Opinió

QUAN ES NORMALITZEN LES CONDUCTES D’ODI

Clàudia Munné, 12 d’octubre de 2025, Barcelona

“Ha passat alguna cosa? No ha passat res! (…) VOX m’ha posat en una diana i vostès no han fet res.” Amb aquestes paraules, la periodista Cristina Fallarás anunciava el 10 d’octubre el seu linxament a través de les xarxes socials. No és cap secret que els missatges d’odi són a l’ordre del dia, però el que és realment greu és que un partit hagi promogut aquest linxament contra una periodista.

"Fallarás viu un infern de missatges d’odi, en què ha arribat a rebre amenaces de mort"

Tot començaria amb l’article de Fallarás que publicaria el  juliol a Público, en el qual feia una crítica al partit d’extrema dreta. El 24 de setembre, el partit llançaria al seu web oficial un missatge amb la cara de la periodista, on s’incitava el lector a presentar una denúncia a la Fiscalia. A partir d’aquell moment, Fallarás viu un infern de missatges d’odi, en què ha arribat a rebre amenaces de mort. No seria fins al 10 d’octubre que la periodista denunciaria el seu cas a les xarxes, on demanaria explicacions a la resta de partits, criticant que no hagin fet res per aturar la seva situació.

No és la primera vegada que Fallarás rep missatges d’odi a les xarxes. De fet, ella mateixa declararia en una entrevista a El País que, des de fa una dècada, ha rebut amenaces i fins i tot va ser agredida una vegada al carrer. Aquest cas ha encès les protestes, sobretot per part de diverses organitzacions de premsa com l’Asociación de la Prensa de Madrid (APM), la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE) i Reporters Sense Fronteres. Diversos diaris i sindicats, com InfoLibre o Público, també li han mostrat suport, entre d’altres.

"seràs atacat per aquells que es creuen amb el dret d’insultar-te"

S’ha vist durant el genocidi o també en altres temes polèmics. Les xarxes socials, sobretot la que abans es deia Twitter, són un niu de missatges d’odi. Persones amb perfils anònims es creuen amb el dret no només de faltar al respecte, sinó fins i tot d’arribar a amenaçar altres persones només perquè opinen de manera diferent. Ningú se’n salva d’aquests atacs: és igual com et diguis o quina professió tinguis. Només que expressis la teva opinió o intentis dialogar, seràs atacat per aquells que es creuen amb el dret d’insultar-te.

Potser el més trist de tot plegat és que hem arribat a normalitzar aquestes conductes. Al final, què més dona?, pensen molts, fins que aquests atacs els afecten directament i, aleshores, s’encenen les metxes una altra vegada. El cas de Fallarás no és greu només pel fet que un partit d’extrema dreta dirigeixi el seu odi cap a una periodista que simplement ha fet la seva feina; també ho és pel fet de veure com hi ha persones que no tenen cap ètica a l’hora d’atacar indiscriminadament altres persones.

"ni la Fiscalia, ni la Delegació del Govern a Aragó, ni el Ministeri de l’Interior

 han pres mesures"

I la protecció? Realment els periodistes es poden sentir segurs sabent que, amb alguns dels seus articles, poden acabar sent perseguits i que, moltes vegades, no rebran cap mena de justícia ni protecció? Tenen la culpa els periodistes de fer la seva feina, encara que això sovint pugui suposar un atac a la seva seguretat?

Tal com citava Público, i es continua confirmant a dia 12, ni la Fiscalia, ni la Delegació del Govern a Aragó, ni el Ministeri de l’Interior han pres mesures per aturar aquestes conductes i protegir la periodista. Fallarás, d’aquesta manera, defineix molt bé el seu cas i el que pot arribar a multiplicar-se si no es prenen mesures urgents: “Hi ha periodistes i persones que no mereixen protecció en aquest país?”

Enllaços:

Valdés, I. (2025, 30 de setembre). Vox lanza una campaña de odio sin precedentes contra Cristina Fallarás. El País. https://elpais.com/sociedad/2025-09-30/vox-lanza-una-campana-de-odio-sin-precedentes-contra-cristina-fallaras.html

Martínez Collado, M. (2025, 10 d’octubre). Cristina Fallarás, 15 días bajo amenazas constantes y sin protección tras ser señalada por Vox. Público. 

https://www.publico.es/mujer/cristina-fallaras-15-dias-bajo-amenazas-constantes-proteccion-senalada-vox.html

Cristina Fallarás denuncia amenaces constants i manca de protecció després de ser assenyalada per Vox [Publicació d'Instagram]. https://www.instagram.com/reel/DPmGTMwjHRo/

OSTA Sindicato. (2025, 1 d'octubre). Denunciamos la campaña de odio contra Cristina Fallaras. OSTA. https://www.osta.es/denunciamos-la-campana-de-odio-contra-cristina-fallaras 

FINS QUAN, SENYOR ROLDÁN, 

CONTINUARÀ ABUSANT DE LA NOSTRA PACIÈNCIA?

Clàudia Munné, 28 de novembre del 2024

El 26 de novembre, l'exdirector del CNI (Centre Nacional d'Intel·ligència), Sanz Roldán, va comparèixer en la comissió d'investigació per declarar sobre la possible vinculació del CNI amb Es Satty, autor dels atemptats del 17 d'agost del 2017. Tothom recorda el trist desenllaç d’aquell any, quan un atemptat terrorista va acabar amb la vida de setze persones. Roldán va assegurar que Es Satty no era col·laborador del cos. 

"malgrat la promesa del govern espanyol de desclassificar-les, encara no s’han fet públiques"

"Per què no s’han desclassificat els documents pactats?", "Quines veritats incòmodes s’amaguen?", "Per què no tenim la transcripció de les entrevistes que es van fer a l’imam?" Aquestes i altres preguntes formulades pels diputats van ser respostes per l'exdirector del CNI. Es coneix que, mesos abans dels atemptats, quan Es Satty encara era a la presó, va ser visitat per membres del cos i de la Guàrdia Civil. Segons Roldán, les entrevistes es van transcriure, però, malgrat la promesa del govern espanyol de desclassificar-les, encara no s’han fet públiques.

Durant la intervenció de la diputada Pilar Calvo, l'exdirector es va alterar i va exclamar: "Si algú pensa o imagina que podríem haver evitat la mort de setze persones i no ho vam fer, és una infàmia. Es Satty mai va ser col·laborador del Centre Nacional d’Intel·ligència. Punt! Mira’m a la cara i digues que jo vaig poder evitar un atemptat i no ho vaig fer!" Amb aquestes paraules, Roldán va negar qualsevol implicació del cos amb l'autor dels atemptats. En un cas com aquest, que representa un dels episodis més tristos de la història recent del país, caldria preguntar-se: per què no s’han desclassificat els documents? En un estat democràtic, no hauria de ser obligatori, almenys per respecte als familiars de les víctimes i a la ciutadania, fer públiques aquestes transcripcions?

"seria un acte de responsabilitat desclassificar els documents"

Durant el congrés, Roldán va llançar una altra afirmació polèmica: "No es pot guanyar la guerra sense perdre alguna batalla." Però aquesta suposada guerra va provocar la mort de setze persones innocents que simplement vivien el seu dia a dia. No oblidem que aquestes persones seguirien vives si no hagués estat pel gihadisme. Independentment de la responsabilitat dels serveis secrets, seria un acte de responsabilitat desclassificar els documents.

Han passat gairebé vuit anys des d’aquells fets tràgics que van marcar la vida de molts ciutadans. Ara més que mai, per dignitat democràtica, és necessari desclassificar almenys les transcripcions. Si es vol esmenar aquesta taca que mai serà esborrada, cal que el senyor Roldán faci un pas endavant. I si no és així, fins quan, senyor Roldán, continuarà abusant de la nostra paciència?

LA PROFESSIÓ DESCONEGUDA: UNA APROXIMACIÓ A L’ARXIVÍSTICA

Ivan Arroyo Laguna, 13 de novembre de 2024, Sabadell.

L’objectiu d’aquest primer article és apropar el lector a una professió poc coneguda, com és l’arxivística, de la manera més senzilla possible, i mostrar com aquesta té una gran importància per al desenvolupament de la societat i la preservació de la nostra memòria. Comencem:

Quan la gent em pregunta en què treballo i responc que estic fent pràctiques d’arxiver, la qüestió més freqüent que em fan és la següent: “Què és això?” Aquesta és la primera pregunta que cal respondre. Un arxiver és un professional que gestiona, dona accés, preserva i classifica tota mena de documents d’arxiu, tant en format físic com electrònic i digital. Però, què és un document d’arxiu? Hi ha diverses definicions, però la més entenedora, al meu parer, és la següent: "El document d’arxiu és la informació enregistrada, amb independència del suport o de les seves característiques físiques i intel·lectuals, produïda o rebuda i conservada per una organització o una persona en el desenvolupament de les seves activitats". (NODAC)

"garantir el bon funcionament de tota la documentació" 

Els documents d’arxiu poden ser de diferents tipus: públics (administratius) o privats (entitats o persones privades); simples (un document) o compostos (diversos documents); textuals, gràfics, audiovisuals o digitals. Aquests documents tenen tres fases de vida: actiu, semiactiu i històric. En la fase activa, el document té validesa jurídica o administrativa. A mesura que va perdent aquesta validesa, entra en la fase semiactiva. Finalment, en la fase històrica, el document perd completament la seva validesa, però és prou important per ser conservat pel seu valor històric.

Ara bé, què fa l’arxiver amb aquests documents? Quina és la seva funció? La seva tasca principal és garantir el bon funcionament de tota la documentació generada per l’administració o les entitats privades per tal d’assegurar la seva accessibilitat i transparència. Per aconseguir-ho, l’arxiver compta amb diferents mètodes.

 "els arxius emmagatzemen documentació única, irreemplaçable, que no es pot trobar enlloc més"

La professió de l’arxivística, fora de l’imaginari popular, no és una feina tan senzilla com sovint es pensa. Aquest imaginari ens retrata com a personal tancat en un arxiu tot el dia, envoltats de teranyines, buscant documents de manera passiva. Però aquesta percepció està molt lluny de la realitat. Primer de tot, no som bibliotecaris amb documents més vells. El nostre propòsit va molt més enllà. Mentre que les biblioteques tenen com a funció proporcionar llibres i revistes per a una finalitat cultural i lúdica, els arxius emmagatzemen documentació única, irreemplaçable, que no es pot trobar enlloc més. Aquesta documentació pot tenir un paper essencial en el desenvolupament de les activitats econòmiques, culturals, jurídiques, entre altres.

La nostra principal funció, com a arxivers, és donar servei al ciutadà perquè pugui desenvolupar les seves activitats de manera legal i transparent. És una tasca fonamental que sovint passa desapercebuda però que contribueix directament al bon funcionament de la societat.

"es pot accedir-hi sempre que es vulgui"

També oferim un espai per a investigadors, com és el cas d’arxius històrics, que ajuden a donar accés a documents amb un valor únic que fan la funció de font primària i reforcen qualsevol investigació acadèmica. Però aquests documents històrics són també accessibles per a qualsevol ciutadà que vulgui consultar-los, ja que existeix l’estigma que l’arxiu és una institució tancada exclusiva per a investigadors, quan en realitat es pot accedir-hi sempre que es vulgui. Als arxius no es guarda tot; cada cert temps es fa una avaluació i tria de la documentació que està a l’arxiu per ser conservada o eliminada. Hi ha tres criteris establerts: conservació permanent (no es pot eliminar en cap moment); conservació parcial (es poden eliminar alguns documents i d’altres es conserven); eliminació cada cert temps (quan caduca la documentació a l’arxiu, s’elimina, ja sigui al cap d’1 any, 5 anys, 10 anys...).

Per finalitzar, voldria afegir que encara ens queden molts anys perquè la professió d’arxiver recobri una importància central en la societat. Desitjo que aquest article hagi obert la curiositat dels lectors i els pugui inspirar a modelar una nova visió de l’arxivística.

LA SEGONA CRISI DE LES HUMANITATS I LA

DECADÈNCIA DE LA CULTURA?

María Alcántara Domínguez, 24 d'octubre del 2024, Terrassa 

Ens han robat les humanitats. És possible que utilitzar aquesta expressió generi, d’entrada, una sensació d’impacte que no acaba d’encaixar. Què vol dir, però, aquesta afirmació tan contundent?

El temps sempre comporta i implica canvis, en tots els sentits. Aquest és un fet no només positiu, sinó també necessari. Les societats no són pas immutables, ni infinites en la seva extensió; però no tots els canvis són positius. Ens trobem transitant una època en la qual la paraula “evolució” va lligada al creixement econòmic. Per entendre què volem dir amb termes com “progrés”, “desenvolupament” o fins i tot “èxit”, hem de parar atenció a l’expansió de la riquesa. Per exemple, utilitzem de manera despectiva els mots “país desenvolupat” i “país subdesenvolupat”, establint una distinció basada únicament en l’aspecte econòmic.

"ens hem convertit en peces d’un engranatge"

És important tenir en consideració que tot això són les conseqüències –directes i indirectes– del neoliberalisme. Hem deixat de ser persones i ens hem convertit en “subjectes de producció”. Dit d’una altra manera, hem perdut la nostra individualitat i ens hem convertit en peces d’un engranatge. La nostra funció consistirà a fer que aquest sistema mai s’aturi, produint riquesa de manera continuada. Si una peça no funciona, se substitueix per una altra, i en conseqüència, l’individu quedarà aïllat i dubtarà per sempre del seu valor. Aquest fet podria traduir-se com una societat fragmentada, amb persones que lluiten cada dia per descobrir la seva identitat i utilitat.

Les humanitats sempre han estat presents, i han esdevingut una forma de protecció davant les adversitats i temps d’inseguretat. No obstant això, i malauradament, avui dia s’estan invisibilitzant. Com és possible que ens robin allò que ens fa humans, allò que ens fa lliures? El filòsof coreà-alemany Byung-Chul Han, expressa el següent: «Tota edat té les seves afliccions pròpies. Així, va existir una era bacteriana; quea tot tardar, va acabar amb el descobriment dels antibiòtics. Tot i la por generalitzada d'una epidèmia d'influença, no vivim en una era viral. Gràcies a la tecnologia immunològica, ja l'hem deixada enrere. Des d'un punt de vista patològic, l'incipient segle XXI no és determinat ni pels bacteris ni pels virus, sinó per les neurones».

"l'esclavitud disfressada de llibertat"

Així doncs, podríem dir que aquest sistema representa un joc continu entre la individualitat, el valor, la producció i l'esclavitud disfressada de llibertat. La societat neoliberal, definida per la superproducció i la immediatesa, reflecteix una falta de restricció de poder i la creació de noves necessitats. De tota manera, convé recalcar que precisament la falta de restricció és la causant de la falsa sensació de llibertat: «El poder és el més gran, però, on el posseïdor de poder no troba cap resistència. No hi ha resistència no sols en el cas de la violència infinita, sinó també en el cas del poder infinit. Per tant, bé hi pot haver una relació de poder sense cap resistència».

M’agradaria concloure aquest article reafirmant la importància de la cultura dins la nostra societat. No ens podem permetre perdre allò que ens humanitza, el nostre refugi. No podem deixar que ens robin el nostre valor personal, la nostra llengua, la nostra història. Les humanitats són essencials en tant que expliquen el que som, el nostre desenvolupament, els fonaments de les societats; l’origen i evolució del nostre pensament... I tan sols perquè encara queda esperança, deixo obert l’interrogant: serem capaços d’aturar aquesta decadència?

ELS PERILLS DELS CASINOS QUE VOLEN INFORMAR

Clàudia Munné, 29 de setembre del 2024, Barcelona

No és un secret que els casinos busquen generar una addicció als jugadors que els permeti seguir apostant indefinidament. D’aquesta manera es crea la ludopatia, i, com no, la ruïna massa vegades de les persones que aposten cada dia i que tenen el risc d’endeutar-se per tota la vida. Però aquest article no va dels problemes de la ludopatia, sinó de com aquests casinos utilitzen articles informatius per promocionar la seva empresa i guanyar nous clients.

Per a una empresa, el màrqueting i la venda del producte són fonamentals per al seu èxit. En aquest cas, casinos com Casinority presenten articles que, tot i que el seu objectiu és informar, acaben convertint-se en propaganda per promocionar el seu casino. Veiem un exemple en el següent article, “Study Names the Most Dangerous Sport at the Olympics”, que explora quins són els esports que provoquen més lesions en els Jocs Olímpics. L’estudi mostra les lesions des dels Jocs de Pekín del 2008 i conclou que els esports amb més riscos, com el ciclisme, són els que provoquen més lesions.

"acaben convertint-se en propaganda per promocionar el seu casino"

Doncs bé, l’estudi escrit pel casino es va penjar en tres mitjans anglesos: EMCUK, OP News i Commercial Risk. La publicació en qüestió agafa les dades de revistes especialitzades en medicina, com seria el cas del British Journal of Sports Medicine (BJSM). Però, malgrat això, quan ens disposem a intentar trobar l’article original, veiem com els mitjans ens donen l'enllaç del casino, és a dir, la pàgina inicial. I per molt que busquem, no només no trobem l’article, sinó que acabem llegint tota la pàgina inicial del casino amb un atractiu disseny que ens anima a apostar (el mateix que veieu a la imatge).

"atreure els clients cap a un joc que pugui provocar-los ludopatia? "

Caldria que aquests mitjans, a part d’intentar buscar una font fiable com seria l'estudi de la revista anglesa de medicina, passessin l'enllaç de l'estudi del casino i no la seva pàgina general, que, més que informar-nos d’un problema greu com ho són les lesions en els Jocs Olímpics, ens acaba provocant interès en les apostes. No és el mateix que un diari publiqui un article basat en un estudi escrit per una empresa especialitzada en lesions que un casino, el qual, al igual que un supermercat o qualsevol altra empresa, busca uns interessos comercials. D’aquesta manera, no podem estar del tot segurs de quins són els veritables objectius de Casinority. És un article per mostrar les lesions que es produeixen en els Jocs Olímpics i, per tant, està fet sobre una base sòlida amb un interès d’informar al lector, o, per contra, busca promocionar la seva marca i atreure els clients cap a un joc que pugui provocar-los ludopatia? 

Fonts: 

Casinority. (s.f.). Casinority – La millor guia de casinos en línia per a principiants. Recuperat el 29 de setembre de 2024, de https://casinority.com/

Commercial Risk. (2024). Study reveals the most dangerous Olympic sport.

https://www.commercialriskonline.com/study-reveals-the-most-dangerous-olympic-sport/

El Periódico. (2023). Ludopatía, plaga silenciosa del deporte: casas de apuestas.

https://www.epe.es/es/deportes/20231205/ludopatia-plaga-silenciosa-deporte-casas-apuestas-95446457

EMC UK. (2024). Study names the most dangerous sport at the Olympics.

https://emcuk.co.uk/sports/study-names-the-most-dangerous-sport-at-the-olympics

OP News. (2024). Study names the most dangerous sport at the Olympics.

https://www.opnews.com/2024/08/study-names-the-most-dangerous-sport-at-the-olympics/25599

QUANTES MORTS CONTINUARÀS ACUMULANT A LES TEVES ESPATLLES PUTIN?

Clàudia Munné, 20 de febrer del 2024, Barcelona

El 16 de febrer Aleksei Navalni un dels opositors moria en una presó russa, acabava així la vida d'un dels majors obstacles del president Vladímir Putin. Si una cosa s'ha aprés aquestes dècades, és a no subestimar al president rus, i saber que no tindrà cap impediment moral a l'hora de matar a quantes persones siguin necessàries per a continuar en el poder.

No és una simple teoria que la majoria de les persones que han intentat denunciar-lo han acabat patint greus conseqüències, des de repressions fins assassinats. I és que el líder rus no l'importa posar fi a la vida de qualsevol persona, sigui en una guerra, en un espai públic... Tot aquell que intenti protestar acabara patint el seu odi. Trobem un exemple en la manifestació en protesta a Aleksei que acabaria amb la detenció de més de 200 persones, o com oblidar la guerra de Rússia, segons relata l'ONU s'ha emportat la vida de més de 9.900 civils a Ucraïna.

"la majoria de les persones que han intentat denunciar-lo han acabat patint greus conseqüències"

Ningú es troba segur sota el seu domini, ni tan sols els periodistes. Com oblidar el 2008 l'assassinat de la periodista Anna Politkóvskaia, la qual va ser a més a més enverinada, una tècnica que hem vist que va patir també l'opositor Navalni i que igual que Politkóvskaia va estar a punt de perdre la vida. Tampoc es poden oblidar l'assassinat dels periodistes Valery Ivanov i Alexei Sidorov, els quals com hem comentat en un article anterior van voler denunciar la corrupció que patia la seva ciutat, cosa que va posar fi a la seva vida. No són els únics, els periodistes són el punt de mira de Putin, ja que, són els encarregats d'explicar la veritat, una professió perillosa. I no són els únics que en pateixen les conseqüències, trobem activistes, opositors... I la llista continua.

"els periodistes són el punt de mira de Putin"

Quantes morts continuaràs acumulant a les teves espatlles Putin? Qualsevol persona que es consideri una amenaça pot acabar enverinada, tirotejada, apunyalada... I seguiran fins que continuï en el poder, perquè el líder rus vol seguir en el poder i farà qualsevol cosa per aconseguir-ho.

Foto extreta de: "Putin necesita algo para declarar victoria": cómo el liderazgo del presidente ruso está en juego con la invasión a Ucrania - BBC News Mundo 

LA IMPORTÀNCIA DE LES FONTS ORALS COM A RECERCA HISTÒRICA

DES DEL CANVI DE PERSPECTIVA DE L'ALTRE 

Helena Gutiérrez, Barcelona 13 d'octubre del 2023

El passat 11 d'octubre de 2023, el Doctor Gustau Nerín, professor de la Universitat de Barcelona, va portar a terme, el seminari: "Les Fonts Orals", per aprofundir en l'assignatura: "Pensar la història: Escoles, Teories i Interpretacions", que realitzen els alumnes de primer curs del grau d'història durant el primer semestre. La pregunta que planteja Gustau aquest seminari són: Què són i per a què serveixen les fonts orals? 

Ens ho explica des de l'experiència que ell va tindre, quan va marxar a Guinea Equatorial els anys 90. Ens explica que, va anar sense pretendre fer una gran recerca, però que a mesura que els Guineans li van anar explicant la seva història, ell va voler continuar investigant. "A diferència de les fonts escrites; les fonts orals no són tan senzills d'obtenir, ja que, no depenen només de la recerca, sinó que la gent vulgui col·laborar, si no volen, no podem fer gran cosa. Es veritat, pel fet que les fonts orals depenen del que les altres persones diguin; per això cal, que amb el temps, ens agafin la màxima confiança possible". 

 "Es veritat, pel fet que les fonts orals depenen del que les altres persones diguin; per això cal, que amb el temps, ens agafin la màxima confiança possible". 

Això ho retracta amb la seva experiència a Guinea, i com a poc a poc els habitants dels poblats li van anar explicant els esdeveniments més importants del seu passat com a país. Marcant molt; la colonització espanyola a principis del segle XX. Ens retracta els moments més violents del país Guinea, durant aquesta època. Les tribus eren greument maltractades per militars espanyols i vivien atents perquè no els matessin. Dins de les ciutats hi havia un general negre que era el que més maltractava als guineans. Arribant a torturar-los fins a la mort. 

Però sense dubte, la història més horrible explicada per tots els ciutadans guineans, va ser, la del general Ayala. Un general espanyol, que va ser destinat a Guinea. El general Ayala, era terrorífic, perquè era capaç de torturar fins i tot a nens. Una nit, el plor d'uns nens el van despertar, els ajudants d'Ayala van anar a les cases dels nens a dir-los que callessin, i com no ho van fer, els ajudants van posar una fulla de plataner a la porta de les cases dels nens que no havien callat, per a l'endemà matar-los. No se sap quants nens van ser, però la por que causava Ayala està molt clara, perquè encara avui el recorden amb horror. 

"El general Ayala, era terrorífic, perquè era capaç de torturar fins i tot a nens"

Hem d'entendre que no totes societats estan tan desenvolupades, ni les cultures són tan "permissives", per respectar als altres. El doctor Gustau, també explica que, no va poder entrevistar als habitants d'un poblet perquè el senyor del poblet (la persona més important, en aquestes civilitzacions) no el deixava; li va dir que l'endemà no el volia veure per allà. Com podem veure, no tothom vol que es conegui o que surti a la llum les històries d'un passat obscur.

Pel que fa a això, penso, que cap dins d'una mentalitat, si tens coses a sobre un passat social o inclús del mateix. Sobretot per la por al que puguin dir les altres societats. En aquest cas, segons la forma de veure actual, aquesta civilització, té por a parlar dels colonitzadors espanyols. Veig rellevant que es parli de les fonts orals, malgrat que, com a historiadora, és totalment necessari, conèixer les diverses fonts, obtenir-les per fer una recerca el més exacte possible.

Links:

Imatge extreta del link:  https://www.vilaweb.cat/noticies/gustau-nerin-mha-sobtat-la-gran-quantitat-de-negrers-de-mao-que-hi-havia-a-lafrica/

L'ADDICCIÓ AL MÒBIL

EL MÒBIL COM UNA NOVA DROGA

Ha aparegut la nova droga. No s'injecta, no es respira, ni es menja. És suficient veure-la, i es diu mòbil. Sé, que el que escric no és nou, s'ha repetit ad nauseam. El mòbil és un vici, afecta la vista, la concentració...Per què llavors es continua consumint? Potser perquè igual que ho és la marihuana, o el cànnabis el mòbil ens permet esvair-nos de la realitat. 

Segons l'institut europeu de salut i benestar social, es calcula que en Espanya 7,6 milions de persones es consideren addictes al dispositiu. De fet, un 61% miren el mòbil en començar i acabar el dia. Ha arribat a ser tan greu la situació que citant  el Informe Mobile en España y en el Mundo 2020, que redacta com "Y 3,7 millones “no puede pasar más de una hora sin consultarlo” (Ditrendia, Informe Mobile en España y en Mundo 2020). 

Un dia esgotador del treball, solució el mòbil. Et preocupa no treure't el carnet de conduir? Solució, el mòbil. Tens un examen? El mòbil. Desconnectes mirant vídeos, o parlant amb un xat on l'únic que coneixes de la persona és una foto de perfil massa passada per filtres per a ser certa. En l'Antiga Roma, les Sibil·les predeien el futur. Si visquessin en l'actualitat, predirien un malestar de la població. Perquè no oblidem que per molt que desconnectem, el problema continuarà estant allà.

"un 61% miren el mòbil en començar i acabar el dia"

Quan apaguem el mòbil, continuarem tenint un treball, haurem d'estudiar per un examen i encara ens faltarà treure'ns el carnet de conduir. Però nosaltres decidim en què perdre el temps. 

LINKS:

Per a més informació : Adicción a los móviles: ¿es la nomofobia algo real? (institutoeuropeo.es) 

Foto extreta del link: Así puedes quitarte tu adicción al móvil (abc.es) 

L’ART DEL PAPER I LA SEVA ELEGÀNCIA 

ELS EFECTES DE LA DIGITALITZACIÓ EN LA PREMSA

Clàudia Munné, Barcelona 25 de setembre del 2023

La digitalització ha portat molts beneficis com la connexió amb tot el planeta o la comunicació directa amb els coneguts però també ha portat molts perjudicis i un d’ells no deixa de ser la seva globalització.

El dia a la feina no podia haver començat millor. Només entrar al vestíbul del ESMUC, la meva amiga em va senyalar el mostrador on el l’encarregat de la seguretat havia deixat dos diaris. Era una bona notícia. Encara no sé si aquest gest més que una subtilesa va ser per demostrar-nos com es parlava de la universitat de música en un dels apartats. El cas es que l’aparença de veure els diaris físics amuntegats em va produir una sensació de jubili. I no era la primera persona a qui li passava. 

La digitalització ha portat molts beneficis com la connexió amb tot el planeta o la comunicació directa amb els coneguts però també ha portat molts perjudicis i un d’ells no deixa de ser la seva globalització. Actualment tot ho trobem en pantalla dels nostres dispositius: les fotografies, els treballs, fins i tot la llanterna. I un dels sectors on més s’ha notat ha estat en els mitjans de comunicació, on les notícies s’han digitalitzat i els diaris o revistes han passat a segon pla. 

"la majoria de les revistes catalanes físiques han desaparegut i les que continuen publicant ho fan de manera reduïda"

Tan preocupant es aquest aspecte que la majoria de les revistes catalanes físiques han desaparegut i les que continuen publicant ho fan de manera reduïda. Un exemple es el “Cap a Peus”, revista local del Sant Andreu que en el moment de la seva creació al 1989 publicava cada quinze dies unes cinquanta pàgines, mentre que ara publica cada tres mesos amb vint pàgines. En efecte la digitalització ha portat a una pèrdua del paper, que també ha comportat un encariment de la venda dels diaris físics. Cada vegada costa més comprar al diari. tant que qui ho fa es considerat un “rara avis”, o una persona estancada en el pas del temps. Potser seria millor que els lectors ens tornéssim a estancar en el temps i recordéssim aquells anys on existien les maquines de escriure Olivetti, o en els quals les tertúlies en els cafès eren habituals. 

Es cert que hi havia costums com fumar en tots els espais habitables que han tingut la sort de canviar, però en un món on les notícies arriben més ràpid que les neurones al nostre cervell més valdria comprar el diari de tan en tant, encara que només sigui per recordar els vells temps. Un apartat més abans d’acabar, si algun dels lectors s’entossudeix en dir que la joventut es qui te més culpa d’haver abandonat la compra de diaris en paper cal dir-lis que la escriptora a qui estan llegint té 23 anys. 

HISTÒRIA DE UN SENGLAR (O ALGUNA COSA DE RICARD)

CRÍTICA A LA OBRA DE TEATRE DE GABRIEL CALDERÓN

Helena Gutiérrez, Barcelona, 27 de setembre de 2023

 Història d'un senglar (o alguna cosa de Ricard), és una peça teatral que es va estrenar al festival de teatre "Temporada Alta" de Girona l'any 2020, i té molt bones intencions. Hi tracten tant els pensaments i experiències de l'actor que interpreta el protagonista, com diàlegs de l'obra teatral: Ricardo III de William Shakespeare.

Aquesta obra és un monòleg de 70 minuts, on un sol personatge explica els seus pensaments i experiències. Això fa que sigui el temps just, perquè l'espectador no desconnecti i deixi d'atendre allò que s'està dient. D'altra banda, que l'actor protagonista sigui algú prou conegut, fa que l'espectador tingui expectatives i crea ganes de veure la peça. En aquest punt, cal dir que, la combinació entre pensaments de l'actor i diàlegs de Ricard III, fan que sigui una exquisida experiència. 

Hi ha dos temes que es veuen tractats a l'obra. El primer és, com el protagonista tracta el públic com si fos un mediocre, convidant-lo a llegir el mateix Shakespeare, o llegir coses que ell descriu com. “llenguatge difícil”. L'altre és la cobdícia i ambició dins del món del teatre. En primer lloc, es veu clarament que la intenció de Joan Carreras és donar a entendre problemes com la cobdícia i l'ambició dins la professió de l'actor; plantejant una gran semblança amb el personatge de Ricard III. A través dels diferents diàlegs de l'obra que està preparant el personatge. El protagonista ens diu que ell per preparar els seus personatges utilitza un animal, que s'assembli al mateix personatge que està preparant. Però, per què amb Ricard III, ha triat un porc senglar? Perquè segons ell el porc senglar és l'animal que més s'assembla al que en realitat és Ricard III. 

 "la combinació entre pensaments de l'actor i diàlegs de Ricard III, fan que sigui una exquisida experiència". 

També cal destacar que el tema principal que té aquest monòleg és problemes com ara: la cobdícia o l'ambició dins del món del teatre. Un tema important per a les noves generacions d’actors, i en general per a les noves generacions. En un primer moment, crida l'atenció, el títol, el qual dona a entendre una cosa totalment diferent del que posteriorment veuràs. Cal destacar la distribució del teatre i la seva escenografia. En aquesta funció, situada al Teatre Villaroel, hi havia una sola grada, amb diferents files, distribuïdes a la italiana. No hi havia cap escenari alt; sinó que era una escalinata on el personatge interactuava amb els diferents objectes. Una altra de les coses importants, és el vestuari, el qual és força senzill. Ell amb roba “de carrer”, és una persona totalment normal; excepte quan intervé el rei Ricard III, o algun personatge de l'obra de Shakespeare. Dins aquest apartat, dir també, que el so de la peça no era excessiu; només servia perquè s'entengués una mica millor la trama.

 L´elecció de l´actor segons fonts; és la semblança de l'actor amb Ricard III. Cosa que es veu reforçada una vegada, vista l'obra. En la funció que vaig anar jo, el públic va ser força bo; es va poder gaudir de l'obra, sense ni un murmuri; i fins i tot hi va haver algun riure; quan el protagonista trencava la quarta paret. Trencar la quarta paret, en aquest cas, serveix per connectar amb l’espectador, i veure si realment està entenent l’obra. 

Per finalitzar; la meva opinió és que les idees d'aquesta obra, tal com hem dit anteriorment, estan molt ben dutes a terme. L'actor és l'idoni i els diàlegs de Shakespeare també hi són molt bona elecció. 

Links:

Foto extreta del link: Esto es sobre Historia de un jabalí o algo de Ricardo, de Gabriel Calderón | Miguel Valentín (tea-tron.com) 

 Per més informació: Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard) - La Villarroel - Teatro Barcelona (teatrebarcelona.com)