Publicitat anterior. Hem d'intentar atraure l'atenció dels nous possibles participants oferint una informació realista de l'experiència que oferim. Sobre com comunicar projectes educatius pots trobar molta informació en
Publicitat posterior. Haurem de publicitar activament els resultats de l'activitat.
Contrast amb experiències personals i feedback de les activitats. Els participants en les nostres activitats també tenen l'oportunitat de pujar les seues impressions a xarxes. Per tant, hauríem de fer una gestió activa per a proposar que ens ho envien i també tindre l0calitzades els seus perfils per a conèixer "la veritat" del que opinen. Hem de pensar que normalment només es compartixen les opinions més extremes: "a favor i en contra". Per tant, es fonamental obtindre el màxim d'opinions possibles per tal de tindre dades per a millorar.
La intimitat és possiblement una de les coses que més ha canviat amb l'aparició de les càmeres de vídeo i fotografia als mòbils. Ara tenim la possibiltiat de gravar-nos constantment en totes les situacions de la vida perquè portem sempre una càmera damunt. I com qualsevol adaptació i domesticació tecnològica ho hem fet de manera instintiva i sense pensament. Però poc a poc van començant les preguntes. Ens gravem en qualsevol situació o només en les que ens agrada ser vistos? Fins on aplega la nostra nova intimitat? És una decisió individual o col·lectiva (em poden gravar sense el meu permís en classe)?
Hem de parar-nos a pensar quan és absolutament necessària la gravació en classe. Cas de ser necessària hem de pensar quant de temps és necessària. Així, caldrà fer fotos de cada persona que participa en el taller cas de ser requerides pels pares per qüestions de protecció (seguretat i estat d'ànim) i d'acord amb les característiques de cada participant i cada familia dins de la diversitat actual que va molt més enllà del model clàssic.
Menors de 14 anys. Necessitem un permís de pares/mares/tutors perquè no tenen dret a la seua pròpia imatge.
Majors de 14 anys. Els majors de 14 anys poden donar permís per a ser gravats perquè tenen el dret sobre la seua pròpia imatge.
Menors en situació de vulnerabilitat. Vulnerabilitat i fragilitat són dos conceptes també difusos.
Timidesa i introversió.
Destrucció. Les gravacions de menors han de quedar destruides després de l'activitat.
Lliurament als pares. Prèviament a la destrucció podem fer-les aplegar a les families perquè comproven el resultat de les activitats.
Fa uns dies tornava a saltar la polèmica entorn del denominat sharenting o, cosa que és el mateix, la sobreexposició d'un menor per part d'un progenitor. En aquest cas, el debat s'ha reobert a partir de la publicació d'un vídeo en el perfil d'Instagram de l'empresària i presentadora del concurs televisiu Màster Xef Samantha Vallejo-Nágera en el qual mostrava la reacció d'un dels seus fills, un menor amb Síndrome de Down, en ser représ per veure la televisió fora dels horaris pautats.
L'afectació emocional i l'especial vulnerabilitat del xiquet s'han convertit en arguments per a criticar l'actuació de la mare, que ha acabat retirant el vídeo del seu compte i demanant disculpes.
El nostre ordenament jurídic i legal ofereix una especial protecció als menors i al desenvolupament dels seus drets. Aquest marc normatiu ha evolucionat per a incorporar els nous reptes que planteja l'entorn canviant propi de la comunicació digital.
Així, la Llei orgànica 3/2018, de 5 de desembre, de Protecció de Dades Personals i garantia dels drets digitals esmenta repetidament aquesta especial atenció als menors, incloent un article específic, el 84, sobre la seua protecció en Internet. Les pròpies plataformes o xarxes socials es troben en aqueixa cruïlla en la qual es veuen en la necessitat de mantindre el seu model de negoci i complir amb la llei, al mateix temps que ofereixen solucions i guies a pares i tutors. Es pot discutir si la seua motivació és ètica o reputacional.
En aquest context cal no oblidar que la pròpia norma legal reconeix la responsabilitat de progenitors o representants legals en l'ús d'Internet per part dels menors. Per això, resulta lògic entendre que es qüestione l'ús que aquestes mateixes persones puguen fer de la imatge dels xiquets com pot ocórrer, per exemple, en xarxes socials. Una sobreexposició que pot tindre conseqüències a curt o llarg termini en el desenvolupament de la personalitat del menor.
Les crítiques abocades cap a aquesta actuació han vingut per part d'usuaris anònims, però també per part d'altres rostres coneguts que han considerat i jutjat tant l'actuació de la mare en la pròpia reprimenda com el fet de compartir aqueix moment tan íntim en el qual xiquet reacciona plorant.
Però la veritat és que aquest no és l'únic contingut que Vallejo-Nágera ha publicat en el seu compte mostrant el dia a dia o situacions quotidianes del seu fill. Aquests enregistraments no passen desapercebudes pels usuaris de la xarxa social: algunes d'elles acumulen fins i tot milers de reaccions.
En aquesta ocasió, la pressió que han generat els comentaris ha portat a la seua mare a pujar un nou vídeo en el qual demana disculpes i explica per què publica aquests continguts. Entre les raons que dona parla que ajuda “a donar visibilitat” a la síndrome de *Down, a les famílies i als xiquets afectats.
En el seu argumentari, falten paraules que facen referència a la protecció de la intimitat del seu fill, encara que sí que demana disculpes a qui li haja dolgut veure'l o que haja considerat que era inapropiat. En paral·lel, ha eliminat el regany però manté en el seu perfil la resta d'imatges en les quals mostra al xiquet. Cal dir que aqueixos vídeos acumulen milers de likes i comentaris, molts favorables.
En aquest sentit, no podem oblidar el poder d'aqueixes interaccions que generen un reforç positiu respecte a l'actuació de la mare. Aquesta pot arribar així a percebre que està contribuint a aqueixa “visibilització” de la qual parlava i, per tant, desenvolupant una labor social.
En Internet ens trobem diferents maneres de narrar. El selfi o l'autoenregistrament s'han convertit en una tendència que forma ja part de la nostra cultura visual. No obstant això, no hem d'oblidar que ens hem acostumat a veure el singular enquadrament que generen a causa de l'escassa distància que sol haver-hi entre la lent i el subjecte que s'enfoca, que és a més l'artífex de la instantània.
En el cas dels vídeos que la popular xef sol compartir, ens trobem amb una altra manera d'emmarcar i, per tant, amb un altre estil de mostrar la seqüència. L'objectiu se centra en el fill i és la mare, que també interactua o participa en el diàleg, la que grava l'escena càmera en mà sense mostrar-se moltes vegades davant la lent.
Aquesta tècnica s'ha usat també en l'àmbit cinematogràfic i genera una sensació de realisme, que cal no confondre amb naturalitat. Al xiquet se li mostra el dispositiu mòbil davant i la mare, per part seua, és plenament conscient que està gravant i fins i tot té present que pot ser després difós de manera pública. Per tant, la paradoxa es presenta en posar en la balança normalitat/*cotidianeidad amb aquesta manera de narrar.
Les xarxes socials poden contribuir a la labor social de moltes causes. La manera de narrar que promouen resulta crucial per a avançar de manera positiva. Existeixen moltes maneres de visibilitzar en els mitjans socials determinades situacions que requereixen respecte i que lluiten per la igualtat de drets.
Perquè això es produïsca de manera correcta (és a dir, tenint en compte els drets i llibertats dels implicats amb la finalitat d'evitar-los possibles danys, encara que no siguen intencionats), resulta evident la necessitat d'una educació mediàtica que abast a la ciutadania en general. Això ajudarà a l'ús adequat de les plataformes disponibles.