INTRODUCCIÓ

CEIP ARC IRIS – CLASSE “LA NEU” – 5è de PRIMÀRIA

COLÒNIES A LA CASA ENCANTADA

Un matí assolellat vam arribar a l’escola, tots estàvem molt il·lusionats, nerviosos, eufòrics..., perquè anàvem de colònies. Després d’acomiadar-nos del nostres familiars i deixar les maletes, al maleter de l’autocar, ens vam asseure per parelles. Pel camí tots anàvem preguntant:

-Quan falta...?

-Quan arribarem...????

Els mestres sempre deien que faltava poc però el camí ja s’anava fent pesat. En una desviació de la carretera hi havia un cartell que deia: “Can Vila Mort”(Casa de Colònies). L’autocar girà i es dirigí cap on indicava el cartell. Tots vam quedar una mica esgarrifats però pensàvem que només era una broma. Nosaltres no sabíem que seria la nostra pitjor aventura. Al cap de poca estona vam arribar a la casa de colònies. Estava plovent a bots i barrals i tronava molt. Un cop descarregades les maletes i ben xops, entràrem a la casa.

Perdoneu, encara no ens hem presentat som un grup de 5é, la classe dels Aventurers, de l’escola Cristòfol Colom . Bé, no perdem el fil de la història i seguim parlant de la casa. L’entrada era immensa i tenia teranyines per tots els racons, tots vam pensar que estava molt bruta i deixada... La Sara, que era una mica “finolis”, va dir:- No penso quedar-me en aquesta casa! L’Albert, que ho observava tot digué:- Jo vull agafar una aranya d’aquestes! La Maria, que era molt optimista, va afegir:- Segur que els mestres i conductor s’han equivocat de casa...! Tots estàvem d’acord en què no volíem quedar-nos. Les mestres, que havien anat a parlar amb els responsables de la casa, ens van trobar a tots revolucionats per la invasió d’aranyes i ens van intentar tranquil·litzar; però elles sabien que, allà, passava alguna cosa estranya.

En sentir un soroll, vam mirar per la finestra i vam veure que l’autocar marxava carretera enllà... Ja no teníem més remei que quedar-nos. Entre tots nosaltres hi havia diferents reaccions, per exemple: la Sara estava plorant, i l’Albert estava content.

De sobte, per un passadís fosc, aparegueren les mestresses de la casa. Eren primes i altes, semblaven uns escuradents, tenien una veu tan aguda que tots ens havíem de tapar les orelles. A molts de nosaltres ens van semblar poc simpàtiques perquè feien cara de pocs amics. Les habitacions estaven al pis de dalt, així que vam pujar les escales, que grinyolaven a cada pas que fèiem, i cada cop estàvem més esgarrifats. Sentíem molt vertigen i ens agafàvem molt fort de la barana...

A l’arribar a dalt, vam entrar a les habitacions . No eren pas com ens pensàvem: Els matalassos estaven foradats i eren molt durs, les lliteres tenien els ferros rovellats, però els coixins eren tous, les cortines molt alegres i hi havia molta lluminositat ...

Vam entrar i després d’escollir llitera, deixar les maletes i canviar-nos de roba, tot i que no ens agradava la idea de quedar-nos a la casa, vam decidir fer un esforç i procurar divertir-nos i passar-ho bé.

Havia deixat de ploure i les mestres ens van deixar temps lliure... Tots junts decidirem a explorar els voltants de la casa. Hi havia un bosc immens, molt adequat per fer bivac. Hi havia boira, se sentien sorolls estranys...! Les branques dels arbres eren tan espesses que no deixaven passar la llum, però fent “honor” al nom de la nostra classe (Els Aventurers) ens vam carregar de valor i ens vam endinsar al bosc.