Literatura

ENTREVISTA A JOAQUIM PONCE

Clàudia Munné, 15 de maig del 2025, Barcelona

És possible juntar el ioga amb les matemàtiques? I juntar aquests temes amb les branques de les humanitats com la història o la filosofia? Si hi ha un autor que ho hagi aconseguit, aquest és Joaquim Ponce, que el dia 12 de novembre de 2024 va publicar el seu segon llibre La Dinámica Humana en el Ámbito de la Consciencia. L’entrevistem perquè ens expliqui de què es tracta.

• Parla’ns dels teus inicis. Quan vas decidir fer-te escriptor?

Vaig néixer a Cornellà de Llobregat el 1963, en una família humil de dotze germans. Per motius de salut de la meva mare, vaig ser adoptat per uns oncles sense fills. Des de petit vaig viure envoltat de religió i reflexió, però també de solitud, fet que em va portar a imaginar mons propis i a cultivar una vida interior intensa. Més endavant, em van diagnosticar esquizofrènia, una malaltia que portava tota la vida arrossegant. Llavors vaig entendre que el meu camí seria diferent: no podria tenir una vida convencional. Però aleshores va aparèixer una veu dins meu que em va dir: "Llegeix". I així ho vaig fer. Em vaig endinsar en la filosofia oriental, la consciència, el kung-fu, la medicina tradicional xinesa... I durant 37 anys he dedicat la meva vida a conèixer i treballar amb l'energia vital. Escriure va ser la conseqüència natural de voler compartir aquest coneixement. 

• Parla’ns del teu llibre Eina: Fórmula Matemàtica de la Consciència. Què entens per “fórmula”?

Tot i que no va ser el primer que vaig escriure, sí que va ser el primer que vaig publicar. Parteix d’una observació llarga i profunda del comportament humà, especialment de nit, des d’una mirada atenta però serena. Vaig identificar tres fases en qualsevol acte conscient: percepció, procés mental i reacció. Això em va portar a desenvolupar una fórmula matemàtica que relaciona elements físics i químics —com la força muscular (en newton·metres), l’electricitat nerviosa (en watts) i la dieta (en calories)— amb les reaccions de la consciència. A diferència d’altres intents, jo faig servir el Sistema Internacional de Mesures, cosa que dóna una base empírica al model. En aquest llibre exposo aquest primer pas; la percepció, més complexa, l’explico al segon. 

• En el llibre abordes diversos temes fruit de les teves investigacions. T’ha costat molt documentar-te?

La veritat és que no gaire. Sempre m’han apassionat aquests temes i, des de jove, els llegia per combatre l’insomni. Tot i compaginar-ho amb la feina, la família i l’esquizofrènia, tenia energia per formar-me de manera autodidacta. També vaig invertir en classes particulars de càlcul, física, química i disciplines com el kung-fu, el reiki o la meditació. Fins i tot recordo haver trobat llibres clau gairebé per intuïció, com si el coneixement em sortís a l’encontre. Documentar-me ha estat més una vocació que un esforç. 

• Parla’ns del teu nou llibre, La Dinàmica Humana en l’Àmbit de la Consciència.

Aquest llibre explora l’estructura de l’ésser humà des d’una perspectiva de la consciència, dividida en quatre jerarquies: personalitat, individualitat, mónades i divinitat. Cada jerarquia inclou tres plans que van des del cos físic fins als nivells més espirituals. Hi combino coneixements de física i psicologia per explicar fenòmens com la percepció i el funcionament de la ment, demostrant, per exemple, com els sentits perceben sempre amb un cert retard, cosa que posa en dubte la nostra idea del “present”. És un intent d’unir ciència i espiritualitat en un marc comprensible. 

• Com aconsegueixes abordar temes tan diversos?

Doncs, Clàudia, amb estudi i molta feina: autoimposada.

• Al llibre has tractat temes molt diversos, però tots giren al voltant de l’ésser humà. Després d’escriure’l, creus que encara hi ha esperança?

Per descomptat. Jo crec en l’ésser humà i en la seva evolució conscient des que va posar el primer peu a la Terra. Quan entengui que el seu interior és etern —no com un acte de fe cega, sinó a partir de les evidències que ens dona l’existència física—, l’esperança de tota la humanitat creixerà. I si només estic vivint un somni, prefereixo somiar en positiu. Com es diu sovint: l’esperança és l’últim que es perd, i jo hi afegiria: “Si perds la confiança, perds l’oportunitat d’aprendre de les experiències dels altres”. Per això penso que l’esperança camina de la mà de la confiança, i confio que l’ésser humà sabrà enfrontar els seus reptes.

Enllaç de la imatge: Comprar La dinámica humana en el ámbito de la consciencia II: Más allá de la «inteligencia emocional» y de la mente. El gran salto de la Psicología a la Psicosofía de Joaquín Ponce Martínez en LibrosCC - en LibrosCC - Comprar Libro 

ENTREVISTEM L’ALBERT DOMENECH
COM PODEM LLIURAR-NOS D’UN MEDIOCRE?

Clàudia Munné, 20 de maig del 2025, Barcelona,

En una terrassa de Sarrià, l’Albert Domenech ens parla del seu nou llibre. Publicat el mes passat, Como librarte de los mediocres que quieren joderte la vida ens presenta aquelles persones difícils d’identificar que poden arruïnar-te la vida. Albert Domenech és redactor en cap de La Vanguardia des de fa més de disset anys. Guionista, director i locutor, ha decidit publicar el seu primer llibre, ple de comèdia però amb un missatge contundent: vigileu amb els mediocres. L’entrevistem perquè ens expliqui de què va aquest llibre. Què és un mediocre?

"Si deixem entrar les persones mediocres dins la nostra vida, ens poden fer molt mal, sobretot a nivell mental"

• Ho he de preguntar: d’on surt la idea d’escriure aquest llibre?

Jo sempre dic que surt de l’observació individual i de l’observació social, perquè són moltes coses que la gent ha compartit amb mi. Tenia la sensació que es parlava molt de la pandèmia, però que teníem altres plagues importants, com les persones a qui he categoritzat com a mediocres. Penso que cada vegada estan guanyant més terreny en la nostra societat. Vaig pensar que estaria bé fer una reflexió social amb humor i ironia, perquè l’humor fa que les idees entrin més bé, però amb crítica. Si deixem entrar les persones mediocres dins la nostra vida, ens poden fer molt mal, sobretot a nivell mental. 

•  S’ha trobat amb mediocres al llarg de la seva vida? Com s’enfronta a ells?

Jo n’he tingut, i crec que tots podem dir el mateix. Al llibre faig una classificació de quinze tipus de mediocre, ordenats de menys a més perillosos. He conegut molts mediocres, però per sort no m’he topat amb el més perillós de tots, que és el que té un perfil més psicòpata. I com m’enfronto a ells? Doncs depèn. Hi ha molts mediocres que, si els mostres indiferència, ja en tens prou. Però n’hi ha d’altres, més perillosos, amb qui aquest mètode no funciona. El primer que recomano és observar, per detectar-los a temps. El segon consell és evitar obrir-se massa a un mediocre, per protegir-te i evitar que et facin mal. Finalment, si la cosa es complica, tot depèn de tu. Cal fer balança: mirar què t’aporta aquella persona. Si les coses negatives superen les positives, és moment de plantejar-se un canvi. 

"Per mi, l’humor és molt important"

• Per què diu que el seu llibre no és d’autoajuda? És un manual?

Jo sempre dic que no és un llibre d’autoajuda, perquè la meva intenció en escriure’l és compartir experiències amb la gent. Per mi, l’humor és molt important. A partir d’aquí, si a un lector el llibre li ha servit o l’ha ajudat, ho celebro, però aquest no era l’objectiu inicial. El que vull és mostrar una realitat i fer-ho amb humor per atreure el lector.

• S’ha divertit escrivint aquest llibre?

Molt. Ha estat una catarsi, i crec que això és el que passa amb tota la gent que escriu. És un llibre que vaig escriure en un mes i mig, perquè m’ho vaig passar molt bé fent-lo.

• El seu llibre es troba entre els 50 més venuts a Amazon. S’esperava aquest èxit?

No m’ho esperava. Per mi, l’èxit és una cosa molt relativa. No tenia unes expectatives concretes amb aquest llibre. Tenia la sensació que podia funcionar, però mai m’he plantejat si arribaríem a segones edicions. Per mi, el fet d’escriure un llibre ja és un èxit. És un procés complicat i admiro profundament totes les persones que han publicat un llibre.

"Cal tenir tolerància zero envers aquelles persones que et volen fer mal"

• Què espera que el lector aprengui?

Potser "aprendre" és una paraula massa gran, perquè, com repeteixo sovint, la meva pretensió no és alliçonar ningú. No és un llibre per dir: “Hola, us parla el messies dels mediocres”. No, jo el que volia és que els lectors obrissin els ulls, que es previnguessin i es cuidessin mentalment. Espero que la gent prengui consciència que, sota aparences normals, s’hi poden amagar persones que poden anul·lar-te, i això és molt perillós. Cal tenir tolerància zero envers aquelles persones que et volen fer mal.

• Té algun missatge especial per a les persones mediocres que s’ha trobat al llarg de la seva vida?

Abans de res, cal dir una cosa important: no és el mateix ser una persona mediocre que haver passat per una etapa de mediocritat. Tots, en algun moment de la nostra vida, hem fet coses dolentes o desafortunades. Però una persona mediocre ho és de manera consistent: actua així, pensa així i viu així. Tinc diversos missatges per a aquestes persones. El primer és que de la mediocritat se’n pot sortir. Pots escoltar la gent que t’estima i, si aquestes persones et fan una crítica, no t’hi enfrontis, perquè segurament ho fan perquè t’estimen. Encara hi ha esperança. El segon missatge és: gràcies. Gràcies per haver-me inspirat. Sense tots aquests mediocres amb qui m’he trobat al llarg de la vida, aquest llibre no hauria existit. I com que soc una persona agraïda —malgrat que alguns m’hagin fet mal—, puc dir que gràcies a ells avui puc presentar aquest llibre. 

Enllaç a la imatge : COMO LIBRARTE DE LOS MEDIOCRES QUE QUIEREN JODERTE LA VIDA | Albert Doménech | Casa del Libro 

SANT JORDI 2025: UNA JORNADA DE LLIBRES I ROSES

Dana Bombardó, 29 d’abril de 2024, Terrassa

Barcelona va tornar a omplir-se de vida, cultura i color aquest 23 d'abril amb la celebració de Sant Jordi, una de les festivitats més emblemàtiques de Catalunya. Milers de persones van recórrer els carrers del centre en busca del llibre perfecte i la rosa ideal, en una jornada que va combinar tradició, modernitat i participació ciutadana.

"Un dels majors atractius del dia van ser les firmes de llibres"

Des de primera hora del matí, l'Eixample es va convertir en una gran illa peatonal. Més de 400 parades oficials es van distribuir pel centre de la ciutat, de les quals, 348 corresponien a llocs de llibres i 52 a roses. Moltes llibreries van muntar les seves pròpies taules a les voreres, sumant desenes d'espais de venda que van convertir zones com el passeig de Gràcia, la Rambla, el passeig de Sant Joan i l'avinguda Diagonal en epicentres culturals a l'aire lliure.

Un dels majors atractius del dia van ser les firmes de llibres. Aquest any van participar més de 500 escriptors, entre ells Irene Montero, Javier Cercas, Santiago Posteguillo, Julia Navarro, María Dueñas i Xavier Bosch. També hi van estar presents noves veus de la narrativa catalana i espanyola, així com autors de poesia, novel·la gràfica i infantil. Les cues per aconseguir una firma van ser llargues, però l'ambient era festiu amb música en directe. Persones de totes les edats esperaven el seu torn amb llibres a les mans, alguns fins i tot amb dedicatòries ja pensades, altres simplement desitjant intercanviar algunes paraules amb aquells que els havien acompanyat en les seves lectures.

 "l'ambient era festiu amb música en directe"

Com és habitual, el Gremi de Llibreters va publicar la llista dels llibres més venuts del dia. En llengua catalana: Diagonal Manhattan de Xavier Bosch, Cor fort de Sílvia Soler, Aquest tros de vida d'Estel Solé, Somiàvem una illa de Roc Casagran i Entre el paradís i l’apocalipsi: L’economia de la intel·ligència artificial de Xavier Sala i Martín van encapçalar les vendes. En castellà: El loco de Dios en el fin del mundo de Javier Cercas va ser el més demandat, Por si un día volvemos de María Dueñas, La catastrófica visita al zoo de Joël Dicker, La asistenta de Freida McFadden i En el amor y en la guerra d'Ildefonso Falcones. Tanmateix, des del gremi van destacar que els títols més venuts només van representar un petit percentatge del total, la qual cosa evidencia la gran diversitat d’interessos del públic.

 "es van organitzar activitats pensades especialment per a les famílies"

Les emissores de ràdio també es van sumar a la celebració. SER Catalunya va emetre una programació especial des del carrer Casp, amb entrevistes a autors com Toni Cruanyes. El tancament de la jornada va incloure poesia, música en directe i taules rodones sobre literatura contemporània. 

Durant aquest dia també van gaudir els més petits. En barris com Sant Andreu o Gràcia, es van organitzar activitats pensades especialment per a les famílies. A la plaça de Can Galta Cremat es va dur a terme el “Ball de Dracs amb Contes Narrats”, una proposta que va combinar dansa, teatre i narració oral. A més, moltes escoles van celebrar la jornada els dies previs, amb fires del llibre internes, concursos literaris i manualitats entorn de la llegenda de Sant Jordi.

"aquest Sant Jordi va tancar amb xifres històriques"

Les roses, presents a gairebé cada cantonada, van arribar en totes les seves formes: Les n'hi havia de clàssiques vermelles, de colors, amb missatge, de ganxet, fins i tot d'origami o fetes de materials reciclats. Moltes persones, com marca la tradició, van regalar una rosa juntament amb un llibre, o a l'inrevés. Els floristes van informar d’una alta demanda durant tot el dia.

Segons les dades oficials aportades pel Gremi de Llibreters, aquest Sant Jordi va tancar amb xifres històriques: més de dos milions de llibres venuts i una facturació que va superar els 26 milions d'euros. Les autoritats van celebrar l'èxit de la jornada, destacant la convivència, el civisme i la participació ciutadana. 

"Barcelona va demostrar que la cultura és capaç de mobilitzar tota una ciutat"

Un cop més, Barcelona va demostrar que la cultura és capaç de mobilitzar tota una ciutat. Sant Jordi 2025 no només va reafirmar la força d'aquesta tradició, sinó que també va celebrar la passió per la lectura i l'amor compartit a través d’una rosa i un llibre.

Enllaç de la imatge: Resultado de imágenes de Google 

CAUSA GENERAL, QUAN LA REPRESSIÓ NO S’AMAGA

Clàudia Munné, 13 de gener del 2025

“Vaig posar-me a cridar, i aleshores van baixar al carrer la meva parella i un veí. A mi m’havien posat una manilla al canell esquerre, al límit, i em feia mal, molt de mal.”(Panyella, 2022, p. 324).  Aquest va ser el testimoni que va donar Ignasi Sabater, alcalde de Verges, quan va ser detingut per la policia espanyola. Amb ell sumen més de 3.628 les persones represaliades per l’estat espanyol per la seva participació en el moviment de la independència. El periodista Jordi Panyella recull aquest i altres testimonis en el llibre Causa General, la repressió de l’estat espanyol contra el moviment per la independència de Catalunya (2009-2021).

"Una repressió que adopta diferents tipus de violència"

Una repressió que adopta diferents tipus de violència, com la que va patir aquell matí l’alcalde Sabater el 16 de gener del 2019. Quan es disposava a sortir de casa, va ser detingut per uns encaputxats. Aquests es van identificar com a policies espanyols i el van detenir per haver participat en un tall de l’AVE en protesta per l’empresonament dels presos polítics. Durant el trajecte cap a la comissaria va ser humiliat i, a causa de la detenció, va patir una lesió al canell que el va obligar a agafar la baixa laboral.

Repressió que van rebre també la parella d’Aina Altimir i Adrià Corbera quan, el 21 d’octubre del 2017, van ser detinguts després d’haver participat en una manifestació per reclamar l’alliberament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. La parella explica en el llibre com se’ls van emportar a la comissaria acusant-los d’atemptar contra l’autoritat. Un cop allà, un advocat de suposat ofici els va convèncer que signessin un document on confessaven el crim. Els condemnarien a quatre mesos de presó i una multa de cinc-cents euros.

"una por que ha obligat moltes de les víctimes a guardar silenci per temor a les represàlies"

La repressió adopta la por, una por que ha obligat moltes de les víctimes a guardar silenci per temor a les represàlies. Una por que apareix quan les detencions es produeixen per l’únic motiu de manifestar-se o fins i tot de protestar a les xarxes socials. Aquest va ser el cas de Josep Huguet, denunciat per un delicte de coaccions i un altre contra l’administració de justícia. El crim? Haver publicat un missatge a Twitter on acusava Montserrat del Toro, la secretària del jutjat d’instrucció 13, de ser seguidora de formacions ultres i espanyolistes. “Ho vius molt malament perquè arribes a la conclusió que no pots fer ni una sola piulada”(Panyella, 2022, p.306) , va admetre.

Però la repressió no només apareix de forma física, sinó que es manifesta de diferents maneres i pot arribar a multiplicar-se. Aquest és el cas, per exemple, de Marta Torrecillas, una noia que l’1 d’octubre, mentre es feien les votacions a l’Institut Pau Claris, va ser agredida per agents de la Policia Nacional que acabarien trencant-li els dits. Va ser denunciada i assetjada a les xarxes socials, cosa que provocaria que marxés del país, on es formaria en periodisme. Anys més tard, crearia un grup per a les víctimes de l’1 d’octubre encarregat de demanar justícia.

"un país suposadament democràtic"

Per desgràcia, existeixen més testimonis en la llarga llista que el periodista Panyella ha escrit. Caldria preguntar-se com, en un país suposadament democràtic, es pot defensar una llibertat d’expressió que es veu trencada amb una repressió constant i sistemàtica, una repressió que, per desgràcia, no ha desaparegut ni pretén fer-ho.

• Panyella, J. (2022). Causa General, la repressió de l’estat espanyol contra el moviment per la independència de Catalunya (2009-2021). El Fil d’Ariadna.

• VilaWeb. (s.d.). Ignasi Sabater: "Vaig sentir que era un segrest més que no pas una detenció". VilaWeb. https://www.vilaweb.cat/noticies/ignasi-sabater-segrest-detencio/

QUI ÉS EN ROGER VINTON? L'ELEGÀNCIA DE L'ANONIMAT
Clàudia Munné, 17 de desembre del 2024

L'anonimat sempre ha causat interès: qui està darrere de la màscara i per què s'oculta és un tema que pot atraure qualsevol lector. La situació es torna més interessant quan aquest anonimat publica diversos llibres sobre les connexions i els lobbies de les grans empreses del país. Estem parlant de Roger Vinton, autor de diversos llibres amb qui ens hem posat en contacte. Què ens pot explicar de les seves obres?

L’any 2017 es publicaria el llibre “La gran teranyina: els secrets del poder a Catalunya”. Es tractava d’una obra en què l’autor intenta desentrellar els orígens i els lobbies de les empreses més importants del país. La Caixa i el Barça són només dos exemples de totes les empreses que passa pel sedàs. El llibre aconseguiria un gran èxit i arribaria a l'onzena edició. L'any 2024 Vinton va continuar desentrellant el poder amb la publicació del llibre “La teranyina blaugrana”. Aquesta vegada analitzava els 125 anys de funcionament del Barça a través de les seves figures de poder.

 "En una obra literària, el què és molt important, però el com el posaria gairebé al mateix nivell"

Però, quina tècnica utilitza Vinton? Tal com ens explica:

"Per fer un producte bo o excel·lent cal molta dedicació i cuidar tots els detalls. I fins i tot, obsessionar-s’hi. A vegades tinc la sensació que les noves generacions descuiden força això. Si es vol tenir èxit, no es poden fer les coses de mínims i per passar el tràmit. En una obra literària, el què és molt important, però el com el posaria gairebé al mateix nivell. Cal cuidar el redactat, no fer ni una falta d’ortografia, pensar més en el lector que en un mateix, etc. Quan jo escric, al final tinc la sensació d’estar destil·lant frases: faig capes i capes de correccions fins que el text em sembla que ja no es pot millorar més. A banda d’això, és molt important tenir una cultura el més àmplia possible, per poder relacionar conceptes aparentment inconnexos."

Dit això, ens parla de la seva tècnica OSINT, la qual s’aconsegueix amb esforç i molta dedicació:

"Dit això, sobre la meva investigació li puc dir el següent: no parteixo de posicions ideològiques preestablertes, no insulto, simplement ordeno les peces de documentació com si fos un trencaclosques. El llibre La gran teranyina és un gran exercici d’una tècnica que es diu OSINT, és a dir, intel·ligència de fonts obertes. Es diu així perquè s’empra informació pública que es troba a arxius, hemeroteques, etc. Simplement, es tracta de saber on trobar-la i ordenar-la. Com que tot el que publico ho tinc documentat, no he tingut mai cap problema amb ningú. A més, soc respectuós en les formes."

"de vegades només cal seguir un fil"

Tal com el lector pot veure, de vegades només cal seguir un fil que pot entrellaçar-se i acabar desenredant fets. D’aquesta manera, s’arriba a una història aproximada i complexa. El cas de Roger Vinton és un exemple d’una feina ben feta i també de ser respectuós. Amb paciència i respecte, l’escriptor ens recorda que un bon treball és el resultat d’hores i hores de dedicació i obsessió. Tal com ens explica:

"El que és segur és que es necessita molta paciència i constància... això és com buscar pepites d’or en un riu: has de filtrar tones de sorra per trobar or. És incompatible amb la gent que vol resultats immediats."

L’anonimat, però, no és només una màscara per ocultar una identitat completament respectable, sinó també per mostrar-nos com no cal exhibir-se davant d’una càmera per despertar l’interès del lector envers els temes més complexos i intrigants de les teranyines de poder que governen el país.

Enllaç de la foto: L'alter ego de Roger Vinton (i 11 il·lustres catalans) 

XERRADA DE DAVID JIMÉNEZ

LA IMPORTÀNCIA D’EXPLICAR LA VERITAT

Clàudia Munné, 15 d'octubre del 2024

“Us vull donar les gràcies per haver escollit una professió que d’aquí uns anys serà de vital importància”, amb aquestes paraules el periodista David Jiménez comença la seva xerrada. El 14 d’octubre a les 13:40 va presentar als alumnes de la Universitat Autònoma de Barcelona el seu llibre El Director, de lectura obligatòria per als alumnes de primer de periodisme de la Facultat de Comunicació.

"Quan exerceixes el periodisme t’enfrontes a una batalla moral per fer el correcte"

Amb el títol “La batalla per la veritat”, David ens parla de les seves experiències com un dels exdirectors que menys ha durat a El Mundo. I ho fa amb orgull. “Quan exerceixes el periodisme t’enfrontes a una batalla moral per fer el correcte, i a vegades, per fer el correcte, acabes sortint perjudicat”. També ens parla de les seves experiències en diferents indrets del món, com Mèxic, on admira el valor dels periodistes que s’arrisquen a explicar la veritat a costa de la seva vida. “Quan un explica la veritat sempre trobarà enemics, gent que intentarà evitar que facis la teva feina, i això, que és una part difícil, també és una part bonica, perquè darrere hi ha un intent de crear una societat més justa exposant la veritat”.

"si has aconseguit salvar una nena de caure en el tràfic, ja ha valgut la pena"

Entre les seves dècades com a corresponsal, ens explica un cas de Cambodja, en el qual va publicar uns articles sobre el tràfic sexual de menors. Quinze anys més tard, el seu article hauria provocat que s’investigués més a fons el cas i que, com a conseqüència, aquella zona de tràfic s’hagués transformat en un poble amb gimnasos i perruqueries. Quan va preguntar sobre aquell canvi, li dirien que gràcies a un periodista s’havia aconseguit solucionar la situació. “En aquell moment em vaig adonar que aquell periodista que havia iniciat el canvi havia estat jo. És important perquè, si has aconseguit salvar una nena de caure en el tràfic, ja ha valgut la pena”. Però no sempre és així, com per exemple a l'Afganistan, “en la guerra et sents impotent”.

Davant de la competència i la falta d'economia del periodista, ens parla de la precarietat. “Jo entenc que hi ha precarietat, però n'hi ha en totes les professions”. Quan li pregunten si encara existeix algun mitjà independent, admet que no n'hi ha cap que ho sigui al cent per cent. Per aquest motiu, són tan importants les plataformes independents com els podcasts o els streamings. Precisament per aquest motiu, ha dedicat el llibre El Director als “futurs periodistes”. “El bon periodisme té un bon impacte. Potser no guanyareu molts diners, però us sentireu orgullosos si ho feu bé, i això té un gran valor”.

David Jiménez va començar a ser periodista als 23 anys, entrant a treballar a El Mundo, mitjà on estaria diverses dècades. Ha estat cobrint notícies en més de 30 països i ha sigut corresponsal de guerra a l'Afganistan, Corea del Nord i Birmània. Actualment ha publicat cinc llibres: El corresponsal, El lloc més feliç del món, Els diaris de l'opi, Días salvajes i El director. Aquest últim explica les seves experiències com a director de El Mundo, entre els anys 2015 i 2016. Actualment treballa en diferents mitjans com The New York Times o el diari alemany Die Welt. Sempre que pot, s’escapa de la seva feina per donar xerrades en diferents facultats de periodisme als futurs periodistes. 

Del 8 al 17 de setembre "la setmana" organitza el festival del Llibre en Català. Des del Gat Negre farem un especial, explicant varius tallers, entrevistes i redactant tot el que passa.

Link de la foto: Setmana del Llibre en Català 2023: Programa al Moll de la Fusta (beteve.cat) 

LA SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ

CAP DE SETMANA D’ÈXIT

Clàudia Munné, 10 de setembre del 2023

Ha començat la 41 edició de la setmana del llibre en català. Aquest esdeveniment cultural porta celebrant-se des de l’any 1983, i busca la venda i edició de llibres en català. A finals del primer cap de setmana és hora de veure com ha començat l’esdeveniment. 

Bon temps i bona acollida

Des del primer dia s’ha pogut veure com l’inici de jornada ha estat un èxit. Centenars de persones s’han passejat pels aparadors. L’ambient era animat i també ha ajudat els dies de sol amb temperatures altes que s’han viscut (malgrat la preocupació per la sequera). La rapidesa de les xerrades (30 minuts), també ha suposat un benefici, no només per l’atenció del públic sinó perquè s’han pogut apreciar grans autors com Àngel Aubanell, Xavier Castanyer o Roser Capdevila entre d’altres. Aquests  han firmat llibres i han participat en la jornada. 

Presentació de Carles Porta i Pilarín Bayés

Un dels esdeveniments més importants de la jornada s’ha donat el dissabte 9 de setembre. De les cinc i mitja a les sis el productor Carles Porta i la famosa dibuixant Pilar Bayés han presentat el seu nou llibre l’ocell i el secret, un conte que pretén denunciar l’abús infantil i la necessitat d’explicar i escoltar els problemes que ens envolten. La presentació s’ha viscut amb gran expectació i ha resultat un gran èxit. Desenes de persones feien cua per firmar llibres mentre al costat seguia un taller infantil on una presentadora explicava la història d’un os que volia anar a l’escola. Per tant, es pot apreciar un gran triomf per potenciar els lectors més joves. 

Tallers i altres activitats

Cal destacar la varietat d’activitats que s’han viscut com l’acte inaugural presentat per Txell Bonet i Josep Piera, els recitals de poesia on han participat els premiats, com Xevi Pujol, Vic Moliner, Laia Pujol i Paula Grande entre d’altres. També s’han fet conferències com el català correcte presentat per Bernat Puigtobella o les taules rodones, com literatura i racisme, per Jordi Martín i Albert Pijuan.  

Editorials

Més d’una vintena d’editorials han participat amb la jornada, entre elles “la butxaca”, “Club Editor”, “Columna”, “Caligrama”, “Comanegre”, “Ònix Editor”, “Empúries”, “Edicions Proa” entre d’altres. 

Resum del primer cap de setmana de la jornada

Podem concloure que el primer cap de setmana ha estat un èxit amb un gran nombre de vendes i amb una participació massiva que es preveu que podria augmentar al llarg de la setmana. Sobretot cal destacar la gran varietat d’activitats entre elles els recitals de poesia, les conferències i els tallers infantils que han provocat l’atenció tant de joves com dels lectors més veterans.

Link de la foto: Instagram @lasetmana.

ESPECIAL SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ

LA PROBLEMÀTICA DE LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ

Clàudia Munné, 16 de setembre del 2023

Són les 11:45 del matí quan a l'escenari 1 apareixen els dos estudiosos. El primer que parlarà és Eduard Roig, professor de Dret de la Universitat de Barcelona. "És un bon moment per publicar el llibre", explica mentre el seu company Jordi Nieva jurista catedràtica de la Universitat de Barcelona assenteix. Just llavors puja a l'escenari l'autor i jurista Joaquín Urías. "Hem de defensar aquell que no està d'acord amb el que pensem", explica per presentar el seu nou llibre llibertat d'expressió: una immersió ràpida.

"Quan creieu en la llibertat d'expressió, no cregueu en la llibertat d'expressió"

Atenent a tota la sala l'escriptor diu la frase que sorprèn la multitud dels oients "Quan creieu en la llibertat d'expressió, no creieu en la llibertat d'expressió". Llavors explica el seu raonament "Si voleu creure en la llibertat d'expressió, heu de creure en el masclisme, nazisme..." L'autor ens dona a entendre que tots creiem que podem expressar lliurement les nostres idees, però també és necessari escoltar les altres independentment de qui vinguin. "Todo el mundo cree que tiene el derecho a hablar, pero no acepta lo que dicen los otros. Los del poder deciden cuando una idea es racista. El mayor peligro es la prohibición de los que hablan del discurso de odio".

No és que Urías sigui un antisistema, o bé això és el que diu el professor Roig sinó que defensa el dret amb tots els arguments que té a la mà. En la xerrada Roig presenta el llibre del seu amic, assegurant que es tracta d'un llibre molt il·lustratiu que aborda totes les qüestions que tenim al cap. "La llibertat d'expressió és més una idealitat que un concepte", ens parla fent-nos entendre la importància del tema. "Urías defensa posicions concretes sempre des del punt de vista del que jurídicament podem relatar". Urías finalitza la presentació amb la frase "Si queréis defender la libertad de expresión, debéis pensar en la libertad de expresión del que dice burradas".

M'acosto a la cua de persones on Urías es troba firmant llibres. El felicito i li parlo del meu nou projecte. Quan ell em torna el llibre firmat puc veure el que ha escrit "Para Claudia, con mucho ánimo en sus estudios sobre la censura, tan necesarios. Con cariño. Joaquín Urías".

El pare modèlic 

A la plaça major d’un poblet d’Osona, quan el cotxe encara era estrany de veure, sortien de l’església una jove parella després del baptisme del seu nounat. El pare de la criatura, encara a la flor de la seva vida, baixava les escales amb la seva muller al costat, la qual tenia el menut als braços. A punt de baixar l’últim esglaó, el jove pare va veure una senyora vestida completament de negre i amb la dalla a la mà dreta fixant-lo als ulls al costat de la font. El pare, ple de por d’haver de marxar, va treure ràpidament el nadó dels braços de la seva mare i el va agafar fortament, amb molta força, contra el seu pit. La senyora va quedar-se immòbil, no volent fer plorar el nen. Quan la parella va passar al seu costat en direcció a casa seva, la senyora els va seguir (a una distància raonable) fins a quedar-se davant del portal, esperant que el pare sortís sol.

Des d'aquell dia, el jove pare no sortia de casa sense el seu fill, sempre sentint com la dona vestida de negre el fixava amb la mirada, ja que sabia que ella no se l'emportaria si el seu fill era testimoni del fet, atès que trencaria la seva innocència amb l'escena. Els veïns, ignorants de la situació perquè ningú podia veure la senyora vestida de negre, veien el jove pare com un exemple a seguir de paternitat, i la seva muller el va estimar encara més per l’atenció que dedicava al seu fill.

Amb els anys, el fill va créixer fins a ser un home ben plantat i ben educat. Ell va conèixer una noia del poble del costat i, uns anys després, es van casar. El dia del casament del seu fill, el pare, per primera vegada en tots aquells anys, no va veure en tot el dia la senyora vestida de negre, sent aquell el dia més feliç de la seva vida… Fins i tot va creure que ella ja no tornaria mai més. Durant el banquet, una dona vestida tota de blanc va donar un sac ple d’or al fill, dient-li: «Els pròxims dies són a compte meu, fillol meu». Encara que als nuvis els va sobtar aquesta situació, no li van donar gaire importància i van deixar de pensar-hi la resta de la nit.

Després del banquet, quan la mare ja s’havia retirat, el jove pare, envellit dues dècades i mitja des de l’arribada del seu fill, es va acomiadar del seu únic fill i de la seva esposa, cadascú marxant a casa seva. Quan el pare va arribar a l’entrada de la masia, es va quedar de pedra en veure que l’esperava la dona vestida de blanc, ara amb el seu característic negre, i amb la dalla al braç, mentre li allargava la mà. El pare ja no podia fugir.

Enllaç de la foto: https://cpesj.edu.mx/cuento-gotico/

La poma d'or al tron

Des de molt jove, L’Ernest va ser un revolucionari: Era el primer que tirava pedres als gossos de l'estat, el que més octavetes repartia i feia llegir a la gent, el que millor oratòria tenia entre les seves camarades i companyes... entre altres coses que ajudaven a avançar en la lluita. Amb altres membres de la seva assemblea de barri, va decidir entrar a treballar al Vivari. Des d'allà, picant pedra i amb temps, va crear una sectorial sindical de l'empresa i va arribar a organitzar una vaga per tota la cadena de cafeteries que es va transformar en una vaga general amb unes reclamacions simples: Treball per tothom i amb unes condicions dignes, un sou digne per viure, pa per tothom i sostre digne on viure per tothom. La vaga va paralitzar durant una setmana tot l’estat i va forçar a la patronal i el govern conservador a negociar. S’arriba a un acord històric concedint totes les demandes i fent caure el govern conservador, creant-ne un provisional centrista que va trucar al poble a les urnes per a l'any vinent. Tot això va donar una esperança forta a la població que el gran canvi era proper i va fer que la popularitat d’Ernest creixes exponencialment a causa de ser el líder de la vaga que ho va canviar tot. És tan gran la fama d’Ernest que el partit d’esquerres (dona igual quines sigles tenia) va trucar a la seva porta amb una proposta molt atractiva. Li van proposar ser cap de llista, i per tant candidat presidencial, per les pròximes eleccions i així, amb la victòria, assaltar el poder.

Ernest va acceptar.

Tot aquell any, el partit va preparar la campanya i l’acció i el poble, envalentit, va donar la seva força i el seu cos per al pla. La nit de les eleccions, amb un 99% de la participació, Ernest i el partit d’esquerres van guanyar amb una majoria absoluta, històrica i capoladora, 84,93872% dels vots. És amb tot això que la classe treballadora, vista la força que tenia i amb l'ajuda de la planificació del partit, va sortir als carrers a prendre per si el poder. L’assalt als diferents palaus de poder, mitjans de producció i institucions van anant succeint aquella mateixa nit de manera contundent, donant fi, per fi, al règim postfranquista del 78. La Plaza Mayor es va convertir en un bosc blanc de rostres vermells, els rostres dels culpables de l'opressió del poble i dels pobles. Ernest va entrar a la Moncloa mentre estava sent saquejada per cobrar el que era de tothom. Caminant pels amplis passadissos va trobar una porta que ningú havia fet cas. La va obrir encuriosit i va baixar les escales que hi eren davant seu. Al soterrani on va arriba, hi havia una sala minimalista i buida... si no fos per aquell gran mirall... un mirall atractiu e hipnotitzant... Un mirall que li parlava... Un Mirall que li reflectia tot el que era, el que havia arribat a ser, el que podria arribar a convertir-se... Un Mirall que li temptava... Un Mirall que li va descobrir el món que podia construir... el Mirall amb el qual va acceptar treballar... 2

L'endemà de la revolució, Ernest va fer un discurs a les classes populars que hi havien reunides a la plaça des d'un balcó. Milers de persones l’estaven veient expectants del següent moviment que anava a passar. Ernest va felicitar a tota la població per haver trencat les seves cadenes, haver enterrat el passat i preparat la terra per un futur més brillant i lliure. És per això que declarava l'abolició de la Monarquia, del Capitalisme, d’Espanya i de l'Estat establint el poder popular. Tota la gent reunida va aplaudir i victorejar, extasiada per al moment. Ernest va demanar silenci i va continuar: “Però... Tots els nostres enemics, que hem matat, encara tenen la força des de l'exterior i el més enllà per treure’ns el poder que hem conquerit i expropiat. És per tot això que congelo la concessió del poder al poble suberà i les diferents abolicions que he declarat fins a proper avis... fins que tots els nostres enemics siguin derrotats”. El silenci va imposar-se a la plaça de manera contundent fins que una dona va cridar “FILL DE P**A” i el poble va iniciar a insultar a l'estimat Ernest. Veient la situació, Ernest va deixar anar els gossos, els mateixos gossos que fa un any i poc encara li llençava pedres i maons per eliminar-los. La classe, a la que Ernest va pertànyer, va ser reprimida durament amb porra i sang. Passant les setmanes i els messos, la paranoia i corrupció d’Ernest va augmentar fins al punt que, aconsellat pel Mirall, per dret diví i extrema necessitat de supervivència de la nació, va abolir la democràcia parlamentària liberal... reimposant la monarquia absoluta però aquest cop de caracter “popular”. Després d'un any d’haver assaltat la Moncloa, va haver-hi una coronació al palau... la coronació d’un nou monarca: Ernest de la casa Populii, primer del seu nom, Emperador de NeoHispania... Servidor de Milord.

Imatge: Philosopher with a Mirror de Jusepe Ribera.

Confessió tic Toc:

"Sí, ho confesso: Vaig ser jo qui va matar al meu marit. Ell era de les pitjors persones que he conegut... Un Obsessiu. Es llevava a les 7:43 del matí, anava a córrer a les 8:51, es dutxava en 8 minuts i 52 segons, prenia l'esmorzar que li havia preparat i agafava el cotxe a les 9:22 per arribar a sa feina d'oficinista d'assegurances a les 9:57. Treballava fins a les 19:03 i tornava a casa a les 19:38. Sopàvem a les 20:56 i llegia un llibre des de les 21:44 fins a les 23:05, hora que s'anava a dormir... excepte dijous i dissabtes que em feia l'amor fins a les 23:52. I així era cada dia... Però aquella nit va tornar a les 19:43. Ell es va justificar que va ser el tràfic que el va entretenir, però no el vaig creure. Va ser així que li vaig posar somnífers a la copa de vi tint que es prenia tots els sopars. A les 21:23 va escorxar el gat sobre el seu plat i jo vaig escodrinyar el seu cotxe. Va ser aleshores que vaig trobar que ell realment enllestia abans al seu treball, a les 18:02. Aquell malparit, l'hora que li quedava, se l'escolava ficant-me les banyes amb la secretaria del seu cap. El mitjà tita se la cardava dilluns, dimecres i divendres i sa la lligava dimarts, dijous i dissabte. Aquell dia es va retardar perquè es va quedar galindejant amb ella després del coit, ja que hi havia missatges d'ella al seu mòbil i una xuclada de campionat a l'esquerra del seu coll, on li agradaven a ell... És així que, després de posar-ho a cent (dormint ell encara) vaig tallar el seu membre a les 23:51 i vaig apunyalar-ho al cor a les 23:52... Després de plorar-ho tota la nit, em vaig despertar, per fi, a les 9:43. Vaig prendre el cotxe fins a l'oficina del meu marit. Allà, vaig dir que el meu marit dimitia de per vida i li vaig donar un paquet a la secretaria del cap amb l'especificació de no obrir-ho fins a les 19:03, fa cinc minuts, on es trobarà la clava ensagnada del meu marit. I després de tot això, em vaig lliurar a vostè, comissari a les 16:47. Pot donar el cas per tancat. Sols demanaré una cosa, que em tanquin en una cella amb pas rellotges. Donat que ells em recorden massa a ell".