Cultura

EL JOC DEL CALAMAR:

LA DISTOPIA QUE HABITEM FORA DE LA PANTALLA 

María Alcantara Domínguez, 17 de desembre de 2025, Terrassa

 Quan la pantalla es fon a negre després de l’últim episodi de El joc del calamar, la veritable inquietud no prové de la violència gràfica, sinó del silenci que queda a la nostra pròpia sala d’estar. Aquesta punxada de reconeixement ens indica que els uniformes verds i els escenaris de colors pastel no són, en realitat, una ficció coreana llunyana, sinó un reflex deformant de la nostra pròpia quotidianitat.

"un cru recordatori que, fora de la pantalla, el joc ja ha començat per a tots nosaltres"

En un món on el deute es converteix en el motor de la majoria de les nostres decisions i en el qual la meritocràcia s’ha transformat en una trampa de supervivència, la sèrie de Hwang Dong-hyuk deixa de funcionar com una distopia inversemblant per revelar-se com un cru recordatori que, fora de la pantalla, el joc ja ha començat per a tots nosaltres.

És important començar destacant que, possiblement, el gir més pervers de la sèrie no ocorre dins dels murs de l’illa; emergeix, en canvi, amb tota la seva cruesa als carrers de Seül. Després d’haver votat per aturar la massacre i tornar a casa seva, els jugadors descobreixen una veritat demolidora: el món exterior és el veritable “infiern”. La decisió de tornar voluntàriament al tauler no és un acte de valentia, sinó més aviat el símptoma d’una falsa llibertat.

 "l’alternativa és l’asfíxia econòmica o l’exclusió social"

És en aquest punt on la distopia esdevé mirall de la nostra realitat. La sèrie ens llança una pregunta incòmoda sobre la qual val la pena reflexionar: què significa realment “elegir” quan totes les opcions són formes de precarietat?

A la nostra quotidianitat, sovint ens veiem obligats a acceptar condicions laborals esgotadores o entorns abusius sota la mateixa premissa que els personatges perquè, en general, la realitat, en la seva aspresa i hostilitat, s’imposa i ens confronta amb un horror tangible i persistent. No cal un vigilant armat per mantenir-nos en el joc quan l’alternativa és l’asfíxia econòmica o l’exclusió social. En aquest tauler digitalitzat i voraz, la llibertat d’elecció acaba essent un miratge per a aquells que només tenen l’opció de sobreviure.

Un altre dels pilars que sosté aquesta arquitectura de l’horror és la perversa retòrica de la “justícia”. El Líder de l’organització insisteix repetidament que el joc és l’últim reducte de la igualtat: allà tothom és només un número, desposseït dels seus títols i errors passats, competint sota les mateixes regles. Tanmateix, aquesta és la crítica més ferotge de la sèrie a la meritocràcia moderna. Igual que passa en el nostre sistema actual, se’ns ven la idea que l’èxit depèn únicament de l’esforç individual, ignorant deliberadament que no tots arribem a la línia de sortida amb els mateixos recursos ni des de la mateixa posició.

"la pèrdua dels altres és el requisit indispensable per a la nostra pròpia victòria"

A l’arena de joc, com al mercat laboral, la suposada igualtat és un miratge: la “justícia de l’algoritme” és cega davant la desesperació humana i les desigualtats estructurals. Per tant, el que el Líder anomena un procés just és, en realitat, una competència ferotge on la supervivència es disfressa de mèrit, obligant-nos a oblidar que, en un sistema dissenyat perquè només guanyi un, la pèrdua dels altres és el requisit indispensable per a la nostra pròpia victòria.

Un altre dels punts que cal destacar és l’impacte visual de la sèrie. Aquest resideix en una contradicció macabra: l’ús de jocs infantils i escenaris de colors pastel per executar una massacre sistemàtica. Aquesta elecció no és casual; representa la infantilització de la tragèdia en la nostra cultura contemporània. En convertir la supervivència en un pati de jocs, la sèrie reflecteix com el sistema actual disfressa realitats crues sota estètiques amables i plataformes d’entreteniment dissenyades per distreure’ns del fons del problema.

En aquest entorn, la deshumanització és total. Els jugadors deixen de tenir noms, històries o rostres per convertir-se en simples xifres en un full de càlcul: el 456, el 218, l’001. Aquest procés de reducció numèrica és un eco directe de com el món digital i l’economia de dades ens tracten avui: com a mètriques de rendiment, algoritmes de consum o estadístiques de productivitat. En desposseir-nos de la nostra identitat individual i convertir el dolor en un espectacle visualment atractiu, el sistema aconsegueix que deixem de percebre’ns com a aliats i comencem a veure’ns com a obstacles prescindibles en la cursa cap a l’èxit.

"ens queda la tasca de decidir si acceptem el paper de jugadors passius o si som capaços de qüestionar les regles d’aquest tauler"

En última instància, l’èxit d’El joc del calamar no resideix en l’exaltació de la seva violència, sinó en la seva capacitat per actuar com un diagnòstic de la nostra època. La sèrie ens situa davant d’un mirall incòmode per recordar-nos que la distopia no és un futur llunyà, sinó una realitat que s’infiltra en els nostres deutes, en la nostra competència ferotge i en la deshumanització pròpia d’un sistema que ens converteix en peces fàcilment substituïbles.

Com a consumidors i creadors de cultura, ens queda la tasca de decidir si acceptem el paper de jugadors passius o si som capaços de qüestionar les regles d’aquest tauler. Perquè, quan les llums del plató s’apaguen, la veritable pregunta no és qui guanyarà el premi, sinó quanta de la nostra humanitat estem disposats a salvar abans que el joc ens elimini a tots.

QUAN ES PAGA PER DESTRUIR VIDES

TURISME DE GUERRA

Clàudia Munné, 20 de novembre del 2025, Barcelona 

La primavera de 1994, la Fiscalia de Milà va obrir una investigació sobre “els safaris de francotiradors”, després que el periodista Ezio Gavazzeni denunciés com multimilionaris havien pagat grans quantitats de diners per assassinar civils durant la guerra de Bòsnia. Aquest cas ens fa preguntar: què és el turisme de guerra i si encara es practica.

 "Són molts els turistes que paguen grans sumes per visitar zones de conflicte actiu i presenciar en primera persona

 les massacres bèliques"

Ángeles Pelayo, en un article del 3 de novembre, definia el turisme de guerra així: “Existe otro tipo de turismo que no se basa en una escapada por placer a la playa o al campo. Existen turistas interesados en visitar zonas de guerra”. De la mateixa manera, Naomi L, periodista de Excélsior, titularia un article amb la pregunta: “¿Pagarías por ver masacres y bombardeos desde un mirador?”. El turisme de guerra és l’activitat de viatjar a zones de guerra o desastres naturals actius. Són molts els turistes que paguen grans sumes per visitar zones de conflicte actiu i presenciar en primera persona les massacres bèliques.

El concepte de turisme de guerra té els seus orígens al segle XIX, amb l’augment del turisme massiu. En aquell moment, feia referència a l’interès per explorar zones que havien estat en guerra. El turisme de guerra activa va començar a popularitzar-se a la dècada de 1990. Una de les guerres on es va detectar aquest interès turístic va ser la de la regió dels Balcans, sobretot la guerra de Bòsnia i Hercegovina (1992-1995). En aquesta guerra, l’impacte visual va ser suficient per atreure l’atenció de turistes; alguns volien documentar el que passava, però d’altres buscaven emocions extremes.

El turisme de guerra també es va manifestar durant la guerra d’Afganistan. Després que els talibans prenguessin el control del país, el viceministre de Turisme Qudratullah Jamal va afirmar que el turisme de guerra havia augmentat: “Casi 9.000 turistas internacionales visitaron Afganistán en 2024”.

"molts es queixen que els turistes volen "popularitzar-se" a través de les xarxes socials a costa de la guerra"

Un altre exemple és la guerra entre Ucraïna i Rússia, on, tal com publicava la revista ARTE, l'agència Dmytro Nykyforov organitza tours de guerra per Ucraïna. En la publicació, un treballador del tour explica que turistes de països com el Japó, Malàisia, Hong Kong, Argentina i Perú assistiran a aquest tipus de tours. Una visita a Kíev costa al voltant de 150 euros. ARTE explicava com aquest turisme ajudava econòmicament al país ucraïnès. Per altra banda, mentre una part dels testimonis ho veuen positivament, són diversos els que mostren el seu malestar. La raó és que molts es queixen que els turistes volen "popularitzar-se" a través de les xarxes socials a costa de la guerra.

Hannah Arendt, en el seu llibre La condició humana, va escriure el següent:
"L'acció humana es troba en el món de les aparences, i en aquesta aparença vivim, des de la qual sovint no reconeixem la realitat de la condició humana que ens envolta."

Si ho traslladéssim al turisme de guerra, podríem observar com, malgrat la tragèdia bèl·lica, molts són els turistes que viatgen sense conèixer la realitat ni les seves afectacions.

Euronews. (2025, octubre 22). Turismo en Afganistán: el régimen talibán promueve la llegada de turistas. Euronews. https://es.euronews.com/viajes/2025/10/22/turismo-afganistan-regimen-taliban 

ARTE. (2025). Turismo de guerra en Ucrania: una tendencia al alza. ARTE.

 https://www.arte.tv/es/videos/125281-000-A/turismo-de-guerra-en-ucrania-una-tendencia-al-alza/ 

Antena 3. (2024, agosto 9). El turismo de guerra aumenta en popularidad con precios muy bajos y situaciones extremas en lugares irrepetibles. Antena 3. https://www.antena3.com/noticias/economia/turismo-guerra-aumenta-popularidad-precios-muy-bajos-situaciones-extremas-lugares-irrepetibles_2024080966b63c934d41750001b99848.html

Excélsior. (2024). Turismo de guerra: personas pagan por ver bombardeos y masacres en Gaza. Excélsior. 

https://www.excelsior.com.mx/trending/turismo-de-guerra-personas-pagan-por-ver-bombardeos-en-y-masacres-en-gaza/1719289

FELIPE PIGNA I PEDRO SABORIDO PRESENTEN HISTÒRIES ARGENTINES A BARCELONA 

Victoria Gaitán, 1 d’octubre de 2025, Barcelona. 

Barcelona, setembre de 2025 — Dues de les personalitats més influents de la cultura argentina han arribat a la ciutat comtal per compartir un espectacle únic que combina història, humor i memòria col·lectiva. El passat 25 de setembre, Felipe Pigna (historiador, escriptor i divulgador) i Pedro Saborido (guionista, productor i humorista) es van presentar a la Sala del Poble Espanyol de Barcelona amb Històries Argentines, un format escènic que ha conquerit el públic a l’Argentina i que ara travessa l’Atlàntic per primera vegada.

Un pont surrealista entre història i humor

Amb la sala plena i les entrades exhaurides per a les dues funcions, Històries Argentines va proposar un recorregut viu i dinàmic per alguns dels fets que van marcar la identitat argentina: les lluites socials, els mites fundacionals, les transformacions polítiques i culturals, així com els personatges que han deixat empremta en l’imaginari popular. Personatges que van iniciar la gesta de la Nació Argentina, com Rosas, San Martín o Belgrano, fins a figures més contemporànies i polèmiques com Carlos Gardel i Diego Maradona. 

"El resultat és una experiència escènica a mig camí entre la xerrada, la conferència i la comèdia"

L’espectacle es fonamenta en un diàleg distès i reflexiu: Pigna hi aporta el rigor històric i la mirada crítica, mentre que Saborido introdueix l’humor i la ironia que conviden a pensar des d’un altre angle. El resultat és una experiència escènica a mig camí entre la xerrada, la conferència i la comèdia, que connecta tant amb el públic argentí com amb qualsevol espectador interessat a comprendre els vincles entre història, política i vida quotidiana. 

Veus dels protagonistes
“Ens agrada pensar que aquest espectacle és una conversa oberta: prenem la història, els records, els relats populars i els compartim amb humor i respecte. Barcelona ens dona l’oportunitat de dialogar amb una comunitat molt diversa, entre argentins, llatinoamericans i locals”, comenta Felipe Pigna.

“La identitat argentina és una síntesi... un model d’identitat nacional, una identitat complexa, una identitat que es va anar superposant del que és indi al que és afro, dels immigrants italians als jueus, i tot el que es va anar conformant en una cultura meravellosa”, va dir Felipe Pigna "i ens va captivar".

“L’humor permet acostar-se als temes més complexos sense solemnitat. No és una classe ni un monòleg: és un anar i venir, una mirada compartida sobre el que som i el que recordem”, afegeix Pedro Saborido. “Arriba el peronista i li diu l’altre: anem a escoltar una playlist dels millors temes de Longobardi”, afirma Saborido i la sala sencera esclata de rialles. 

"una visió crítica i entretinguda sobre com la història modela el present i el futur dels pobles"

Rellevància a Barcelona
La presentació s’emmarca en el creixent interès de la comunitat argentina i llatinoamericana resident a Catalunya per propostes culturals que connectin amb les seves arrels i identitat. Alhora, la proposta busca acostar-se a un públic català i internacional, oferint una visió crítica i entretinguda sobre com la història modela el present i el futur dels pobles.

Amb més de 20 llibres publicats, Felipe Pigna és un dels historiadors més llegits en llengua espanyola. Pedro Saborido, per la seva banda, és conegut pel seu treball en programes de culte com Peter Capusotto y sus videos, referent de l’humor polític a l’Argentina. La combinació d’ambdós talents dona lloc a un espectacle àgil, accessible i memorable.

ENTREVISTA DANA BOMBARDÓ – MISS WORLD BARCELONA

Maria Alcantara, 8 de setembre del 2025, Terrasa

Dana Bombardó és l’actual Miss World Barcelona i tindrà l’honor de representar la província al certamen de Miss World Spain 2025. La seva trajectòria en el món de la bellesa i la moda ja havia destacat l’any passat, quan va representar Catalunya a Miss International Spain, aconseguint la posició de quarta finalista.

Graduada en Humanitats i amb un màster en Comunicació i Cultura, combina la seva formació acadèmica amb una carrera com a model. Alhora, amplia els seus horitzons formatius amb cursos d’interpretació davant de càmera, mostrant una clara vocació artística.

Més enllà de les passarel·les i els concursos, sent una profunda passió per l’art, la filosofia i la literatura, àmbits que considera essencials en el seu creixement personal i professional. A més, forma part de l’equip de redacció de la revista El Gat Negre, on hem volgut conversar amb ella i conèixer de prop la seva història, els seus valors i les seves aspiracions.

"la veritable bellesa rau en la capacitat d’inspirar als altres"

• Abans de res, m’agradaria que la gent et conegués una mica. Qui és Dana Bombardó?

Dana és una dona somiadora, perseverant i apassionada, que creu fermament en el poder de l’esforç i la constància per assolir qualsevol meta. Soc algú que valora la humilitat i l’empatia, perquè m’agrada connectar amb les persones des de l’autenticitat. Em defineixen les meves ganes d’aprendre, de créixer i de no conformar-me, perquè sé que sempre hi ha alguna cosa més per aportar. A més de lluitar pels meus somnis, busco ser una inspiració perquè altres dones també creguin en elles mateixes i s’atreveixin a complir els seus. En poques paraules, Dana és una dona amb propòsit, que treballa cada dia per convertir-se en la millor versió d’ella mateixa i per deixar una marca positiva en la vida de qui l’envolta.

• Què et va motivar a presentar-te al certamen de Miss World?

El motiu principal pel qual em vaig presentar és perquè em fa molt feliç, al cap i a la fi, la felicitat és la clau de l’èxit; és el motor que m’impulsa a lluitar pels meus somnis. A més, crec en el lema de Miss World: Bellesa amb propòsit, perquè penso que la veritable bellesa rau en la capacitat d’inspirar als altres. Aquesta plataforma ofereix l’oportunitat de contribuir a causes socials i de representar valors com l’empatia, la solidaritat i el compromís.

• Què significa ser una Miss?

Ser una Miss és molt més que portar una corona; representa una oportunitat per generar un impacte positiu i significatiu en la vida de les persones. És ser una veu per a causes importants, treballar en projectes que contribueixin al benestar comú i demostrar que la veritable bellesa es troba en la capacitat d’influir i generar canvis reals. Miss World és una plataforma que busca una dona líder, humil i autèntica, capaç d’inspirar altres dones a creure en elles mateixes i a perseguir els seus somnis. Més que un títol, és una responsabilitat i un propòsit: convertir la influència en acció i l’acció en transformació.

• Com et prepares per a una experiència així?

M’estic preparant de manera integral, posant atenció tant en el desenvolupament físic com en l’emocional i l’intel·lectual. En l’àmbit físic, segueixo una rutina d’entrenament i una alimentació equilibrada. En l’àmbit mental, treballo l’oratòria tant en castellà com en anglès, perquè crec que comunicar amb claredat i seguretat és fonamental. També reforço la meva autoconfiança, cuido la meva salut emocional i tinc l’hàbit de llegir diàriament, cosa que em permet continuar creixent i aprenent. Ser forta mentalment és tan important com estar bé físicament: una veritable reina ha de tenir una ment clara, un cor ferm i una veu que inspiri.

• Què ha canviat des que portes la corona i què simbolitza per a tu?

Per a mi, la corona simbolitza tot l’esforç, la disciplina i la passió que he posat en aquest camí. No és només un reconeixement, sinó també un recordatori que cada moment de dedicació ha valgut la pena. Des que la porto, ha canviat la meva manera de veure les coses: ara sóc molt més conscient de la responsabilitat que comporta i de l’exemple que puc donar als altres. També m’ofereix l’oportunitat de representar amb orgull Barcelona, la ciutat que em va veure créixer. Ser ambaixadora de la seva bellesa, del seu art, de la seva diversitat i de la passió que caracteritza la nostra gent és un honor immens.

• Com descriuries la teva experiència?

La meva experiència està sent molt enriquidora, perquè és un camí on descobreixes tant les teves fortaleses com les teves debilitats, i hi has de fer front. És una cosa que no t’ensenyen a l’escola, perquè és la vida mateixa.

En l’àmbit personal, m’està permetent explorar diferents facetes de la meva personalitat: hi ha moments en què apareix la Dana empoderada, la Dana sensible, la Dana lluitadora o la Dana amb un propòsit —on entra el projecte social. Però també estic creixent com a professional, ja que m’apassiona el món de la moda i del cinema, i aquí rebo classes de passarel·la, d’imatge personal i de maquillatge. No tothom és capaç de pujar a un escenari i situar-se davant de centenars de persones; tot això m’ajuda a superar els meus propis límits i a desenvolupar-me amb seguretat.

• Quin paper juga el teu entorn (família, amics, etc.) en tot aquest camí?

El meu entorn juga un paper fonamental. Comptar amb el suport de la meva família i amics m’ha donat la força per continuar endavant, fins i tot en els moments en què jo mateixa dubtava. Moltes vegades ells han cregut més en mi que jo mateixa, i aquesta confiança m’ha impulsat a no rendir-me i a lluitar pel que crec. Vull destacar especialment la meva mare, que ha estat el meu gran exemple i el meu motor. Ella m’ha transmès la seguretat que amb treball i passió tot és possible. Sens dubte, aquest camí no el recorro sola, sinó acompanyada d’un amor i un suport que fan que cada èxit tingui encara més sentit.

• Quins valors consideres fonamentals en una reina de bellesa avui dia?

Per portar la corona es necessiten moltes qualitats, però en ressaltaria tres: la humilitat, l’empatia i el compromís. Humilitat per reconèixer que aquest títol és una plataforma per servir, no per destacar només un mateix. Empatia per entendre i connectar amb les persones, amb les seves històries i necessitats. I compromís per treballar amb dedicació en les causes que representen el veritable valor d’aquesta corona, fent servir la veu i la influència per generar un impacte positiu en la societat.

• Has sentit pressions o crítiques? En cas afirmatiu, com ho gestiones?

Fins ara no he rebut crítiques directes, però sí que sento una certa pressió que prové de mi mateixa. M’exigeixo donar el millor de mi en tot moment perquè vull estar a l’altura d’aquesta oportunitat i aprofitar-la al màxim. Per gestionar-ho, intento mantenir l’equilibri centrant-me en els meus objectius, aprenent de cada pas i recordant-me que créixer també implica acceptar els errors i aprendre’n.

• Sents que el títol et dona una plataforma per parlar de temes importants? Quins?

Sí, definitivament el títol és una plataforma per abordar temes globals rellevants. Totes les dones que ens presentem busquem generar consciència i donar visibilitat a causes socials, com poden ser la sostenibilitat i la cura del medi ambient, la lluita contra la desigualtat, l’empoderament femení, la defensa dels drets humans i la inclusió, entre d’altres. Aquest títol ens permet fer servir la nostra veu i influència per inspirar altres persones, motivar accions concretes i contribuir a un canvi positiu que transcendeixi fronteres, demostrant que la veritable bellesa també es reflecteix en el compromís amb la societat i el món que ens envolta.

• T’agradaria utilitzar la teva visibilitat per a algun projecte social o cultural?

I tant, és una part essencial d’aquest camí. Personalment, estic impulsant el projecte “Envellir amb Propòsit”, nascut de l’admiració per un company d’universitat que es va graduar als 74 anys i que em va transmetre una enorme motivació per demostrar que mai no és tard per aprendre ni per complir somnis. Aquesta iniciativa desafia l’edatisme i busca apoderar les persones grans, demostrant que l’edat no defineix el nostre valor.

Per això, estic col·laborant amb la Factoria Social de Terrassa, un espai que ofereix a les persones grans la possibilitat de continuar decidint com volen viure. La seva missió és donar-los suport millorant la seva qualitat de vida, salut, independència i inclusió social mitjançant activitats educatives, artístiques i comunitàries. Gràcies als seus voluntaris, ajuden a combatre la soledat no desitjada construint vincles de companyia, aprenentatge i respecte.

• Quins són els teus propers objectius, dins o fora del món dels certàmens?

El meu pla de futur més proper és aconseguir la corona de Miss World Spain. No m’agrada pensar massa en plans a llarg termini; prefereixo veure com es desenvolupen els esdeveniments i, a partir d’aquí, prendre decisions i accions. El que sí que tinc molt clar és que vull continuar lluitant pels meus somnis. Més enllà de l’honor que seria representar el meu país en un certamen internacional, també m’apassiona el món del cinema i de la interpretació; per això, després d’haver acabat els meus estudis en Humanitats i Comunicació, he decidit continuar formant-me i he començat a fer cursos d’interpretació davant la càmera.

• Tens algun amulet o ritual abans de la passarel·la?

No tinc cap amulet en particular, però abans de sortir a la passarel·la em prenc un moment per respirar profundament, concentrar-me i recordar-me per què sóc aquí. Per a mi és important sortir amb la ment tranquil·la i amb el cor ple de gratitud, perquè això m’ajuda a transmetre seguretat i gaudir al màxim de l’experiència. Més que un ritual, és la meva manera d’enfocar-me i donar el millor de mi a cada pas.

• Què t’agradaria fer en el teu temps lliure que la gent no s’imaginaria?

Una cosa que potser la gent no s’imaginaria de mi és que sóc una persona molt creativa. En el meu temps lliure gaudeixo fent manualitats de tot tipus: pintar, dibuixar o crear figures i escultures amb diferents materials, des de la porcelana freda fins al guix, depenent del projecte que tingui al cap. També m’apassiona escriure i donar ales a la meva imaginació; de fet, estic treballant en una novel·la que espero poder publicar algun dia. I, per descomptat, dedico temps a cuidar-me: tinc una rutina diària d’exercici que m’ajuda a mantenir no només un cos saludable, sinó també una ment equilibrada.

• Quin missatge t’agradaria transmetre a les nenes i dones de la societat actual?

Que mai deixin de somiar i que creguin en elles mateixes; aquesta és la base de tot. La veritable bellesa es troba en la confiança, l’amor propi i la capacitat d’inspirar els altres. Només han de ser autèntiques, perquè cadascuna té el poder de marcar la diferència al món. Amb esforç i perseverança, poden aconseguir qualsevol objectiu que es proposin.

DE MÈXIC A ESPANYA:

 JORNADES DE COSMOVISIÓ ORIGINÀRIA I TEMAZCAL 

Victoria Gaitán, 21 d’agost del 2025, Barcelona 

Barcelona, agost de 2025 – Espanya es prepara per rebre un esdeveniment singular que convida a reconnectar amb els sabers ancestrals i l’essència del bon viure. Directament des de Mèxic arriba Kena Acosta, portadora de més de 30 anys d’experiència en cosmovisions originàries, que conduirà un cicle de Jornades per al Bon Viure i Temazcal a La Serratosa (Catalunya) els dies 11, 13 i 14 de setembre. 

Un viatge cap a la consciència i la cura de la vida

Kena Acosta, amb arrels profundes en la tradició antiga mexicana, ha explorat també altres savieses del continent americà i de les ciències vèdiques de l’Índia. La seva tasca se centra a compartir eines de sanació, consciència i connexió amb la natura, adaptades als reptes de la vida moderna.

Aquestes jornades estan dissenyades per despertar la consciència sobre la cura integral de la vida, explorant dimensions físiques, emocionals, energètiques i comunitàries. A través de cerimònies, dinàmiques i l’experiència del Temazcal Inipi —bany ritual tradicional de purificació dels pobles originaris de Nord-amèrica—, els participants podran elevar la seva consciència en un ambient de comunió, harmonia i sanació. Cada jornada inclourà menús ecològics i naturals (esmorzar, dinar i àpat posterior al temazcal), coherents amb el missatge de salut i equilibri que es transmetrà en cada activitat. 

Sobre Kena Acosta

Isolda “Kena” Eugenia Acosta Valero és mestra, ballarina, dansaire i terapeuta mexicana, dedicada a integrar art, sanació i tradicions ancestrals. Formada en dansa contemporània a l’INBA, va ampliar els seus estudis en dansa cubana i afrocubana a l’Havana, i a l’Índia es va endinsar en la dansa Odissi. També practica danses tradicionals asteques i xiximeques.

És fundadora de Danza Dharma, del grup Jagannath Prem i de l’espai Tlayur, i co-dirigeix el projecte cultural Toltecameh a Amatlán de Quetzalcóatl. Com a llevadora empírica i terapeuta, acompanya processos de naixement i sanació des de la medicina tradicional i teràpies integratives com l’Ayurveda, el massatge, la polaritat, l’herbolària, el Janzu i el cant sagrat.

Ha compartit el seu coneixement en nombrosos països d’Amèrica, Europa i Àsia, i és cofundadora del Consell de Visions Guardians de la Terra, promovent els Drets de la Mare Terra. La seva feina integra art, espiritualitat i activisme, amb la dansa com a expressió sagrada i camí de transformació personal i col·lectiva. També ha col·laborat en iniciatives com la Caravana Arcoíris por la Paz.

Medicina ancestral i sincretisme: la mirada d’un especialista 

Segons Diego Puebla, metge naturista amb 15 anys d’experiència en salut i qualitat de vida, el coneixement ancestral representa una medicina eternament moderna, capaç d’aportar solucions complementàries a les que ofereix la medicina contemporània.

El coneixement ancestral no és quelcom del passat; és una eina viva i profundament rellevant. Ha treballat durant anys per millorar la qualitat de vida de les persones, i ha comprovat que acostar els pacients a medicines tradicionals, guiades per algú amb l’autoritat i la responsabilitat de Kena, és molt més eficaç i té un sentit més profund.

Per a Diego, el futur de la medicina depèn de construir ponts sòlids entre pràctiques modernes i ancestrals. Explica que la medicina contemporània se centra principalment a estudiar la malaltia, mentre que les medicines tradicionals busquen promoure la salut integral. La combinació d’ambdós enfocaments permet abordar l’ésser humà de manera completa, potenciant la recuperació física, emocional i energètica.

"És extreure el millor de cada medicina i posar-ho al servei de la gent del carrer"

L’objectiu és que la gent desperti la seva salut interior i connecti amb el benestar des de dins cap enfora, i viceversa. No es tracta d’escollir entre una medicina o una altra: es tracta d’integrar el millor de cada enfocament al servei de la vida de les persones. Això és el sincretisme: unir l’antic i el modern en harmonia, per crear pràctiques que realment funcionin per al pacient en el seu context quotidià. “Jo crec que la paraula és sincretisme. És extreure el millor de cada medicina i posar-ho al servei de la gent del carrer. El millor de cada medicina, tant antiga com moderna, que són compatibles i que no podem excloure una de l’altra”, afegeix.

L’especialista destaca que aquestes jornades amb Kena Acosta són un exemple concret de com el saber ancestral es pot aplicar avui, tant per a pacients com per a professionals de la salut que busquen ampliar la seva mirada i la seva pràctica clínica. 

Programa de les jornades

• Dijous 11 de setembre (9 h a 19 h) – La cura de la vida des del foc de la llar
  Trobada per a iniciats en processos de sanació, enfocada a enfortir la voluntat i el compromís amb la preservació de la salut personal i familiar.

• Dissabte 13 de setembre (9 h a 19 h) – Guardant la Natura Femenina
  Jornada exclusiva per a dones, dedicada a reconèixer i honorar l’essència femenina com a pilar del bon viure en la vida quotidiana i en les relacions.

• Diumenge 14 de setembre (9 h a 19 h) – Guardant la Nova Humanitat
  Trobada oberta per a totes les persones interessades a compartir sabers i experiències que contribueixin a la reconstrucció de comunitats en harmonia i sostenibilitat.

Lloc de la trobada: La Serratosa

Contacte i reserves: WhatsApp +34 621 225 448 (Diego) 

COM ES DIRIGEIX UNA EDITORIAL?

 ENTREVISTEM MATILDA MARTÍNEZ SALLÉS

Clàudia Munné, 26 de juny del 2025, Barcelona, 

L’1 de novembre de 2023, eldiario.es va publicar un article sobre Matilda Martínez Sallés, anomenant-la “l’editora incansable”. No anaven errats, ja que, si hi ha una persona amb una trajectòria cultural destacada, sens dubte és ella. Al llarg de la seva vida, Martínez ha estat professora a Bèlgica, Luxemburg, Dinamarca, Noruega i els Països Baixos. Després de jubilar-se, va fundar Godall edicions, amb la qual ja porta més de dotze anys de trajectòria. L’entrevistem perquè ens expliqui quines són les dificultats que comporta dirigir una editorial i quins records se n’emporta.

Com va sorgir la idea de fundar l’editorial Godall?
La idea va sorgir quan em vaig jubilar. Era autora de llibres de text i treballava com a freelance. Volia veure com funcionaven les editorials. També volia fer literatura sense cap mena de fre.

Al llarg de la seva vida ha estat envoltada de llibres. Creu que l’han influenciat a l’hora de fundar una editorial?
Moltíssim. M’he dedicat a llegir durant tota la vida, i sí, m’ha influenciat.

Quina va ser la idea per crear el logotip d’una olivera que apareix a l’editorial?
A l’hora de posar nom a l’editorial, vam pensar en el poble de Godall, on tenim una casa, tot i que no som d’allà. Godall forma part d’una comarca despoblada i és un poble turístic que es dedica al cultiu de les oliveres. Per homenatjar el poble que ens havia acollit, vam decidir posar-li aquest nom. A més a més, les oliveres tenen connotacions mitològiques.

Vostè sempre s’ha mostrat com una persona dinàmica amb idees fermes. Va ser difícil mantenir aquesta postura quan va viure la transició?
Sí, clar. Era molt difícil. Ens van enredar amb la transició, teníem moltes expectatives, però després tot va quedar en ordre. No em malinterpretis. No voldria tornar a no tenir llibertat d’expressió, però les nostres expectatives eren molt més grans. Com a dona, continuem sense tenir molts drets.

Al llarg de la seva vida ha treballat com a divulgadora en diversos països, com Luxemburg o Dinamarca. Què ha après d’aquesta experiència?
Treballar a l’estranger va molt bé perquè et permet comparar sistemes educatius. Hi ha problemes comuns en molts països: sistemes molt idealitzats. També et dona l’oportunitat de conèixer molts professors.

Quin consell donaria a la joventut, o a qualsevol persona que pateix pel seu futur laboral?
Bona pregunta. A la nostra època teníem feina. Això ho hem tingut millor que vosaltres. El consell que us dono és que no totes les feines són definitives. Es troba feina treballant, fent entrevistes, acceptant la primera oportunitat que et surt. Totes les feines serveixen, perquè et donen experiència. Sempre, des del treball.

Com es viu el dia a dia en una editorial?
Difusions, correccions... Són màquines de feina sense parar. Hores i hores i més hores. En una editorial petita com la meva, tinc terminis, però no estic lligada a grans calendaris editorials. Has de fer moltes coses. No m’avorreixo mai, i de vegades penso que és massa. Cal coordinar-ho tot.

Ens podria donar algun consell sobre com separar el treball de la vida privada?
Bona pregunta. Quan treballes per algú altre pots fer-ho, perquè tens unes hores contractades. Si ets professora és diferent, però també tens un límit. Quan ets empresària, voldries aturar-te i no pensar-hi, però costa molt. Els dissabtes i diumenges no contesto correus. Hi ha moments que has de treballar perquè la roda continuï. Ho trobo fatal, i ho porto malament. Els caps de setmana són sagrats, i a partir d’una certa hora del vespre, ja no miro correus. És un mal costum del món laboral: la gent envia coses per WhatsApp. Fora WhatsApp.

Enllaços:

La editora incansable

Godall Edicions – Slow Books +LLibres +Lliures

Fotografia:

 Poema Feliç (Matilde Martínez Sallés) | SANT JORDI GODALL 2020 🌹 Ens ha arribat una altra proposta de cara el repte de Sant Jordi 2020, 📚 en aquest cas es tracta de Matilde Martínez Sallés de... | By Ajuntament De Godall | Facebook 

LA CONTRA
ENTREVISTA A IMA SANCHÍS

Clàudia Munné, 10 de maig del 2025, Barcelona,

 
Si hi ha un triumvirat mític a La Vanguardia, aquest és el de La Contra, format pels periodistes Ima Sanchís, Víctor Amela i Lluís Amiguet. Complint més de vint-i-set anys d’entrevistes a la contraportada del diari, el dia 6 de maig van presentar el seu nou llibre “Com sortir en La Contra”.

 "La Contra no es compra ni es paga: neix de l’interès de l’entrevistador"

A les 19:00, a la Casa del Llibre del passeig de Catalunya, començava la presentació del llibre, un llibre que, tal com explicaven els periodistes, no anava d’entrevistes, sinó que explicava com es va crear la secció, seguit d’un recull d’anècdotes. Després de presentar-se i explicar la sinopsi, els periodistes ens sorprenen demanant que els espectadors obrin un paperet que s’ha repartit a l’entrada. Es tracta de preguntes que el públic ha de fer o bé als entrevistadors o bé al mateix públic. Veiem un contrast: el públic s’ha convertit en els propis entrevistadors.

Durant el temps que dura la presentació es pot observar un bon ambient. El triumvirat demostra els anys que porten treballant amb un diàleg profund amb els assistents. Els periodistes trenquen tabús i responen a les preguntes del públic. “Sí, hem rebut moltes amenaces en la nostra feina”, responen Víctor Amela. A la tan esperada pregunta de com es pot sortir a La Contra de La Vanguardia, Lluís Amiguet expressa que es deixen portar. La Contra no es compra ni es paga: neix de l’interès de l’entrevistador. “Nosaltres no anem a festivals”, afegeix Ima Sanchís, “no tenim temps, escriure dona molta feina”.

La presentació dura una hora i mitja aproximadament, i finalitza amb la signatura de llibres. Entrevistem Ima Sanchís, la fundadora de La Contra.

• Com neix aquest llibre?

El llibre no té gaire interès per si sol, va néixer fa vint-i-set anys amb aquesta secció. La idea és explicar com va néixer La Contra, el què... La idea és que aquest llibre és una cosa que li devem al lector: d’on ve, què hem après... La Contra ha estat la nostra universitat.

• Llavors ja us coneixíeu els tres abans de començar La Contra?

Jo era de l’equip de reporters. Em dedicava a viatjar, a realitzar reportatges, sobretot socials, i a escriure. Lluís Amiguet també estava entre els reporters. Quan jo vaig proposar al director fer La Contra, que era una idea femenina, li vaig dir al Lluís que s’apuntés. Ell em va dir que s’apuntava amb la condició que entrés Víctor Amela. Jo al Víctor el coneixia molt poc. Ho va fer així perquè al Lluís l’espantava una mica fer-ho ell sol amb mi, ja que la idea era molt revolucionària.

• Què espereu que aprenguin els lectors amb aquest llibre?

A mi em fa il·lusió que vegin que hi ha esperança. Jo penso que no sóc diferent de tu, ni de qualsevol dels que estem aquí. Jo sóc una lectora més, no estic aquí dalt donant-li lliçons a la gent. Jo pregunto des del ser humà que soc, i tots tenim, és que tots patim, tots tenim dubtes. No hi ha ningú que estigui per sobre de ningú. Buda potser va trobar el secret de la felicitat, però la resta el busquem, i jo sóc una buscadora més, com qualsevol altra. I per a mi això és fonamental.

Mentrestant, Víctor Amela i Lluís Amiguet, emocionats, parlen amb l'editor. “Nou èxit de La Vanguardia”, “Tralara”. Ima Sanchís acaba l’entrevista i, somrient, s’afegeix als seus companys. Al final, ha estat una presentació d’èxits amb bon ambient. Una celebració d’una feina que porta dècades al darrere.

Enllaç de l'imatge: https://www.lavanguardia.com/vida/20190721/463585914074/la-contra-victor-amela-ima-sanchis-lluis-amiguet-presencia-audiencia.html

QUÈ SIGNIFICA SER AUTÈNTIC EN LA CULTURA AVUI DIA? 

María Alcantara, 30 de març del 2025, Terrassa 

En l'era digital, la noció d'autenticitat s'ha convertit en un concepte elusiu i, sovint, contradictori. Amb la proliferació de xarxes socials, l'auge de la intel·ligència artificial i l'omnipresència de la virtualitat en les nostres vides, la pregunta sobre què significa ser autèntic en la cultura contemporània és més rellevant que mai. La digitalització s'ha apoderat de la nostra societat fins a fondre's amb ella i aconseguir un punt de no retorn. Una de les promeses de la tecnologia era connectar-nos, però, ens ha allunyat del que veritablement importa? On s'amaga l'autenticitat en un món digitalitzat?

On queden les reunions en l'escala, als balcons i en les finestres?

Tradicionalment, l'autenticitat s'ha associat amb l'originalitat, la veritat i la coherència entre l'ésser i el fet d’actuar. No obstant això, en un món on la imatge i l'acte-representació estan mediades per algorismes i plataformes digitals, l'autenticitat pot veure's compromesa per la necessitat d'aprovació social i la construcció d'una identitat acuradament curada. Però comencem pel principi. Des que la tecnologia forma part de les nostres vides, res ha tornat a ser igual. En els blocs de pisos es van instal·lar els ascensors, perfectes aliats contra el cansament i la mandra, però detractors de la comunicació humana. On queden les reunions en l'escala, als balcons i en les finestres?

La invenció de la ràdio també va suposar un punt d'inflexió: es disposava de més informació pràcticament instantània, però les converses amb familiars dins de les llars van decréixer de manera gradual. En l'actualitat, a partir de l'existència de les xarxes socials, la línia divisòria entre allò fictici i allò l'autèntic està cada vegada més difuminada. En general, tenim la imperiosa necessitat d'exposar les nostres vides en el nou univers digital. Si passat un temps no hem publicat res,els nostres “seguidors”(paraula que mereix un debat a part) pregunten: “T'ha passat alguna cosa? No sé res de tu, no publiques res”. Perquè s'està perdent el costum de visitar-nos, de veure'ns, de tocar-nos, de mirar-nos als ulls i no a través d'una pantalla. No és forassenyat afirmar que cada vegada estem més connectats, però menys comunicats.

 "les xarxes socials han transformat la manera en què expressem la nostra identitat"

Davant tota aquesta panoràmica, és inevitable qüestionar-se: “Per a existir, he de publicar?” Plataformes com Instagram o TikTok, que poden ser eines excel·lents per a promocionar contingut artístic o professional, s'han convertit en la nova “premsa rosa” de la nostra societat. Exposem absolutament tot: el que mengem, on viatgem, la qual cosa ens comprem... Fins i tot les nostres relacions afectives, com si aquestes pertanyessin a tots els altres excepte a nosaltres; o com si en exposar-les, reforcéssim aquesta veracitat. Per aquesta raó, no és cap secret que les xarxes socials han transformat la manera en què expressem la nostra identitat. En aquests espais, es fomenta la creació de versions editades de la realitat, on l'autenticitat pot quedar supeditada a mètriques com el número de 'm'agrada', comentaris i seguidors. Aquest fet no significa que l'autenticitat hagi desaparegut, però si que ha evolucionat: avui dia, és possible que “ser autèntic” impliqui una negociació entre l'acte expressió genuïna i les expectatives de l'audiència.

"Trobar aquesta veu pròpia enmig del soroll digital és, en si mateix, un acte d'autenticitat"

És important destacar que la cerca d'autenticitat en la cultura digital podria ser una reacció saludable contra la superficialitat i la sobreexposició. Com a éssers humans, anhelem experiències que se sentin significatives i que ens connectin amb una cosa més profunda. Potser l'autenticitat avui resideix en la capacitat de ser vulnerable i honest en un entorn que sovint premia la perfecció superficial. Trobar aquesta veu pròpia enmig del soroll digital és, en si mateix, un acte d'autenticitat. Ser autèntic en la cultura digital actual també implica acceptar la paradoxa d'habitar un món on el virtual i el real s'entrellacen constantment. Més que una meta fixa, l'autenticitat és una pràctica quotidiana d'alineació entre el que pensem, sentim i compartim, més enllà de les pressions externes. En última instància, el valor de l'autèntic radica en la seva capacitat de generar connexions significatives en un món que, encara que digitalitzat, continua es tant profundament humà.

El debat sobre l'autenticitat en l'era digital tot just comença. Com a consumidors i creadors de cultura, recau en nosaltres la tasca crucial de discernir i, finalment definir el valor intrínsec d'allò que considerem 'real' en aquest nou i dinàmic panorama cultural.

Enllaç de les fotos:

https://www.chappatte.com/en/images/tech-moguls-pledge-allegiance

MUSEUS, DIGITALITZACIÓ I TIC

Simó D’Emilio Grau, 28 de gener del 2025, Barcelona

Des de l’arribada d’internet, els museus i les institucions culturals han canviat radicalment. L’accés a internet permet, d’entrada, que un museu pugui publicar en línia el seu catàleg d’obres i, alhora, que el públic general hi pugui accedir sense haver-se de desplaçar per veure-ho personalment. Avui dia, tots els agents culturals catalans disposen d’una pàgina web consultable per tothom. Així mateix, l’espai físic museístic també acostuma a aprofitar la digitalització i les novetats que introdueixen les TIC: aquestes tecnologies solen aportar més informació sobre les obres exposades i els fils temàtics que s’hi entrellacen, així com la possibilitat de descarregar audioguies digitals en un dispositiu mòbil.

"la manca de recursos que pateixen la majoria d’institucions culturals"

Els museus catalans, per tant, s’han trobat davant d’un repte majúscul: digitalitzar les seves col·leccions i fer-les accessibles a través d’una connexió a internet. Les possibilitats divulgatives que ofereix internet són especialment rellevants per a les institucions petites i mitjanes, que ara poden gaudir d’una visibilitat difícilment assolible amb els mitjans convencionals. Si bé s’ha fet una gran feina amb les obres i la programació d’activitats —ara accessibles per a moltes persones amb un sol clic—, la manca de recursos que pateixen la majoria d’institucions culturals fa que aspectes com la digitalització de recursos bibliogràfics o materials audiovisuals explicatius estiguin encara en desenvolupament.

Seria interessant, doncs, plantejar la possibilitat de destinar més recursos (tant econòmics com de personal) a un sector tradicionalment relegat a un segon pla, com és el cultural, per tal que totes les institucions puguin dur a terme una transició digital que sovint queda inacabada precisament per la manca de finançament i de personal. En els últims anys, institucions com el Centre d’Arts Digitals IDEAL han apostat per dur a terme exposicions en què les diverses peces no es presenten en format físic, sinó digital. Aquest tipus de proposta expositiva permet prescindir del trasllat físic de les obres per donar-les a conèixer en format virtual.

"serà interessant veure com evoluciona el format de les exposicions en línia"

En aquesta línia, serà interessant veure com evoluciona el format de les exposicions en línia (proposat per institucions europees com el Rijksmuseum o la Tate Modern durant la pandèmia), ja sigui mitjançant un recorregut per les col·leccions pròpies o organitzant exhibicions amb peces de diverses institucions, però concebudes per ser vistes des d’on l’usuari vulgui, en lloc d’obligar-lo a desplaçar-se al centre que aculli la mostra.

Enllaç de la imatge: “Dalí Cibernètic” a l’IDEAL Centre d’Arts Digitals | MagmaCultura 

LES LLIBRERIES, UNA ESPÈCIE EN PERILL D’EXTINCIÓ

Clàudia Munné, 24 de desembre del 2024

Molts hem escoltat la trista notícia sobre el tancament de la llibreria Sant Jordi de Barcelona, després de la mort el 10 de desembre del propietari Josep Morales Monroig. Aquesta no ha estat l’única llibreria que té intenció de tancar o que directament fa temps que ha baixat les seves persianes. Però, quins motius hi ha al darrere d’aquests tancaments? I, encara més important, hi ha esperances de salvar el negoci?

"les poques llibreries que encara es mantenien en peu han acabat tancant"

No és una mentida dir que, en els últims anys, les llibreries locals han vist una pèrdua del negoci. En barris com la Barceloneta, per exemple, les poques llibreries que encara es mantenien en peu han acabat tancant. Tal com anunciava El Periódico: “El barri de la Barceloneta perd aquest dimecres, 31 de gener, l’única llibreria que queda a la zona, La Garba. Després de diversos intents per evitar el tancament de l’establiment, l’entitat gestora de la llibreria es va veure obligada a tancar definitivament les portes arran de la baixada de les vendes i l’alt lloguer de la botiga”1. 

Hi ha diversos motius que expliquen els riscos que corren aquestes llibreries, però el més evident és una clara pujada del lloguer. Aquest fet s’agreuja si tenim en compte que els antics locals dels barris més emblemàtics, com Sant Andreu o el centre, han experimentat una pujada desmesurada del lloguer que ha acabat provocant el seu tancament. Un exemple és l’antiga redacció de la revista local Cap a Peus, que després de gairebé més de quaranta anys ha hagut de tancar les seves portes físiques i, encara avui dia, està pendent d’una mudança. Com si fos poc, els elevats preus del lloguer no compensen l’estat en què es troben els locals. Moltes vegades presenten goteres o esquerdes que posen en risc la salut dels individus (més tenint en compte que moltes d’elles podrien ensorrar-se en qualsevol moment). 

"els elevats preus del lloguer no compensen l’estat en què es troben els locals"

Però seria un greu error donar tota la culpa al lloguer. Potser un dels motius més evidents es troba en la globalització de les mercaderies. Botigues en línia com Amazon o Casa del Libro ofereixen productes que es poden comprar a través d’internet. Com veiem, la persona aconsegueix el llibre en qüestió de segons i, a més, rep el producte al seu propi domicili. Si a això hi afegim que les multinacionals tenen diverses estratègies, com els descomptes o el carnet de soci, llavors podem entendre com han acabat decaient les llibreries locals. 

Malgrat tot, les llibreries locals tenen una cosa que les diferencia de qualsevol producte comprat per internet: el contacte amb els venedors. Els llibreters cada vegada tenen més clara la precària situació en què es troben i ho compensen aixecant-se cada dia i treballant. Encara que hagin d’estar tots els dies de la setmana treballant, “Jo cada dia sóc aquí”, tal com ens diria la propietària de la llibreria del Palau. “Entre els clients i els llibreters ens hem d’ajudar perquè el negoci està molt malament”, ens explicaria el propietari de la llibreria ETCÈTERA.

 "el contacte amb els venedors"

Com veiem, malgrat que les llibreries estan en una situació precària, no són pocs els que prefereixen el contacte amb els llibreters: “Bon dia! Et va agradar l’últim llibre que vas comprar?”. En un món cada vegada més digitalitzat, les llibreries locals es presenten com un refugi literari i ens recorden que, malgrat els seus riscos, sempre es mantindran al timó.

1. R.Vázquez (2024, 31 de gener). La librería de la Barceloneta cierra de manera definitiva. El Periódico. https://www.elperiodico.com/es/barcelona/20240131/libreria-barceloneta-cierre-definitivo-dv-97567253 

CERTÀMENS DE BELLESA:

DE MODELS TRADICIONALS A AMBAIXADORES DEL CANVI

Dana Bombardó, 25 de novembre de 2024, Terrassa  

Els certàmens de bellesa han evolucionat significativament des de la seva creació, reflectint els canvis culturals, socials i polítics de cada època. Encara que en els seus inicis se centraven exclusivament en l'aparença física, avui busquen destacar dones integrals, empoderades i amb capacitat d'influir positivament en el món. 

"els concursos han fet esforços per abraçar la diversitat en totes les seves formes"

Van néixer a finals del segle XIX i principis del segle XX com a espectacles públics. Esdeveniments com Miss Amèrica (1921), Miss Món (1951) o Miss Univers (1952) es van dissenyar per celebrar la "feminitat ideal" segons els estàndards de l'època. Els criteris d'avaluació es basaven en l'aparença física, incloent-hi mesures corporals i desfilades en banyadors. Aquestes competicions reflectien els ideals estètics i els rols de gènere tradicionals, que sovint limitaven les participants a ser vistes com a simples figures estètiques. A mesura que avançaven les dècades, especialment durant els moviments feministes dels anys 60 i 70, els certàmens van rebre crítiques per objectificar les dones. Això va obligar les organitzacions a replantejar els seus enfocaments i, per aquest motiu, en els darrers anys, els concursos han fet esforços per abraçar la diversitat en totes les seves formes. 

Actualment, són diversos els certàmens que accepten participants de diferents talles, edats, colors de pell i contextos culturals. A més, han adoptat regles més inclusives, com l’acceptació de dones transgènere. Un clar exemple d'això és el cas de Miss Espanya 2018, quan es va coronar Ángela Ponce, una dona trans, marcant un punt d'inflexió en la història dels certàmens. 

"es busquen dones que siguin agents de canvi, amb històries de vida inspiradores"

La transformació més significativa ha estat el canvi d’enfocament cap a les qualitats internes i l’impacte social de les candidates. Avui dia es busquen dones que siguin agents de canvi, amb històries de vida inspiradores i compromisos clars amb causes socials. No només són avaluades per la seva bellesa física, sinó també per la seva intel·ligència, habilitats comunicatives, projectes humanitaris i lideratge. Es crea així una plataforma ideal per parlar de temes importants com l’equitat de gènere, el canvi climàtic o els drets humans. Això reflecteix un canvi en la percepció del que significa ser una "reina de bellesa": una figura que pot inspirar, educar i liderar. 

Una concursant guanyadora no només porta una corona, sinó també la responsabilitat de representar valors i causes globals. Les reines de bellesa modernes són vistes com a ambaixadores: dones que utilitzen la seva visibilitat per promoure projectes humanitaris i amplificar veus marginades. Per tant, ja no es tracta només de ser belles, sinó de ser influents i significatives. Són exemples vius de com la bellesa i el propòsit poden convergir. Inspiren les futures generacions, demostrant que l’impacte i la rellevància no estan determinats per l’aparença, sinó per les accions i el compromís amb el benestar dels altres. 

En essència, es redefineix el propòsit d’aquests esdeveniments, transmetent la idea que la veritable corona no està al cap, sinó al cor i en la capacitat de transformar el món. Aquest canvi reflecteix una major consciència, on les plataformes mediàtiques s’utilitzen per empoderar les persones, generar coneixement i promoure el canvi.

"els certàmens encara s’enfronten a reptes i crítiques"

Malgrat això, els certàmens encara s’enfronten a reptes i crítiques. Molts argumenten que, tot i els avenços, les competicions continuen perpetuant certs estàndards de bellesa i que la seva naturalesa competitiva pot ser problemàtica. Sens dubte, han recorregut un llarg camí des dels seus inicis, evolucionant per adaptar-se als valors d’un món canviant. S’està evidenciant que les reines no només són símbols de bellesa, sinó també ambaixadores del canvi, representant causes importants i demostrant que la bellesa real rau en l’impacte que una persona pot tenir en el seu entorn. Tot i que encara queda camí per recórrer, el futur d’aquests concursos promet continuar desafiant estereotips i fomentant un enfocament més inclusiu i integral del que significa ser bella.

ARRIBA L’OBRA DEL SALVADOR AL TEATRE!
NO SÉ COM SERÀ AQUEST SILENCI

Clàudia Munné, 13 de novembre del 2024, Barcelona

El dia 4 de novembre es va estrenar l'obra Salvador Puig Antich, Cas obert, una obra basada en el llibre del mateix nom del periodista Jordi Panyella. El lloc escollit no podia ser més emblemàtic: la presó Model, en funcionament fins al 2017. Ja feia dies que s'havien exhaurit les entrades, i la segona setmana va estar dedicada als estudiants d'institut. Veiem quines experiències i sensacions s’emporten de l’obra.

"impacta l’actuació de l’actor Marc Pujol, interpretant el jove Puig Antich"

Pels estudiants d’institut que no estudien el franquisme fins al batxillerat, el repte era mostrar aquesta realitat, una realitat que havia acabat amb l’execució per garrot vil de Salvador Puig Antich, un jove associat al grup armat MIL, ara fa exactament cinquanta anys. Però, trencant amb el model clàssic d’obra de teatre, aquesta comença a les instal·lacions de l’antiga presó penitenciària. Un cop dins el recinte, Helena Moliné apareix amb una rosa, explicant la vida de pres del jove anarquista. “Ja ha començat l’obra?”, pregunta una de les joves. “Quin mal rotllo”, afegeix un altre quan, mirant una de les cel·les, li expliquen com els presos es trobaven aïllats de qualsevol fet que succeís a l'exterior.

"la sensació d’aïllament de la presó"

L'obra continua i, enmig del passadís, en un improvisat escenari, seguim la història d’una advocada que, amb el seu ajudant, intenta reobrir el cas Puig Antich, un fet que es pot apreciar en la novel·la. L'obra és fictícia, ja que l’advocada representa els advocats del 2005 que van intentar portar el cas al Tribunal Suprem, però tot el que s’explica és veritat. També impacta l’actuació de l’actor Marc Pujol, interpretant el jove Puig Antich, el qual ens mostra els seus últims dies a la presó Model. L'obra intenta transmetre els pensaments del jove de 25 anys, conscient que la seva sentència és ineludible: les seves pors, l’ansietat per no preocupar la família, i la pregunta “no sé com serà el seu silenci”, antiga com la història de la humanitat, un intent d’entendre què hi haurà després de la mort, després de l’assassinat.

 "els alumnes que surten conscients d’aquest episodi fosc del franquisme"

També cal recordar que l'obra s’ha farcit d’elements com projeccions i el so, un dels aspectes fonamentals que ajuda a transmetre la sensació d’aïllament de la presó. Una sensació que la mateixa Carme Forcadell ja havia explicat en aquesta revista, la sensació predominant de la presó. I és que cal recordar que el cas encara es manté tancat, i no va ser fins fa uns mesos, el 17 d’octubre, que el govern espanyol va declarar Salvador víctima del franquisme.

L'obra ha estat un èxit, així ho confirmen els alumnes que surten conscients d’aquest episodi fosc del franquisme, un episodi que s’ha intentat oblidar, però necessari per a la memòria històrica. Es noten els esforços dels implicats a l'escenari: Carme Sansa, Bàrbara Roig, la direcció de Jordi Pérez o el brillant text de Mercè Sarrias, entre d'altres. Cal afegir, per finalitzar, que l'obra ha estat dedicada a les víctimes de la DANA i als voluntaris que segueixen ajudant en els nuclis de les zones més afectades. Ja s’ha dit la frase, i es torna a reafirmar amb l'obra: només el poble salva el poble.

L'EVOLUCIÓ DEL CONSUM CINEMATOGRÁFIC:

PER QUÈ LA GENT PREFEREIX QUEDAR-SE A CASA?

Dana García, 11 de febrer del 2024, Terrassa.

A la darrera dècada, hem sigut testimonis d'una transformació significativa en la manera com les persones gaudeixen del cinema. L'aparició de plataformes de transmissió en línia, l'augment de la qualitat de l'experiència a casa i els canvis en els hàbits de consum han portat a una disminució en l'assistència al cinema.

Segons una enquesta realitzada a Espanya entre el gener i el novembre del 2023, un 52,2% de la població va afirmar no haver anat al cinema mai o gairebé mai durant el període d'estudi, i només un 3'7% havien anat dues o tres vegades al mes (Font: Statista 2024). Abans d'endinsar-nos en la situació actual, cal esmentar la pandèmia COVID-19, que va canviar la nostra vida a tots els nivells. Es van enfonsar indústries senceres com el cinema i se'n van impulsar d'altres com les plataformes de transmissió en línia. El cinema va passar de facturar més de 600 milions d'euros el 2019 a poc més de 170 milions el 2020. 

"S'ha democratitzat l'accés a les pel·lícules"

Així doncs, el sorgiment de serveis de transmissió com Netflix, Amazon Prime Video, HBO, entre d'altres, ha revolucionat la manera com consumim contingut audiovisual. S'ha democratitzat l'accés a les pel·lícules, és a dir, més persones poden gaudir-les al seu propi ritme i conveniència, permetent als espectadors accedir a una biblioteca digital de pel·lícules en qualsevol moment del dia, ara tenen el control total sobre la seva experiència de visualització. Ja no estan limitats per horaris de projecció específics, poden iniciar, pausar, avançar o retrocedir un film segons els seus propis horaris i preferències, tot des de la comoditat d’estar en casa. Aquestes plataformes produeixen un contingut original d'alta qualitat que competeix directament amb les produccions cinematogràfiques tradicionals i ofereix una gran varietat d'històries i estils. A més, la transmissió en línia ha desafiat l'antiga restricció de la finestra d'estrena, on les pel·lícules s'estrenaven primer a cinemes abans d'estar disponibles en altres formats. Ara, amb l’arribada simultània o gairebé immediata de pel·lícules a plataformes, s’ha desdibuixat la línia entre el cinema i la transmissió a casa.

"La màgia de la pantalla gran, el so i l'experiència col·lectiva continuen sent elements únics"

A tot això hem de sumar el factor econòmic, anar al cinema pot resultar costós, considerant el preu de les entrades, les llaminadures i les possibles despeses de transport. En un món on l'economia personal és una preocupació, moltes persones opten per alternatives més assequibles, com ara gaudir de pel·lícules des del sofà de casa seva, pagant una subscripció mensual i sense incórrer en despeses addicionals.

Com hem pogut observar, la proliferació de plataformes de transmissió online ha democratitzat l'accés a l'entreteniment, oferint comoditat, varietat i flexibilitat sense precedents. Gaudir de pel·lícules des de la comoditat de la llar, combinada amb les consideracions econòmiques i canvis en els hàbits de consum, ha portat a tenir experiències més personalitzades i assequibles. Tot i això, és important destacar que les sales encara conserven el seu atractiu per a molts amants del cinema. La màgia de la pantalla gran, el so i l'experiència col·lectiva continuen sent elements únics que desperten la fascinació de certs públics. La indústria cinematogràfica s'enfronta al desafiament d'adaptar-se a aquests canvis, explorant noves maneres de captivar audiències en un entorn on les opcions són abundants i les preferències individuals juguen un paper crucial.

Foto treta de Statista 2024. 

ENTREVISTA A KIKO VENENO

"EL SISTEMA VA PERDRE LA ESPERANÇA EN MI"

Eder Benito, 4 de setembre del 2023

Potser molts no coneixen el veritable nom de Kiko Veneno (José María López Sanfeliu) o que estiuejava a Sidamon, el poble dels seus avis. Pocs sabran que va estudiar filosofia i lletres o que va viatjar als Estats Units en els seixanta seguint el moviment hippie. No obstant això, segurament la majoria de gent ha escoltat la seva música fins i tot sense saber-ho, ja que Kiko Verí és també coautor de La Leyenda del Tiempo i va escriure el famós Volando Voy que interpretaria Camarón per a les oïdes de tota Espanya. Fill d'un militar franquista i una pagesa catalana, Kiko s'ha passat tota la seva vida lluitant per a enriquir la cultura espanyola, havent tret 15 discos que van des del flamenc fins al rock, algun d'ells fins coquetejant amb la música electrònica. Inspirat per Frank Zappa, Bob Dylan i Camarón de la Isla, va decidir revolucionar la música espanyola amb Veneno, el seu primer àlbum, que barrejava el rock amb l'esperit flamenc andalús. Tot i el fracàs inicial mai es va rendir, va perseverar i va continuar fidel al seu estil fins a convertir-se en el músic que és avui.

‘El sistema va perdre l'esperança amb mi’

És considerat per molts un dels músics més importants de la història d'Espanya i, així i tot, Kiko Veneno no vol que li tractin de vostè. Als seus 70 anys i després d'haver estat partícip de la revolució del flamenc, a José María López Sanfeliu no li queden pèls en la llengua per a donar la seva opinió sobre el tracte que se li dona a la cultura avui dia.

1. Has explicat alguna vegada que el teu pare era militar i que només escoltava música de desfilades militars, com d'un pare així surt un fill com tu?

Si et pares a mirar enrere en la història és normal, de les contradiccions sol venir l'evolució de la humanitat. En el meu cas el meu pare no podia entendre als Beatles, per a ell era com si Franco hagués perdut la guerra. De totes maneres sempre va ser molt comprensiu amb mi. El que ell no esperava és que em fiqués a músic, però ja al final de la seva vida em va dir "t'has sortit amb la teva". Tampoc és que ell tingués una preocupació cultural, no li interessaven aquests temes.

2. Creus que avui dia la gent valora la cultura?

Segurament no, si Bolsonaro ha estat president és perquè la gent no té cultura, si la gent vota a Vox és perquè no tenen cultura, si la gent vota a Ayuso o a Feijóo és perquè no tenen cultura. Però, per què passa això? Hi ha molt d'egoisme, molta fragmentació i consumisme, que és el que acaba amb la cultura. Una frase que m’agrada molt és "la història no s'aprèn en el supermercat", si tries viure en el supermercat estàs triant no assabentar-te de la història. També és clar que no podem saber el que passarà en el futur, hem d'aprendre del passat.

3. Sent una persona important per al flamenc, et sents utilitzat quan uns certs polítics s'apropien de la teva música com a part de la seva idea de patriotisme?

Sí, però això no és nou: ja després de la guerra hi havia una espècie de "nacional folklorisme" amb les cançons de Lola Flores, Manolo Caracol, Antonio Molina o Juanito Valderrama que servien com a bàlsam per a la societat devastada del moment. Ja amb la democràcia es va abandonar una mica aquesta idea del flamenc com a música nacional i és quan va poder créixer i convertir-se en un gènere més seriós, però els polítics el continuen usant per interès, no tenen cap vergonya .

4. La Leyenda del Tiempo va ser un disc que va revolucionar el flamenc encara que al principi fos molt criticat. En aquell moment, ho vas veure com un fracàs?

No, tot el contrari. Camarón tenia moltíssima confiança i tenia un coneixement molt real del que estava passant i deia "ja s'assabentaran del que és això" així que jo no tenia cap mena de dubte que anava a triomfar.

5. Després de fer La Leyenda del Tiempo i Veneno, tots dos considerats discos de culte, encara no et podies dedicar a la música.

Exacte, com deia abans: no interessa la cultura, interessa el consum.

6. Et vas plantejar abandonar?

Sí, estava arribant ja als 40 anys i vaig dir que si no funcionava abandonaria perquè estava fart, però les coses van sortir bé. Encara que estiguem en un país on la cultura està molt devaluada, hi ha una grandíssima minoria que encara l’aprecia.

7. Et vas plantejar canviar el teu estil per a viure de la música?

Això mai. Des que vaig triomfar m'han preguntat què li aconsellaria a algú que vol viure de la música i sempre dic que no intentin viure d'ella des del principi, la música cal conrear-la i no canviar-la per a fer-la més alimentosa. Jo mai he canviat la meva música i si mires en la història ningú que hagi estat important ho ha fet, això és dels titellaires de la fira que posen la cançó de moda per a atreure a la gent. No cal caure en el consumisme i intentar guanyar milions, és millor ser un aficionat fent el que vols i compaginant la música amb un treball.

8. Has explicat que el teu èxit va venir gràcies als consells de Santiago Auserón, però dius que només et motivava, era tot el que necessitaves?

Sí, clar, Santiago era un amic i una persona a la qual admirava molt, per a mi Radio Futura és de lo millor que hi ha hagut a Espanya. Jo li vaig dir a Santi que si no sortia bé el següent intent em retirava i ell em va dir que m'anava a ajudar. En aquell moment jo havia trobat un treball en la Diputació de Sevilla que almenys m'havia estabilitzat una mica la situació econòmica i això em va permetre dedicar-me a aquest projecte amb molta calma, vam estar dos o tres anys treballant. Santi em va dir que veia el meu potencial, així que jo li anava manant lletres i idees i a poc a poc es va anar fent aquest projecte. Va ser a base de confiança, no de correccions.

9. Creus que si t'haguessis retirat abans de l'èxit hauries estat tranquil amb el reconeixement que tenies per part de gent com Auserón o Camarón?

No crec, hauria estat frustrat. La música requereix molt esforç i dedicació, així que jo volia poder viure d'ella. Jo sabia que tenia dins el que es necessitava i quan un sap que pot aconseguir alguna cosa, però no ho aconsegueix es frustra.

10. Ara que vius de la música, creus que se’t valora prou?

Jo crec que sí, el que passa és que el sistema cultural espanyol és estret. Per al futbol i l'amarillisme hi ha tots els recursos que vulguin, però per a la cultura n'hi ha molt pocs. Ni als més grans se'ls ha valorat bé, l'altre dia vaig veure l'homenatge que va fer Televisió Espanyola a Paco de Lucía i era una vergonya, el van tractar com un simple virtuós de la música, en comptes de tractar-lo com un dels compositors més grans del segle, que és el que ha estat. Això de nou és culpa del consumisme, en els anys seixanta a Espanya hi havia moltes productores locals petites, però amb l'arribada de les grans multinacionals en els vuitanta s'ha monopolitzat tot buscant el consum i oblidant la cultura.

11. Hi ha pocs artistes que parlin tan obertament d'aquest tema, per què?

Un artista realment no té per què estar exposant aquests temes, no entra en el nostre camp d'acció. Jo quan dono entrevistes em solen preguntar pels discos i per la meva carrera, però a vegades dono pinzellades de la meva idea política, més de les que deuria potser. Com un ciutadà més sí que puc opinar, però és una cosa que hauria de ser més col·lectiu, si opines tu només en un mercat compromès com és el de la música et deixaran de cridar de llocs i et pot perjudicar.

12. Creus que arribarà el dia en què els artistes podran parlar lliurement?

Per sort, alguns ja ho fan: Rosendo ja ho fa, igual que Serrat o altres tants. Al final solament els majors s'atreveixen a parlar d'aquest tema, els joves no han de fer-lo. Jo parlo perquè ja he fet el meu treball i ja no em poden reprimir més del que m'han reprimit. El sistema ja va perdre l'esperança amb mi, em van donar per impossible. Després hi ha gent com a C. Tangana o Rosalía que encara que no parlin d'aquests temes han trencat barreres també, encara que sigui amb la seva música i el seu talent.

13. Tant importa l'edat?

L'edat ho fa tot. C.Tangana volia fer un disc molt relacionat amb el flamenc i ha hagut de mirar al passat i allà estic jo com molta altra gent. Com deia abans, l'única font de coneixement és el passat i és l'única manera d'assabentar-nos d'on venim. Per això em sembla tan trist la gent que vota a Vox, que sembla que no sàpiguen que va haver-hi una guerra a Espanya per culpa dels feixistes i que sembla que no tenen prou amb els 40 anys de misèria del militarisme espanyol i continuen coquetejant amb el franquisme. Si la gent mirés enrere, no acceptaria els discursos del PP i de Vox. De nou tot és culpa del consumisme, s'està convertint tot en un monopoli.

14. Cap a on creus que evolucionarà el sistema?

Cap l'hecatombe. Jesucrist ja va dir que amb la guerra i matant-nos els uns als altres no faríem res i Karl Marx ja va dir "o socialisme o barbàrie". O ens posem tots a l'una o ens menjarem els uns als altres. Vivim en un sistema de submissió a unes idees impracticables si no hi ha un socialisme que digui que el que tenim és per a cuidar-lo i compartir-lo. Amb el sistema capitalista només tindrem guerra i gent estúpida.

 Link de la foto: Kiko Veneno: «Los niños entienden a los viejos, pero los jóvenes no» (efeeme.com) 

"LA SOCIEDAD DE LA NIEVE": PER QUÈ ÉS UNA HISTÒRIA QUE CAL RECORDAR?

María Alcantara. 19 de juliol de 2024, Terrassa.

No importa quina és la nostra nacionalitat, la nostra llengua o la nostra edat. Des del dia 22 de desembre de 1972, tothom coneix la història de l’accident aeri dels Andes més impactant fins als nostres dies.

Moltes persones afirmen que es tracta d’una tragèdia, altres ho defineixen com “un miracle”. Han passat cinquanta-un anys i els temps han canviat molt, però els 16 supervivents encara es fan les mateixes preguntes: “per què vam sobreviure?”

Ens remuntem a l’octubre de l’any 1972, a Montevideo, la capital de l’Uruguai. Un grup de quaranta-cinc persones –la majoria dels quals joves, d’entre 18 i 25 anys–, pugen al Fairchild 571 de la Fuerza Aérea Uruguaya en direcció cap a Chile sense saber que aquell viatge els canviaria per sempre. Ningú no s’esperava que el dia 13 d’octubre aquell grup de joves esportistes i estudiants universitaris estaria a punt de patir un accident del qual només tornarien setze persones. A uns quants minuts d’aterrar, l’avió es va trencar per la meitat –el que va provocar la mort immediata de molts passatgers– i la part davantera va quedar atrapada a la nevada i freda serralada dels Andes.

“La gent no entén que difícil va ser realment aquesta situació”, diu en Fernando “Nando” Parrado, un dels protagonistes de la història, en una entrevista de Netflix. “Això no és una aventura. Quan t’enfrontes a la mort, quan l’escups a la cara i surts d’allà, no és una aventura”. Ell afirma que, tot i que sentia més por que mai, el coratge va ser el motor que li va permetre sortir de les muntanyes pel seu propi peu, acompanyat del seu amic Roberto Canessa: “El coratge és coratge, fins i tot quan prové de la por”, afirma en Parrado. 

Canessa i Parrado van caminar per deu dies sencers, completament dèbils, sense forces i sense menjar, però van arribar a la civilització creuant tota la serralada en condicions molt crítiques. D’aquesta forma, van aconseguir salvar a tots els seus amics que encara eren vius.

“La por et salva, el pànic et mata. Nosaltres érem morts, però caminàvem” –Nando Parrado.

No hi ha hagut generació que no es consideri marcada per aquesta tràgica història, però ha reviscut gràcies al director Juan Antonio Bayona, qui va decidir tornar-la a explicar. Aquesta vegada es narra des de la perspectiva dels passatgers, i s’explica el fenòmen d’una forma més realista i documentada. “La Sociedad de la Nieve és una pel·lícula que parla sobre la vida, en un lloc on no hi ha espai per la vida”, explica Bayona.

El narrador principal és Numa Turcatti, un jove de vint-i-cinc anys molt estimat i recordat, i l’última víctima mortal de l’accident: “Era l’home més sant que vaig tenir l’honor de conèixer, ho va donar tot pels altres”, el recordava entre llàgrimes José Luis “Coche” Inciarte, qui va morir l’any passat a causa del càncer. “Per què en Numa va morir abans? Perquè va ser més generós que ningú altre. I la seva mort va provocar l’expedició final”. 

Enzo Vogrincic, l’actor i protagonista del film, també explica la seva experiència interpretant a Turcatti: “Quan explicava que jo havia d’interpretar a Numa, els altres ploraven i m’abraçaven. Però jo sabia que no m’estaven abraçant a mi, estaven abraçant a Numa. I això diu molt d’una persona. Havia de ser algú molt especial”.

"Què és el que fa que et recordin d'una manera tan especial i bonica?"

Aquesta història, miraculosa i tràgica alhora, ens ha de servir per recordar que és important tenir-nos els uns als altres; que l’esperança és una eina poderosa, però que, sense coratge, aquesta no serveix de res. Tots haurem de travessar serralades a la nostra vida, però per més difícil que sembli, sempre hi haurà un camí o una sortida. I aquestes persones, tant els que van tornar com els que no, ho han demostrat.

Link de la foto: https://occ-0-114-116.1.nflxso.net/dnm/api/v6/6AYY37jfdO6hpXcMjf9Yu5cnmO0/AAAABd9XEtGyAawFEGQEhsf-rNpiMjW4DdBQzbWq4SDk7Z4Inw6e4i0wxB91qbDdrTyKShC4wWGwvHD0DSu1WT-2r-Xc8xhqyWtbv_QW.jpg?r=c4c 

LA SALUT MENTAL COM A ESTIGMA SOCIAL

Realment podem arribar a tenir-li por a la salut mental? Per què? Com podem treure’ns aquesta por?

Helena Gutiérrez, 7 de setembre del 2023

Des de temps remots la humanitat ha donat per fet que la gent que es comporta diferent, no ha de ser tractada de la mateixa manera; ja que pel simple fet de fer el que fan i com ho fan se’ls mira i tracta com a diferents.

Comencem pel principi. Fins a principis del segle XX, es pensava que la gent que tenia condicions mentals estava posseïda pel dimoni, i se’ls arribava  a condemnar a mort. No va ser fins que Breuer va començar a introduir la psicologia moderna que es va deixar de condemnar a gent a mort per causes que tenen a veure amb la salut mental.  Després va ser Freud, qui va dir que la histèria, era un trastorn mental que només se’ls hi diagnosticava a les dones, o que condicions mentals com la dissociació de personalitat, (doble personalitat o personalitat múltiple) o la bipolaritat no existien, i que els pacients inventaven tenir-les per cridar l’atenció. Concretament, aquests dos últims han estat reconeguts a manuals diagnòstics molt actuals. La bipolaritat com a trastorn d’ànim es va publicar per  primer cop al DSM-III el 1980, i les condicions dissociatives de personalitat, el més conegut el trastorn de personalitat múltiple o TID, al DSM-IV el 1994.

Per  desgràcia això continua passant avui dia. Encara molta gent creu que tenir alguna condició mental suposa que no pots dir-ho, perquè et tractaran diferent, en molts aspectes de la vida. Per exemple en l’àmbit social els pacients els hi sol costar, comunicar-se i crear i mantenir relacions interpersonals sanes. Això fa que molts es tanquen en si mateixos, i alhora causa que la simptomatologia creixi. En aquest àmbit també, cal marcar que, molts és causat pels altres, i no pel mateix pacient. Aquest àmbit social va unit en gran manera, en l’àmbit educatiu. Els  humans som éssers socials; el que vol dir que necessitem comunicar-nos entre nosaltres constantment. En l’àmbit educatiu, a l’hora de desenvolupar nous coneixements, aquestes relacions ajuden a adquirir l’enteniment dels conceptes més ràpidament.

"Aquest estigma del qual parlem, pot afectar el pacient, durant tota la seva vida acadèmica"

En casos que el pacient ja doni indicis, com la falta de parla o la parla tardana, o els problemes de comportament com conductes violentes, cal avisar a la família i fer un diagnòstic el més ràpid possible, pel tractament precoç de la condició diagnosticada. Així i tot, no tots els infants que tenen algun símptoma d’una patologia com per exemple, TEA (trastorn d’espectre autista) o qualsevol altre problema de desenvolupament intel·lectual, no significa que tinguin la condició. En aquest sentit, és important, fer les proves de diagnòstic pertinents, per poder escollir el tractament correcte. Aquest estigma del qual parlem, pot afectar el pacient, durant tota la seva vida acadèmica, i tenir un pla individualitzat, per una causa errònia. Molts d’aquests plans individualitzats, en la majoria dels casos el que fan, és, determinar les capacitats, quan en realitat, molts d’ells, tenen més capacitats de les que s’esmenten en el mateix pla. Inclús a vegades els hi impedeix cursar alguns altres estudis, els hi evita obtenir un títol universitari, per exemple.

 Un altre dels estigmes que més podem observar, és la de la depressió o ansietat. Aquest tipus de condicions; molts cops provocades, pel mateix estrés o situacions que no es poden controlar, fan que qualsevol persona, per qualsevol cosa, facin l’autodiagnòstic d’aquestes. Però no és això el que em porta a escriure l’actual article; la raó no és la capacitat general de la població, sinó, la por de molta gent a què per tenir una d’aquestes condicions, tenen por que se’ls tracti diferent.

Com podem treure’ns la por a les condicions mentals i a explicar-les tal com son? Hem de fer un pensament com a societat de normalització d’aquestes condicions, per no tenir tanta por al que diran. Hauríem d’intentar que des dels centres educatius és fes una inclusió, perquè els alumnes entenguessin el que són i en cas de diagnòstic, és poguessin integrar a classe, sense problemes. També els mestres s’haurien de conscienciar sobre la salut mental i com tractar a alumnes que pateixin alguna malaltia d’aquest tipus.

Link de la foto: Aïllament (diariandorra.ad)