Capítol III

CAPÍTOL III. UN FET ESPANTÓS

Calladament s'anaren acostant als murs de la casa. Des de l'era estant, els crits i gemecs se sentien confosos, per això decidiren enfilar-se a treure el cap per una de les finestres del costat.

-Alba- digué en Guillem en veu baixa. -puja sobre meu, a coll i be, i mira què passa a dins la casa.

La pobra Alba no les tenia pas totes. Just en aquest moment se sentí la porta com si algú anés a sortir. Els dos germans, esporuguits, es llançaren com una fletxa per un marge del costat de la casa i rodolaren per terra. Era molt fosc i no es veia res. De moment tant ella com ell es taparen els ulls amb les mans i es cargolaren a terra com cucs. Ben aprop se sentien sorolls de fustes que espategaven i cruixien, cops de porta.... Una claror roja ompli el cel, de foc encès. En Guillem, aixecant una mica el cap, pogué veure tres persones, amb un drap que els tapava la cara que havien sortit a l'era. Duien teies enceses a les mans amb les quals prenien foc a la coberta de la casa i al paller del costat.

A dins la casa no se sentia cap soroll. Això feia mala espina.

Els dos germans restaren immòbils, glaçats de por. Quan no havia passat gaire temps els tres homes marxaren esperitats i es perderen en la foscor d'aquella nit sen­se lluna. Fonent-se en la llunyania es senti el galop d'uns cavalls...

L'Alba i en Guillem no gosaven pas moure’s. Milers i milers d'espurnes de cendra queien al seu voltant, com una nevada de volves negres. En un moment la casa i el paller es convertiren en un infern de flames que il.luminaven l'entorn com si fos de dia.

Al cap d'una bona estona de restar immòbils amb la mirada fixa i perduda entre les flames i veient que ja res no podien fer per la pobra família de can Solanes, s'aixecaren i enfilaren el camí de casa corrent. Empolsegats, cansats i esporuguits hi arribaren quan ja feia molta estona que el sol s'havia amagat. El pare i la mare, can­sats de tant treballar se n'havien anat a dormir, mentre que l'avi -que se sentia una mica culpable que els nens tornessin tan tard- els esperava a la porta de la casa.

Així que arribaren els etzibà un parell de mastegots. Flis, flas!

-Aquestes són hores d'arribar a casa? Mireu-los que nets i ben arreglats que venen!...

Del que vingué després més val no parlar-ne. Estic segur que ens ho podem imaginar perfectament perquè tots ens hi hem trobat alguna vegada. Només us diré que se n'anaren al llit sense sopar ni fer vetllada i que tot fent l'orni no havien explicat res del que havien vist a can Solanes... Ah!. si! em deixava de dir que ni el Guillem ni la pobra Alba aclucaren l'ull en tota la nit!.

L'endemà era diumenge, el dia que menys es treballava. Una mena de mitja festa que servia per a mig descansar, anar a missa, xerrar amb l'altra gent a la sortida de l'esglèsia, i treballar altra vegada durant la resta del dia, però més pausadament que la resta de dies.

Doncs bé, s'aixecaren a trenc d'alba i es vestiren una mica millor de com ho feien la resta de dies. Abans de menjar res se n'anaren tots cap a l'esglèsia, a missa de matines.

Un cop arribats a l'esglèsia, a la sagrera, prop del cementiri, la gent s'esperava per entrar a dins mentre comentaven, amb temor, el que havia succeit el dia abans a can Solanes. Deien que havien assassinat tots els de la casa i que després ho havien cremat tot,

L'Alba tocà el seu germà amb el colze:

- Guillem, Guillem!, diuen que han mort tots els de la casa i ningú no sap qui ho ha fet, nosaltres sabem que...

- Calla!- digué el noi tapant-li la boca amb la mà. Si diem que nosaltres érem a can

Solanes encara ens la podriem carregar, val més que fem veure que no en sabem res.

I es dirigiren cap a la porta de l'esglèsia. A díns, hi havia el senyor de Rocafort, a primera fila, amb la seva esposa i els seus tres fills, el més gran dels quals dintre de poc temps havia de ser nomenat cavaller. També hi havia els seus servents i dos ma­jordoms més. Els pagesos es situaven als bancs de darrera el senyor i la seva família.

El capellà posat d'esquena a l'altra gent, començà: "Introibo ad altare Dei..."

L'Alba, que no entenia res, demanà a l'avi a cau d'orella:

- Per què parla d'aquesta manera mossèn Arnau?

- Mira Alba, el mossén parla en llatí, que és la llengua que parlaven els romans i que ensenyaren als habitants de tots els territoris que varen conquerir, entre ells als nostres avantpassats. De mica en mica la gent ha anat barrejant el llatí amb paraules d'altres llengües: la que es parlava abans de l'arribada dels romans, la dels pobles germànics, la dels àrabs, la dels grecs,.... Amb el pas dels anys el llatí s'ha conver­tit en aquesta llengüa que parlem nosaltres, la gent normal. El llatí autèntic només el saben els savis i els eclesiàstics com mossén Arnau.

- Però si no l'entenem, per què ens parla ara amb la llengua dels savis?,

- Hi ha tota una part, quan el mossèn parla amb Dèu, que la fa en llatí, perquè sinó Déu no ho entendria, díuen. Però, quan parla amb nosaltres ho fa en català perquè sinó seriem nosaltres qui no l'entendrlem.

La nena callà definitivament, sense entendre-ho massa, i la missa continuà fins al final.

Al sortir de l'esglèsia, i mentre els pagesos feien rotllana, un dels servents del senyor, el que solia passar per les cases a cobrar els tributs en forma de productes del camp i bestiar, s'enfilà damunt d'una làpida del cementiri i va dir:

"Ahir, uns lladregots van entrar a can Solanes i van destrossar-ho tot. No prou con-

tents amb el que havien fet van matar la gent de la casa i van encendre-ho tot. Avui a can Solanes tot són cendres i cadàvers!. Fins quan ha de durar aquesta in­seguretat?

Quan podrem dir que al senyoriu de Rocafort no hi venen lladregots i gent de mala vida? E1 senyor m'ha manat que us digui, que li sap molt de greu i que farà tot el possible perquè això no torni a passar. Però jo us dic que la guàrdia és fluixa que cal posar més mitjans per protegir les terres dels senyor de Rocafort. Si féssim un esforç, si donéssim més productes i serveis al senyor potser tot això s'acabaria i definitivament podriem dir que els lladres i malfactors no tenen cabuda al senyoriu de Rocafort!."

La gent ja començava a estar farta de donar tants productes al senyor. Tampoc po­dien oferir-li més serveis personals perquè es necessitaven moltes mans i moltes hores per treballar les terres... però el senyor era el senyor i els protegia de malfactors i enemics a canvi que entre tots el mantinguéssin.

"Quan trobem els lladregots, els tancarem a les masmorres del senyor fins a la seva mort. Ja ho crec que els enxamparem... Si algú sap alguna cosa de tot això, val més que ho digui..."

Tothom es quedà mut i el silenci envaí la sagrera.

Els dos germans, que feien uns ulls com unes taronges, s'empassaren la saliva. En Guillem, tot responsable, digué a la seva germana:

-Som els únics que en sabem alguna cosa, però si ho diguéssim no ens creurien perquè som nens. Necessitem proves. Hem de trobar alguna cosa que demostri qui ha estat... Anem al lloc dels fets, pot ser que hi trobem alguna cosa.