Capítol II

CAPÍTOL II. CRITS EN LA NIT

Després del migdia, quan el sol ja havia tombat a la banda de ponent, l'avi Bernat i en Guillem feren cap a casa. Un cop arribats a la masia s'adonaren que l'Alba duia un cabridet blanc al coll.

— Que el neularàs!— exclamà l'avi, acariciant-lo amb les seves tosques mans.

— Val més que el deixis amb la seva mare, sinó l'avorrirà.

Quan l'Alba intentava que s'aguantés dret, se li doblegaven les potetes del davant i queia agenollat a terra. Tenia l'aspecte que quan seria gran botaria de valent, però encara li calia mamar molt!

En Guillem que només veia romans per tot arreu i tenia la dèria d'anar fins a Boades, explicà la idea a l'Alba que s'asseia al cancell de la casa amb la bestioleta als braços.

— Saps que m'agradaria fer aquesta tarda?

— No pas si no m'ho dius...— va fer la nena mentre amanyagava l'animaló.

— Anar a Boades.

— A Boades?, és massa lluny i estic molt cansada.

— Caminar menys d'una llegua en dius lluny?, au vinga, no em pensava que fossis tant bleda!

— I que hi vols anar a fer?. Què se t'hi ha perdut allà?.

— L'avi m'ha explicat que fa molts cents d'anys, hi havia hagut romans i que l'amo de Boades, que era un antic soldat, va fer-se construir una tomba vora el camí, allí al Breny.

— Ah no! Res de morts i tombes— digué tot aixecant-se.

— Calla que encara no saps el final, dona!: resulta que quan els romans varen fer figa i anaren perdent les guerres davant els pobles del Nord, aleshores s'acabà el comerç entre ells i nosaltres. A Boades deixaren de guanyar diners amb la venda del vi i l'oli, i la casa, que era molt més gran que no pas cap de les que coneixem avui, va anar perdent importància i de mica en mica es va acabar abandonant. Voldria anar a veure què hi ha, m'entens? Què en queda de tot allò, potser hi trobarem monedes romanes o trossos d'àmfora... Què? t'animes?.

L'Alba entrà a casa per deixar la cabreta al racó de sempre i tornà a sortir:

— Si em promets que serem aquí abans de fer-se fosc ja hi podem anar.

— És qüestió de no badar, doncs! — va dir en Guillem.

Van enfilar el camí que baixa fins al riu i en un tres i no res es plantaren davant l'esglesiola de Santa Magdalena del Pla. La capella, així com les terres del mas Vilamara eren propietat del monestir de Sant Benet.

En passar per Vilamara els dos germans dirigiren una mirada d'admiració a l'imponent pont a través del qual el camí ral de Manresa a Barcelona travessava el Llobregat.

Seguint riu avall arriben fins als molins de Matadars. Alli troben, traginant sacs de blat, a en Joan del Marquet, que els demana:

— On aneu vailets, tan decidits?

— A Boades, a veure les runes. L'avi ens ha dit que havia sigut una gran casa en temps dels romans

— Si nois, i ben segur que encara ho seria de no haver estat saquejada i destruïda pels sarraïns! Compte no us en surti algun de darrera les parets! Ha, ha ha... — exclamà tot rient el moliner.

— No ens fas pas por amb les teves falòrnies, Joan. Ja fa força temps que no se'n canta gall ni gallina de la morisma per aquestes terres! -- I continuaren el seu pas decidit fins a Boades.

Quan hi arribaren van quedar decebuts:

— Oh!, que poca cosa en queda de la vil·la!— digué en Guillem.

Efectivament, un pilot de parets sense sostre i murs ensorrats era el que quedava de l'antiga i esplendorosa vil·la. Escampades pel pla que forma el meandre del riu s'albiraven algunes casetes fetes de pedra i de fang.

— Alba, aquestes runes deuen ser la casa que va fer construir el romà. Busquem per aquí, segur que hi trobarem alguna cosa dels romans! Mira, veus? les pedres que eren de la vil·la han servit per construir les casetes del voltant, així no els ha calgut cercar-ne de noves. Com que l'amo no podia comercialitzar el vi, devia repartir les terres als esclaus, convertint-los en pagesos....

— Mira, Guillem que he trobat, una àmfora!— exclamà l'Alba.

Prop dels murs acostats a la casa hi havia un bon tros d'àmfora romana.

— D'àmfores com aquesta n'hi devia haver centenars, perquè servien per a posar-hi el vi o l'oli i enviar-lo amb traginers cap a Tarraco, i des d'allí fins a Roma...

Sense voler, havia anat passant l'estona i gairebé ja fosquejava. En Guillem se n'adonà:

— Alba, no tenim pas temps d'arribar-nos fins al Breny. Afanyem-nos que s'està fent fosc. Deixa els trossos d'àmfora en un lloc on tu sàpigues i ja tornarem un altre dia.

I se n'anaren cuita-corrents per allà on havien vingut. Molt ràpidament deixaren enrere els molins de Matadars, el pont i Santa Magdalena...

— Les cames em fan figa, no podem descansar una mica Guillem?

— No fotis dona, que si arribem fosc ja veuràs a casa quina bronca! — contesta el noi.

Quan havien acabat de travessar la riera que baixa de Santa Creu de Palou, en Guillem s'aturà de cop:

—Escolta, escolta bé!— i tapà la boca de sa germana amb la mà.

De lluny se sentien uns crits, com d'algú que demanés ajut.

— Aquests crits venen de can Solanes!.

Per anar a casa seva havien de passar per can Solanes. Quan ja eren prop de l'era d'aquesta casa s'aturaren a escoltar de nou, ara eren cops i trencadissa de terrissa. A més enmig de tant terrabastall una veu d'home s'ofegava:

— Auxili!, auxili!, que algú ens ajudi!…

Els dos nens es miraren i s'abraçaren ben fort.