Capítol I

Bé doncs, anem al gra.

La història que us vull explicar va succeir fa aproximadament set-cents anys en el terme del que eren senyors els Rocafort. Prop del castell hi havia el poblet de Rocafort que tenia cinc o sis cases disposades sense massa ordre ni concert. Cadascuna era habitada per una família, que s'encarregava del seu tros de terra. Molt a prop d'aquestes casetes, que tampoc eren com les d'ara sinó més petites i de planta baixa, els pagesos havien construït una esglesiola per poder oir missa, pregar-hi i situar el cementiri on enterrar la gent que es moria "prop de Déu" com deien aleshores.

També hi havia famílies pageses que vivien en masos escampats per tot el terme: Ullastrell, Vilamara, Arbocet, Ventaiol, CollDat, GallCurt, Solanes, Roviralta...

Tots els habitants del terme treballaven per al seu senyor, el senyor de Rocafort, que un dia, fa feia molt de temps, els havia cedit les terres amb la condició que les havien de treballar i al cap de l'any li havien d'entregar una part del que haguessin collit dels camps conreats, així com del bestiar, si en tenien. En aquesta època, aquí i a bona part d'Europa, la societat estava organitzada d'aquesta manera.

A mig camí del castell i el riu Llobregat hi havia —bé, encara hi és— el mas d'Ullastrell (Oristrell) rodejat de conreus. Aquell dissabte d'abril el sègol i l'espelta tenien un verd intens i molt mes fosc que no pas l'ordi, que aquest any anava endarrerit i tot just espigava. Prop la casa unes construccions cilíndriques: les tines, semblaven fer eterna guàrdia com silents gegants damunt un mar de caps, la monotonia del qual era trencada de tant en tant per fileres d'arbres fruiters: oliveres,ametllers, pomeres....

A migdia de la masia, dalt un turonet des d'on es divisava tota la vall de la riera que ve de Coma de Bou i rep totes les torrenteres que devallen de la llarga carena de Mont Virgil (Puig Gil) hi havia dues persones ajupides sobre els ceps. Eren l'avi Bernat i el Guillem, nét d'aquest. El seu pare s'havia quedat a ajudar la mare i l'Alba, ja que tenien una cabra a punt de parir i calia ajudar-la.

En Guillem tenia dotze anys repicats, era un noiet molt espavilat que sempre volia saber coses i més coses. Li agradava d'esbrinar el perquè de tot i sempre inflava el cap de l'avi amb les seves històries. Sort n'hi havia que l'avi era un home pacient...

S'assemblaven molt i per això sempre treballaven plegats.

La feina d'escabellar els ceps és feixuga i el Guillem aprofitava les estones de xerrar per a estirar l'espinada i descansar una mica. L'avi ho sabia, però com que l'home ja era gran, també ho aprofitava.

—Escolteu avi!— demanà el Guillem tot redreçant—se.

—I què vols ara!— va remugar l'avi.

En Guillem prosseguí:

-M'he fixat que, riu avall, passades les runes de Boades, hi ha una casa que té enganxada una torre més alta que no pas ella. Qui hi viu en aquesta torre, avi?

Aquest arrufà el nas com si li hagués demanat perquè és negra la nit. S'incorporà, es tibà els calçots gairebé fins a sota les aixelles i inicià una explicació que es preveia llarga. En Guillem ho havia aconseguit podria descansar una estoneta.

— No has sentit parlar mai dels romans, Guillem?— digué l'avi Bernat.

El noi va fer que no amb el cap.

— Doncs quan encara ni tu ni jo havíem nascut, molts cents d'anys enrera,a Boades els romans, que eren una gent que venien de mar endins, hi tenien una vil·la. El besavi del meu rebesavi contava que en aquesta vil·la s'hi feia un dels millors vins de tota la zona i que era dut en vaixells des del port de Tarraco fins a Roma, país dels romans.

En Guillem es va quedar aturat com un mussol, i obrí uns ulls blaus com si veiés un ruc volar. L'avi continuà:

—Els romans foren els qui ens ensenyaren com havíem d'adobar la terra, llaurar-la i treballar-la, com calia fer un forn de pa, com calia cuidar les vinyes... També eren uns grans guerrers i vencien a tothom que es plantava al seu pas. Els guerrers vestien amb un casc platejat i una cuirassa al pit que en sortir el sol lluïa com un diamant.

Un d'aquells soldats, un d'aquells guerrers que havia guanyat tantes guerres s'establí a Boades i construí una vil·la. Una casa, Guillem, com no hem pogut veure mai, hi havia més gent treballant allí dins que no pas a Rocafort amb totes les cases juntes. Un dia, quan s'anava fent vell, el valent guerrer va ordenar a la colla d'esclaus que tenia sota les seves ordres, que comencessin la construcció del que hauria de ser la seva tomba. Va ordenar que fos alta per a ésser vista des de lluny, de pedra tallada, com més blanca millor i coronada amb un frontispici on hi hagués l'any i el nom, cisellats. Van posar-se mans a la obra i al cap de vuit primaveres ja s'havia bastit el gran mausoleu. Feia goig de debò, allí prop del riu, tan alt, tan ferm...

En Guillem que escoltava amb molta atenció, va reaccionar de sobte i demanà:

— Així encara hi ha el romà enterrat a la torre?

— No ho sé, no hi he anat mai jo a comprovar-ho.

— I com va acabar aquella vil·la tan rica com era? — Increpà altra vegada el vailet.

— Un bon dia tot l'imperi que els romans havien anat engrandint, se n'anà en orris. Es veu que la gent del Nord, cansats de tant romà, decidiren envair-los. I de mica en mica anaren penetrant a l'imperi fins a arribar a Roma. Amb la caiguda de Roma es va acabar també el comerç mediterrani que donava sortida a l'oli i el vi de Boades. De mica en mica l'amo de Boades va veure que calia organitzar-se de nou, sense refiar-se del comerç marítim que tants beneficis els havia donat... quin món més desgavellat, valga'm Déu!— Aquí l'home féu una pausa i rondinà:

-- Au vinga, murri, més que murri! el que no vols és treballar tu!

En Guillem somrigué per sota el nas, donà mitja volta i continuà tallant brots.

En el seu magí aparegueren les imatges d'una tropa de romans que arribaven a Boades, lluint tots un casc de plata brillant.

— Què bonic havia de ser!, —pensà— i com que a la tarda no havia de tornar a la vinya va decidir dir-li a l'Alba si volia anar a Boades a ... veure les runes de la vil·la romana....