Capítol IV

CAPÍTOL IV. UNA DESCOBERTA DECISIVA

La gent estava consternada, era un diumenge veritablement trist. Ningú se'n savia avenir de la desgràcia que havia caigut sobre la familia Solanes. A la sagrera, on en general hi havia ambient de festa i tothom s'explicava els problemes del camp, avui hi havia un silenci aclaparador.

De lluny, se senti el so d'un flabiol i el repic d'un timbal acompanyat d'una remor de crits i gatzara. Qui eren aquells que gosaven trencar el dol i la seriositat del mo­ment?

Eren uns joglars que veníen de Mura i es disposaven a distreure els habitants de Rocafort i el seu senyor, abans de visitar els de Castellet i Castellbell. Els feren callar i ells, en veure les cares de pomes agres dels rocafortins, desistiren de tocar, cantar i recitar poemes, com era el seu costum.

En Guillem i l'Alba a quí sempre havien agradad els joglars i saltimbanquis, van anar de seguida a informar-los del que havia passat. D'entre els joglars, un de més bufó i espavilat que es deia Ponç, va encetar la conversa:

-Nois, ens podríeu explicar d'una vegada que és aquest avorriment?.

L'Alba, intentant no dir més coses del compte, li ho contà fil per randa.

Als joglars, que tenien tant de poetes com de ximples i aventurers, no els vingué pas de nou tot allà que els explicà. En Ponç, el cap de la colla, diguè:

-Fa temps que voltem per aquests mons de Déu i n'hem vistes de tots colors. No és pas la primera vegada que ens trobem amb una cosa semblant. Són temps difícils i la violèn­cia es troba arreu. Ès per aixó que ja no queden pagesos lliures, tots us heu hagut de posar sota la protecció d'un senyor o altre. I ben cara que se la cobren aquesta pro­tecció, els molts sangoneres!. El vostre senyor no ha fet res per atrapar els criminals? o almenys per evitar que no torni a passar altra vegada?

-Ens ha dit que si voliem estar més segurs, hauríem de donar-li més serveis i productes.- explicà en Guillem.

-El que us deia, aquests senyors sempre tenen la paella pel mànec! sentencià en Ponç.

Els joglars decidiren quedar-se una bona estona allí per veure el que podia passar i es van posar a disposició dels rocafortins per tot alló que calgués.

Els dos germans, tal com havien decidit, anaren cap a les cendres de la casa crema­da, no sense passar per casa i menjar un tros de pa, que la gana ja es feia notar.

En mitja hora arribaren a la casa. L'Alba es tapà el nas amb la mà:

-Ecs! quina pudor més forta-. En efecte , no es pot pas dir que en aquell indret fes olor de roses.

En Guillem amb serenitat ordenà l'operació:

-Tu busca per les cendres d'aquesta part d'aquí, remena-les bé amb un bastó, mentrestant jo ja faré les d'allí dins, entesos?

L'Alba va fer tot el que liva dir el seu germà. Passà estona i estona sense que trobés res important, ja se sap, la casa era d'uns pagesos remences: trossos de taula i bancs, màrfegues cremades, plats de fusta cremats, restes d'olles de terrissa, càntirs, bestiar socarrimat....

Quan el sol ja era més alt, l'Alba exclamà:

-Guillem, corre!, vine!, mira que he trobat!. Em penso que ja tenim una pista.

Quina noia aquesta Alba, tenia una vista més bona que un gat a les fosques!.

En Guillem, tot deixant coses insignificants que havia trobat, anà cap a l'indret on hi havia la germana,

Tenia una SIVELLA DE SABATA!.

-Això és una sivella de sabata!. Els de la casa no en porten per que això és cosa de gent rica. Les nostres sospites es confirmen Alba. Els homes que van anorrear can Solanes duien sabates i cavalls, no poden pas ser qualsevol pelacanyes! Seran homes de Castellet? o cavallers de Manresa? o potser de Rocafort mateix?

Rumiant mil i una conjetures, però contents de la troballa tornaren al poble on en cara hi havia una munió de gent que al voltant dels servents del senyor comentaven els fets.

En Guillem s'acostà amb cautela per escoltar el que deien. L'Alba, més de cara a la idea, repassava la gent de dalt a baix i els mirava els peus per veure si algú anava amb sabates. Aquest, aquell, aquest altre... tothom era pagès i duia espardenyes, més o menys gastades, perà cap calçat important. Quan fou l'hora d'anar a dinar, la gent va anar marxant fins que es quedaren els dos nens, els joglars, el servent del senyor i tres ajudants més que anaven amb ell. L'Alba s'assegué al graó que hi havia a la porta de l'esglèsia,de cop, va fixar la vista en un punt: les sabates del servent del senyor de Rocafort eren bones i amb sivelles!... a més, en una, la del peu esquerre, HI FALTAVA LA SIVELLA!.

Quina sort! i quina por!. Mig quequejant, mig xisclant, mig plorant i amb una veu estrafeta cridà:

-Gui...Guillem, vi...vine!

Tothom es girà per veure què passava, però el germà hi anà corrent i li digué:

-Què és aquest escàndol, què passa?.

L'Alba, sense respondre i assegurant-se que ningú la veiés, es tragué la sivella del sarronet i l'hi ensenyà.

-Si, ja l'he vista, és la sivella que hem trobat a can Solanes- digué en Guillem mig amoïnat, sense entendre res i pensant-se que la seva germana s'havia tornat lirona. La germana tot tremolant-li les mans afegí:

-Doncs ara mira't el peu esquerra del servent del senyor.

Si ella estava nerviosa, ell semblava haver-se begut l'enteniment. Els dos germans estaven ben a prop d'un dels criminals saltejadors... i a més no es tractava de cap home d'un altre senyoriu sinó del servent del baró de Rocafort.

En Guillem, amb els ulls encesos disposà:

-Aquest és un dels lladres. Cal anar-ho a dir al senyor perquè si no ho fem ell també estarà en perill. Té un assassí a casa seva sense saber-ho.

-Si, però per entrar-hi cal que ens en pensem alguna. No hi pot entrar qualsevol dins el castell, ja ho saps.

L'Alba tenia raó... Per entrar al castell s'havia de ser noble o bé ser-ne un convidat. A més si ho deien a algú de l'host el més probable és que fos amic del de la sivella i li ho contés... calia trobar una estratègia.

Pensant, pensant, l'Alba digué:

- Ja ho tinc!