Societat

ENTREVISTA A CRISTINA MAS 

Susana Majuelos, 8 de juny del 2026, Barcelona 

Cristina Mas demana una aigua amb gas abans de començar la nostra entrevista a la cafeteria que es troba davant del Diari ARA. Tot just abans, ja ha atès un altre mitjà per parlar sobre els actuals conflictes internacionals. Podria semblar cansada,o impacient, però Mas m’ofereix el seu temps amb la generositat d’una periodista que, amb més de trenta anys d’ofici, encara creu en el poder i el deure del bon periodisme per incidir en el món. “El nostre propòsit és confrontar el poder”, afirma Mas quan li pregunto pel paper dels mitjans en temps de guerra.

"va haver-hi aquest procés de genocidi, de neteja ètnica a la guerra dels Balcans

 i s’ha esborrat totalment del mapa”

Mas volia ser periodista des de petita, tot i no venir d’una família vinculada a aquest món. Abans d’arribar al Diari ARA, on treballades del 2010, va passar pel periodisme local al Diari de Terrassa. A partir del 1996, encara estudiant la carrera, va començar a viatjar per fer reportatges: Bòsnia, Sarajevo, Irlanda, el Marroc, Turquia o Tunísia. Però és Bòsnia la que apareix a la conversa, segons ella, com una advertència dels processos bèl·lics de l’actualitat: “La guerra de Bòsnia va ser una mica un avís d’això”, diu. Per Mas, llicenciada en Periodisme i Història, aquella guerra va anticipar el que avui veiem als conflictes de Palestina o Ucraïna: “va haver-hi aquest procés de genocidi, de neteja ètnica a la guerra dels Balcans i s’ha esborrat totalment del mapa”. 

“hi ha hagut clarament una tendència a atacar el periodista com a missatger”

D’aquells anys noranta a aquest present saturat d’imatges i, paradoxalment, ple de zones opaques, li pregunto per com ha canviat el món entre 1996 i 2026. Mas respon que “La nostra matèria de treball segueix sent les persones i per tant hi ha moltes maneres d’entendre el periodisme i de com treballen les persones. Crec que l’essència no ha canviat.” Però explica que el que sí troba diferent és la velocitat, la pressió i el soroll. “Ha canviat la immediatesa en el sentit també que es perd molt el context per entendre més enllà del titular, per què i com passen les coses i les implicacions que tenen”. A més, s’hi afegeix un altre obstacle perquè els professionals facin la seva feina: “hi ha hagut clarament una tendència a atacar el periodista com a missatger”. Les guerres, diu, s’han tornat més perilloses ara que abans, per als qui les cobreixen i més brutals per als civils: “estadísticament és molt més probable que sobrevisquis a una guerra si estàs enrolat a l’exèrcit que si ets un civil”. 

Per Mas, tot i que ara les guerres són més visibles, una part de la violència s’exhibeix. Recorda que “els nazis [...] van intentar destruir els camps de concentració perquè no quedessin les proves del que havia passat” i contraposa aquell gest amb el present: “ara estem en el contrari”. Segons Mas, mostrar la violència també pot formar part de l’estratègia: transmet impunitat, atemoreix i fa sentir la societat incapaç de respondre. Gaza n’és l’exemple més extrem. Per a ella, el bloqueig total a la premsa internacional marca un abans i un després: “El veto a l’entrada de la premsa internacional a Gaza és una cosa que no té gaires precedents.” Segons la periodista, no és només que informar sigui difícil, que sempre ho ha estat en una guerra. És que l’accés al territori queda bloquejat i, alhora, els periodistes palestins que continuen informant des de dins són perseguits, assassinats o desacreditats.

"ara tenim 270 col·legues assassinats i no podem ni recordar els noms de tots"

 Mas situa aquesta violència dins d’una cadena d’impunitat que ve de lluny quan recorda el cas de Shireen Abu Akleh, corresponsal d’Al Jazeera assassinada el 2022 mentre cobria una incursió al camp de refugiats de Jenin, tot i anar identificada com a premsa. Per a Mas, aquell crim impune va obrir el camí a una escala molt més gran: “ara tenim 270 col·legues assassinats i no podem ni recordar els noms de tots”.

 Però la censura també pot ser impedir l’entrada, fabricar soroll, posar en quarantena unes fonts i no unes altres, desacreditar qui informa abans que la seva informació pugui circular. Mas ho explica així: “per matar el missatge no n’hi ha prou amb fer-lo desaparèixer físicament, sinó que l’has de desacreditar, has d’aconseguir que la seva veu no sigui creïble. En el cas dels periodistes palestins, Mas denuncia que sovint se’ls acusa de ser “operatius de Hamàs”, una estratègia que, segons organitzacions com RSF, contribueix a desacreditar-los i a posar en quarantena la seva informació. La intercepció dels vaixells de la Global Sumud Flotilla i la criminalització dels activistes formen part d’aquest mecanisme de censura. Gaza, per Mas, és on es comprova fins a quin punt el món accepta que es pugui impedir l’accés, matar periodistes, saturar l’opinió pública i continuar parlant de normalitat democràtica com si no passés res.

D’altra banda, Mas compara la resposta europea davant Ucraïna i Palestina per assenyalar una doble vara de mesurar política, moral i també periodística. Recorda que, quan Rússia va envair Ucraïna, Europa va defensar que una ocupació il·legal no es podia acceptar, que les fronteres no es podien canviar per la força i que els ucraïnesos tenien dret a resistir. Però, quan es tracta de Palestina, diu, els codis canvien: “Quan tu escrius sobre Palestina et diuen que no et porti al cor, sigues objectiva, sigues neutral, no prenguis partit”, mentre que a Ucraïna “tots aquests comentaris no te’ls explica ningú”. Per Mas, aquesta diferència revela que els drets humans encara s’apliquen segons qui sigui la víctima i qui sigui l’agressor, i aquí el periodisme té la responsabilitat de no convertir l’equidistància en una forma més de silenci. 

“Hem d’entendre que ser humà és sinònim de tenir una sèrie de drets que ningú pot arrencar”

Guardonada amb la Medalla d’Or i la Medalla de Plata dels premis ÑH per cobertura informativa multimèdia d’actualitat, i amb el Premi Lletres del XVI Festival de Cinema i Drets Humans de Barcelona, Mas parla del contrast d’informació en l’època del fact-checking constant, imatges falses, vídeos manipulats i consum informatiu a cop de scroll, tot defensant la norma de no córrer més del compte. “Prefereixo sempre trigar una mica més i donar una informació contrastada”, diu. Per ella, la força del periodisme continua sent la mateixa: les fonts fiables, el coneixement profund del terreny i la capacitat de sospitar quan alguna cosa no encaixa. Pel que fa al concepte de veritat, Mas la defineix com un mínim compartit sense el qual la vida col·lectiva es desfà. “Hem d’entendre que ser humà és sinònim de tenir una sèrie de drets que ningú pot arrencar”, diu. Per a ella, la base sobre la qual el periodisme es suporta és impedir que la impunitat ho cobreixi tot. "No es tracta de fer d’altaveu dels governs, sinó de fiscalitzar-los, exposar-los i posar nom a allò que quedaria enterrat sota comunicats oficials, eufemismes diplomàtics o soroll digital.”

La crisi que descriu Mas no s’atura a Gaza ni a Ucraïna. La periodista també parla dels Estats Units i de la sintonia creixent entre líders com Trump, Putin, Xi Jinping o Netanyahu, que comparteixen una manera d’entendre el poder basada en la força, el control del relat i el repartiment d’esferes d’influència. En el cas nord-americà, Mas hi veu una ofensiva del trumpisme per trencar regles bàsiques del sistema democràtic: els contrapoders, la llibertat de premsa i les garanties mínimes. Parla d’un procés de “militarització interna” que “sempre comença amb els immigrants”, amb l’ICE com a exemple. “No és un accident d’un boig que ha arribat allà i està canviant les regles dels jocs, un canvi estructural” ,resumeix.

"“ Mirar, però, no vol dir saturar ni convertir el dolor en espectacle. “Nosaltres l’hem d’interpretar, però no l’hem d’amagar.”"

Davant d’aquesta situació, Mas tampoc cau en una fe ingènua en el periodisme i sap que explicar les coses ja no garanteix que canviïn. Però la seva resposta no és mirar cap a una altra banda.“Hem de ser capaços de mirar la realitat de cara, si volem trobar solucions.” Mirar, però, no vol dir saturar ni convertir el dolor en espectacle. "Nosaltres l’hem d’interpretar, però no l’hem d’amagar. Trenta anys separen la Bòsnia que Cristina Mas va començar a cobrir als noranta dels conflictes que avui travessen Gaza, Ucraïna o els Estats Units. Però el que persisteix és la violència contra els civils, la temptació d’esborrar pobles, la impunitat dels poderosos i la necessitat que algú continuï explicant-ho. Cristina Mas és una d’aquestes persones que lluiten per informar davant la censura i la banalització: “No ens han derrotat (als periodistes), la gent segueix fent- se preguntes i el nostre deure és trobar la manera de donar respostes”.