Capítol VII

CAPITOL VII. LA REVOLTA DELS PAGESOS

Al pati del castell tot estava preparat per al judici, En una caldera fumejant s'hi van llençar 10 pedres. El servent de la sivella i en Ponç al seu voltant esperaven l'ordre del senyor per introduir-hi les mans. Fora muralles se sentien crits. Els sentinelles no deixaven passar als pagesos revoltats. Els proposaren l'entrada d'un o dos representants i que els altres es quedéssin fora. Els camperols, enfadats de tanta prohibició, tiraren per terra els guardians i, a cops de bastó es ficaren dins del recinte emmurallat. El senyor, que en sentir l'aldarull s'havia refugiat a dins la torre, va optar per sortir a la finestra. L'avi Bernat, a qui a la seva edat encara tocava de fer aquestes coses, digué:

- Sabem que uns pobres innocents són acusats dels fets de can Solanes. I sabem que hi ha proves suficients que acusen a servents vostres com autors materials del crim. I el que és pitjor, vos també ho sabeu! Aleshores, per què aquesta farsa de judici? Què preteneu? Aquesta és la manera que teniu de protegir-nos i fer justícia?

- Jo sóc el vostre senyor! i no tinc per què donar explicacions a uns cagabandúrries com vosaltres! -contestà des de la finestra-. Torneu per on heu vingut immediatament i oblidaré la vostra insolència, brètols! del contrari....

L'avi Bernat el va interrompre:

- Amb les vostres injustícies us hem perdut el respecte i la por!. Hem posat el cas en coneixement del veguer de Manresa perquè sigui ell com a representant del nostre comte-rei qui jutgi si tenim raó o no.

- Aixafaterrossos ignorants!, us penseu que en Pere "el Gran" el nostre comte, no té altra feina que preocupar-se per uns cucs miserables com vosaltres? I suposant que ho fés, penseu que gosaria posar-se en contra meu, un noble! per afavorir uns cagamànecs com vosaltres? Ha, ha, ha, no em feu riure!

- Bé, prou de xerrameca. Qui riu l'últim riu més de gust! -sentencià l'avi-. Digueu als vostres homes que deixin lliures els joglars i els dos vailets. No són ells qui han d'estar a la garjola, bé prou que ho sabeu!

Durant un moment el silenci fou tal que es podien sentir els pets de les mosques. L'avi Bernat el trencà de nou:

-0 feu obrir les masmorres, o ho farem nosaltres mateixos! Trieu!. Davant l'energia de les paraules i la superioritat numèrica dels pagesos, al senyor no li quedà altre remei que claudicar:

- Obriu les masmorres i deixeu sortir els saltimbanquis! -ordenà als seus guàrdies.

Pagesos i joglars sortiren poc a poc del castell contents de l'audàcia i valentia que mai havien pensat que tenien. Un cop quedà sol, el baró de Rocafort restà immòbil i pensatiu una llarga estona. Havia estat humiliat per uns simples camperols!. Però tot per culpa d'uns belitres servents que se'ls en va anar la mà a can Solanes a causa d'un mal gall gelós i venjatiu. En el fons del seu cor reconeixia que s'havia equivocat encobrint el servent assassí i que la protesta dels pagesos era legitima i justa.

Resulta que el senyor havia ordenat al seu servent que pensés en alguna argúcia per poder apujar els censos i serveis als camperols, i li donà carta blanca, sense imaginar-se que la cosa es convertiria en una venjança personal. Aleshores va ser quan, amb dos còmplices més, el servent de la sivella va organitzar el saqueig de can Solanes, casa on vivia la noia que no havia accedit mai a les exigències amoroses del malvat servent. D'aquesta manera l'ordre del senyor fou utilitzada per una mesquina venjança personal.

El senyor féu cridar el servent. Quan el tingué davant seu i sense dir ni un sol mot l'atravessà amb l'espasa... No sabem si fou el penediment sincer d'Humbert de Rocafort -que així es deia el senyor- o bé les accions del veguer de Manresa que comprovà que als rocafortins no els faltava raó en les seves queixes; el cert és que l'any 1281 Humbert de Rocafort ven el castell i tot el seu senyoriu a Pere Cigiar, cavaller de Barcelona, el qual va procurar posar més cura a l'hora d'impartir justícia i donar protecció als seus camperols, com a nou senyor de Rocafort.

Uns anys després, un dia de primavera, l'Alba munyia la cabra en el corral, en Guillem, amb un bigotet que feia patxoca, i l'avi Bernat, més vell i amb l'esquena més corbada, treballaven a l'hort plantant cebes. El noi demanà a l'avi:

- Escolteu avi!, dalt la carena de Casajoana, hi ha una roca amb tot de creus esculpides. Qui les ha fet? Què signifiquen?

L'avi arrufà el nas, deixà l'aixada a terra i es disposà a iniciar una història que es preveia llarga, passaven els anys i l'home s'anava fent vell i cada vegada tenia menys ganes de treballar... Fresquejava una mica i ni l'ordi ni l'espelta havien espigat encara. Un grup d'orenetes xisclà...

La vida i la història continuaven a Rocafort.