Però no va ser cert, la pedra no va desaparèixer. Només va canviar de color.
La Marta i en Miquel la tenien a casa en un lloc visible, al balcó, perquè tots els que passessin pel carrer la contemplessin. Aquella pedra desprenia uns aromes especials, era com si tot el balcó fos un jardí de plantes i flors diverses.
Al poble es va fer famós aquell balcó que tothom podia olorar i la seva flaire donava energia a tots els que l’oloraven, fins i tot de lluny!
A mesura que els dos germans creixien s’anava observant que una escletxa s’anava obrint per la meitat de la pedra i ningú era capaç d’entendre què estava passant i per què. Cada vegada es va fer més gran fins que finalment la pedra va quedar dividida en dues meitats. Així que finalment cada germà podia tenir una part d’aquell tresor que els acompanyaria per sempre.
La flaire de les pedres encara es pot sentir des de molt lluny i més quan estan juntes.
No sentiu vosaltres ara l’olor?
Escola Bernat de Riudemeia