Capítol V

CAPÍTOL V. A LA GOLA DEL LLOP

- Digues, quina idea has tingut Alba?- va demanar neguitós el noi, ja que allà que havien esbrinat fins al moment era greu i calia actuar com més aviat millor. Necessitaven entrar al castell de la manera que fos.

- Podem aliar-nos amb els joglars i entrar-hi. Ens han dit que ens ajudarien amb el que fes falta. Ens fem passar per uns de la seva colla i ja veuràs com no ens coneixen de res.

Bona!, molt bona idea la que tingué la noia, i és que a detectiu no la guanyava ningú. Tal dit, tal fet, en Guillem anà a trobar els joglars que romanien al cementiri tot escoltant el servent... l'assassí tanmateix!

-Ei! vosaltres!, els saltimbanquis, que podeu venir un moment si us plau?

En Ponç que era el capitost de la colla s'acostà als dos germans.

- Què voleu vailets?, em pensava que ja serieu a dinar...

El Guillem li explicà les investigacions fetes i els propòsits que s'havien fixat.

El joglar, corprès, ho comunicà als altres i aviat hi van estar d'acord. A més, s'inventarien una història, una manera divertida de comunicar-ho al senyor un cop fossin dins el castell: farien una auca que expliqués la història d'uns lladregots, un dels quals seria el servidor d'un senyor feudal, que saquejarien una propietat per aconseguir unes monedes i matarien tota la gent de la casa.

Amb tot, ja havia passat l'estona i ja era moment d'anar a dinar. Els nens marxaren cuita-corrents cap a casa mentre els joglars assajaven l'auca i s'anaven repartint els papers.

A la tarda es trobaren a la sagrera, com de costum, i se n'anaren a una esplanada per acabar de perfilar l'escena.

Quan tingueren ben enllestida la història es decidiren de representar-la aquella mateixa nit, car els senyors s'estimen més veure funcions durant el sopar que no pas a la tarda, segons la llarga experiència acumulada pels joglars. Així és que es posaren en marxa cap al castell.

En arribar-hi els feren aturar just a l'entrada, on un pont de fusta llevadís salvava la gran rasa que havia al llarg de la muralla. Allí uns sentinelles preguntaren:

- Qui sou?, Què voleu?.

En Ponç que era el més xerrameca de tots digué amb un to teatral:

- Som els millors joglars que hi ha sobre la capa de la terra que ens disposem a fer passar al senyor de Rocafort la més bonica vetllada de la seva vida!.

- Un moment!- digué, sorrut, un dels vigilants en marxar cap a l'interior.

Passà una bona estona. allí dins, tot un segle!. Els nens i la companyia esperaven

atents i amb impaciència el si definitiu. Al cap d'una bona estona aparegué una altra vegada el sentinella i els digué:

- Podeu passar, poseu-vos allí en aquell racó que no fareu nosa a ningú. Podeu vestir-vos-hi, assajar i fer el que vulgueu. Actuareu a l'hora del sopar.

En Ponç, que s'havia convertit en l'organitzador de "l'assalt", intentà una reverència tan exagerada per donar les gràcies, que es clavà una patacada a l'empedrat del pati, una batzacada d'aquelles que et deixen baldat per una estona.

L'Alba i en Guillem, amb uns ulls com taronges doncs sempre havien vist el castell

des de fora, no es perdien detall del que es podia veure en aquell lloc. Una vegada atravessada la muralla hi havia un pati descobert i amb el terra enllosat amb pedres planes.

Al llarg de la muralla, per la seva part interior, hi havia tot de dependències i molt

de tràfec amunt i avall. Se sentien cops compassats de ferro amb ferro com si n'adrecessin o en forgessin algun tros. Hi havia gàbies de bestiar, conills, gallines.... i se sentien roncar altres bèsties de la cort estant, a les quadres se sentien renillar els cavalls... Una barreja de sorolls i moviment omplia de vida aquella mena de poblet tancat entre murs.

A l'altra banda del pati i adosada a la muralla de migdia, s'aixecava altiva i poderosa la residència dels Rocafort. La casa, com la muralla, era d'espessos murs de pedres unides amb morter de calç,i la coberta de teules de fang cuit arrenglerades en forma de canal que recollia l'aigua de la pluja i era conduïda a una cisterna adossada a la casa. Les finestres es veien fortes i amb pedra treballada. La porta d'entrada a l'edifici residencial, envoltada de grans dovelles, era de roure massís com la de la muralla però potser una mica més petita.

Els joglars i els nostres amics, ja vestits i a punt de solfa, es passaren les darreres consignes:

- Quan jo us ho digui- deia en Ponç -entreu tots en filera fent salts i tombarelles i saludeu amb una genuflexió. Primer farem uns números d'equilibris. Després cantarem una cançó. Aleshores tu Rosa fas aquell joc de mans que saps fer tan bé i tú Arnau l'endevinalla. Deixarem l'auca pel final.

Arribà l'hora de sopar i el mateix servent, el de la sivella, els féu entrar a la casa dels senyors. A la planta baixa hi havia la cuina, el celler i algunes habitacions pels criats i servents. Unes escales els conduïren al primer pis on hi havia les estances de la familia: un gran saló-menjador al voltant del qual es repartien les altres estances: el dormitori del senyor i la seva esposa, el dels fills, el de les criades, el dels convidats... i una capella, dedicada a Sant Vicenç, on la familia prega per guanyar-se dia a dia un tros de cel...

Entraren al menjador i en Ponç es disposà a presentar al grup:

Vet aquí el grup de joglars i saltimbanquis "La Marrinxa". La millor de tots els comtats catalans, que tantes i tantes vegades ha actuat davant del mateix comte de Barcelona, avui es digna de divertir el noble senyor de Rocafort, per servir-lo....

Va fer el senyal de sortida i tots, com un llampec botaren a la gran sala, saludaren amb l'assajada reverència i començà la funció. El foc cremava amb força a la llar i el senyor, la família i els servents i criades miraven amb atenció...