Patricia Pons, Doctora en Informàtica, actualment està treballat com a investigadora en l'Institut Tecnològic d'Informàtica de València.
Va estudiar Enginyeria Informàtica en la UPV, després va fer un màster en Enginyeria de Programari, on va començar a col·laborar amb tasques d'investigació. A partir d'ací va trobar una àrea que li va semblar molt interessant i sabia que volia dedicar-se a la investigació quan va acabar, de manera que va continuar amb els estudis de doctorat.
Des de l'ESO ja tenia clar que volia estudiar informàtica, i no va ser perquè els seus pares venien d'aqueix món, de fet els seus pares eren forners, res a veure amb la tecnologia. Però sempre li havien cridat l'atenció les pel·lícules de ciència-ficció. Quan el seu pare va portar un ordinador a casa li va cridar molt l'atenció el fet de veure com ella feia alguna cosa i això es traduïa en una resposta de l'ordinador, i en saber quina lògica hi havia ací darrere o com es podien crear aqueixos programes o aqueixes imatges que es veuen en els videojocs o en les pel·lícules. I arran d'anar investigant una mica va veure que hi havia una carrera que se centrava en això, i va tindre clar que volia estudiar Enginyeria Informàtica aproximadament a l'edat de dotze anys. Després de l'ESO va cursar el Batxiller Tecnològic, i encara que hi ha molta gent que arriba a la carrera havent programat prèviament, Patricia va arribar a la carrera sense saber programar encara. Això li va resultar xocant perquè el primer dia, a part que la va sorprendre que eren molt poques xiques, en una de les primeres classes el professor va preguntar: "Bé, qui heu programat abans?". La majoria de la gent va alçar la mà i això la va fer dubtar de si mateixa i de poder estar al nivell, ja que pensava que això podria suposar un problema. No obstant això, va anar únicament la sorpresa inicial i el fet de sentir-se diferent de la resta. Finalment la decisió d'estudiar informàtica havia sigut l'encertada i ha gaudit molt de tot l'aprés.
No s'ha sentit discriminada per ser dona a l'hora de trobar treball, ni tampoc s'ha trobat amb situacions incòmodes en entrevistes, encara que sí que ha escoltat a alguna companya que sí que les ha tingudes. Però en el cas que li hagen dit que no a algun treball, no considera que haja sigut per ser dona, sinó per falta d'experiència o perquè buscaven un altre perfil, però específicament per ser dona no.
En els estudis no s'ha sentit discriminada, ni tampoc ha tingut problemes amb professors ni companys. Però sí que ens indica que es va sentir estranya, en primer de carrera perquè hi havia molt poques xiques, i en segon de carrera perquè era l'única xica en la classe. A pesar que estava molt a gust i còmoda amb els seus companys i de sentir-s valorada, trobava a faltar tindre més dones al voltant. En segon de carrera li va costar acceptar que això anava a ser així d'ací d'ara en avant, que anava a ser l'única dona en la classe o com a molt una altra companya i moltes vegades això li va fer dubtar de si mateixa en diverses situacions. No es tracta tant que la gent et discrimine, sinó de sentir-te diferent o en inferioritat, de no pertànyer i dubtar de les teues capacitats per això malgrat estar completament preparada, és el que es coneix com la síndrome de l'impostor.
Referent al sostre de cristall, no se sent afectada encara, ja que el treball que exerceix actualment no és en un lloc de direcció o alt càrrec. Però sí que ho veu al voltant, sobretot el fet que va decreixent el nombre de dones durant la carrera i la vida professional: del nombre d'alumnes que hi ha en la carrera, al nombre de dones que es veuen en els llocs de treball de la professió, moltes dones troben dificultats o l'han de deixar. Això al seu torn dificulta que puguen passar a llocs directius, on el nombre de dones és moltíssim menor que el d'homes ocupant llocs de responsabilitat, i és tasca de tots i totes treballar per a aconseguir trencar aquesta barrera.
Fa menys d'un any li van donar el premi de la Societat Científica d'Informàtica d'Espanya i de la Fundació BBVA per la seua tesi doctoral. Aquest premi s'atorga cada any a únicament 6 investigadors joves a Espanya en totes les àrees d'informàtica. Per a ella ha sigut un reconeixement molt satisfactori, perquè a més de tractar-se d'un treball en una àrea emergent que suposa una aposta arriscada, veure que finalment els resultats són positius i que el valoren des de fora és molt gratificant.
Un projecte rellevant va ser el de la seua tesi, que va acabar a la fi de 2018, i que li va permetre combinar moltes tecnologies i investigar en una àrea bastant nova: Animal Computer Interaction. De fet a Espanya eren els primers investigadors que feien una cosa així i hi havia molt pocs investigadors en l'àrea en la resta del món quan van començar.
La tesi tracta sobre el desenvolupament de tecnologia o sistemes de joc basats en tecnologia per a animals i humans, centrant-se més en la part d'animals (de fet, últimament Patricia va provant robots amb els seus gats a veure quins els agraden més). L'àrea d'investigació d'Animal Computer Interaction va sorgir més o menys tres o quatre anys abans que començara la tesi. Quan va començar, es van assabentar que estaven sorgint treballs en aquest camp i van veure moltes oportunitats, sobretot perquè en tema d'enriquiment animal amb tecnologia no hi havia molts estudis: sí que es pot veure que hi ha robots o sistemes per a animals, però no solen estar basats en investigació, no estan pensats per a les característiques de l'animal. Pel que es van dedicar a investigar quin tipus de tecnologia podria ser més útil per a determinades espècies: van treballar amb gats i gossos principalment, i també va fer una estada d'investigació a Austràlia per a treballar amb orangutans. L'objectiu és estudiar com aqueix animal entén el món i veure com pot entendre la tecnologia o com es pot acoblar un sistema tecnològic perquè a l'animal li resulte intuïtiu, ja que no se li pot explicar com ha d'usar el sistema. Per això, ha de ser una cosa natural per a ell i que puga usar amb facilitat per a la seua manera d'entendre-ho. Per exemple, amb gats i gossos va estar provant amb diferents tipus de robots i després la idea era veure si el sistema és capaç de jugar amb l'animal per si mateix, per a estimular a l'animal al fet que jugue amb el robot i això puga ser útil per a mascotes que es queden soles a casa o animals en refugis que necessiten estimulació física i mental.
Per a això van desenvolupar un sistema que era capaç de detectar el comportament i les postures de l'animal amb una Microsoft Kinect. La Kinect és un sensor de profunditat d'infrarojos, i el que el sistema fa és agafar aqueixa imatge infraroja, aplicar algorismes de visió per computador i després aplicar machine learning (aprenentatge automàtic) per a classificar el que està veient la cambra. D'aquesta forma es pot detectar en què postura es troba l'animal, per exemple si està assegut, si està dret, si està caminant o per exemple on està el cap, ja que això també és interessant per saber si està parant atenció al robot o està parant atenció a una altra cosa. A partir d'aquesta informació que detecta el sistema, van desenvolupar un prototip que era capaç d'analitzar aqueixes imatges i jugar amb l'animal per si mateix. A més, van comparar aquest sistema de joc amb un altre sistema en el qual és l'humà el que està manejant al robot per a jugar amb l'animal.
1.¿Te importaría hacernos una pequeña presentación sobre ti?(Nombre, edad, procedencia, trabajo).
2.¿Cuando decidiste estudiar algo relacionado con esta rama?
3. ¿Has encontrado alguna dificultad a la hora de encontrar trabajo por ser mujer?
4. ¿Has sido discriminada en los estudios por ser mujer?
5. ¿Qué opinas del techo de cristal y te has visto afectada por él?
6. ¿Has participado en algún proyecto?
7. ¿Has recibido algún premio por tu trabajo?
8. ¿Podrías decir una frase que te defina?