La Naisha vivia amb la seva àvia. Feia uns dos anys aproximadament que els seus pares havien mort, ella ho recordava perfecte i dolorosament, encara que no li agradava recordar la mort dels seus pares era impossible no pensar-hi. Tot havia succeït tan ràpid, el safari, la traïció,...:
Dos anys enrere aproximadament.
-Adéu Naisha, no ens esperis desperta, trigarem bastant-diu la mare.
-D'acord, però a qui se li acudeix organitzar un safari a la 1:00 h de la matinada, no és lògic?
-No ho és, però si el cap ho mana, em d'acudir a la seva crida-diu el pare, sortint de casa, fent un petó a la Naisha.
-Adéu i que us ho passeu bé- diu la Naisha.
Passada una hora.
La Naisha té un mal pressentiment i no és pot dormir.
-Àvia, no haurien d'haver arribat ja el pare i la mare?
-Deixa'ls que es diverteixin, encara són joves. Jo quan tenia la seva edat sempre m'anava de safari amb les amigues i els amics.
-D'acord àvia, jo només deia que triguen massa i això em posa una mica nerviosa.
Al safari.
-Doncs ja hem arribat , aquest és el lloc on aquest cop anem de safari, aneu a caçar als animals i divertiuvos-diu el cap.
-Que, vols anar a caçar uns lleons?-diu el pare
-Si, com quan eram petits!-diu la mare
Van a caçar uns lleons que estan bevent aigua i...
-Naisha, vés a dormir ja, els teus pares deuen estar apunt d'arribar i com et vegin desperta ens renyaran, tan a tu, com a mi.
-D'acord àvia, però esper-ho que tornin ven aviat.
Al safari.
-Ho hem aconseguit, els hem caçat, després de tot, no hem perdut del tot la pràctica- diu la mare.
-Tens raó, per la nostra edat s'ens dóna bastant... No has escoltat un soroll?-diu el pare parant orella, davant el nou soroll que s'escolta, no és un soroll com els que fan els animals del safari.
-No, jo no he escoltat res-diu la mare, ara ella també parant orella.
-S'escolten com crits de guerra-diu el pare aixecant-se del terra on havia estat posant l'orella per escoltar millor els sorolls.
-Aquest cop jo també els sento- diu la mare espantada.
Senten un crit d'una veu reconeguda, és el cap que els hi diu que corrin, que vagin a amagar-se.
A la cabana de la Naisha, passades 3 hores...
-Àvia, crec que ja haurien d'haver tornat-diu la Naisha cada cop més espantada.
-No et desesperis Naisha, ves-ten al llit i ja veuràs com demà els veuràs aquí amb
tu-diu l'àvia ja no tan convençuda del que deia.
Al safari
-Que creus que està passant?- diu la mare mig plorant per la por.
-No ho sé, però no facis soroll, perquè si no ens descobriran- diu el pare abraçant la mare.
Cinc minuts (més o menys) després...
-S'acosten, amagat aquí, així per l'ho menys podrem veure qui són- diu el pare.
-D'acord, però em de procurar no fer cap soroll- diu la mare.
-Mira, però si és... el cap- exclama el pare molt sorprès.
-Shhhhh...-li fa la mare perquè calli.
Però ja és massa tard, la tribu es gira cap a ells, tot es queda en silenci, el cap els mira a ells i ells miren al cap, aleshores el cap es gira i crida cap a dos dels homes que estan al seu costat:
-Atrapeu'los i que no escapin, no els vull morts, porteu-mels vius, els farem passar per la forca- diu el cap amb una cara que fa posar els pèls de punta i amb una rialla d'aquelles que fan els malvats a les pel·lícules.
La Sara i en Joao (la mare i el pare) fa 30 minuts que corren, quan...
-Corre Sara, que no t'atrapin-crida el pare a la mare mentre un dels dos homes del cap li lliga les mans i els peus amb una corda gruixuda i el fa pujar a un cavall.
-Ja et tinc- diu l'altre home del cap mentre agafa la mare del peu, l'han atrapada perquè s'ha relliscat amb una arrel i s'ha caigut al terra.
-Auxili!-crida el pare com mai ha cridat.
-Deixe'ns marxar, jo sé que en veritat no hi ha cap persona tan dolenta com per fer-nos això-diu la mare a un dels homes, intentant fer-lo canviar de bàndol.
-A part del cap, que és un traïdor, a mi aquest no em va caure bé des del principi- diu el pare xiuxiuejant per tal que només ho senti la mare, perquè si ja estaven en problemes imaginat si ho hages dit en veu alta.
A la cabanya
-Naisha, desperta, Naisha- diu l'àvia movent-me perquè em desperti.
-Què passa àvia? Ja han vingut els pares?- li pregunto jo mig adormida.
-És per això que t'he despertat, saps on està aquella zona on han anat els teus pares de safari?-em pregunta l'àvia amb una veu que mai l'havia sentida, sembla, preocupada?
-Si, perquè, encara no han tornat els pares?-dic molt espantada pel to de veu de l'àvia
.
-No, encara no, per això crec que els hauriem d'anar a buscar, els teus pares mai han trigat tan en venir d'un safari, per això si no ha passat res, doncs ens quedem tranquiles, però si ha passat alguna cosa, potser podem ajudar- diu l'àvia amb la veu ara ja més relaxada.
Jo crec que no es preocupa més perquè jo estic aquí i no em vol preocupar per no res, encara que jo no diria per no res, perquè si els meus pares els habitants més puntuals de Kenya arriben tard, alguna cosa ha de passar.
Ens vestim ràpidament i anem cap a la zona on es celebrava el safari, està deserta, com si no hagués passat ningú en dies, però... hi ha marques de ferradures de cavall!
No sé perquè, però el meu instint em diu que haig de seguir les marques, li dic a la meva àvia que he decidit seguir les marques i ella em diu que està d'acord, ja que per aquelles zones de Kenya no acostumen a passar cavalls.
Quan portem 10, 15 minuts caminant, veiem que estem a un gran escampat, la gent crida, m'apropo i m'adono que és una forca, sempre penjant gent innocent, aquest cop qui serà, un viatger desafortunat, una "bruixa", m'apropo més, no veig gaire, però per ho que veig, són dos persones, un home i una dona, que s'agafen la mà.
La meva àvia, amb llàgrimes als ulls, s'acosta a mi i m'estira cap a ella, però jo em deixo anar, crec que la meva àvia els coneixia, ja que mai l'he vist plorar tan, em faig un forat per passar i ho que veig em trenca el cor, em tiro de genolls al terra, la sang em corre massa depresa, no pot ser, no poden ser ells, no pot ser, aquells no poden ser la Sara i en Joao, o sigui... la meva mare i el meu pare.
La sang cada cop em corre més depresa, veig borrós, em marejo i tinc ganes de vomitar...
em desmaio!
-Naisha, desperta d'una vegada o arribaràs tard a classe- em diu el pare aixecant la persiana.
Les llàgrimes salades em corren per les galtes, aquesta nit ha sigut la pitjor de la meva vida, mai havia tingut un malson tan terrible, m'aixeco del llit i corro a abraçar al meu pare, estic tan feliç de tornar a ser al seu costat.
-Que et passa Naisha? no et posis a plorar per una broma així!-diu el pare abraçant-me.
-He tingut un malson terrible- li dic. Li explico el meu malson, a mesura que la seva mort arriba, em van caient més i més llàgrimes i a ell encara que no ho volgués reconèixer, també li van caure una o dues.
M'abraça, em diu que ja s'ha acabat tot, que no pensi més en aquest terrible malson, perquè si segueixo pensant en el malson, em posaré trista i l'última cosa que vol ell és que jo em posi a plorar i menys el dia del meu aniversari.
Jo per deixar pensar, decideixo canviar de tema i li pregunto:
-I ara, em pots dir de quina broma parlaves abans?- dic mirant-lo amb cara "enfadada" (fent-me l'enfadada però mig rient).
-Avui és Dissabte, però com que és el teu aniversari, he decidit despertar-te molt aviat ( les 7 del matí) per dir-te que arribaves tard a l'escola- em diu amb una gran rialla i desprès mirant-me amb una cara de nen espantat.
-Ets...- li dic mentre li llenço un coixí.
-Au, m'has fet mal- em contesta, donant-me un cop amb el coixí.
-Que és aquest soroll?-pregunta la mare, que just acaba d'entrar a l'habitació.
Li dono un coixí i un cop amb el coixí, ella es torna, s'afegeix el meu pare, i així és com acaba aquesta historia amb una guerra de coixins, que comença amb una guerra de veritat.
Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos.
Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte ja s'ha acabat i espero que molt bé us ho hagueu passat i que la meva historia us hagi agradat.