Cartes al lector

HE SIGUT VÍCTIMA DE MALTRACTAMENT 

G.M, 20 d'octubre del 2025, Barcelona

He sigut víctima de maltractament. Tal qual, així com sona, i ja no m’amago ni em fa vergonya dir-ho, perquè he aconseguit superar-ho i, ara mateix, sóc feliç.

Vaig néixer fa més de cinquanta anys a Barcelona i, tot i que en aquella època encara es deia que “hi havia coses d’homes i coses de dones”, jo sempre vaig lluitar per fer el que m’agradava, encara que fos l’única dona que ho fes.

Fins fa poc m’ha fet vergonya explicar la meva història, i ara entendreu per què.

Des de ben petita, em vaig adonar que era diferent i que podia veure coses que els altres no veien: l’aura de les persones, dels animals i de les plantes, éssers de llum i de baix astral… També puc ficar-me dins del cap d’algunes persones (no de totes), però procuro no fer-ho. De vegades és millor no saber què pensa segons qui.

Vaig arribar als vint-i-tants fent els meus “pinitos” com a cantant, estudiant cinc llengües diferents i aprovant les oposicions de mestra. Com que seguia veient coses que els altres no veien, vaig estudiar astrologia, tarot, numerologia, un munt de cursos de mediumnitat i canalització, i em vaig formar com a mestra de tarot, com a sanadora i com a guia espiritual.

Quan tenia uns quaranta anys, em vaig treure la llicència de pilot privat d’avió i vaig competir en ral·lis aeris fins que els diners es van acabar i el cor em va començar a fallar. Avui dia segueixo tirant les cartes i fent de guia espiritual.

Quantes coses, oi? I, tot i així, he sigut víctima de maltractament.

Tot i la meva intuïció i la meva experiència, tot i que gairebé a diari ajudo la gent que m’ho demana a sortir endavant, tot i que segueixo canalitzant… no vaig veure venir el que em va passar. I és que m’és molt fàcil ajudar els altres, però quan es tracta de mi, no m’és tan fàcil. Es barregen les pors, els dubtes i el que m’agradaria que passés i potser no passarà mai.

I aquí ve la vergonya de dir que he sigut maltractada. Amb tota la meva experiència, com he deixat que em passés?

Al final, he entès que no vaig poder evitar-ho, que hi ha patrons que són difícils de sanar i que hi ha situacions a la vida que no saps com acabar.

Per això he escrit aquest article: per explicar-vos que tots i totes podem ser víctimes de maltractament. Tant és si som homes o dones, tant és quina religió practiquem o quin és el color de la nostra pell, tant és si sabem moltes o poques coses, si tenim estudis o no, i el pitjor de tot és que hi ha conductes que permetem i normalitzem, quan hauríem de saber dir «prou!».

Quan parlem de maltractament, sempre ens ve al cap el maltractament físic, però n’hi ha d’altres.

Quan estàs dins d’una relació tòxica, abusiva, on sempre se’t diu que tot el que passa és culpa teva encara que no hagis fet res; quan la teva parella es fa la víctima perquè et sentis culpable; quan et revisen el mòbil o volen saber sempre la teva ubicació; quan et separen de la gent que estimes; quan critiquen el que fas i tot el que t’agrada, un dia rere un altre; quan mai no troben res ben fet, encara que estigui tot perfecte, i t’ho diuen un cop i un altre perquè et sentis malament; quan no et deixen sortir amb els amics o els companys de feina i, si ho fas, et munten un “pollo” o et deixen de parlar durant uns dies; quan et revisen l’historial d’internet; quan no volen que parlis amb els altres; quan et critiquen davant dels altres o et contesten malament per costum; quan et fan xantatge emocional; quan viure amb algú es converteix en un infern; quan acabes fent coses que no volies fer i vivint una vida que no volies viure només perquè no s’enfadi la teva parella; quan t’acabes destrossant per l’angoixa o la tristor de la convivència; quan res és suficient; quan vols deixar una relació però, quan ho intentes, la teva parella ho gira tot per fer-te sentir culpable... Tot això és maltractament.

A mi no em va passar que la meva última parella es fiqués amb el meu cos o critiqués la meva manera de vestir, però quan això passa també és maltractament.

Cadascuna d’aquestes coses, juntes o separades.

En el meu cas, tot va acabar quan em vaig adonar que ja no podia més, que preferia morir que seguir aguantant allò. Va ser llavors quan li vaig dir que ja no l’estimava i que el volia fora de la meva vida. La separació no va ser fàcil, perquè em va intentar convèncer que la relació no havia funcionat per culpa meva, i el xantatge emocional va ser pitjor que mai. Fins i tot va fer veure que estava malalt de gravetat.

Mesos després, quan tot havia acabat, em van reclamar uns diners que havia de pagar la meva exparella i es negava a fer-ho. Vaig anar als Mossos d’Esquadra perquè m’assessoressin. Va ser llavors quan em van fer un munt de preguntes i, molt seriosament, em van dir: «Ets conscient que t’han estat maltractant?». Em vaig posar a plorar perquè no volia reconèixer que era veritat. Ells van considerar que allò era maltractament només sabent un 10% del que havíem patit les meves filles i jo. Què hauria passat si els hagués explicat absolutament tot?

Estic molt agraïda als Mossos, perquè, sense demanar res, em van derivar al SIAD. Allà he rebut ajuda psicològica i han posat a la meva disposició una advocada.

Ara sóc feliç i sé que ho seguiré sent, perquè he triat estimar-me, mimar-me, cuidar-me i envoltar-me de gent positiva. Mai més estaré amb ningú que em tracti malament, perquè he après que mereixo amor i respecte.
Tu també mereixes estimar-te, mimar-te, cuidar-te i envoltar-te de gent positiva. Tu també mereixes amor i respecte.

Tant de bo la meva història pugui ajudar moltes persones que han normalitzat segons quin comportament quan, en realitat, és un tipus de maltractament.