra la immobilitat de la platja. L’escuma s’alçava, es recargolava i després deixava marcada una paràbola lluent fins que era xuclada amb avidesa per la sorra. [...]
Quasi al mateix temps, s'avergonyia, perquè sabia que una dona com cal no ha de sortir de bon matí amb una barca i vagar d'un cantó a l'altre sobre el mar. A una banda la ratlla de l'horitzó, gronxant-se, a l'altra la línia dentada de les cases, i les ones fluint sota la barca olorosa, de seu, de peix de fusta recremada.
Però a la tarda havia persuadit Ramon d'anar-lo a rebre.
S'havien assegut a la sorra i havien vist canviar el mar, fins a esdevenir quiet, com si els reflexos morats de la pasta l'adormissin.
Els quillats avançaven lents, cap al port, i els bous s'enlairaven a la sorra deixant al descobert la seva panxa molla.
[...]
Caminaven fent ziga-zagues, evitant les caixes de peix, les nanses i les gambines encara plenes d’esquer, i les xarxes cargolades, per aquí, per allà, que feien una olor intensa emergida del fons del mar.
—I això és un carrer del Serrallo— va dir Ramon. Rosa no s’ho havia imaginat així: ni el color blanc de les parets amb la foscor dels portals a sota; i per terra les paneres plenes de peix, els serrans, els molls, les escórpores i les orades, tots els colors transparents i el vol fi d’escates.
Era difícil caminar com si es volgués travessar amb pas reposat l’entrellat d’una dansa. Els homes anaven i venien amb pas quiet entre els rotllos. Hi havia un petit moment d’indecisió i el rotllo es tancava a l’entorn d’una panera de peix, que tenia un irreal panteix. S’elevava un murmuri pla, sobre el silenci dels altres, inintel·ligible com un conjur. De sobte algú, capbaix, entre dents, interrompia la inacabable cançó:
—…. Seixànta-set, seixànta-sis, seixànta-cinc.
—Meu
Un desencant dispersava el grup i es cloïa de nou com si fos impossible deseixir-se’n. Es quedaven quiets, les mans a les butxaques, els ulls fits, i el murmuri començava de nou.
[...]
La blancor de les cases es feia rosada, l’olor del peix era quasi un contacte i no cessava el soroll tènue dels peus descalços sobre la pedra. En el fons de les cases s’apilaven les xarxes molles encara, i les caixes buides.
L’altra ciutat, 1955
FI DE LA RUTA