Exemples text descriptiu

TEXT 3

Palau de la Música Catalana

Descripció

L’edificació queda integrada dins els carrers estrets de la ciutat vella i té poc sol i poca perspectiva. Destaca, per les seves formes i colors, sorprenent.

Exterior

Està a una cantonada, part central de la façana que així forma dues parts, ben relacionades l’una amb l’altra.

Al carrer de Sant Pere Més Alt:

Hi ha l’accés pel públic a l’Auditori, formant dos porxos, abans, al que feia més cantonada, hi arribàven els cotxes de cavalls.

Al primer pis hi ha un balcó que córre per tota la façana; té un porxo de catorze columnes, en dues files de set, amb mosaics variats.

Al segon pis hi havia fanals, que s’han perdut, però queden quatre bustos de músics (Joan Sebastià Bach, Ludwig van Beethoven i Palestrina; al carrer d’Amadeu Vives, amb la mateixa disposició, hi ha el de Wagner), rera els que hi ha uns balcons que surten poc, sostinguts per voltes de mig cercle, com un ventall. Dalt hi ha un mosaic, de Lluís Bru, formant una mena de frontó: els cantaires de l’Orfeó Català, amb la seva senyera, davant les muntanyes de Montserrat, envolten la Reina de la Festa, que cabdella el fil de la seva madeixa: és una representació de la Cançó Catalana.

A la dreta queda molt destacada la cantonada: hi ha un grup escultòric (de Miquel Blay) amb Sant Jordi, portant la senyera i l’espasa, i, més baix, una colla de gent variada (homes, dones, pagesos, pescadors, gent de ciutat, nens...) que envolta una noia, cantant, representant la Cancó Popular Catalana.

Dalt de tot hi ha un escut rodó amb la senyera i el pentagrama que diu Palau de la Música Catalana, i havia un fanal que rematava aquesta cantonada però que ara no hi és. La part de baix és una gran columna circular, de rajola vermella.

Al Carrer d’Amadeu Vives:

Prop de la cantonada hi ha el mateix balcó d’abans, amb columnes, després hi ha els grans arcs vidrats que donen a l’auditori; més enllà torna l’estructura de columnes. Per aquesta part hi ha l’entrada a la seu de l’Orfeó Català.

Així la façana té unitat, seguint un ritme de columnes-arcs vidrats-columnes, dins el que s’encaixa l’aresta de la cantonada.

Interior

Hi ha l’auditori, amb 2.200 llocs, amb les entrades i escales que hi duen, sales de descans i la d’assajos de l’Orfeó.

El vestíbul, des del carrer de Sant Pere, dóna a una gran escala imperial que porta al primer pis; la reforma ha obert una altra entrada des del carrer de Sant Francesc de Pàola, que té una altra escala, sobretot per als qui van al segon pis; també ha fet un de sol dels diferents espais que hi havia, amb el bar; separada només queda ara la sala d’assaig, on es veu la primera pedra, quadrada, que diu: Orfeó Català, 10.4.1905.

Hi ha fanals, com del carrer, un arrambador de rajola cuita, de color groc, que és arreu de l’edifici, i, a les columnes i d’altres llocs, relleus de flors i plantes, de rajol o pedra, instruments musicals i notes.

El replà del primer pis uneix l’auditori amb la sala de descans, i està il·luminat pels mateixos grans fanals de baix.

Allà s’obren uns balcons de l’amfiteatre, fent l’efecte que és un exterior. El sostre és de voltes, emmarcat amb l’arrambador groc que deixa uns grans òvals on, sembla, s’hi volien posar pintures. Aquest descans és un gran espai rectangular, fet amb simplicitat, que s’obre, per uns grans finestralls de vidres emplomats, als balcons de les columnes. Al segon pis n’hi ha un altre, de disseny diferent, tambè senzill.

També des del replà s’entra a l’auditori. És un gran espai lliure, com una plaça: hi ha, al fons, alt, l’escenari; les cadires de la platea ho omplen tot. Més dalt hi ha l’anfiteatre,que és un balcó que dibuixa una U, amb més seients. Encara més amunt hi ha el segon pis, amb el mateix traç, però amb molts més seients, perquè aqui la sala és més gran, estenent-se, en una rampa, per sobre el descans del primer pis. L’auditori té la majoria de les parets tancades amb vidres, roses, amb garlandes, escuts amb senyeres i la creu de Sant Jordi.

Amfiteatre i segon pis tenen el sostre fet amb bigues de ferro i revoltons, sostingut per pilars, tot recobert de mosaic. Hi ha una gran claraboia rectangular al centre, amb una mena de mitja bombolla, com una làmpara, que li creix al bell mig; dalt de l’escenari hi ha com un balcó, més o menys rodó, amb una altra claraboia que no es veu, i encara n’hi ha de més petites, a l’altre extrem.

La llucana gran té al mig com un sol, o foc, amb un nucli que és com un fluid que bull, efervescent, fent la mitja bombolla, que s’esten en uns raigos com flames i d’altres rectilínis; una garlanda de flors emmarca aquest centre i, més enfora, hi ha una rotllana de caps de dona. L’emplomat del vidre tambè fa com els raigos d’un llum. La claraboia deixa passar el llum del dia i, de nit, l’elèctric.

La sala és l’espai més decorat de tot el Palau: vidre i mosaic; el sostre és blavós amb flors, de relleu, com lotus, potser com un llac. Als costats hi ha uns arcs que carreguen en pilars, on hi ha unes làmpares en forma de corona, inclinades; aquesta part del sostre fa unes voltes en forma de vano (que també hi ha a d’altres llocs), amb set plomes de paó reial.

L’escenari està emmarcat per dos grups escultòrics als muntants de la seva boca, de Pau Gargallo: a l’esquerra hi ha un arbre, amb el bust d’Anselm Clavé, una noia i d’altres motius, en relació a les seves Flors de Maig:

A la dreta hi ha unes columnes dòriques, amb el bust de Beethoven; d’uns nùvols que pujen surt la cavalcada de les Walquíries (de Wagner).

Dalt, al mig de l’arc, com una pedra clau, hi ha l’escut del Palau de la Música Catalana. L’escenari té l’arrambador groc i un balcó, com el del segon pis, amb seients, on s’hi encasta l’orgue: té els tubs, ben drets, en set feixos i un sòcol de fusta tallada, on hi ha nens jugant; al fons d’aquesta part alta hi ha uns arcs i vitralls.

A la part de baix de l’escenari hi ha un fris de mosaic corbat que representa dones inclinades que toquen diferents instruments: són les muses de la Música. El fons de la paret és de trencadís vermell, gran, de tons variats; les dones tenen cap i cos esculpit i les faldes fetes amb mosaic petit, totes diferents.

Al mig, sota l’orgue, hi ha unes portes, lasenyera, com la de l’Orfeó, feta en mosaic, i hi havia la consola de l’orgue.

La sala té bona sonoritat per a la música tradicional, que no usa amplificadors, especialment als primers rengles de l’amfiteatre i segon pis on, quan hi ha un tutti, es sent com un corrent, suau però ben viu.