Capítol VI

CAPITOL VI. UN DESENLLAÇ INESPERAT

Tot anà sobre rodes, dos dels joglars tocaren peces musicals per ambientar la re-presentació. Tan aviat rodolaven per terra com feien una torre humana que arribava fins el sostre. La representació es desenvolupà segons el pla previst. Sovint provocaven l'esclafit de rialles de tota la sala, Els nostres dos germans feien d'ajudants: aguanta-robes, recollien i donaven objectes, canviaven decorats... A la fi arribà el gran moment. En Ponç, que feia de narrador, presentà l'obra amb la desimboltura que el caracteritzava. Mentrestant en Guillem tremolava com una fulla de pollancre i l'Alba s'acabava de cruspir l'ungla del dit gros.

Començà la narració:

Mentrestant tots els altres anaven representant sense dir res, els fets que anava rela-tant en Ponç. E1 servidor del senyor de Rocafort s'ho escoltava quiet, dret en un angle del menjador, sense moure ni un pèl, però amb el posat de còrrer-li la processó per dins.

La història anava avançant:

Allò féu sotraguejar el cor de tots els de la sala, En Ponçho havia dit massa clar í el servent de la sivella amb tres gambades, es col.locà davant del senyor i cridà:

- Senyor!, senyor!. Aquests poca-soltes en volen saber un gra massa de robatoris i saquejos, Em pregunto si no seran ells els responsables del succeït a can Solanes!

Els joglars aturaren la funció. Tothom callà i se senti clarament, en el silenci, la llar que crepitava de llenya seca. En Guillem, que encara aguantava la mà enlaire amb un bastó que feia de torxa, s'obrí pas entre els joglars, alçà la mà i digué:

- Escolteu tots, gent de la sala, La meva germana i jo, érem prop de can Solanes el dia de la desfeta. I sabem que la van fer tres homes que es podien veure però no se'ls podia reconèixer perquè duien la cara tapada amb un drap.

L'Alba, de vergonya barrejada amb por, s'havia amagat darrera d'en Ponç i dels altres. En Guillem seguia explicant els fets mentre el servidor de la sivella semblava no fer-ne massa cabal...restava més tranquil del que era de preveure.

- Finalment -prosseguí en Guillem- vàrem tornar a can Solanes per veure si s'hi podia trobar alguna cosa i vam aconseguir la prova definitiva: la sivella que falta a la sabata del servidor aquí present!-. Assenyalant al servent amb el dit.

Satisfet de l'explicada, en Guillem esperava la resposta del senyor. Una resposta severa per al servent que havia traït el deure de protecció cap als pagesos que tot senyor feudal ha de complir. Però com si fos acte de bruixeria, el senyor ordenà:

- Que engarjolin els joglars a les masmorres fins que no s'aclareixi le seva innocència en els fets de can Solanes!. No tinc per què dubtar de la rectitud dels meus servents. Aquí no ha passat res. No tinc res més a dir. Que continuí el sopar...

Els joglars van quedar glaçats, no entengueren res del que passava. El servent, cínic, encetà un somriure de boca torta mentre altres servents empenyien els de la companyia fora de la sala, cami de la garjola.

En Guillem mirà amb tristor el senyor de Rocafort, mentre, cara avall li rodolava una llàgrima... Els dies següents s'estengué la noticia que els joglars i els dos petits d'Oristrell estaven a les masmorres del castell acusats del succeït a can Solanes!. Per tot el senyo-riu no es parlava d'altra cosa que del famós sopar al castell. El sentiment d'injusticia i descontent s'anà extenent per tots els rocafortins. No estava gens clar per quins obscurs motius el senyor de Rocafort estava encobrint uns servents assassins.

L'espurna que féu explotar els rocafortins saltà quan el senyor de Rocafort per sortir del tràngol en què es trobava va decidir de dirimir la culpabilitat del crim de can Solanes, mitjançant un "judici de Déu".

Aquest consistia en el següent: els dos litigants -en aquest cas, el servent i en Ponç com a cap de la colla- havien de treure cinc pedres de dins d'una caldera amb aigua bullent. Aquell qui primer es guarís de les cremades seria l'innocent, ja que Déu ajuda a qui diu la veritat.

Aquesta mena de judicis ja feia molt de temps que no es feien, ja que, evidentment, no garantien la justícia del resultat. I així fou com els pagesos, que havien sofert "mals usos", censos i serveis abusius a canvi de la protecció del senyor, en aquesta ocasió i cansats de segles d'opressió i explotació, no estaven disposats a consentir que es cometés una injusticia semblant. S'organitzaren secretament i el dia que havia de fer-se el judici, es reuniren una setantena d'homes i dones amb eines del camp, per anar al castell a parlar amb el seu senyor. Aquesta no era, ni de bon tros, la protecció que els havia de donar!.