Us presentem els relats de les tradicions catalanes, publicats per l’escriptora Diana.
EL GOS NONELL: LA LLEGENDA D'HIVERN
Diana, 19 de novembre del 2026, Barcelona
Les acaballes de l’octubre i l’inici del novembre van associats a la castanyera, figura cabdal de la tradició, relegada molt recentment durant la primera dècada d’aquest segle. Encara és, però, el principal personatge de l’imaginari català que associem amb la tardor. L’equivalent del tió a l’hivern.
Els folkloristes van recollir vestigis, ara ja del tot oblidats, d’un ésser d’impàs entre aquestes dues estacions: el gos Nonell.
Aquesta criatura era, en origen, un jove ben plantat, que treballava o regentava una fonda. Faldilla que veia, faldilla que perseguia. En un principi, festejava amb una noia, amb qui va prometre casar-se. Però aviat li va trencar el cor. Darrere d’ella en van passar fins a la que feia set, algunes alhora. El Nonell festejava i trencava cors per allà on passava.
Fins que un vespre de finals de tardor, va desfermar-se una tempesta de neu, la primera de l’hivern que picava a la porta. Un home i una noia, pare i filla, van aturar-se a la fonda del Nonell a protegir-se de la borrufada. Mentre li servia el sopar, el Nonell se’n va enamorar bojament. L’endemà, quan pare i filla es disposaven a marxar, el jove li va demanar a la noia que es casés amb ell.
—Em casaré amb tu, si, tot corrent, pots atrapar el meu cavall —li va respondre ella amb un somriure.
El Nonell, que no cal dir que tenia un gran concepte de si mateix, va acceptar. Una mica com aquells paios del carrer que pensen que poden superar una esportista professional perquè ells tenen una vareta màgica a l’entrecuix. No cal dir que, com més corria, més endarrerit quedava. Va començar a nevar de nou, i la figura de la noia va anar fonent-se entre les volves. Aviat, només quedava d’ella el so estrident d’una rialla foteta.
El Nonell va maleir i remaleir, veient que perdria. Va desitjar ser un gos, per poder córrer tan de pressa com un cavall, i ja de pas, mossegar-li les canyelles. I ho va desitjar amb tanta voluntat, que el seu desig va esdevenir realitat; va transformar-se en un gran gos de grenya blanca i abundant. I va córrer, i córrer i córrer, a través de pobles i ciutats, i, qui sap, potser fins i tot, devia fer la volta al planeta, perquè, segons els antics, quan veus el Nonell, és perquè l’hivern està a punt de començar.
Diu la llegenda que encara corre, i correrà. Diu la llegenda que la noia el va enganyar; la seva proposta no va ser una prova honesta, sinó la condemna per haver ferit tantes dones en cos i ànima.