El primer restaurant amb cambrers i cuiners androides

A la ciutat de Harbin (nord de la Xina) s'ha obert el primer restaurant del món atès per robots

PILAR ENÉRIZ / Barcelona

Un total de 20 robots atenen un restaurant a la ciutat xinesa de Harbin, als quals se'ls han assignat funcions de cambrers i cuiners. Els humanoides, d'aparença diversa (10 tipologies diferents) i amb la intel·ligència suficient per entendre i respondre amb diligència les ordres parlades dels clients, estan valorats en uns 3.220 euros, encara que no s'han donat dades de quant costarà el seu manteniment i posada al dia. Fan entre 1,30 i 1,60 metres, els que actuen com a cuiners estan preparats per fer raviolis xinesos, fideus, fregir verdures, els que treballen com a cambrers entreguen comandes, porten la carta de plats i begudes i donen la benvinguda als comensals, entre altres funcions.

El responsable del restaurant, Liu Hasheng, que també és el director de l'Acadèmia de Robots de la província de Heilongjiang, de la qual Harbin és capital, afirma que els androides estan programats igualment per condimentar els plats i controlar la temperatura a gust del client. En unes quantes funcions de precisió hi ha un empleat que els ajuda.

Els robots es mouen al restaurant dalt d'una espècie de tricicles, en què porten els diferents plats. Altres esperen els comensals i mouen els seus braços en senyal de benvinguda.

ARRIBARAN A CASA

Liu pronostica que en només una dècada aquest tipus d'aplicacions de la robòtica seran molt comunes fins i tot arribaran als domicilis particulars, on faran diferents tasques, com ajudar els grans, netejar i defensar la casa.

Liu destaca que la verdadera importància del restaurant que ha obert és introduir els robots en la vida diària dels ciutadans.

---------------------------

Karel Capek

Per comptes de cuiners i cambrers humans, al restaurant hi ha robots que en fan les funcions

La Vanguardia en català | 17/01/2013 - 00:00h

Fa uns anys, durant un cert temps vaig fantasiejar amb la idea de tenir un gos. M'agraden els beagles, però vaig calibrar que, havent-hi tants gossos a les gosseres, potser aquesta seria una opció millor, mentre fos un gos amb cara de gos i no d'assassí. Però un dia vaig veure al carrer una senyora que en duia un i m'hi vaig fixar. De cop el gos es va aturar al mig de la vorera, l'anus se li va dilatar i va expel·lir un llarg cagalló que la dona va recollir amb un paper de diari. El record d'aquell anus dilatant-se i la certesa que els gossos passegen per casa amb el cul sense netejar, i s'enfilen al sofà i al llit, van fer que se me n'anessin de cop les ganes de tenir-ne. Almenys de viu, perquè vaig considerar la possibilitat de tenir un gos robot, un d'aquests Aibo de Sony, que fan companyia però no defequen. Amb un Aibo, la màxima complicació és haver-li de carregar de tant en tant la bateria.

Ara per una cosa, ara per una altra, encara no l'he comprat. Sí que he comprat un robot aspirador, un Roomba, que em neteja el terra del despatx. Sé que és de sexe femení perquè un dia, quan feia setmanes que el tenia, el vaig agafar de terra i em va dir, amb veu de dona, que el dugués a la base de càrrega. Parla en anglès. Sort, perquè n'hi ha que parlen en alemany. Li he posat Sherley. De manera que ara passo les jornades amb la Sherley amunt i avall del despatx, xocant suaument contra les parets i les potes de les taules i, de tant en tant, passant amb gentilesa entre les meves cames.

Cada cop vivim més envoltats de robots. Hi ha gent que en té la cuina plena. Preparen el dinar, netegen... Per això no sorprèn aquesta noticia d'Efe que parla d'un restaurant d'Harbin, a la Xina, on, per comptes de cuiners i cambrers humans, hi ha vint robots que en fan les funcions. No és el primer restaurant amb robots, però: fa anys que a Bangkok hi ha el Hajime. El de la Xina, però, és nou, i per això és notícia. Cada robot és diferent de l'altre, perquè el client els pugui diferenciar. Donen la benvinguda, porten la carta, lliuren les comandes, fan els fideus, preparen el dim sum, fregeixen les verdures... El responsable del restaurant -que és també director de la Acadèmia de Robots provincial- diu que en la pròxima dècada, "a cada casa n'hi haurà un per coure els aliments, ajudar la gent gran, fer la neteja, o com a seguretat personal".

Mentre tot això no arriba fruirem dels robots dels restaurants. Estic convençut que, sàviament programats, a diferència d'alguns cambrers humans no trigaran un quart a dur-te la carta, ni mitja hora entre plat i plat, ni et miraran amb posat d'estaquirot quan els preguntis com és el caçolet que tenen a la carta. I com que, igual que els gossos robots, els cuiners i cambrers robots no excreten, no cal penjar a les parets dels lavabos cartells com aquests que hi ha a moltes ciutats on se'ls recorda que s'han de rentar les mans després de fer les necessitats. La higiene milloraria força.

---------------------------------

(Karel Čapek (Malé Svatonovice, Bohèmia 9 de gener1890 - Praga 25 de desembre1938), fou potser l'escriptor txec més important del segle XX. Popularitzà la paraula robot, que aparegué sota la forma robota (treball, normalment forçat, en txec) per primer cop en l'obra de teatre R.U.R. (Robots Universals de Rossum) el 1920. També fou un important patriota txec, amic del primer president txecoslovac, Thomas Garrigue Masaryk. Va morir de pneumònia poc abans que els nazis envaïssin la República Txeca. Tot i haver mort, els invasors el consideraren l'enemic número 2 del nacional-socialisme. El seu germà Josef fou enviat a Bergen Belsen, on va morir.)

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Risto Mejide

Publicista

No hi ha ou

Diumenge, 20 de gener del 2013

Confessió mentre em tapo mitja barbeta amb un llençol: en ocasions llegeixo llibres. De seguida surto per la tele i em passa, no és greu. Però el cas és que en l'últim que he devorat, La historia del hombre, de Cyril Aydon, se subratllen algunes dades sobre l'ou de Colom que almenys a mi m'han reconciliat amb la naturalesa humana.

Aydon explica que el navegant genovès va basar la seva estimació de la mida de la Terra en càlculs erronis de Toscanelli, un matemàtic que va creure que la circumferència de l'equador només feia 32.000 quilòmetres, una xifra 8.000 quilòmetres inferior a la seva mida real. Toscanelli seria recordat com l'últim italià modest i prudent de la història, amb permís de Mario Balotelli, és clar.

Després d'ultimar els seus càlculs, el navegant català va anar a veure el rei de Portugal per aconseguir pasta, però quan aquest va preguntar als seus geògrafs, li van parlar d'Eratòstenes, que al segle III abans de Crist havia calculat la circumferència en 40.000 quilòmetres. Per això, aquesta vegada el monarca lusità no es va anteposar aquella i tan llatina, aquella i tan nostra, i va decidir passar paraula.

Fa sis segles, molt abans que Nueva Rumasa i Bankia ho posessin de moda, ja se sabia que sempre hi ha alguna víctima més confiada, menys informada o simplement menys afortunada que sí que està disposada a comprar. Després de tocar diverses tecles, l'almirall balear va poder arribar fins a Isabel i Ferran, la primera parella espanyola de tots els temps, que pensaria com tota parella espanyola des d'aleshores: llogar és tirar els diners, i una compra serà sempre una bona inversió.

I caram si van comprar.

Del seu primer viatge a Amèrica, Colom en va tornar convençut que havia trepitjat les Índies. Fins aquí, tot bé. El que deu haver pensat qualsevol que hagi pujat a un taxi a Nova York. Però és que quan va arribar fins a Cuba i els natius van intentar explicar-li que es tractava d'una illa, ell va continuar defensant que es tractava d'una península de la costa asiàtica, o el que és el mateix, després d'escoltar els experts i malgrat totes les evidències, el paio va seguir tretze són tretze, prova irrefutable que era home, patró i espanyol.

Continuem per a bingo, perquè el 1498, alguns membres de la seva tripulació van ser els primers europeus a trepitjar el continent sud-americà, però el mariner de cabells Pantene, en la seva línia habitual, va pensar que en aquest cas sí que es tractava d'una nova illa. Quin tertulià del cor que hem perdut.

Al llit de mort, Colom continua convençut i fins i tot arriba a anar-se'n a l'altre barri pensant-se que s'ha quedat a les portes de la Xina.

La història del no-ou de Colom només és una mostra que fins i tot allò que avui celebrem amb bombo i platerets com a Dia de la Hispanitat, el que encara es considera el seu èxit més gran, descobrir -més aviat conquistar- Amèrica, va estar ple d'errors, l'un darrere de l'altre, fins al punt que si hagués estat per ell, n'hauria dit la Setmana Fantàstica de l'Orient.

I és que no hi ha mai un sol ou. No n'hi ha hagut mai. I no n'hi haurà mai.

Parlem de l'èxit i del fracàs com si fossin colors purs, valors binaris o substàncies sense adulterar. Però això és tan fals com les conviccions de l'almirall del dit erecte. Perquè és ignorar la quantitat de fracassos que hi ha en tot èxit, i la quantitat d'èxits que existeixen en cada fracàs. És passar per alt una veritat universal, tan vàlida al segle XV com ho és avui: només sabem guanyar a base de perdre, i solament quan es falla s'acaba encertant en alguna cosa.

Camins plens d'errors

Una relació sentimental acaba, però deixa dies, mesos o fins i tot anys inoblidables, i pot ser que fins alguna nova vida en aquest món. Una oportunitat passa, però posa davant dels teus ulls la quantitat de coses a les quals ara sí que podràs dedicar-te. Una persona mor, però deixa darrere seu molts encàrrecs en forma de records, un per cada marmessor emocional.

Però és que també funciona al revés. El camí de qualsevol èxit està igualment ple d'errors. Errors de càlcul, errors de supèrbia, errors per ignorància, errors d'expectatives, errors per culpa de l'atzar. Errors que ens emportarem a la tomba. Errors que, el dia que expliquin la nostra història, algú s'encarregarà que no surtin en cap titular.

Que ningú s'equivoqui amb els que s'equivoquen. Que ningú demonitzi o menyspreï els que persisteixen en l'error. Perquè justament gràcies a aquests errors pot ser que ells acabin conquistant un cor, tota una vida o fins i tot Ítaca.

Perdó, volia dir Amèrica. En què devia estar pensant.

Dimarts, 15 de gener del 2013 - 10:41h.

L'androide serveix el menjar davant l'atenta mirada d'uns nens.

Comentaris

(6)

Vots:

+12

-2

Tweet