Montserrat Abelló i el Balcó del Mediterrani
Ens trobem en l'espai més cèlebre de Tarragona: el Balcó del Mediterrani. Tenim unes vistes privilegiades al mar i podem gaudir d'una experiència tarragonina a més no poder: tocar el ferro de la barana del balcó. D'aquí neix l'expressió «tocar ferro», que vol dir prevenir o allunyar la mala sort. En aquest espai llegirem el poema "Retorn" de Montserrat Abelló.
L'ESPAI
L'AUTORA
Montserrat Abelló i Soler (Tarragona, 1918 - Barcelona, 2014), poeta i traductora, defensà el paper de la dona i del país. Va néixer al carrer Apodaca de Tarragona i es va veure obligada a exiliar-se quan va acabar la guerra civil. Inicià tardanament la seva producció literària, i tradueix reconegudes autores que li són coetànies. Va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2008 i el Premi Nacional de Cultura 2008, com a reconeixement de la seva obra literària, centrada la vida quotidiana, la força de la feminitat i el pas del temps. A més a més, va ser declarada filla predilecta de la ciutat de Tarragona el 2015.
Si en voleu saber més:
L'OBRA
Montserrat Abelló va participar el 2010 en unes Jornades sobre escriptores tarragonines i va voler acabar la seva dissertació amb un poema, “Retorn”, on, segons paraules textuals de l’escriptora, “em refereixo a Tarragona i al meu retorn”. L’autora fa un petit repàs de l’exili i del retorn en aquest poema, de l'obra Vida diària (1963) i se suma a les veus de denúncia ja existents amb la seva veu valenta.
RETORN
Cert que he viscut en altres contrades
amb horitzons cenyits
d’altíssimes muntanyes nues
i un mar fred i extens.
Però encara que les muntanyes i el mar
i els núvols repetien
geografia sobre geografia,
flor sobre flor,
i núvol sobre núvol,
en una incansable lletania,
i restàvem estàtics
al peu de la pedra,
no es mitigà per això el record
de la teva sang, la somorta sang teva,
que corre sota la figuera
i les verdes cales,
i s’aturà al peu de la barca.
L’alta muntanya era una gran cortina
que no deixava veure
l’escala de mà al fons de l’escenari,
els focus violents,
els trapezis, la corda penjada.
Asseguda d’esquena a la muntanya,
contemplava el mar
i la mà,
sempre la mà viva d’homes i dones.
Però així com la roca es desprèn,
vençuda pel pes de la neu,
o així com la corda deslliura la barca
per l’impuls massa fort de l’onada,
així ha estat d’inevitable el meu retorn.
I ara, aquí, replantada
damunt aquesta assedegada terra,
us he vist passar,
tots vosaltres.
És per això que ara cerco camins,
l’ombra dels arbres, la fosca obaga
contra les blanques cases.
I així, arrecerada,
escolto el so de la paraula vostra i meva.
Com l’aigua que traspua
de la paret ombriva,
verda de molsa, i lenta;
es transforma en una sola gota clara.
I ara, asseguda
al llindar de casa meva,
soc amb vosaltres.
Vida diària, 1963