A continuació us presentem una novel·la per entregues. Cada dijous us oferim un nou capítol de LA LLEGENDA DE L'ÚLTIMA NIT, del Santi i el Gerard.
La llegenda de l’última nit
Gerard Piqué Coronado i
Santi Cayetano Caneiro
1
Ciències socials
En Martí era un “noi” de tretze any que vivia a Kalam, una ciutat... tranqil·la, ideal per passar el temps i aprofitar-lo bé, ja que passava tot tan lentament... Ell sempre exprimia el temps tan intensament, aprofitant així les seves hores lliures. Però com tot, hi ha una part negativa.
Les classes se li feien eternes, excepte les classes de Socials: la història era excel·lent. Però no sempre se li feien eternes, quan veia a l’Ara, una noia de la seva mateixa edat, amb el cabell castany, els ulls verds i una mirada absent.
Amb el tema de socials, coincidia amb un noi anomenat Amos, que era el seu millor amic. L’Amos era gran, bastant egocèntric i resolt. Els seus ulls eren francs, normalment portava roba discreta, i tenia el cos cepat. En resum, tot al contrari al seu amic Martí.
Un dia, a l’hora de socials, quan estudiaven els deús de la mitologia grega, el professor va manar a buscar tot els que vivien a l’Olimp. L’Ara, va buscar on se situava aquest turó, i l’Amos, Am per els amics, va buscar els seus déus. Aquella, era la pitjor classe per ells dos perquè ells odiaven la mitologia, pensaven que era un conjunt de historietes de nens petits que algun noi d’alguna part del món se les havia inventat. Nomès una persona de la classe s’havia que allò no era veritat, que totes aquelles històries si que han passat en la realitat, i aquella persona era la Sadie.
La Sadie era la germana del Julius, era una nena rossa, d’ulls blaus, per cert, molt guapa; feia poc que havia arribat a la nova escola. Ella i el seu germà van arribar de Kalam,2 anys abans. La seva família era bastant... com es podria dir això... trempada, somia-truites, polida.
A la Sadie li va tocar amb en Martí, el qual va accedir gustosament: eren tan iguals que semblaven germans, excepte per la forma de pensar en la mitologia.
Però hi havia una cosa que no quadrava en aquest grup: a la Sadie li agradava molt la mitologia grega, però a en Martí li agradava més l’egípcia i nòrdica, i això els hi feia xocar de vegades, però tots dos eren igual de fantasiosos i a la vegada misteriosos.
(Ring, ring)
Just va tocar el timbre i tots van sortir escopetejats: l’emoció d’arribar a casa i veure mitja hora de sèrie dramàtica, com Frijolito, Pasión de Gavilanes, etc., creava una eufòria a l’ambient contagiosa. Però tot i així que els quatre amics no sortien de l’escola perquè es quedaven a menjar al menjador, la felicitat se’ls encomanava amb l’únic pensament de: Menjarem junt! (Tot i que ho feien cada dia)
En arribar al menjador, els hi van servir el menjar i:
-Us ha agradat la classe de socials?-Preguntà la Sadie només assentar-se.
-Si! Sobretot si estàs al costat d’una persona que escriu “Soccials”, en comptes de Socials- respongué l’Ara a la pregunta de la seva amiga, que més aviat semblava banal, és a dir, que només volia presumir del que ella sabia: MÉS!!!
-Ei, jo no sabré escriure socials, però per lo menys sé que el món és rodó!-Digué l’Amos, furiós.
-El món no és rodó, és una mica ovalat!!!
-Però què hi dius!? L’única cosa ovalada que hi ha aquí són els ous amb què s’ha fet aquesta truita. Vaja, truita, no sé si és una truita o les sobres de pintura de l’aula de plàstica...
-M’esteu prenent el pèl o de veritat us esteu barallant per la forma de la Terra!?-Va dir en Martí, molt sorprès, l’única persona assenyada, almenys, en aquell moment.
Després del fatídic menjar, van anar cap a Educació Física.
Potser que la Sadie i en Martí fossin els millors en història, però no ho eren a E.F. I precisament, aquell dia els hi tocava pujar l’escala vertical, una cosa que terroritza-va a en Martí. Quan en Martí era petit, hi havia un petit parc: era com un ziggurat, ple de terrases, i això era molt perillós.
Un dia, en Martí, va caure de la més alta!!! Quin mal!
-Vinga, Martí, que pots!!!-Cridava l’Ara.
Però ell no podia. Quan va arribar al dalt, va caure en picat d’esquena.
-Estàs bé?-li preguntava una veu familiar que no conseguia recordar.
Va obrir els ulls, i va veure a la professora d’E.F. que l’agafava, l’intentava aixecar i l’assentava.
Es trobava bé, només una mica de mal. Això li va servir d’excusa per no pujar l’escala.
Va sonar el timbre. Això significava que tocava la següent classe: Naturals.
Van anar al vestuari i en Martí va anar a classe, directament.
Plovia, i plovia amb ganes, i això espantava a l’Ara. A Kalam, no plovia gaire, i quan ho feia, ho feia de valent.
-Mireu com plou!-va dir una companya.
-Ben segur que l’Ara està espantada en un racó!-Digué un noi.
Efectivament. L’Ara estava ficada en un racó, amagant el seu cap amb la dessuadora, mentre que els llamps es plasmaven a les parets d’aquella vella classe.
Una de les vegades, un llamp la va sorprendre en un dels seus intents per a adaptar-se a l’ambient: ella va agafar tan fort l’ordinador, pensant que es faria malbé, i el va estrènyer cap el seu cos, fent-lo doblegar-se de tal manera que es va trencar.
-Ara!-Va cridar el professor de Naturals- Fora de la classe!
L’hora de Naturals es va fer eterna sense els acudits de l’Ara.
En sortir de l’escola, tots es van anar cap a casa seva a deixar les motxilles, tots menys, l’Ara, que tenia por de que la seva mare li reganyés.
Sempre anaven al “pou”, una petita construcció com quioscs antics, però que era un pou tapat, on MAI arribava l’aigua, i això tranquil·litzava a la seva amiga. Al sortir de l’escola, havia cessat una mica, però en arribar al pou, va començar a ploure amb força com si es tractés de màgia. Van tenir vàries converses:
-Uff, el de Naturals, em té farta!-Va dir l’Ara només deixar la motxilla al terra.
-Us heu assabentat de la nova?-Va preguntar la Sadie, que havia escoltat una cosa a la ràdio quan va deixar la motxilla sa casa.
-No, què passa?-Va respondre en Martí, estranyament, amb una altra pregunta.
-Diuen que aquesta nit caurà un meteorit, però no se sap on.
-I tu t’ho creus?-Va preguntar l’Amos amb un to de veu fatxenda.
-Doncs... si...
Aquella nit ningú d’ells va dormir, incloent-hi l’Amos.
Ell si que s'ho creia, s'ho havia dit la seva professora de ciències naturals.
Però tot acaba, va haver un moment que es van adormir.
-Mare!-Va cridar en Martí.
S’havia despertat, i havia vist un tros de sostre destrossat.
Va mirar, i va veure que tota Kalam estava destrossada per l’efecte dels meteorits, que en realitat només havia estat un, però s’havia dividit en molts. Però tot i així, pocs d’ells havien impactat sobre les cases. Però a part d’això, havia començat a nevar de forma exagerada. Com podia ser...?
En veure aquell panorama, va trucar als demés i van anar al parc a jugar amb la neu i a veure els fragments dels meteorits.
El parc estava ple de neu, però la gent escassejava: només estaven ells. Potser que la gent tenia por de que caiguessin més meteorits.
-Mira què blanc està tot!-Va dir l’Amos només arribar al parc.
-Anem cap al pou i fem un ninot de neu!-Va cridar eufòricament l’Ara: Era dissabte i allò significava que tenien tot el temps del món per jugar amb la neu.
Quan van arribar al pou, van veure que el sostre del seu porxo estava trencat. La Sadie va anar corrents cap al pou a veure, si la neu tapava el gran forat que havia deixat el meteorit.
Va anar tan ràpid que va caure de ple.
-Estàs bé?-Va preguntar l’Amos que mirava des de dalt amb una cara de preocupació impròpia d’ell: ell sempre tan egocèntric i insolent, tan imprudent i temerari.
-Crec que si...-xiuxiuejà la Sadie des de baix del forat fet pel meteorit.
-És molt profund, si ens llencem, ens podem fer mal. La Sadie ha tingut molta sort- Va dir en Martí- A més a més, llençar-nos no salvaria a la Sadie.
-Què es això?
-El què?
-Aquest túnel subterrani.
-Hi ha un túnel?
-Si, i és molt antic. Em ficaré dintre.
-Sadie, està malament que jo t’ho digui, però una persona tan esquifida com tu no pot entrar pel túnel. Ets tan fràgil...-Va dir en un to una mica irritant l’Amos: sempre volia ser el centre d’atenció.
-Em dona igual el que tu em diguis.
-D’acord, però jo t’ho he dit...
La Sadie es va ficar dintre d’un dels dos canals. Al cap de dos minuts, es va escoltar un cop molt fort.
-Sadie?- Va cridar l’Amos preocupat.
De sobte, a la font, en aquell moment seca, es va obrir una trapa.
-Estic aquí!-Va cridar eufòricament la Sadie: acabava de realitzar el seu somni: sortir miraculosament d’un lloc secret.
-Hi ha una trapa a la font?-Va preguntar l’Ara amb cara d’haver vist un miracle.
-Doncs si...
-Baixem-hi, a veure què hi ha!
-No sé, Ara, i si és perillós?-Va preguntar en Martí mentre mirava la cara dels seus amics, a veure si canviaven d’opinió. Però era impossible.
-A veure, jo hi he anat i no passa res. Vinga, serà només un moment...-Va dir la Sadie que tenia un es ganes inhumanes de baixar a veure el què hi havia, encara que fos una canalització.
-Vaja, d’acord, anirem...
Van anar cap a la font, tots en línia, i van baixar per la trapa.
El túnel era un lloc fosc i humit, amb teranyines que feien companyia als visitants. Només es veia un punt blanc al fons d’aquella immensitat i aportava una mica d’assossec.
Van caminar poc més d’un minut, i van arribar al forat on estava el meteorit.
-Mireu!-Va cridar la Sadie que anava al davant amb unes ànsies mortals- El túnel és més llarg!
-Què dius?-Va preguntar l’Amos en un to fatxenda, intentant amagar la por que sentia al estar allà.
-Que si, que el meteorit ha tallat el túnel en dues parts!
-Doncs continuem- Va proposar l’Ara
Van saltar el petit forat del meteorit i van continuar
per la prolongació del túnel.
Al cap de cinc minuts caminant van veure llum.
Van anar corrents, i varen veure que hi havia una altra trapa, però aquesta donava un accés directe a una casa abandonada, vella. Abans d’entrar, la Sadie va vacil·lar una mica. Van pujar a la sala de la casa. Era un lloc tranquil i semblava que fos aliè a tot allò que havia passat aquella nit. La llum es dispersava quan intentava entrar per les finestres i es trobava amb les cortines, les quals estaven destrossades, segurament, per les arnes. La porta estava tapiada i les finestres tenien reixes, i allò volia dir que no havia entrat ningú des de fa molt. Les lloses estaven disposades al terra en forma de tauler d’escacs,i les parets tenien una pintura vermella amb marcs de color caoba. Els mobles escassejaven. Només hi havia un sofà que també estava destrossat, unes cadires que a la majoria els hi faltava alguna pota, un rellotge de paret, un petit armari i una xemeneia, on encara quedaven cendres. Van inspeccionar minuciosament la sala, fins que van decidir anar a veure què hi havia darrere una de les portes. Una d’elles era la cuina: igual que el menjador; tot estava llençat per terra i la vaixella estava increïblement intacta. Això ho feia molt misteriós.
Varen sortir al menjador, i van anar cap a l’altra porta.
Van entrar a una sala igual, però sense mobles, només hi havia dos miralls petits a les parets i una làmpada d’aranya. Al fons de la cambra, hi havia unes escales. Van pujar palpant amb la mà el següents esglaó, abans de passar a l’altre.
La sala a la qual s’accedia era igual, però era una biblioteca, i alguns prestatges estaven pel terra. Van caminar intentant no ensopegar amb res, i van arribar a un passadís de prestatges, on hi havia una cosa que els hi va cridar molt l’atenció. Hi havia una vitrina amb un llibre dintre.
La vitrina estava a punt de caure perquè tenia forats. L’Ara va agafar la vitrina i la va destrossar en un munt de fragments.
-Què fas!?-Va cridar l’Amos que tenia por de que el renyessin- I si per això ens descobreixen?
-Però si està abandonada!-Va dir en la seva defensa l’Ara.
En aquell moment, en Martí estava absent de la discusió i va mirar el llibre. Les pàgines estaven en blanc. Només hi havia un mapa de Kalam. Però era molt antic. Hi havien marcats uns punts, unes direccions, unes pistes, però no posava el què hi havia.
-Mireu que he trobat!
Allò era molt misteriós, era impossible de creure. La casa més estranya que ningú havia vist mai, una casa abandonada on ningú hagi entrat, una casa on hi havia un passadís subterrani que arribava a una font... Impossible! Així que van agafar el llibre i se’n van anar cames ajudeu-me fins al pou. Allà van estar un altre cop discutint:
-Que era aquella casa?
-No ho se, Sadie, potser era d’una familia i se’n van anar fa molt de temps.
-No ho crec, i llavors com és que tota la vaixella estava impecable, si allà hi havia aranyes, com es que no havien entrat a l’armari on es guardaven els plats i els coberts?
-No ho se- deia l’Amos, absent, pensant en que en farien del llibre.
-Qui s’emportarà el llibre? -preguntava l’Ara, fen que no amb el cap.
-Jo tampoc! -exclamava l’Amos
-Ho podem fer a sorts -deia la Sadie.
-D’acord, és més just -feia el Martí, mentres que l’Amos feia cara d’espantat cada cop que mirava el llibre.
Desprès de jugar a pedra, paper i tisores, va perdre l’Amos. I Ara, ell que hi faria amb això? Es preguntava.
(enviat 20 abril 2013)
2
Perqué a mi?
Vaig portar el llibre a casa i per no carregar-me’l, el portava a la mà. Més tard vaig anar un altre cop amb els amics a ajudar-los a fer el ninot de neu, era fastigós, en realitat, però no faig dir res per no ofendre a ningú. Només vaig asseure’m allà al costat i vaig començar-li’s a tirar-lis boles de neu.
-Amos, que no vens amb nosaltres?
-Si, ara vaig- vaig dir, encara que no tenia gens de ganes de anar a fer-ho.
Al cap i a la fi, quan em vaig posar a jugar amb ells allà, m’ho vaig passar molt bé, a mi m’agrada fer aquestes coses, però... no ho se, no em venia de gust.
Quan vam passar allà tot el matí, cada un va anar a la seva casa. Aleshores, va ser quan vaig arribar a casa, tenia molt de fred i em vaig desmaiar només obrir la porta. Els meus pares em van agafar corrents i em van portar al sofà, em van aixecar les cames i al cap de 10 minuts, vaig tornar a la realitat.
Mentre estava “desmaiat”, vaig notar com una sensació estranya, vaig somiar alguna cosa, però no era com tots els somnis, normalment somio amb color i em vaig movent, però allò no era igual, era tot en blanc i negre, semblava que estava a la casa on havíem anat abans, jo em situava a un racó, on veia tot el que passava a la casa. Era molt estrany.
Quan vaig intentar analitzar el que m’havia passat, vaig donar-me compte de que la casa no era igual que quan havíem anat, sinó que tot estava ben col·locat, i els mobles, sencers. A més a més escoltava una veu molt delicada i tènue que em parlava fluix, i era molt difícil escoltar el que deia. Només vaig poder entendre la paraula “Destí”, la qual semblava que la deia més fort, i per tant, devia ser més important.
Vaig aprofitar el que quedava del matí per acabar els deures.
A les dues i mitja va venir a casa en Martí, tot angoixat:
-Buff...!- Va bufar en Martí que venia corrents
-Perquè vens així?- Li vaig preguntar- Entra, que fa fred.
-Molesto?
-En absolut, anem a la meva habitació.
Vam anar a l’habitació, una cambra gran, pintada de verd fluix, que amb aquell paisatge gran irradiava diferència, no com el bany, que era blanc, i no es distingia de la neu.
-A veure, què passa?-Li vaig preguntar en un to serè, per contagiar-li la qualitat del to.
-Que... veuràs, he estat buscant informació a enciclopèdies, Internet, i diu que el llibre amb el llibre que guardes es diu Yutera, un llibre d’origen desconegut, que tothom vol tenir, i no precisament es paguen recompenses, sinó que es mata per aquest llibre. És el llibre del destí- Va dir en un fil de veu que semblava que no tingués oxigen, i a cada paraula que deia, més fluix parlava.
-Què vols dir, amb el llibre del Destí?
-Potser no ho veus, perquè no ha estat massa temps amb tu. Al cap de tres dies amb una persona, escriu tot el seu futur, i tot el que passarà.
-Però té una mida estàndard. No pot créixer com vulgui.
-Si que pot, és un llibre... màgic.
-No ho entenc, Martí, t’estàs tornant boig?
-No, però en el podiem tornar amb la Sadie i l’Ara.
En Martí va agafar la porta i se’n va anar corrents, cap a casa. Anava en direcció a casa seva, però va girar sobtadament cap a l’esquerra. Això volia dir que anava a casa de l’Ara. Era realment estrany, ja que l’Ara i en Martí no es veien fora de l’institut.
El vaig seguir. Efectivament, anava a casa de l’Ara.
Vaig apropar-me a les finestres de casa de l’Ara: les finestres eren grans i tenien l’arc de mig punt al vidre de dalt, i eren gairebé invisibles, menys mal que eren grans i ressaltava el marc, el que feia que no es confongués amb un simple marc. Eren blanques, amb el marc fet de maó cuit per sota, i de fusta massissa a les vores. A dalt, el que feia que la casa anés a joc amb les finestres. La casa, estava feta de pla dur, com totes les demés. Vaig mirar per la finestra, però no veia res ja que el menjador estava buit.
Vaig trepar per l’arbre de la vorera i vaig pujar al terrat. Les meves habilitats físiques em van ajudar a mantenir l’equilibri. Vaig apropar-me a una de les finestres.
Vaja, no hauria d’haver-me acostat: era l’habitació dels seus pares... i estaven afaitant al seu gat que tenia puces!
Em va donar temps de reaccionar i amagar-me. Quan em vaig amagar, em va faltar poc per caure, i vaig xisclar, però quan vaig tornar a pujar, ningú s’havia adonat del meu crit.
Em vaig apropar a l’altra finestra.
Una altra vegada em vaig penedir,almenys, com a idea principal.
L’Ara i en Martí estaven... mirant el Yutera. Em vaig apropar una mica més per veure que estaven llegint: el MEU destí. No m’ho podia creure! Si en Martí m’havia dit que es plasma al cap de 3 dies. A més a més, com m’he l’havia agafat?
Uff!!! Vaig veure una “cita” del llibre (per així dir-ho):
15:03’:49”: Pujar a la finestra de casa de l’Ara, per espiar a en Martí.
Es van girar corrents, i van comprovar que no hi era.
Van seguir llegint. Per art de màgia, es van esborrar les lletres i van aparèixer unes altres... Era les d’en Martí. Va agafar el llibre i se’n va anar, per a que l’Ara no ho veiés.
Vaig escoltar la porta. L’Ara mirava amb la finestra tancada on anava en Martí. Com m’havia fet molta ràbia que en Martí s’hagués endut el llibre, li vaig seguir.
Va anar a la seva casa de pressa i corrents. Els seus pares estaven comprant a la ciutat capital, anomenada Kaori.
Va entrar i va fullejar el llibre. Vaig mirar per la finestra: aquest cop no em va fer falta pujar a cap arbre, ja que estava al menjador. Somreia, amb un riure estúpid que el feia diferent a altres vegades. Vaig interrompre el silenci amb el timbre. Em va obrir al cap de deu segons:
-Hola Amos, com estàs?- Em va preguntar amb un somriure totalment fals que se li va esbossar just obrir la porta. Suposo que era una pregunta retòrica, així que no li vaig respondre.
-No et facis el boig, que m’he adonat que t’has emportat el llibre. Què pretens amb això?
-Saber el que passarà. I saps què? Canviaré el rumb de la història.
-No ho pots fer, això.
-Per què no?
-Potser no es compleix el que hi ha escrit al llibre.
-Saps què? Em dóna absolutament igual. No em pots aturar.
Va tancar la porta i va sortir per la porta del darrere, que donava a un jardí obert, el que li permetria anar capa a casa de l’Ara directament.
Va córrer com si portés l’ànima del dimoni dintre i va arribar a casa de l’Ara. Va entrar amb molta pressa i va pujar les escales, igual.
Vaig haver de tornar a pujar aquell maleït arbre (que ja el podrien cuidar una mica, que tenia unes aranyes com patates).
Vaig arrecolzar-me suaument al marc de la finestra i vaig intentar escoltar, però va ser un fracàs.
Per sort, vaig moure’m a l’altra finestra, la dels pares, i curiosa i estranyament, estava oberta.
Avançava amb cautela per un passadís on només entraven dos tènues raigs de llum: un provinent del menjador i l’altre, de l’habitació de l’Ara.
En posar l’orella a la porta sense que es veiés, vaig escoltar les frases:
-Ara, aquest llibre, ara conté el meu Destí, i com ho he vist, et volia dir que...-Va deixar escapar amb un fil de veu en Martí, que tenia cara d’haver vist a la cuinera de l’institut.
-Que què Martí, no et facis de rogar- Va dir ella, impacientment.
-Doncs que... Vols sortir amb mi?
En aquell mateix moment en Martí es va desmaiar. A l’Ara no li havia donat temps de contestar, i es va quedar amb la paraula en la boca alucinant.
Vaig entrar i vaig intentar reanimar a en Martí. Va costar, però al cap de tres minuts, ho vam aconseguir.
Va agafar el llibre i el va llegir fins a la pàgina d’aquell moment. Jo vaig agafar el llibre una altre cop i el vaig tancat.
-Martí, la curiositat va matar al gat- Li vaig dir amb el to amb que parlava el de Naturals.- Aquest llibre pot ser molt útil... Però no per veure el que tú vols.
-Molt útil per a què?- Va preguntar en un to una mica fart d’aquell moment de vergonya.
-Útil per... saber el passat.
-De quina forma?
-Si posem aquest llibre al costat d’una mòmia, podrem saber
que va fer i que no va fer en la seva vida.
-Es veritat!
-D’acord, però ara ens anirem tots a la casa de cadascú.
-D’acord...
Quan vam sortir de l’habitació, encara es veia la cara de l’Ara per la finestra, que seguia alucinant.
Em vaig emportar el llibre a casa i el vaig guardar en un bagul de joguines, que ja no utilitzava, i si ho feia, ningú ho sabria.
Al cap de mitja hora el temps va canviar sobtadament. La neu es fonia a una velocitat increïble, i el sol escalfava amb força. El termòmetre marcava 45º.
Vaig començar a suar de manera exagerada. Vaig sortir a fora per veure que passava.
Quan estava fora, vaig veure que de sobte el cel s’anava cobrint poc a poc de núvols blancs que lentament es van anar consolidant fins formar un núvol negre. VA començar a caure calamarsa, una cosa més aviat IMPOSSIBLE.
A veure, potser no s’ha figurat d’aquesta manera, però Kalam volia dir “Sorra (Lam) i Kha (Xaloc(que s’escriu sense l’h)), en un antic idioma anomenat Xyz.
Doncs es deia Xaloc sorra, que si li donéssim un sentit lògic, diríem “Sorra del Xaloc”, i ens referim a la sorra que ve en petites quantitats tots els estius a la península Ibèrica, des del Sàhara. D’acord, Kalam no és cap poble desèrtic, ni tan poc tant de fred perquè es troba al peu del Montcau. Només es diu així, perquè segurament a algú se li va acudir aquest nom.
Però com deia abans, no solia ploure, ni caure calamarsa sovint, encara que fos al costat d’una muntanya.
Al cap d’una estona, va parar i va començar a fer el sol normal de cada dia. )
Vaig suposar que això devia ser pel Yutera i la moguda amb en Martí, ja que a aquestes altures, ja m’ho creia tot.
Aquella tarda va ser una tarda tranquil·la, almenys fins a les sis i mitja, que va ser quan la Sadie, en Martí i l’Ara em van venir a buscar per anar al parc. Ara li dèiem parc, perquè ja no comptàvem amb el pou. De fet no hauríem de dir pou, sinó... Adefesi?
Vam anar fins al parc: no va ser un viatge gaire llarg, de fet, de deu o onze segons.
La Sadie i jo anàvem al davant, mentre que l’Ara i en Martí anaven en fila més enrere que nosaltres, però ni es parlaven. Potser que l’Ara també estava avergonyida.
Vam anar a la plaça de dalt (on estava el pou) i vam veure que l’havien tapat amb tanques, per a què ningú no es caigués.
Això va entristir el panorama i el cor dels meus amics, que havien viscut per i amb aquest pou:
-Aquest pou estava bé fins que van caure aquells maleïts meteorits des de Déu sap on! -Va dir furiosament la Sadie, que semblava molt afectada.
-A veure, tranquilitzem-nos... No ens hem d’esverar per això.- Va dir en Martí agafant a l’Ara de les espatlles.
-Allà hi ha un dels policies! Per què no anem a preguntar-li que ha passat? Però em de fer com si no en sapiguem res eh...
-D’acord Martí -va dir la Sadie, amb una veu bastant expressiva que només vaig entendre jo. Posteriorment li va explicat el que havia passat.
Vam anar tots cap allà i...
(27 abril 2013)
3
Com!?
Per on s’havia quedat l’Amos...? Ah, sí! Això, que vam anar a preguntar-li al policia que què havia passat al pou, perquè estava tancat i això... . Finalment, era que s’havien donat compte de que algú rondinava per la casa abandonada.
-Ahir al migdia va venir un grup de gent a la comisaria i em va dir que a casa seva hi havia entrat uns nens rondinaires, i van estar vacil·lant per tota la casa.
-D’acord senyor, però, normalment, nosaltres ens posem a sobre del “pou”, si es pot dir així, a parlar de les nostres coses, per ahir, mentre que estàvem aquí va començar a nevar com si el cel plorés marfil. Llavors cadascú va anar a casa seva cames ajudeu-me.
A partir d’aquell moment vaig desconnectar de tot, vaig deixar als nens i a la Sadie parlar amb el policia i jo me’n vaig anar a seure al banc del parc. Sincerament, no podia parar de pensar en allò que m’havia dit el Martí, però com es possible..., allò era alguna broma?, de veritat posava allò en el llibre?. Així que em vaig quedar pensant que respondre-li a aquella pregunta.
Dintre d’una mala estona rumiant i rumiant, vaig decidir el que fer: anar cap al Martí, dir-li que vingués amb mi un moment, i preguntar-li el perquè de tot allò, encara que jo ja tenia preparada una altre cosa...
Vaig fer allò, vaig anar a buscar-lo, va vindre i li vaig preguntar:
-Martí, una cosa... -vaig dir amb timidesa.
-Digues, Ara, amb mi no tinguis vergonya de res eh!
-Doncs que, et volia preguntar el perquè vols sortir amb mi.
-No ho se, esque ... -i no li vaig donar temps d’acabar la frase que li vaig donar el meu primer petó i segurament el seu també ho fos.
-Clar, clar que vull sortir amb tu! Ets el millor, Martí.
De cop i volta ens vam donar compte que allà no erem sols, hi havia el Leo, l’enterat del curs, sabia que ens havia vist fer allò i també sabia que s’assabenteria tota l’escola que jo i el Martí ens haviem fet un petó.
-Vaja, vaja, sembla que has accedit a sortir amb mister Caldero- Va dir la Sadie amb un somriure d’orella a orella una mica... Fals? Lo de Caldero li deien així per lo del calder al fons de l’arc de Sant Martí. Tot i que aquest mot va ser molt famós, ara, només li deien així l’Amos i la Sadie, de vegades, quan estan enfadats o es riuen d’ell, i quan no hi havia ningú, ja que eren dolents però no tant, i no volien que ningú s’enrecordés d’aquell nom.
-Doncs si, que passa? Li vaig preguntar dirigint-me cap a ella.
-Res, res, que m’ha fet gràcia.
Vaig agafar a en Martí i li vaig clavar un altre petó davant la Sadie, la qual estava meravellada (què morbosa!, devia pensar).
Quan vam parar, va venir l’Amos. Com no veiem res a fer en el parc Meridional (li dèiem així perquè estava al sud). Vam decidir anar al parc central, on es troba l’estàtua de
l’aigua (un nom estrany, tal i com figuraven a Kalam: àrid i dessolat sota el Montcau). L’estàtua és una espiral i a dintre hi ha una bombolla de vidre blau, però tothom diu que és lapislàzuli.
Era una estàtua molt estranya. Ningú mai va entendre el significat d’aquell monument. L’únic que se sap es que fa aproximadament sis anys, van descobrir una porta que tothom pensava que era pedra però era una porta. En realitat només era una petita sala, una sala buida.
Vam caminar durant una bona estona per Kalam. Quan estàvem caminant ens donarem compte de que hi havia una porta a la plaça major, era una porta bastant petita, on no hi podia passar ni un nen petit de peus, així que, com ja era fosc i no hi havia ningú, vam decidir passar-hi.
Allà dintre estava molt fosc, i sort de la Sadie, que portava el mòbil i ens va poder fer llum. llavors, quan estàvem a dintre ens va semblar que estàvem en una sala tan petita com la de el parc Meridional, al fons. La Sadie va mirar fixament la paret i va dir:
-Aquí no hi ha res! Estem perdent el temps!
-No es veritat, veure aquesta cambra no et dóna assossec?- Va dir en Martí que estava més content que mai. Els seus ulls marrons s’il·luminaven i brillaven al reflex de la llum del mòbil de la Sadie.
-Què és això?- Digué l’Amos que havia estat molt callat tot el camí.
-El què?
-Allò que hi ha gravat a la pared, sembla, un nom, que hi posa?
-Sadie, si us plau, apropa el mòbil, que no ho poc veure bé -vaig dir, estranyada, pensant que devia ser allò, podria ser alguna cosa absurda, però potser no...
Quan va apropar el mòbil, les runes del nom es van il·luminar.
Les lletres es van anar deformant fins aposar Khalam, el nom que donava més sentit al poble.
-Em sembla que posa “Khalam”.
-Què?
-Si, Sadie, però, Khalam no existeix, s’escriu Kalam, com posa a la senyal, quan entres al poble.
-I si s’escriu així, tal i com posa dintre?- Va preguntar en Martí.
-Potser...
-Què es aquest soroll?- Vaig preguntar, ja que jo estava a l’entrada.- És el guàrdia, el policia!
Vam sortir corrents cap a baix, al parc Meridional. Allà, com ja era tard, ens vam anar cadascú cap a casa seva. En Martí es va quedar a sopar a casa, amb l’excusa del treball de Socials, que en realitat ho feia amb l’Amos... Però donava igual...
Sobre les nou i mitja estàvem en Martí i jo a l’habitació, veient la tele, després de sopar. A les deu i mitja
se’n va anar cap a casa. Abans d’això, només sé que va anar a casa de l’Amos.
-Martí, que ha passat avui?
-No sé de que m’estàs parlant, Amos.
-T’has marejat i t’has desmaiat, no ho se si ho saps, t’he vist com parlaves amb l’Ara i de que parlàveu! Us he estat espiant!
-Estàs gelòs?
-Surt de casa meva! Veste’n! No tornis mai! -va dir l’Amos, que estava molt gelós. Però que l’havia passat?
-D’acord me’n aniré però no fa falta que et posis així per una ximpleria.
Llavors el Martí va sortir de casa de l’Amos sense dir res més.
Va ser una nit molt moguda, per a tots, com la passada. Segurament, en Martí sí que va pegar ull, però la Sadie, l’Amos i jo, no. Vaig estar pensant en lo del Martí. Era feliç... i semblava impossible...
El dia següent va ser un dia de molt vent. En comptes de quedar al parc, vam quedar a casa d’en Martí, encara que em semblava malament perquè els seus pares s’anaven.
Vam estar parlant, però l’Amos sempre semblava apartat de la conversació. Es quedava allà en un racó com el dia anterior al parc, però no estava tant apartat. Ell sabia que en Martí ja no estava enfadat amb ell, en realitat, mai s’havia enfadat, va ser l’Amos.
Em vaig donar compte enseguida: l’Amos, quan més temps passava, menys enfadat estava.
Sobre les dotze, vam anar a la plaça major. Vam entrar una altra vegada dintre, però la Sadie es va quedar fora vigilant.
Aquest cop, era diferent. Aquest cop, en Martí, havia tingut un rar presentiment, i portava amb ell el Yutera.
En el moment que vam il·luminar les lletres, jo les vaig pronunciar, un raig instantani efímer es va disparar cap el llibre, va començar a tremolar el terra, i de sobte el sòl es va desdoblegar, fent-nos caure en una mena de trampa. Cridàvem exageradament, quan va venir la Sadie. No va caure, va baixar per unes escales, però hauria sigut millor que no ho hagués fet, ja que al sèptim esglaó, l’escala es va trencar.
Va caure de cap al terra, com en Martí a l’escala de l’escala. Tots vam anar a veure com estava. Es trobava bé, però li feia una mica de mal el genoll.
Després de aproximadament uns deu minuts cridant, vam decidir avançar per veure si hi havia una sortida.
Principalment, vam veure una fosa, però no estava plena de magma ni aigua, sinó era un buit. Més endavant es veia terra ferma, però estava lluny, ho suficientment lluny per no poder arribar d’un salt. A en Martí li va faltar poc per caure.
Vam estar molta estona discutint com passar:
-Què fem!? Estem tancats!- Cridava histèricament la Sadie.
-A veure, però no perdem els nervis!-Va dir l’Amos, tot i que ell també estava espantat.
-I per què no intentem saltar? Pot funcionar... -Va suggerir en Martí que semblava gaudir de l’expedició al subsòl.
-Si et vols matar...!
En Martí va saltar agafant impuls i va arribar amb una mà. A meitat de camí li havia quedat el llibre que semblava que flotés enlaire.
De sobte, es van il·luminar les runes de les parets i un pont llevadís es va començar a moure sota els peus d’en Martí. Es va deixar caure, i el pont llevadís va anar pujant fins arribar a l’alçada dels nostres peus.
Vam seguir un bon tros de camí. Al cap de més o menys cinc minuts de la fossa es trobava una porta, immensa, de més de trenta metres d’alçada, segurament. Era una porta triangular que tenia tres ratlles que la separaven en tres parts, una per cada angle.
En Martí va agafar el llibre i el va posar al mig, i el va deixar allà, però l’únic que va fer, va ser caure al terra.
Vaig provar de dir coses com “Khalam”, però no va funcionar.
Per causalitat, l’Amos va agafar el llibre, el va fullejar i va veure que en totes les pàgines posava el mateix: Rûne dør.
Vam suposar que devia ser un idioma nòrdics. Per inventar-nos la traducció, vam fer ser servir l’anglès: Rune-runa,Dør-Porta.
L’Amos va pronunciar les paraules i la porta es va obrir dividint-se en tres.
Era una sala rodona, que tenia unes escales que baixaven en forma d’espiral per la sala, que devia ser una torre.
Vam tardar en baixar com dues hores, fins a arribar a un lloc on posava Yggdrasil: l’arbre dels nòrdics, on
representaven el món.
4
Midgard
Era com el duat, un altre món a sota del nostre, conegut com el Midgard.
El primer que ens va espantar va ser Jörmungandr, la serp de Midgard, que el rodejava, però donava la sensació que podia anar allà i agafar-los.
Vam mirar més enllà del mar: Es veien algunes línies gruixudes de color marró, i algunes plataformes de colors.
Vàrem baixar per unes escales, accedint així a una muntanya: des d’allà es podia veure tot Midgard, i com no, Jörmungandr es va donar compte de la nostra presència.
Intentava mantenir la compostura, però em cegava la por i l’éxtasi. Em feia fileres d’idees sobre aqull lloc, algunes positives, d’altres, no.
L’Ara s’abraçava a mi, però no semblava tenir por, més aviat semblava que era jo el que tenia aquell sentiment funest, i, en certa part, era veritat.
L’Amos mirava fixament la bèstia, que, encara que ens hagués percebut, es mantenia lluny, quieta, immòbil.
La Sadie no semblava percatar-se de que Jörmungandr ens havia vist: quan va arribar, va intentar escalar les parets d’una de les muntanyes. No va ser un trajecte fàcil, però ho va aconseguir. En arribar a l’esplanada, va dir:
-Baixeu! Hi ha una cova! Ens podem refugiar aquí!
-Ens estàs prenent el pèl?- Va dir l’Amos, que no s’acabava de refiar de la Sadie.
-No! Creus que et prendré el pèl en aquesta situcació?
-No sé qué dir-te...
L’Ara va apropar-se al barranc, es va ajupir i va començar a baixar lentament la muntanya. L’Amos i jo ens vam mirar als ulls, i crec que vam pensar el mateix: No ens volíem quedar sols allà.
Vam fer el mateix.
Al cap d’uns dos minuts, érem a baix. Sí, que hi havia una cova, però era molt estranya. Hi havien indicis de que no érem els primers que baixaven: hi havien restes de cendra.
El que no enteníem era perquè hi havia allò allà, si no feia fred, més aviat feia una calor horrorosa.
Vàrem sortir de la cova. Jörmungandr estava quiet, immòbil, tot i que semblava que havia canviat de posició. Vam vorejar la muntanya, i la muntanya semblava vorejar l’arbre de Yggdrasil.
Midgard era, segons els nòrdics, un planisferi d’aigua i de terra, que rodejava Yggdrasil. Més enllà de Midgard, es trobaven altres mons.
L’illa de Midgard, no era massa gran , i trobar el costat oposat a la caverna no va ser molt difícil, ni molt llarg.
A l’altra banda de l’illa, hi havien palmeres, plantes que encara no havíem vist a Midgard. De fet, no havíem vist cap animal, cap res, des de que havíem aterrat allà. Però no eren normals, cap d’aquelles tenia cocos.
Vam tornar cap a la cova, però havíem portat amb nosaltres unes quantes fulles de palmera, per cobrar l’entrada i fer-nos uns llits, ja que en el rellotge de l’Amos marcaven les vuit i mitja de la nit.
Quan vam arribar a l’entrada de la cova, una de les plataformes, es va elevar i va disparar un raig de color blau instantani, que va tocar l’entrada a Yggdrasil. Va començar a nevar de mala manera, i feia un fred que clava els ossos.
L’entrada la vam intentar tapar entre roques, pals de fusta i fulles de palmera. No semblava que fos massa, però ens protegia de la temperatura externa. No havíem trobat res per fer foc, només una mica d’herba seca i pals, perquè la Sadie sempre portava un encenedor: el seu padrastre era fumador, i els hi feia portar a cadascú de la família menys a la mare de la Sadie, un encenedor en la butxaca, o en qualsevol lloc.
Vam encendre el foc. Com escalfava la llum d’aquell acollidor foc, que il·luminava la cara de tothom i esbossava somriures en la cara dels demés. Els ulls de l’Ara reflexaven la claror d’aquella llum, l’Amos no mirava el foc, mirava la cara de la Sadie, que mirava atentament cada moviment que feia la porta, per si entrava Jörmungandr.
Com no sabíem si s’acostaria o no, vaig aixecar-me, vaig obrir una mica les fulles de les palmeres, però ni es veia res, només la cua de la serp per l’esquerra.
-Tens por?- Em va dir l’Ara només girar-me.
-No, per què ho dius?- Li vaig preguntar.
-Va, digue’m la veritat.
-Doncs una mica sí.
-Va, reconeix-ho.
-Tant se’m nota!?
-No tranquil... Però que sàpigues que jo també tinc por...
-Ah, doncs tranquil·la que no passarà d’aquí.
-Vols dormir amb mi?
-...
-Va, vine.
Vam dormir abraçats, tots dos junts. M’abraçava molt fort, i quant més fort ho feia, més segur em sentia.
Ens vam dormir al cap d’uns tres minuts.
Ens vam aixecar de sobte per culpa d’un xiscle provinent de fora de la caverna.
Vam sortir fora per veure que passava. Jörmungandr no estava allà. En veure això, vam córrer cap a l’altra banda.
Midgard estava tapat per una cúpula, a la qual Jörmungandr no podia accedir. Però això havia canviat, havia aconseguit la barrera per culpa del seu fort desig d’atrapar-nos.
Vam córrer com si portéssim al diable dintre nostre, fins a arribar a la caverna.
-Fiquem-nos a la cova- Suggeria l’Amos que tenia una cara d’espantat impròpia d’ell, que sempre amagava la por darrere una màscara que només ell es creia, i probablement, els demés també.
-No podem, destruirà la porta de fulles de palmera.- Va dir la Sadie que tenia posava cara de plaer: segurament, al aixecar-se aquest matí del llit, no s’imaginava trobar-se a un món mitològic, i molt menys, amb una serp gegant.
-La Sadie té raó. Provem a ficar-nos a l’aigua.- Vaig dir senyalant l’”estany” que teníem al davant.
-D’acord- Assentí l’Amos.
Vam ficar-nos a l’aigua aguantant la respiració, però ens va costar bastant, ja que feia tant de fred que estava gelada. Des d’abaix veiem com Jörmungandr com destrossava la cova.
Quan el seu cap va sortir per veure què havia fet, vam descobrir l’entrada a un “temple”, suposo que el de Midgard. Vaig saber que era un temple perquè s’assemblava molt a una piràmide esglaonada de Teotihuacan, o poblacions sud-americanes que utilitzaven piràmides.
En veure això, Jörmungandr, va sortir volant cap a la barrera, i es va col·locar exactament com abans.
Com ens faltava aire, vàrem ascendir a la superfície de l’aigua per agafar aire.
Vam veure el temple des de més aprop: No era massa gran, ni tampoc es veien totes les cares de la piràmide, només una.
Vam vacil·lar abans de sortir de l’aigua. No es refiàvem de la serp de Midgard.
Al cap d’aproximadament dos minuts, va sortir l’Amos escopetejat cap a la piràmide, però en arribar a allà, no sabia que fer perquè no es veia la porta. Després d’ell vam sortir tots, i en arribar a la posició de l’Amos, vam intentar ficar-nos per les esquerdes fins arribar a la porta. La nostra intenció era salvar-nos de Jörmungandr, però era una mica estrany, tot plegat. Per què deuria tenir por d’una piràmide?
La veritat és que em donava la sensació que era l’únic que m’ho preguntava.
Vaig pensar en que potser l’entrada era a dalt de la piràmide, però quan la Sadie va cridar des de una de les esquerdes “Eureka”, vaig suposar que devia haver una entrada .
-Què passa?- Es va apresurar a preguntar l’Amos just dos segons que la seva amiga digués allò.
-Hi ha una porta!- Va cridar eufòricament la Sadie, que semblava que també volia que s’assabentés Jörmungandr.
Vam picar amb pedres les esquerdes per poder passar millor. Quan vam picar durant una estona, la Sadie ens digué que passéssim. Vàrem accedir.
La porta estava situada en una paret plana, o sigui que all+à no hi havien escales en aquell costat.
Com teníem una mica de por per l’idea que Jörmungandr tornés, vam entrar a la piràmide.
La primera cambra a la qual s’accedia era petita, tenia una petita taula amb espelmes apagades i una petita piràmide fragmentada per un costat de color daurat. L’Ara va gosar tocar la piràmide, i com no veia massa bé, li va dir a la Sadie que encengués una espelma amb l’encenedor del seu pare.
La llum era tènue, i gràcies a ella es distingia una gran porta, segurament sense cap tipus de segell ni tancament, però estava oberta. Entre els quatre la vam obrir.
En aquell moment, un núvol negre va travessar la cambra fins a sortir. El vam seguir.
L’estrany núvol sortia de la barrera transparent, i matava a Jörmungandr, fent-lo desfer-se.
Es va quedar quiet, però un moment, es va moure cap a l’obertura d ela barrera i es va començar a apropa cap a nosaltres. Ens vam amagar en la piràmide, i ens vam tancar darrere la porta. El lloc on havia estat el núvol, darrere aquella porta , tenia quatre columnes i al centre tenia un petit estany de forma quadrada i aigua verda. No era com les sales de les pel·lícules d’Egipte que tenien Jeroglífics, sinó que les parets estaven nues. Es marcaven els maons en algunes parets i en una d eles parets, es veia un gran arbre, que devia ser Yggdrasil.
-Què és això?- Preguntà l’Amos senyalant unes bombolles que sortien de l’aigua verda. Semblava que bullia.
-I jo què sé!?- Digué la Sadie, que semblava, sincerament, enfadada, però segurament s’ho estava passant bé.
-Potser és un pou...- Va aportar l’Ara.
-Podríem entrar-hi. A mi m’agrada la idea.
-Sí, i ens ofeguem allà! Però no has vist que l’aigua està verda, no veure’m res!- Va dir l’Amos en un to irritant.
-I si ens deixem de ximpleries i decidim alguna cosa?- Vaig suggerir jo, cridant una mica.
-Però que ximpleries!? Només estem ajudant a decidir dient els avantatges i els inconvenients.
-Però d’una manera... Estranya?
-Què hi dius!? Ja t’ho hem dit!- Cridà la Sadie des de la vora del pou. Estava inspeccionant minuciosament l’aigua, tot i que tenia una expressió de fàstic i aversió a la cara.
-Uff... Mirem per la sala, a veure què trobem a banda del pou.
-D’acord- Va afirmar amb una cara de satisfacció l’Ara, que estava farta de les discusions.
Per la meva part, no hi vaig trobar res. Però quan l’Amos va cridar des d’una cantonada, vaig tenir la sensació de por que no era normal. No era normal per què semblava que passaria alguna cosa dolenta, molt dolenta.
L’Amos estava mirant una de les columnes. Vam anar corrents cap allà. Hi havia un forat al costat de la columna. No es podia veure més que un petit forat en forma de mitja lluna.
-Potser hi ha més forat, però està tapat per la columna. Provem a moure-la?- Va suggerir l’Ara. En quant va acabar la frase, va començar a empènyer la columna.
La vam ajudar, fins que va caure al terra i es va sentir un cop fort al terra.
-Pugem-hi!- Deia la Sadie mentre que intentava pujar.- No puc, em costa molt!
-Posa els peus a les meves espatlles- deia l’Amos mentre intentava agafar-la dels
-Acostat més!
-Un moment, que peses!
-Perdona?
-No feu el burro que caureu!- Va dir l’Ara que intentava subjectar a l’Amos.
Van caure tots. I quan van caure, es van aixecar lentament un per un.
En el moment en que l’Ara, l’última en aixecar-se, es va elevar del terra, el terra va començar tremolar.
-Provem-ho una altre vegada!- Deia la Sadie, que començava a pujar per la columna tombada, ja agafava amb les mans el terra de la sala que hi havia rere el forat, i subjectava el seu cos amb els dèbils braços.-Que algú m’ajudi!
-Sadie, ens costa molt moure’ns!- Cridava jo, que m’agafava a una de les columnes mantenint l’equilibri.
-Espera un moment, que estic aconseguint avançar!- Cridà l’Ara, agafant a l’Amos de la mà.
-D’acord, però no trigueu!- Digué la Sadie que s’agafava del sostre i no es deixava anar per res del món.
Es vam acostar, jo una mica més tard que els demés. La Sadie estava a punt de caure quan la vam aguantar tots, i va pujar al pis de dalt.
-Hi ha una palanca!- Va dir quan va arribar a dalt, la Sadie.- L’activo?
-Intenta-ho! No tenim més remei!- Vaig dir jo, que mirava a dalt intentant buscar a la Sadie, però no la veia.
Es va sentir un clic i es va sentir un soroll d’aigua.
-Prové del pou...- Va dir l’Amos.
-Ves-hi a mirar!- Cridà l’Ara que estava apunt de caure al terra.
L’Amos va anar a veure què passava, i quan va mirar a sota, es va trobar que l’aigua s’havia evaporat, o, segurament, s’hauria ficat per algun forat.
L’Amos ens va fer una senyal de que anéssim amb ell, i l’Ara li va dir a la Sadie que baixés. Quan ens trobàvem davant el pou i vàrem comprovar que no hi havia massa profunditat i que podríem baixar d’un salt, vam baixar un per un, fins a arribar, segurament a les arrels de Yggdrasil.
(enviat el 2 de maig)
5
Niflheim
A les arrels feia un fred que calava els ossos. Tots tremolàvem de fred.
-Què fem?- Va dir l’Amos, que en veure el fred que feia, es va espantar de manera... Impròpia.
Les arrels, eren com una plataforma amb prolongacions. Segurament, si ho veiéssim des de dalt, seria com un pop amb els seus tentacles.
-Em dóna la sensació de que si baixem més, no podrem sortir.- Vaig dir jo, que mirava sota les arrels.
-Si, Sadie, però si pugem aquell núvol ens esclafarà. A més, les escales es van trencar i ja no podem pujar...- Va raonar en Martí, que mirava a tots llocs buscant algun lloc on anar.
-Sadie, que a tu t’agrada l’aventura i per la teva culpa estem aquí... Què suggereixes?- Va preguntar l’Amos amb uns punts suspensiu per deixar respondre a la seva amiga.
-A sobre ha de ser culpa meva!?
-Perquè vas baixar si les escales estaven trencades.
-Mira, sabeu què? L’Ara i jo ens anem a investigar.- Va dir en Martí agafant a l’Ara del braç.
Se’n va anar fent una volta per les arrels.
-Mira que has aconseguit!
-Tranquil·lítza’t, Sadie. Què t’agrada en Martí?- Va preguntar l’Amos acostant-se a mi i girant el cap.
-I a tu l’Ara...
-Tant es nota?
-Bastant...
-Doncs quin drama, tot plegat...
-Per què?
-Doncs perquè estan sortint junts i nosaltres aquí, sense estar amb ells...
-Tens raó. Li has dit a l’Ara?
-No tinc suficient valor.
-La veritat, jo tampoc.
Es va acostar, i em va plantar un petó.
-Què fas?- Li vaig preguntar.
-No ho sé, m’estic tornant boig?
Segurament, l’impuls de donar-me un petó venia del dit que sempre deia en Martí: “No esperis a que el món canviï; provoca al Destí”.
La cosa més curiosa d’aquesta frase era que quan l’escrivia pel Xat, sempre escrivia Destí en majúscules, com si fos un déu.
Sobre aquest tema, no sabia ben bé quina era la religió del Martí. Una vegada, li vaig preguntar i em va dir que era Arqueolobista. Como no sabia el que era, li vaig preguntar, i em va dir que és una fusió de la part que més li agradava de cada religió i les fusionava. En Martí, sempre era al seu món de fades i dracs...
-Sadie, ho sento molt...
L’Amos es va anar corrents, buscant a l’Ara i en Martí. Quan els va trobar, va dir:
-No teniu fred ni gana?
-Es clar, que tinc fred, tu que creus? -va dir l’Ara, que estava amb el Martí asseguts un al costat de l’altre per no passar tan de fred.
-Encara tens fred, Ara? -va preguntar-li en Martí- doncs, jo ja no et puc escalfar més...
-Doncs vinga, anem que suposo que no us voldreu quedar tota la vostre vida en aquest món!
-D’acord, però saps on està la Sadie?
-Ara vindrà.
Quan vaig anar cap allà amb ells, em van dir que havíem de començar a anar cap a un altre lloc que no fes tant de fred.
No vam parar de caminar fins a unes 2 o 3 hores, estàvem molt cansats i de sobte varem veure alguna cosa brillant que lluïa rere les muntanyes.
-Podríem descansar una mica i més tard anar cap allà.
-Cap a on, Amos?
-No veieu aquella cosa que brilla al darrere de la muntanya?
-Es veritat, però ara descansem una estona que estic rebentada -va fer l’Ara.
L’única cosa que podíem fer era amagar-nos d’aquella bèstia, era gran, amb uns ullals gegants, i sobretot coberta d’escames negres com la nit, i blanques com les estrelles.
Així que després d’amagar-nos, vam córrer cap a un altre costat, on sabíem que hauríem de fer tota la volta a la muntanya, però vam pensar que tampoc passaria res mentre que aquell monstre no ens atrapes.
Quan varem creuar la muntanya, vam saber que era allò, era un pont recobert d’or, i al final hi havia una dona amb cara de no tenir ni idea d’on estava. Un cop allà davant ens vam mirar el pont amb molta curiositat.
-Crec que això és or pur!- Va dir l’Amos, que ho va dir mirant-me amb uns ulls apagats, com si lo del petó li hagués afectat més a ell que a mi.
-I què més dóna? Mira aquella dona, anem-hi a preguntar a veure si sap alguna cosa...- Va dir en Martí que ja començava a caminar pel pont.
Baix el pont no hi havia aigua, només un vuit de color blanc que al final es tornava negre.
-Hola, parla el nostre idioma?- Va preguntar en Martí que mirava estranyat que la dona portés una bola d’aquelles de cosir i un fus.
-Hei, jeg har sett to kvinner som meg?- Va preguntar ella.
-Do you speak English?- Va dir l’Amos catxondejant-se de la dona.
-Yes, I speak English. You have seen two womans like me?
-No, we haven’t seen two womans like you.
-Martí, potser el Yutera ens pot ajudar.- Vaig dir mirant de reull a la dona.
-Tens raó, Sadie!- Va exclamar ell en veure que teníem la solució.
Li vam mostrar el llibre a la dona per a que escrigués o que escriguérem nosaltres, però va agafar una de les fulles i se la va menjar.
-Però què fa!?- Va cridar l’Amos.
-Mira, em podeu ajudar? Em dic Skuld i estic buscant a les meves germanes Urðr i , Verðandi. Si us plau, si em porteu fins a elles, us faré un favor molt gran, però us diré un secret més endavant.
-Com ho ha fet això!? Ens estaves enganyant?
-No! Les pàgines del Yutera són màgiques.
-Coneixes el Yutera?- Va dir l’Ara.
-Clar que el conec! El vaig fer jo juntament amb altres persones.
-D’acord, t’ajudarem. On t’has perdut?
-Les meves germanes es van perdre al tronc de Yggdrasil.
-D’allà venim nosaltres. Hem baixat des de Midgard.- Va dir en Martí mirant-se el sostre: es va fixar que sobre teníem aigua. Suposo que aquella idea el va espantar, perquè va baixar el cap ràpidament.
-I no les heu vist?
-No...
-Potser han anat a Niflheim.
-Això està molt lluny?- Va preguntar l’Ara que tenia cara de cansada.
-No està molt lluny. Si sortim del pont, ens posem d’esquenes a l’entrada al tronc i caminem per una arrel molt llarga, arribarem a Niflheim.
-Jo no hi vaig- Va dir en Martí- Ho sento molt, Skuld, però jo no vaig a Niflheim.
-Per què no em vols ajudar?
-Mira, em sap molt greu, Skuld. Però nosaltres no pensàvem baixar a Yggdrasil ahir al matí i no portem roba suficientment gruixuda per suportar el fred de Niflheim.
-Martí, i com vols sortir d’aquí?- Va preguntar l’Ara, que mirava atentament els seus ulls.
-No ho sé, la veritat...
-Si us plau...- Va dir Skuld, mirant, també, els ulls del Martí.
-Heu descuidat un petit detall- Digué l’Amos- Què fem amb Níôhöggr?
-D’això m’encarrego jo. Sóc una de les deesses del Destí, per això vaig crear aquest llibre. N’hi ha més persones com jo per tot el món.
-Què dius!?
-La veritat, jo m’ho crec- Va respondre l’Ara a la pregunta que l’Amos havia formulat a Skuld.
-Per què? Jo no m’ho crec, ens està prenent el pèl...
-Ho crec perquè, com ha dit abans en Martí, ningú ahir al matí s’imaginava baixar per l’estàtua de la plaça central de Kalam o Khalam o com es digui i arribar a Midgard, i més tard a les arrels de Yggdrasil. La veritat, ara m’ho crec tot, des de les històries de fantasmes fins a que ella pugui fer amb el Destí, per què, a més a més, ja hem vist com se’ns apropava Jörmungandr i no vull veure com se m’apropa aquella cosa colpejadora de la nit. O sigui que per poc que faci, ja serà molt, i sinó, anirem a Niflheim igualment perquè la vull ajudar, posar-nos a cobert del colpejador aquest i sortir d’aquí.
-Vaja, que profund... Com es nota que avui no has esmorzat bé...- Comentà en Martí per sobre.
Quan va acabar de parlar, l’Ara li va clavar un cop de puny.
-Això a què ve?- Va dir en Martí gratant-se suaument la marca que l’Ara amb el puny.
-Ja ho has dit bé: no he esmorzat bé i per això necessito relaxar-me i alliberar l’estrés que tinc, i ho faig així.
L’Amos i jo ens vam mirar als ulls. Suposo que ell devia pensar el mateix que jo: si s’estan barallant, potser tenim alguna possibilitat.
-Podeu parar de barallar-vos?- Digué Skuld, que va agafar el fus i la bola de cosir i va començar a caminar.
En Martí va ser el primer en deixar de barallar-se. La veritat és que sabia que en Martí no s’enfadaria, no s’enfada mai.
-Ara... Ho sento...- Va dir ell, mirant la cara de l’Ara.
-No passa res...- Diguè ella.
En Martí va somriure i vam començar a caminar.
Al cap d’uns cinc minuts caminant, es va sentir tremolar el terra.
-És Níôhöggr!- Exclamà l’Amos espantadíssim.
-Tranquils!- Va dir Skuld.
No sé ben bé què va fer, però va agafar el fus i la bola de cosir i va començar a cosir a una velocitat ultrasònica impensable per a un... Mortal.
Quan va acabar, havia fet com un llençol on sortia el monstre.
Níôhöggr va desaparéixer com si fos pols entre l’aire.
-Com ho has fet?- Va preguntar en Martí, amb cara d’estar al·lucinant.
-Sóc capaç de decidir el futur de qualsevol persona, cosa...- Va respondre Skuld- Vinga, anem cap a Niflheim!
L’arrel que portava a Niflheim era estreta i llarga, i al final es veia una plataforma amb una porta.
Vam caminar durant uns cinc minuts per l’arrel, amb compte de no caure al buit. De vegades, algú de nosaltres badallava.
Quan vam arribar a la plataforma, Skuld va dir:
-Veieu aquesta porta? Per aquí s’accedeix a Niflheim. Vinga, entrem!
Vàrem entrar. Una sensació de calfred em va recórrer tot el cos, i el cap em va començar a fer mal com quan et prens un granissat a la gelateria, i el cos feia una força sobrenatural per caure al terra.
Vam entrar en una sala amb les parets blaves amb runes, runes que s’il·luminaven de color verd, blau, lila i de vegades, groc.
L’Ara va tocar una, i una aura verda li va recórrer tot el cos.
Després, va caure a terra.
-Ara!?- Cridava en Martí, que mirava a Skuld per veure si ella feia alguna cosa.
-Tranquil, ara la curaré- Va dir Skuld- però que això us serveixi a tots: no toqueu les runes, que tenen l’electricitat amb la que es va crear Mjölnir.
-Què és Mjörnil?- Vaig preguntar mirant les mans de la dona, que senyalaven les runes amb el dit Índex.
-És el martell de Thor.
-Ah! Ja hem sentit parlar d’ell...
-Pots fer alguna cosa, si us plau, Skuld?- Va qüestionar en Martí, que intentava aixecar a l’Ara.
-Ara vaig...- Respongué ella.
Skuld va treure el seu fus i va començar a cosir.
Quan l’Ara ja estava més o menys desperta, se li van posar els llavis d’un color rosa fluix i la cara molt pàl·lida.
-Ara, que et trobes bé?- Va preguntar l’Amos mirant-se-la amb cara d’espantat.
-Ti-tinc fre-fre-fred...- Va dir mentre que tremolava.
Era veritat que allà feia un fred que feia por i tot, i semblava que a cada minut que passés, més fred feia.
-Avancem hem d’arribar fins al castell de Cristall.- Va dir Skuld.
-Què és el castell de Cristall?- Preguntà l’Amos.
-Doncs ho diu el mateix nom...
-Pots concretar una mica?
-El castell de Cristall no apareix a cap de les vostres llegendes, perquè...
-Ei, para el carro! NO són les nostres llegendes. En primer lloc, no són nostres, són dels nòrdics i en segon lloc, ja hem comprovat que no són llegendes.- Digué en Martí, que semblava enfadat per tot.
-Llavors la llegenda de Sant Jordi és certa?- Va preguntar l’Amos a en Martí.
-No estem per conyes, Amos...
-El castell de Cristall- Va interrompre Skuld- és, potser, el lloc més important de tot Yggdrasil.
-Per què?
-Perquè és el lloc on plasma el Destí. És una metàfora.
-Com que es plasma? El què és una metàfora?-En Martí tenia moltes preguntes.
-És la biblioteca del Destí, per així dir-ho. Hi ha una de les sales que és tota negra i té molts fulls: és per a escriure el Destí. Lo de la metàfora era que el Destí és un fil molt fràgil, que es pot trencar, per això li diem el castell de Cristall. De fet, t’ho ho has experimentat, no?
-Com s’escriu el Destí?- Vaig preguntar, mirant atentament a Skuld i controlant gelosament els moviments de l’Ara, que anava recuperant les forces.
-És fàcil. T’has d’asseure allà i agafes una vola de vidre del soterrani, i comences a escriure sense volguer.
-Així vau fer el Yutera?- Preguntà l’Ara que començava a incorporar-se.
-És un cas especial, no es va fer aquí.
-I on es va fer?
-Em sembla que ho descobrireu més d’hora del que penseu...
-Això ha sonat un tant estrany...
Vam caminar durant una hora: el camí no era llarg, però el fred ens alentia.
Vam arribar a la porta del castell.
Tenia una gran cúpula a sobre, tota de cristall transparent, les parets eren fetes d’un cristall blau preciós i les finestres verdes. La porta, en canvi, era de Titani.
Vam passar: la sala era molt gran i estava plena de prestatges de vidre verd.
-Urðr, Verðandi!-Va cridar eufòricament en veure-les allà, a punt de baixar al soterrani- Aquests nois m’han ajudat a trobar-vos. I a vosaltres- dirigint-se cap a la nostra posició- us he de donar les gràcies. I ara, com a suplement especial us deixaré veure el soterrani.
Vam baixar al soterrani. Estava molt fosc i a dures penes es veia alguna esfera. Una d’elles, a la qual ens va portar, era Khalam o Kalam.
-Això és Khalam, oi?- Va preguntar en Martí, mirant fixament l’esfera.
-Si. Us he de dir una cosa que canviarà per sempre la vostra vida.- Va dir Skuld en un to diferent fins aquell moment: estava més seriosa.
-Què?
-Khalam serà inundat d’aquí a uns dies... Heu d’evitar que ningú mori!
-Com?- Va preguntar l’Amos.
-Vinga, aneu cap a Khalam.
L’esfera es va obrir i ens va engolir a tots.
Vam aparèixer de nit a la plaça central.
-Per on comencem?- Va preguntar en Martí.
-Per això: Sadie, et va agradar, allò de les arrels de Yggdrasil?- Va preguntar l’Amos.
-...- No li vaig respondre.
-El petó?- Preguntà l’Ara.
-Si, el petó- Respongué l’Amos.-Com ho saps?
-És molt evident...
-Doncs...- Vaig començar a dir-li- la veritat és que... Si...
-T’estimo, Sadie...- Digué l’Amos sense immutar-se per en Martí i l’Ara.
-Oh, què bonic... Vinga, doneu-vos un petó...-Va suggerir en Martí.
-D’acord...
I així va ser com van acabar dos dies sota Khlama, de dures sensacions i inexpicables experiències.
(enviat el 9 de maig)
6
L’últim sospir a Khalam
Mirava fixament per la finestra, amb por de que la inundació arribés abans del que Skuld havia previst. Ahir, quan els meus pares em van veure, em van abraçar molt fort, perquè havia estat dos dies fora de casa sense demanar permís.
-Amos- Va cridar ma mare- ves-te'n a fer els deures que demà tens cole!
-Ja els he fet, mare!- Li vaig respondre.
En realitat, avui era dilluns, però teníem festa perquè era un dia anomenat “El despertar de Sant Jordi”, que era una festa que significava que Sant Jordi despertava del verí del drac i salvava a la princesa. Només era una versió relativament nova de la llegenda de Sant Jordi.
Suposo que a l’Ara i en Martí els hi feia por anar al institut per por de que el Leo expliqués alguna cosa...
Aquell dia va ser una mica tranquil. Per la tarda no van quedar junts ja que pensàvem que havíem estat prou temps suficient junts... Però, teníem una obligació, havíem de salvar a Khalam! Així que junts vam anar a la biblioteca amb la excusa que anàvem a fer un treball.
Un cop a la biblioteca pública, vam començar a investigar els orígens i llegendes de Khalam. Va m trobars un llibre vell, semblant al Yutera, però no era el Yutera. Hi havien pàgines arrancades, segurament eren censurades i estaven guardades a l’arxiu local, un arxiu al qual poca gent podia accedir-hi. Però el meu pare era una de les poques persones del poble que hi podia accedir.
Ens vam presentar a l’ajuntament, amb el meu pare, que pensava que era per a un treball de l’institut i que si aconseguíem informació privilegiada, podríem treure millor nota. Així que vam arribar i:
-Pare, on es troba la secció d’història d’aquest poble?
-No ho sé, ho haureu de preguntar allà.
-Doncs vaja, amb la vergonya que em fa...
-D’acord... Ja us porto jo...
-Gràcies! (Si en realitat ho faig pel teu bé...)
Si l’ajuntament ja era gran per fora, per dintre era un palau que ocupava part de dalt i part del subsòl (el que m’estranya és que no arribés a Yggdrasil o potser si... no ho sé!)
Tot seguit vam seguir a la senyora, ens va portar a un soterrani que estava com a mínim a 10 metres sota terra, així que quan estàvem allà a baix ens va dir el pare que havíem de passar per una porta, una porta de ferro o acer que tenia un mànec bastant... estrany!
D'aquell mànec em. va cridar l’atenció una cosa, una cosa que em resultava familiar, era com una esfera que dintre d'ella hi havia dibuixat un arbre amb moltes, moltes arrels.
-D’on heu tret aquest pom, senyoreta?- Li vaig preguntar.
-No ho sé...- Respongué ella, ocultant-me, clarament, una cosa.
-I que hi posa?
-Yg...
-I gràcies,- Va tallar-li el meu pare- gràcies per la seva visita.
-Ni que fos una botiga!- Vaig dir exagerant una mica massa.
Vam entra a la sala: el meu pare el primer, amb una cara de mala llet que només posava quan mataven a alguna de les seves actrius preferides en algunes pel·lícules.
Després anàvem nosaltres i per últim, la senyoreta, que mirava enrere cada dues passes.
La cambra era d’un color ocre i donava sensació d’assossec inimaginable. Només hi havien prestatges i eren tots de ferro, ferro blanc.
Alguns prestatges tenien com calaixos per a guardar documents. Un d’ells estava al terra i els papers s’havien escampat sota els prestatges. Els papers eren d’un color groguenc però n’hi havia de blancs com la neu. El meu pare va passar d’ells, com si no els hagués vist. La senyora semblava sotmesa pel meu pare, ja que tot el que mon parent feia, ho imitava. Una de les vegades intentant buscar alguns documents, el meu pare la va mirar als ulls i ella va començar a plorar exageradament i es va haver d’absentar durant uns minuts.
Quan vam arribar a quasi bé el fons de la sala, vam entrar en un passadís de prestatges, on hi havien caixes que posaven “1870”, “1880”, “1890”, “1900” i “2000”. Era una mica rar que saltés de l’any 1900 al 2000.
-Per què hi ha un espai tan gran entre la carpeta de 1900 i la del 2000?- Va preguntar en Martí. Em va omplir de satisfacció veure que no era l’únic que m’ho preguntava.
-Es van cremar en l’incendi del 2005- Li va respondre.
-Com pot ser que hi hagi un incendi aquí sota?- Preguntà l’Ara que mirava les parets atentament per tal de veure alguna marca de l’incendi. Era inútil.
-Doncs...- Digué mentre es rascava la barba, intentant inventar-se una excusa que semblés creïble.
-Pare, explica’ns la veritat...- Li vaig comentar en veu fluixa que segurament escoltava, però va tardar tres segons en respondre.
-No em creus, fill meu?
-Que li passa a l’ull, senyor? Es troba bé?- Va preguntar la senyoreta que ens havia acompanyat, fent-li una mica la pilota i mirant la seva pupil·la que començava deformar-se i s’estava fent més gran.
-No et podies estar callada, pesada? Mira el que has aconseguit! Ara m’han descobert...
-Ho sento moltíssim senyor! Però què ha volgut dir?
Després se li va acabar de deformar tot l’ull fins a crear un ull perfectament rodó d’un color verd cridaner, amb la seva respectiva mirada, que era una mica... Esbojarrada.
-No fa falta que ploris més per cridar l’atenció!- Li va dir ell, que li va clavar una bufetada davant de nosaltres.
-Senyoreta, que passa?- Preguntà l’Ara que mirava tot amb cara d’estranyada.
-No em digueu senyoreta, digueu-me Petra. No sóc de Khalam, vinc de Suldíria.
-I això està...?
-No tenim temps per preguntes! Anem a la sala que hi ha rere aquella porta de metall!
Vam anar corrents cap allà, i un cop en aquell lloc, vàrem cridar a la Petra.
Ens va tancar en la cambra, que tenia uns quants prestatges acumulats en un dels costats.
-Què hi passa? Qui ets? Què era aquella cosa?- Va preguntar en Martí dient les paraules com si fossin bales d’una pistola i les hagués deixat anar de forma que totes van encertar correctament, fent que la Petra respongués, o en el cas de l’arma, que la matés.
-Quan vau baixar a Yggdrasil, a la superfície terrestre, va ser assetjada per unes criatures de color lila i ulls verds, que es dediquen a matar a la gent. Van aparéixer per culpa de Skuld i per la vostra culpa, també.
-Com? Nosaltres no vam fer res dolent allà abaix!
-Skuld va canviar el vostre Destí, que era morir per culpa de Níôhöggr!
L’Ara va empassar saliva quant va saber que havia tingut la mort tan aprop.
-Doncs...
-Segueixo: Aquestes criatures es diuen Sarstirs. Venen quan ha hagut un canvi entre la vida i la mort per culpa de Skuld. Com ja he dit abans, hem dic Petra i vinc de Suldíria, que és un dels quatre mons subterranis. No volíeu documents importants de Khalam? Estan en aquesta sala, però normalement està tancada amb clau.
Vam començar a buscar, fins que la Sadie va cridar: Bingo!, i vam saber que tenia alguna cosa interessant.
-“El document més antic de Khalam data del 6000 aC que la família Garcia guarda a casa seva, per haver trobat aquesta relíquia, que es diu Yutera. El van trobar a l’estàtua de l’aigua...”.- Va començar a llegir la Sadie.
-Per què et pares?- Li va preguntar en Martí.
-Estem perduts!: “El llibre, actualment (dia 12-4-2003) roman a la casa abandonada que és propietat de l’ajuntament. La causa de la requisament és: Desaparició sense rastre de la família Garcia, incloent-hi els familiars aliens a Khalam. La hipòtesi que es té ara tenint en compte la única pista que hi ha (unes petites gotes d’un líquid lila per tota la casa), han portat a la conclusió de que ha pogut ser algun tipus de broma.”
-I que més dóna, si els van segrestar!? A mi el que m’importa és que el que hi ha allà fora és el meu pare!- Vaig cridar mentre mirava atentament els ulls de la Petra, que semblava que no els tanqués.
-Mira, no sé que ha passat amb el teu pare, però hem de sortir d’aquí si no voleu morir-vos ofegats...- Va dir ella comentant una mica per sobre, sense donar-li molta importància, com si ens hagués preguntat que volíem fer.
-I per on sortirem?- Preguntà en Martí amb cara d’espantat.
-Ho farem al meu mètode... Jo llençaré un prestatge per a que li caigui a sobre, i fugirem per on hem vingut.
-A veure com surt...
Vam sortir tots disparats de la sala. Quan vam estar fora, se’ns van aixafar tots els plans.
Així que, quin altre remei? Només podíem fer cas a la Petra,l que mirava com desenes de Sarstirs.
-Fem una cosa... Pasem desapercebuts, com si res- Va xiuxiuejar la Petra.
Vam anar cap a la sortida, com si res. Els Sarstirs ens miraven atentament, però no es movien. Un cop fora de la cambra, l’aire semblava més net, i devia ser perquè no hi havien Sarstirs.
-Viviu com sempre, dissimuleu, intenteu amagar totes les sospites i les cares de diferència. Jo intentaré eliminar-los. Trobaré una forma... Espero...
-Moltes gràcies, Petra. Vius a Khalam?- Va preguntar en Martí
-Si, al carrer Major. Número 33.
-Una altra vegada, moltes gràcies. Ens veurem a casa teva?
-Si. Adéu.
I se’n va anar, pujant com si res, com si no hagués vist allà abaix.
Nosaltres vam fer lo propi. Cadascú se’n va anar a casa seva, dissimulant.
A casa meva, ma mare em va preguntar pel meu pare, i quan li vaig anar a respondre, va entrar per la porta. Creuava els dits per a què no digués res, i això va servir, almenys, per al moment. Crec que encara que el meu pare hagués sigut “posseït” per un Sarstir, era molt bona persona.
Vaig pujar a l’habitació i em vaig posar la televisió amb alguns videojocs. Necessitava tranquil·litzar-me, i així era com ho feia. Com m’avorria, vaig trucar a tots per quedar a jugar a casa.
Va ser una tarda molt curta i plena de moments molt divertits.
La Sadie era una mica tímida i tallada, així que s’asseia al meu costat i no deia res. Però l’emoció dels videojocs sempre l’acabava agradant, i al final era ella la que més s’emocionava quan deia:-Vinga, més ràpid!
Però demà teníem institut, o sigui que sobre les nou tothom es va anar, vaig sopar i em vaig anar a dormir.
Quasi bé no podia dormir, però la son ca acabar guanyant.
Em vaig despertar bruscament. El meu pare m’havia llevat com si res. A l’hora d’esmorzar era tot molt estrany. Tothom em mirava, però lo més estrany era que parlaven en Català, però de vegades se’ls hi tallava la frase. Fins i tot sospitava que m’havien enverinat la llet. De vegades, quan em preguntaven alguna cosa, tallava la frase per a imitar-los.
Vaig agafar la motxilla i vaig sortir de casa a dos quarts de vuit.
A la plaça Meridional, m’esperaven tots. Quan vaig ser-hi allà, vam començar a caminar, a caminar durant un quart d’hora. En aquell temps teníem coses de què parlar, així que vàrem començar:
-Com us ha anat la nit?- Va preguntar l’Ara, amb una veu una mica fluixa. Però no feia falta perquè estàvem sols a la plaça.
-Doncs la nit bé, el problema ha sigut llevar-me, dutxar-me i esmorzar.- Digué en Martí.
-Per què, què t’ha passat?
-Resulta que els meus “pares” m’han llevat traient-me les vànoves del llit, com si no estigués allà. A l’hora de dutxar-me m’he sentit una mica... Rar. A veure, si fossin els meus pares, però esque ni als meus pares els hi deixava entrar al bany quan estava dutxant-me, imagina’t els Sarstirs. Ma “mare” ha entrat al bany i ha sortit com si res, dues vegades. La segona vegada, s’ha parat davant la dutxa (que menys mal que és translúcida) i s’ha quedat mirant-me. He obert una mica la mampara, i he vist com li sagnava un ull. La cosa més estranya és que, després d’una estona, s’ha posat davant del mirall i s’ha tret l’ull, l’ha rentat amb la pica del bany i se l’ha tornat a posar. Quan he anat a menjar, la llet era de color lila, i m’he adonat de que a la meva mare li queia un líquid lila de les mans. Li he dit que no tenia gana i a l’hora d’anar-me’n, m’he fixa’t de que les meves vànoves i les del meu germà eren de color lila...
-Doncs a mi m’ha anat força bé- Va dir la Sadie-. L’única queixa que tinc és que la meva germana no està.
-A mi no m’ha anat gens bé- Digué l’Ara-. Resulta que ahir en M...
-Però calla!- Va cridar en Martí.
-Que el Martí i tu...- Va continuar la frase la Sadie.
-Res, res...-Va deixar en suspensió una frase, l’Ara.
-Vinga, explica’ns que va passa, ahir...
-Res, res...
-Doncs que l’Ara i jo vam quedar al parc.- Va respondre a la suspensió de la Sadie, en Martí.
-I els meus pares em van castigar.
I quan van acabar de dir això, ja hi érem, a l’entrada de l’institut.
La primera classe que ens tocava era informàtica. Tot va ser normal fins al moment en que el Leo va dir lentament:
-L’Ara-i-en-Martí-estan-junts...
Però semblava que ningú li va escoltar En aquell moment, l’Ara semblava feliç de la situació, de que ho hagués dit en aquell moment, en aquella posició.
La segona classe de Ciències naturals, però tocava al laboratori. Vam disseccionar un calamar. Un dels nostres companys, en acabar la dessecció, se’l va menjar i va sortir fora d ela classe. EL pitjor de tot és que després de sortir i tornar a entrar, tenia tota la boca lila.
L’última classe abans de l’hora del pati era Tecnologia. Res a destacar excepte que com ens tocava al taller, es va muntar una de grossa. La professora de tecnologia va agafar el martell i va començar a picar una fusta. Fins allà bé, l’única cosa estranya que hi havia era que era un llistó, i que no s’havia d’unir. Com no s’enfonsava (perquè jo pensava que volia deixar un forat a la fusta) va picar més fort, i es va acabar donant al cap amb el martell. Va començar a esquitxar un líquid lila que, els altres Sarstirs, en veure-ho, es van llençar a l terra a llepar. Per dissimular una mica, ens vam llençar al terra, i fèiem que ho llepàvem.
L’hora del pati va ser MOLT estranya. La biblioteca, que normalment estava buida, s’havia omplert de Sarstirs, i la cantina, que normalment estava plena, s’havia buidat. Al pati, en canvi, li esperava un Destí molt pitjor. Alguns Sarstirs s’havien proposat construir torres de pedres, construccions Megalítiques i alguna que altra estàtua de Grècia, entre elles, el Discòbol.
Vam anar fins a la cantina. Ni els cuiners i cuineres eren allà. En Martí va aprofitar per fer deures i la Sadie, també. L’Ara i jo miràvem fora: d’aquí a poc començaria a ploure, perquè el cel estava molt fosc.
Després d’allò, ens tocava educació física. El vestuari ja era pudent per sí mateix, i amb aquelles coses liles, encara ho era més. En Martí em mirava, i no apartava la vista de mi. Al vestuari sempre ho feia, li donava vergonya mirar als altres.
De vegades, quan tocava dutxar-se, feia que li picava tot el cos, i li deia al professor d’E.F. que no es trobava bé.
Aquell dia no era el cas, perquè precisament, tenia por del professor d’Educació Física.
A l’hora d’anar al menjador (abans de que sonés el timbre per anar-hi), l’Ara ens va explicar que al vestuari de les noies, unes Sarstirs van començar a saltar i es van escapar per la finestra.
Just quan va sonar el timbre, les nostres “mares” entraven per la porta:
-Què hi feu aquí?- Vaig preguntar.
-Hem vingut a buscar-vos- Respongué ma “mare”.
-Pero si sempre ens deixeu al menjador!
-Però avui tind festa...
Vam sortir al carrer, i va començar a ploura, a ploura amb tempesta.
Al sortir, a tots el Sarstirs que hi eren fora, els hi va caure un raig. En veure que a nosaltres no ens passava, la meva mare va cridar:
-No són com nosaltres, són intrusos!
-Correu cap a on pugueu!-Va cridar la Sadie.
-I l’Ara?- Vaig preguntar- S’ha quedat dintre?
-Si...- Va deixar anar en Martí amb un fil de veu fluix.-Anem a busca-la!-Afegí, després.
Va anar corrents cap a l’entrada i nosaltres el vam seguir.
L’Ara estava rodejada de Sarstirs, alguns li esgarraven el que podien, i ella s’apartava donant cops de puny i motxilla. Un dels professors li va començar a llençar líquid lila, i l’Ara l’esquivava, sense saber que allò no feia res, i ho va comprovar quan un dels “raigs” li va donar al braç.
En aquell mateix moment, es va veure una llum cegadora de color blanc, que semblava provenir de cada un dels Sarstirs.
Quan vam recuperar la vista (que vam tardar com cosa de minuts), vam veure que tots els que abans havien sigut Sarstirs, s’havien convertit en persones normals. La Petra estava allà, al mig, que segurament havia vingut del castell de Cristall.
-Heu de sortir d’aquí. Ni tan sols podeu respirar aquest aire, tapeu-vos la boca!- Va dir, en veure’ns.- Heu d’evacuar a la gent d’aquí i sortir de Khalam, i potser de tota Catalunya!.
-D’acord!-Vam respondre tots.
Vam evacuar a la gent. N’hi havia que tardaven molt a aixecar-se, i era senyal de que havien respirat l’aire que la Petra ens va dir que era una mena d’oxigen contaminat pel mateix Destí.
Els meus pares van arribar a casa i van fer les maletes, per què s’enrecordaven de tot el que havien viscut com a Sarstir. Van agafar el cotxe i es van posar rumb als Pirineus, amb els pares de la Sadie, que eren íntims amics.
La descensió pel Montcau va ser dura. Estava ple de record i aventures que anteriorment al tsunami havien passat, i que s’allunyava mentre que el terra tremolava: s’apropava la onada o el que fos...
(enviat el 16 de maig)
7
el secret del partenó
Els meus pares van ser els primers en anar-se’n, perquè tenien les idees clares de què fer i on anar. El meu oncle , que era empresari, havia comprat una casa a Atenes. Els pares van sortir de Khalam sobre les dos de la tarda. Érem sobre Moià, quan es va sentir un soroll d’aigua molt fort.
-Que es això mare?
-No ho se Ara, deu ser la pluja...
-I tu que creus pare?
-No ho se, jo l’únic que tinc clar es que em d’anar a veure el meu germà ja!
-I els meus amics que, els deixarem tirats mentre passa tot això?
-Tranquil·la... Ells també surten cap a un altre lloc.
-Doncs, que....
-Ah! Corre, mira allà, allà al fons! -deia la meva mare mentre observava una onada de 150 metres d’altura, aproximadament.
-Que faig? Cap a on vaig?
-Puja en aquella muntanya, a dalt de tot, crec que es la muntanya més alta que hi ha als 40 km a la rodona!
-D’acord!
Així que el pare va agafar el volant amb moltes forces i va començar a trepitjar l’accelerador a fons. Era estrany , durant una bona part del camí, a la carretera no hi havia ningú, però quan vam arribar a un poble petitó que ja es veia el cim de la muntanya, ja no hi havia carretera.
Vam baixar del cotxe ràpidament, la meva mare agafava a en Bernat, el meu germà, per les cames i el meu pare per el cap (però quina forma més estranya de portar una persona! Varem començar a pujar i a pujar, allò semblava que mai s’acabes encara que podíem veure el cim a uns 500 metres més enllà. Vaig mirar enrere i érem a una l’altura d’uns dos quilòmetres.
Allò era com una bola de foc, un sol petit, amb una energia extraodinaria. Allò va entrar dintre de la muntanya i … de cop vam sentir com tremolava el terra, s’estava esquerdant.
-Corre! Anem a aquell cosa que veig al cim de la muntanya abans de que s’acabi d’esquerdar.
-D’acord, un dos i... tres! -deia la mare mentre que caminava alhora del pare.
Jo vaig ser el primer en tocar allò, junt amb el meu pare, només tocar allò ens vam transportar ves a saber a on.
-Pare, i la mare i el meu germà?
-No ho sé -deia el meu pare que se li escapava alguna llàgrima.
-On estem? -deia jo preocupat. En aquell moment era com un cavall de fira, que només pots veure el que et diuen, en el meu cas, el que deia el meu dimoni, el que crec que deia el Destí.
-No ho se...- estava a punt de dir-li al meu pare “què? només saps dir això?”, però vaig pensar que se sentiria malament en aquell moment.
-Esteu a Suldíria- Digué una veu familiar que em feia sentir més segura.
-Petra!?-Li vaig preguntar.
-Si, sóc la Petra. Esteu a Suldíria, i us he de dir una cosa: els vostres parents estan viatjant, ara mateix, cap aquí. De fet, per vosaltres mateixos no hauríeu vingut al forat: ha sigut per mi.
-La meva mare i el meu germà?
-Exactament, Ara. Ells també han pujat fins a dalt d’aquell turó i han tocat el sol. Però no m’heu de donar les gràcies a mi, sinó a...
-A mi.-Digué una altra veu que semblava venir de la llum blanca, però no semblava que hagués viatjat com nosaltres, sinó que hagués estat allà des de fa molt.
-Skuld!?-Vaig preguntar a l’aire, perquè no sabia on estava.
-Efectivament.
I en dir això, la “boira o llum” blanca es va dissipar, donant lloc a una sala que semblava feta d’una roca blava intensa, però sense arribar a ser transparent. Hi havien indicis de que fos una cambra subterrània. Devia tenir una forma hexagonal i segurament cada un dels seus costats mesurava uns tres metres.
En un dels costats hi havia una porta de color blau (què estrany...) i en un altre hi havia el forat o el que fos.
-Ara!-Va cridar la meva mare, en entrar a la sala pel “portal”.
-No teniu temps per xerrameques- Va dir Skuld, que semblava més seria que quan la vam veure a Niflheim.-Heu de portar les tres urnes al seu lloc.
-Com que les tres urnes al seu lloc?-Li vaig preguntar.
-Si voleu que Espanya formi part del món, feu-ho. Sinó, no serà només Espanya, sinó, potser, tot el món.
-A veure, que només tinc dotze anys! Com vols que salvi el món!? Això, tot plegat em sembla massa d epel·lícula.
-No ho faràs sola, els altres també.
-Qui?
-Els teus amics també hi aniran. Però, a altres llocs.
-I els meus pares!? No aniran a Atenes? Em podran ajudar a
trobar la urna?
-Tranquil·la, que aniran a Atenes... I tu també. L’urna està al Partenó.
-Per, tot plegat, em sembla una mica fictici. Això de salvar el món, només ho diuen a les pel·lícules.
-No t’ho creguis. Crec que fins i tot us dona il·lusió. A tots, a tots us agrada molt l’aventura i és així com heu acabat. De fet, esteu vivint un somni.
-... Mai m’havia plantejat aquesta cosa, només la Sadie vol entrar a les aventures.
-I que no ho vas fer tu a Niflheim? No et vas convèncer de que no feia tant de fred allà i et vas mentalitzar i vas entrar? I en Martí? No et va demanar sortir? No va gelar-se de fred per a que tu t’escalféssis? I l’Amos, que no va abandonar al seu pare? Que no va fugir d’ell? Per molt que pensis que no, tu saps perfectament que no són coses dolentes, i us les heu buscat vosaltres.
-Tens raó, Skuld! Ara ho veig tot clar!
-Doncs vinga, cap a Atenes!
Em va portar fora de la sala hexagonal, cap a una molt més gran i quadrada, que tenia una columna al mig, una columna realment estranya, que s’alçava de dalt abaix i estava feta de cristall blau. Skuld va tocar la columna i es va començar a
esquerdar. L’esquerda principal es va obrir mol més que les altres, donant lloc a un portal.
No em va donar temps de preguntar-li on estava l’urna, en quina part del Partenó es trobava.
Vaig aparèixer a un dels carrers d’Atenes. Menys mal que el carrer estava buit (literalment) i ningú no va veure que havia sortit d’un forat. Els meus pares venien darrere meu, i en aterrar, van agafar-me de la mà i em van portar cap a casa de l’oncle. L’oncle ens va rebre amb molt de gust i ens va preparar els llits per passar allà uns dies.
Mentre que l’oncle estava distret, li vaig dir a la meva mare:
-Mare, m’he d’anar cap al Partenó, ho saps, no?
-Si, filla... Molta sort i que sàpigues que t’estimo molt.
Em vaig acomiadar d’ella (una mica massa dramàticament, tot s’ha de dir). La cosa més “forta” era que ni m’havia intentat parar, ni res. Suposo que tenia por de que fos posseïda una altra vegada pels Sarstirs.
Vaig pujar a l’Acròpolis d’Atenes. El Partenó destacava sobre les altres coses. Era una edificació gran i semblava forta (almenys, lo que quedava).
Quan em vaig apropar a una de les columnes, vaig veure que posava una paraula: Xyz.
Sota aquesta, posava: “Der ti figurant ef shig jar Atenas ortro Xyz.
A l’institut hi havia una optativa que era per aprendre Xyz bàsic, i la meva mare em va apuntar perquè vol mantenir el Xyz. Les paraules significaven: Digues la traducció del nom Atenes fins al Xyz.
El problema era que no m’enrecordava com es deia Atenes en Xyz. Així vaig decidir trucar al Martí:
-Martí! És urgent!
-Has trucat al mòbil d’en Martí. Si ets la Sadie, els treballs es fan divendres, si ets l’Amos, no, no vull jugar a la Play Station i si ets l’Ara, ja saps on estic. Deixa el teu missatge...
-MARTÍ!!!
Li vaig penjar, perquè era inútil trucar-li, fos on fos.
De sobte, va sonar el telèfon:
-Ara!?-Va preguntar en Martí.
-Martí! Necessito la teva ajuda! Com es diu Atenes en Xyz?
-Atreyness, per?
-Per res... Moltes gràcies, adéu!
-Ara!
-Què vols?
-Només volia dir-te que t’estimo...
-I jo, però tinc pressa, adéu.
Quan li vaig dir adéu, vaig escoltar uns sanglots que provenien d’en Martí. Estava... Plorant?
Vaig cridar als quatre vents Atreyness, però va sonar tant fort que es van assabentar els vuit. La gent em mirava com si estigués boja, i els nens es creien que era cantant d’òpera (suposo que no n’havien vist cap en la seva vida, perquè un em va demanar un autògraf).
Tothom mirava, però quan l’Acròpolis es va buidar (per complet), va passar una cosa molt estranya. El Partenó, que fins aquell moment eren ruïnes, s’havia convertit en l’antic Partenó (el de la seva època).
Vaig entrar i vaig inspeccionar una mica per sobre l’edifici. No quedaven ni mobles ni decoracions, únicament,
l’estructura.
Vaig sentir un soroll molt fort de roques. El Partenó era el causant, que s’havia desplomat fins a quedar com les ruïnes d’abans.
Això era degut a que només ho podia veure jo, la persona que havia activat el runòmetre (no sé si es deia així, però jo li vaig dir d’aquesta manera).
Quan se’n va anar el senyor (un senyor que tenia una barba de color blanca i devia tenir uns seixanta anys), es va tornar a activar.
Vaig dirigir-me cap a la naos sense vacil·lar un moment. Allà hi havia una estàtua de la deessa Atenea.
Les rajoles tenien una tonalitat blanca marfil que es veia interrompuda per petits signes de color gris clar, quasi bé indistingibles.
-Ore (1), Truo (2), Thdre (3), Guartq (4), Finex (5) i Esteix (6)- Vaig dir en veu alta, parlant en Xyz. Era realment estrany que el Xyz hagués arribat a Grècia, si era la llengua de Khalam, i Khalam no tenia gaire història.
No em venia res al cap, res a fer amb aquells números, així que vaig jugar a la xerranca però sense utilitzar pedres, saltant de l’1 al 6.
Van sorgir unes escales de darrere de l’estàtua.
Vaig pujar.
Estar a les golfes del Partenó creava una sensació realment estranya. No hi havien teranyines, i això volia dir que l’aire (un aire realment asfixiant que fins i tot costava respirar), estava contaminat, així que em vaig tapar la boca amb la samarreta, per veure si feia alguna cosa.
En una de les cantonades hi havia un forat. Era un forat gros, i vaig deduir que era una columna foradada.
Tenia una mica de por de baixar i donar-me una cop molt fort, però no sé què em va fer baixar i, a sobre, de cap.
Era una sala de color platejat, com si les parets haguessin estat banyades de plata.
El reflex de la llum del meu mòbil va mostrar una cambra que semblava amagada a la obscuritat.
Les parets no mostraven cap decoració, i no hi havia res, només era una sala platejada buida. L’únic que cridava una mica l’atenció era una petita marca a la paret. Era una línia de color negre que passava desapercebuda.
La vaig tocar suaument, recorrent-la amb el dit.
No va fer res.
Tocar aquella línia em va recordar a la recerca de llibres als prestatges de la biblioteca, quant arrossegava el dit damunt dels laterals dels llibres fins a trobar el que desitjava.
La línia es va il·luminar, es va il·luminar de color verd i es va començar a obrir, deixant així una mena de porta que s’obria cap a una altra cambra.
Vaig decidir entrar als tres segons de que s’obrís. Vaig dubtar una mica perquè no sabia el que m’esperava.
La sala era realment gran. La llum no entrava per cap lloc, i la tènue llum del mòbil només podia il·luminar una petita part d’aquell niu d’ombra. Els colors de les parets no es distingien i les lloses del terra, tampoc. De sobte, vaig il·luminar una de les parets perquè vaig escoltar un soroll molt fort.
-Què hi ha algú?- Vaig cridar a l’aire. Ningú no va respondre.
L’aire es notava cansat, pesat, costós de respirar. I en un moment d’aquella sensació, es va il·luminar tota la habitació.
Era una mena de prat, el terra era de gespa (que estava tallada al mil·límetre). Només hi havia una cosa estranya (a més a més de la gespa que no era artificial i es mantenia així de fresca), i és que hi havia una làpida, allà, clavada al mig de la sala.
-Obre-la.- Va dir una veu que sorgia de l’altra sala, per on havia baixat.
-Skuld, m’estàs vacil·lant?- Li vaig preguntar, irònicament. La veritat, vaig reconèixer la seva veu en el moment en que va dir “Obre”
-Obre-la. Vols salvar Catalunya?
-Sí que vull salvar Catalunya!
-Doncs obre-la.
-Però, de qui és aquesta tomba!?
-No ho sé, llegeix-ho, i en veu alta, si us plau, que em vull assabentar.
-“Aquí jeu Skuld, que crearà el futur per sobre de les forces de Khalam”.
-Moltes gràcies, Ara.
Em vaig quedar petrificada de la impressió. Realment, m’ho creia. Però no perquè Skuld parlava amb una franquesa inimaginable, sinó perquè dies abans havia vist com teixia el Destí, i més fort encara, com ens salvava de una mort que ens hauria segrestat al seu niu d’ombres, fent-nos així, part dels nínxols d’un cementiri. O potser no. Potser no hagués trobat mai ningú el nostre cos, tenint en compte que es trobava a Yggdrasil.
-És això veritat, Skuld!?-Li vaig preguntar, intentant cridar una mica, però em feia por despertar alguna cosa (si és que hi havia alguna cosa).
-Sí...
-Què vol dir les forces de Khalam?
-Khalam, encara que no ho sembli, és el lloc més important del món. No només perquè sota seu està Yggdrasil, sinó que també té l’únic camí cap a la Mort.
-M’estàs prenent el pèl? Com vols que sota Khalam hi hagi “La Mort”?
-No se sap on, ni com, ni quan es va fer. L’únic que se sap és que sota Khalam hi ha La Mort, junt amb el seu generador.
-I què fa aquest generador?
-Aire. I dins aquest aire, es troben els Anímons.
-Què són els Anímons!?
-Són unes petites partícules que, en xocar amb la palma de la mà, provoquen els sentiments, els pensaments, i fins i tot, ens ajuden a decidir. Ara, jo fa moltíssim temps que estic morta, però se m’ha permès viure com esperit perquè he de decidir la història de Khalam. Si Khalam desapareix, tot desapareixerà.
-Doncs ho tenim cru.
-Per què? Per lo de la onada gegant?
-Si, és clar. Has dit que tot desapareixerà si Khalam desapareix.
-Ara, Khalam no ha desaparegut. Només està... Hivernant. Però, si de veritat vols salvar tot el món, has de portar l’urna al Montcau.
-D’acord!
Vaig començar a furgar el terra de la làpida. Al principi, vaig vacil·lar una mica perquè la idea de desenterrar un mort no em feia massa gràcia. Però quan m’imaginava tota Khalam sota l’aigua, em venien uns calfreds inevitables.
Quan portava com dos minuts, vaig tocar una cosa dura. Era de color marró llampant, i vaig suposar que era feta de coure. Era l’urna! Una urna que lluía amb força.
-I ara què faig!?
-Tranquil·la, d’això m’ocupo jo!
Em va llençar un “llamp” verd que em va teletransportar cap al Montcau.
-Skuld! L’aigua puja amb molta rapidesa!
-No et preocupis! Tu només has de posar l’urna al terra.
Això vaig fer.
Un raig de llum va sortir de l’urna i va travessar els núvols. La força em va llençar al terra.
De sobte, va tremolar el terra, i jo vaig desaparèixer d’allà.
-Ara!
-Mare!? On estic?
-Estàs a casa del teu oncle! Una dóna una mica vella. M’ha semblat que ja l’havia vist abans...
-Clar que ja l’havies vist abans! És Skuld, la dóna que vam veure a Suldíria!
-Què m’estàs explicant!? Ella m’ha explicat que t’havies desmaiat a l’Acròpolis!
-Potser... Sí...
No li vaig discutir res més. La veritat, com ja he dit abans, m’ho creia tot. Em feia una impressió estranya, pensar que la meva mare havia oblidat tot.
-Ves-te'n al llit a descansar una mica, que sembles cansada...
-Tens raó. Me’n vaig a dormir.
(enviat el 23 de maig)
8
Les tres torres
-Sadie, puja al cotxe!
-Ja vaig, mare!
Ens havíem parat a Terrassa perquè el pare de l’Amos i el meu tenien molta por de que ens moríssim de gana a mig camí i no podíem parar-nos més, així que ens vam parar a un supermercat i vam comprar tot el que vam poder. Jo em vaig quedar mirant el Montcau quan la meva mare em va cridar.
Vam pujar el cotxe i ens vam anar cap a Galícia. Els nostres pares tenien una casa a Ferrol.
El viatge va ser molt llarg. Avanço una mica perquè vam tardar com catorze hores per arribar a Ferrol.
La casa dels meus pares era molt gran. De fet, ho era més que la de Khalam. La casa estava feta de pedra per fora (ja que estava al camp) i per dintre tenia TOTES les parets de color ocre clar. Les finestres eren d’aquelles velles de fusta, amb els vidre molt gruixuts. Entre pedra i pedra, s’hi podien observar aranyes de tamany d’una pilota de tennis. A mi no m’agradaven massa les aranyes, però havia après a conviure amb elles amb totes aquestes aventures que m’havien passat. La casa de l’Amos es trobava a tres quilòmetres de la meva. Ens vam instal·lar allà ràpidament, i la meva mare ens va portar a la platja. Segurament ho feia per a que ens oblidéssim del que havíem vist al Montcau.
-Agafa les teves coses que ens en anem a la platja!- Em va dir, fingint un somriure.
-Però si encara fa fred! Com vols anar a la platja!?- LI vaig preguntar irònicament.
-Pensava que et faria il·lusió, com quan eres petita...
I en aquests moments de la vida, una ha de dir que sí perquè, sinó, la meva mare se’n aniria a plorar.
-Vinga, que sí que hi vaig...
I se li va esbossar un somriure a la cara que li va impulsar a agafar el cotxe i portar-me a la platja, que estava a uns quinze quilòmetres.
La platja era una petita cala que estava practicament buida. Estava envoltada d’arbres que la feien encara més familiar i difícil d’oblidar que les altres. L’aigua estava gelada (com és a tota Galícia), però ficar-me i banyar-me allà em va fer recordar molt a la meva infantesa.
De sobte, va venir una onada gegant. Era una onada d’uns quatre metres que semblava que vingués cap a mi.
-Mare!
-Sadie!
I em va engolir com si fos un pastís de xocolata.
Em vaig despertar i vaig donar gràcies al que fos que m’hagués salvat. Vaig observar el meu voltant: era una sala en forma d’hexàgon que tenia una porta a un costat i una mena d’esfera negre que donava voltes.
Vaig inspeccionar la sala. La porta estava tancada, i això volia dir que estava atrapada allà. L’única esperança que em quedava era veure que era aquella esfera. La vaig tocar suaument i em va donar pessigolles. I a l’altra vegada de tocar-la, va tremolar el terra.
Del forat va sortir una dóna que em semblava haver-la vist
abans.
-Hola. Sóc...
-Si, ja ho sé, ets Verðandi. Et vam veure a Niflheim.
-Tens bona memòria... Doncs sí, sóc Verðandi. Estem a Virídia.
-Com és que parles el meu idioma.
-Perquè he vingut expressament, per tant, amb previsió.
El forat es va començar a moure i d’ell va sortir l’Amos.
-Amos!?- Vaig cridar a l’aire.
-Sadie!? Què hi fas aquí!?
-Em va engolir l’aigua del mar!
-A mi la rentadora de casa...
-No estem, ara mateix, per parlar gaire- Digué la norna, amb veu molt greu, com si estigués parlant d’una cosa greu.
-Què passa?-Li vaig preguntar.
-Sabeu tot el de Khalam, és a dir, la inundació, etc.?
-Sí, ho sabem tot- Va respondre l’Amos.
-Doncs heu de trobar les tres urnes i portar-les al Montcau. La que se us ha assignat està a les Mèdul·les, no molt lluny d’aquí. Heu de trobar les tres part del triangle del zinc. Es troben, cadascuna de les parts, a les torres: Calci, fòsfor i sofre.
-Ens estàs prenent el pèl!?
-No, per què creieu això?
-Perquè em sembla una mica... de pel·lícula...
-Doncs potser tens raó i tot, però ho heu de fer si no voleu veure Khalam submergida... Ni tampoc més ciutats... o continents...
-No sé que dir-te, Veraðndi... -Li va deixar caure l’Amos.
-Em sembla que no teniu elecció. I fins i tot crec que la Sadie té unes ganes tremendes d’anar a les tres torres.
-Com ho saps!?- Li vaig preguntar, amb una cara una mica vermella i avergonyida.
-Se’t veu massa, i amb les coses que Skuld m’ha explicat, ho he deduit. Però com he dit abans, heu de trobar l’urna.
-Però tinc un petit dubte: sí, hem de trobar les tres peces del zinc, però on està l’urna?
-Ho veureu, ho veureu...
I ens va ficar a un forat com el de l’entrada, i ens vam teletransportar a les Medul·les.
Eren de color vermell i feien pics. Era com torres de gelat de xocolata o de caramel que s’havien endurit.
-Molt bé... I ara què fem!?-Va preguntar l’Amos cap el portal intentant que la norna l’escoltés.
-A VEURE!- Va cridar ella des del forat.- HEU DE CRIDAR ZINC!
-Aquesta vella està boja... Jo no penso cridar zinc.
-Doncs jo sí...- Li vaig dir jo.
-Ah, doncs llavors sí!
-ZINC!- Vam cridar tots dos a l’hora.
La veritat no sé com es va fer, però la gent va desaparéixer i unes torres(una de color ocre, una blanca i una altra verda-blava) van començar a pujar com si fossin cucs de sorra.
Pujaven trencant les terres i es podia distingir una punta dalt de cada una. També s’hi veien portes a cadascuna. Era realment estrany perquè eren molt noves i no tenien cap ratllada tenint en compte que havien estat sota terra. Vam entrar, primer, a la blanca.
La porta era de ferro i de color blanc amb les vores negres. Els poms, d’or un i de plata altre.
Vam entrar lentament, dubtant una mica del que fèiem. L’Amos es va quedar enrere una de les vegades.
Era impressionant. La torre era un cilindre que per dintre tenia unes escales que pujaven cap a dalt de tot. No tenia finestres, però hi havia alguna cosa que l’il·luminava.
AL cap de deu minuts, ja hi érem, a dalt.
Era una plataforma blanca (per variar) la que teníem als peus. Al centre, hi havia una petita peça en forma de triangle imperfecte que estava envoltat per un vidre.
-Deu ser el tros de “zinc” que ens va dir Veraðndi...-Va dir l’Amos en veure-ho i inspeccionar-ho per sobre, sense arribar a treure el vidre.
-Jo crec que sí.
El vam destapar suaument amb por de que s’activés algun tipus de trampa mortal; ni el terra es va moure, ni el sòl es va caure, tot al seu lloc, l’únic que va canviar una mica va ser la torre, que va pujar uns tres metres més.
Després d’això, com no volíem alentir-nos amb la tasca, vam prosseguir.
La segona era la del fòsfor, que tenia unes betes blaves i altres verdes.
Pujar va ser idènticament a la blanca, però a l’hora que vam arribar a la plataforma, se’ns va aparèixer un petit contratemps. Resulta que la plataforma estava inclinada bruscament cap avall, i no deixava pujar fins on es trobava el tros de zinc.
-Amos, alça’m que agafaré el triangle de zinc!
-Sí, és clar!
-És ironia!?
-No...
Suposo que en veure que m’havia emprenyat de mala manera va accedir a alçar-me.
-No arribo bé!-Li vaig dir.
-Un moment, que t’he de pujar una mica més.
I en aquell moment la plataforma va començar a girar, deixant-me a mi a sobre i a l’Amos a sota, que va caure cap avall perquè va perdre l’equilibri.
-AMOS!?
-Di-di-digues?
-Estàs bé!?
-Crec que s-sí...
-Espera! Ara baixo, no et moguis!
-No, Sadie! A-a-a-agafa el tri-trian-gle...
-No et puc deixar allà sol!
-Però si no-no s’activarà un al-alaltre cop la plataforma...
-Tens raó... D’acord, però no et moguis, si us plau.
-Què no! No siguis pesada!
Vaig llevar-me ràpidament del terra tot i que vacil·lava una mica a l’hora de mantenir l’equilibri.
El vidre estava una mica esquerdat i no feia falta fer molta força per treure’l.
-Amos, ja el tinc!
-...
-AMOS!?
Vaig baixar corrent les escales, i quan quedaven tres o quatre esglaons, vaig ensopegar.
Llevar-me no em va costar massa: vaig trigar com mig minut.
Em vaig apropar a l’Amos i el vaig veure al terra, quasi bé esclafat.
-Amos...?
-Tranquil·la que es-es-esti-tic bé.
-Però no diguis bajanades... Estàs fet pols!
El vaig agafar de les espatlles i el vaig estirar mirant al sostre.
-Tens sang a les cames i per tota la cara.
-M’ho di-dius en-en-enserio? N-no me-me’n havia a-adonat...
-Amos, estàs fet un cromo.
I em va mirar als ulls: els tenia marrons i molt tancats, i li brillaven amb molta força, com si estigués a la recta final.
En aquell moment vaig sentir un calfred que em va impulsara apropar-me a la seva cara i donar-li un petó.
Però just en aquell moment...:
-Ah sí?- Li vaig preguntar irònicament, fins i tot era desagradable el meu to de veu: ens havia interromput en un dels pocs moments d’intimitat que teníem l’Amos i jo.
-Doncs sí. I no us podeu distreure més, que Khalam espera la vostra ajuda.
-I l’Amos com s’ho farà?
-Tran-tranquil·la, Sadie. Crec que puc ca-ca-cami-caminar.
I Verðandi va desaparèixer, deixant-nos llençats.
L’Amos va trigar a recuperar la velocitat al caminar, però ho va fer, i això era molt important.
La següent torre era la del Sofre. Era d’un color crema una mica fort que es veia com un pegot, allà, a l’horitzó.
Pujar i aconseguir el tros de zinc no va ser difícil: el problema va arribar més tard.
No sabíem si Verðandi vindria a ajudar-nos, i la cosa més important: no sabíem com s’ajuntaven els tres trossos de zinc.
-Heu de cridar ZINC- Va pensar l’Amos en veu alta.
-I si ho fem així?-Li vaig suggerir.
I en unir els tres trossos i cridar ZINC, va sortir un raig de llum disparat.
De sobte, el terra va tremolar i del cel va començar a caure un meteorit de tamany colossal que venia a una velocitat indescriptible. L’Amos va tancar els ulls pensant que li cauria a sobre d’ell. Quant estava a vint metres de nosaltres, es va quedar clavada entre les tres torres.
-Amos! Obre els ulls!-Li vaig dir- Estem vius!
-Se-segur?
-Si, tranquil...
El tros de roca que havia baixat del cel s’havia sostingut amb les tres torres, que estaven immòbils en l’horitzó de les Mèdul·les.
Quan van pasar com dos minuts, la roca es va foradar i d’ella van sortir unes escales en forma d’espiral.
-I ara què fem?-Em va preguntar l’Amos amb els ulls mig tancats.
-De moment, no pugem. I si es cau, la roca? Estarem a sobre d’ella per a veure com ens matem?
-Això tampoc, però en ajuntar el zinc ha baixat el meteorit o el que sigui. I si allà està l’urna?
-Però mira com estàs!
-Sadie, jo ja no puc perdre més...
-Què dius? No diguis això! Com ho tornis a dir et...
-Em que?
-Et MATO!
-Em dóna igual. Jo vull salvar Khalam!
-D’acord... Però vaig amb tu, eh!
I vam pujar “ràpidament” (entre cometes) les escales.
El tros de terra era una plataforma que s’aguantava sobre les tres torres, i que tenia, a dalt, tres portes.
-Dolent, mitjà i bo.-Llegia l’Amos en veu alta.
-Què creus que deu significar?
-No ho sé. Però deuen ser portes, i ja està. No entren a cap casa, ni construcció. Perquè deuen estar aquí?
-És el món dels adjectius- Va dir Verðandi-.Només el que creieu que és bo per a la humanitat, salvarà Khalam.
-Res no és bo. Durant el petit temps que té la meva vida, m’he adonat que res no és bo. L’únic que hi ha de veritat són els sentiments. La mort, la vida, l’amor, l’odi. Les altres coses són només una petita¡màscara que la gent ha fet per controlar la voluntat dels altres.-Li vaig fer una petita reflexió a Verðandi.
-Has guanyat, Sadie.
I va aparéxier l’urna entre mig de nosaltres.
Ella ens mirava, esperava a que agaféssim l’urna, però nosaltres vam tardar uns quants segons a captar la indirecta, però quan la vàrem captar, ens vam teletransportar directament al Montcau.
-I ara què fem?-Va preguntar en veu alta l’AMos, sense saber si el destinatari.
-Poseu-la al terra- Va cridar Verðandi, des de Déu sap on.
I la vam col·locar suaumuent al terra.
Un raig de llum va sortir disparat.
Em vam teletransportar fins a casa.
-Sadie, on estaves?-Em va preguntar el pare.
-Estava amb l’Amos. Hem conegut a molta gent al poble.-LI vaig respondre.
-Vinga, puja.
-SADIE!-Va cridar la mare.
-Què passa, mare?
-Com que què passa? L’aigua t’ha engolit!
-Deuen ser imaginacions teves. L’Amos i jo hem estat al poble.
-Potser... Sí...
-Me’n vaig a dormir. Adéu.
-Adéu, filla.
(enviat el 5 de juny)