Resiliència digital: una guia ràpida per a pares
Dig_cap de bestiar_1.jpg
Som més dependents de la tecnologia del que podríem haver imaginat fa uns anys.
Per als joves, això ha obert possibilitats incalculables per a aprendre, socialitzar i jugar. El món sencer està, literalment, a l'abast de les seues mans.
Sobretot, això és fantàstic. Però, per descomptat, encara existeixen riscos en línia i, atés que la tecnologia es mou tan ràpid, no sempre és possible anticipar els perills. Fins i tot si poguera, no és clar si desitja tancar totes les oportunitats que existeixen en línia per un risc relativament xicotet de ser insegur.
Igual que amb la vida fora de línia, una part important de la criança dels fills és ensenyar-li al seu fill com mantindre's segur i com ser resistent.
Què significa resiliència digital?
Per als joves, ser digitalment resilient significa:
Comprendre que existeixen alguns riscos en línia, i que aquests es presenten en diferents formes, des de notícies falses fins a la temptació de comportar-se de formes de les quals després es penediran.
Quan es troben amb riscos, o quan succeeix una cosa difícil o desagradable, saben a on acudir a la recerca d'ajuda.
Poden aprendre de les seues experiències.
Poden recuperar-se.
La resiliència digital creix a través de l'experiència. No ve d'evitar el món digital. Les eines i els filtres no són un mal començament, especialment per als xiquets molt xicotets, i tots faríem bé de revisar la nostra configuració de privacitat amb més freqüència. Però és vital que als xiquets se'ls permeta explorar en línia. Si confia únicament en els controls parentals, el seu fill farà el que els xiquets estan programats per a fer i intentarà trobar una manera d'evitar-los.
La investigació de Parent Zone amb l'Institut d'Internet d'Oxford va trobar que els xiquets que estaven més monitorats i controlats en realitat estaven menys segurs en línia. Aquells que tenien la llibertat d'usar Internet, recolzats per una criança de suport, tenien menys probabilitats de patir danys en línia i més probabilitats de gaudir experiències positives, com aprendre una nova habilitat.
Comprendre els riscos en línia
dues_xiquetes_jugant_en_tauleta_AdobeStock_sutlafk_PARENT_HUB_NEW.jpg
Parle amb el seu fill sobre el que li agrada fer en línia.
Com utilitzen Internet per a aprendre? Per a socialitzar? Per a jugar i jugar?
Què els agrada?
Què és el que no els agrada de les seues experiències en línia?
Veuen algun risc o amenaça?
Com han canviat? Van canviar durant el confinament, per exemple?
És important ser obert en aquestes converses, en lloc de fer l'efecte que les està controlant. Interessa't genuïnament en les seues vides en línia, per exemple, en per què els agraden determinats jocs.
Saber què fer per a buscar ajuda
Assegure's que el seu fill sàpia que si té problemes en línia, no serà culpat. Poden acudir a tu, i si no volen parlar amb tu, hi ha altres adults amb els quals poden parlar.
Assegure'ls que els adults també estan en una corba d'aprenentatge amb la tecnologia. L'important és continuar pensant si vols que continue passant el que està passant i, si no, què pots canviar.
En plataformes de xarxes socials com Facebook , YouTube , Instagram , Twitter i Snapchat , existeixen mecanismes simples per a denunciar. Aquests enllaços ho porten a les pàgines d'informes, o pot buscar 'Informe' o anar a les seues seccions de 'Ajuda'.
True Vision és un lloc finançat per la policia que brinda informació sobre delictes d'odi. Pot denunciar totes les formes de delictes d'odi, inclòs el contingut en línia, en www.report-it.org.uk . Això inclou delictes d'odi racial, homofóbico, religiós o per discapacitat.
Per a denunciar material en línia que promoga el terrorisme o l'extremisme, vaja a https://www.gov.uk/report-terrorism .
El contingut dels telèfons mòbils (vídeos, imatges fixes o text inadequats) es pot informar l'operador de telefonia mòbil.
Qualsevol contacte inapropiat d'un adult es pot denunciar a l'Agència Nacional del Crim en NCA-CEOP
Aprendre de l'experiència
Si alguna cosa succeeix en línia, és important reconéixer els sentiments del seu fill sobre aquest tema. Mantinga la calma, assegure's que sàpien a on acudir a la recerca d'ajuda si la necessiten.
Recuperar
children_gaming_AdobeStock_Mediteraneo_PARENT_HUB_NEW.jpg
Al final, ha de ser el mateix tipus de pare en línia que fora de línia: negociar límits, parlar sobre temes difícils, ajudar el seu fill a reconéixer el bon i el mal comportament.
Internet ja no pot veure's realment com una cosa separada de la resta de la vida. No és l'enemic. Això no significa que els xiquets hagen d'estar enfront de les pantalles tot el temps. Siga coherent amb les seues regles (i incloga's a vosté mateix!) i, a mesura que els xiquets cresquen, tracte d'acordar les regles amb ells perquè tinguen cert control.
Ensenye al seu fill a pensar críticament sobre el que llig, ves o escolta en línia.
És molt més difícil per a les persones empatitzar entre si quan les seues comunicacions són digitals. Ajudar el seu fill a fer una pausa i pensar en l'impacte de les coses publicades en línia l'ajudarà a suportar la situació i evitarà quedar atrapat.
Mantingues una actitud positiva. Si critiques constantment les aplicacions i els jocs que els encanten, no voldran parlar amb tu sobre la seua vida en línia.
Tindre una sensació de control és important per a la resiliència digital: ajuda al teu fill a sentir que té autonomia i, al mateix temps, que sempre seràs ací per a ell.
La resiliència digital (desafortunadament!) no és fixa. No és un conjunt de lliçons que es poden aprendre. La bona notícia és que els pares poden ajudar a fomentar-ho amb límits clars i llibertat per a explorar, fent-li saber al seu fill que serà allí per a ajudar-lo si alguna cosa ix malament.
segons l'últim estudi de l'INE sobre «Equipament i ús de tecnologies d'informació i comunicació en les llars a Espanya», corresponent a l'any 2019, a Espanya la utilització de les noves tecnologies per part dels menors es troba, en general, molt estesa. L'ús d'ordinador és molt elevat (ho tenen el 89,7% dels menors) i encara més l'ús d'internet (el 92,9%). Per part seua, el 66,0% de la població de 10 a 15 anys disposa de telèfon mòbil. Per sexe, les xiquetes usen en major mesura les noves tecnologies. I a major edat, major ús de TIC, sobretot a partir dels 13 anys on el percentatge de menors amb telèfon mòbil a Espanya sobrepassa el 84%.
Menors usuaris de TIC en els últims tres mesos. Any 2019
Menors usuaris de TIC en els últims tres mesos. Any 2019 Font: INE
Comunions, aniversaris, Nadal, bones notes… tots ells són esdeveniments propicis perquè, els menors demanen als seus pares el seu primer telèfon mòbil, o bé siguen els pares els que facen el pas prometent la compra del dispositiu. D'una forma o una altra la compra del primer mòbil entra dins de les decisions difícils que els pares han d'abordar. Quina edat és l'adequada per a regalar el primer mòbil?, Com he de gestionar el seu ús? A més, els pares han d'informar-se sobre quins són els millors mòbils per a xiquets o adolescents depenent de l'edat.
QUINA ÉS LA MILLOR EDAT PER Al PRIMER TELÈFON MÒBIL
Jorge Flores, director i fundador de PantallasAmigas, va respondre a la pregunta del milió en una entrevista en el diari Deia, titulada Un regal amb moltes instruccions. A quina edat convé donar-li-ho?, respon. «Quan els pares tinguen el coneixement suficient i el temps per a acompanyar-li de manera adequada. Sabent que en la generalitat dels casos no és així, per davall dels 13 anys ens sembla que no estan ben mesurades les oportunitats i els reptes».
«Regalar un mòbil és egoista. Té més avantatges per al qual ho dona que per al qual ho rep», Jorge ho explica de la següent manera. «És un regal molt agraït, fàcil d'adquirir, t'allibera del dilema de comprar-lo o no i acaba amb la baralla del vull un mòbil ja«. No obstant això, aprofundeix, «hi ha moltes raons per les quals hem de resistir-nos i molt poques per les quals hàgem de donar-li-ho. És qüestió de posar en la balança».
CRITERIS DE SELECCIÓ
Hi ha molts factors a considerar perquè el telèfon que es trie siga justament el millor per a l'o la menor:
Telèfon mòbil o telèfon intel·ligent: és la primera pregunta que cal respondre. La diferència és que els primers tenen funcions molt limitades de cridar i escriure SMS. Els telèfons intel·ligents o telèfons intel·ligents tenen la possibilitat de connectar-se a Internet i capacitat per a instal·lar les apps més utilitzades, WhatsApp, Instagram…
Fàcil d'usar: el recomanable és que siga Android o iOS. Les versions bàsiques solen usar cadascuna el seu sistema operatiu i no sempre resulta intuïtiu per als menors ni per als pares configurar-lo correctament.
Compacte: les mans i les butxaques a aqueixes edats són més xicotets, per la qual cosa el mòbil no hauria d'excedir de les 6 polzades de pantalla ni els 150 grams de pes.
Fabricat amb materials de qualitat i que tinga un disseny resistent: és aconsellable evitar els mòbils premium que sovint utilitzen materials més sofisticats i optar per plàstics més resistents, pantalles certificades per Gorilla Glass i fins i tot per fundes i protectors perquè no es trenque amb xicotets colps.
Assegurança: tant en maquinari com en programari, que incloga sistema de localització GPS, opcions per a bloquejar el dispositiu amb seguretat i que guarde còpies de les nostres dades i permeta la instal·lació de sistemes de Control Parental.
Preu: ací es presenta el dilema de sempre. Un mòbil senzill i barat que hàgem de renovar any a any, o un una mica més car que puga allargar-se en l'ús durant molt més temps.
INFORMA'T BÉ SOBRE EL VIDEOJOC ABANS DE COMPRAR-LO O DESCARREGAR-LO
Per a poder identificar el joc adequat per a cada persona i edat existeixen multitud de mitjans, serveis i professionals. La informació paneuropea sobre videojocs (PEGI) o l'Entertainment Programari Ràting Board (ESRB) ens ajuden a determinar l'edat mínima recomanada, i també especifiquen a través d'icones descriptoresel tipus de videojoc.
Gràcies a això podem conéixer millor cada joc, el seu funcionament i els valors que transmeten. A més de PEGI o ESRB, multitud de bloguers, youtubers o revistes especialitzades, tant en línia com en paper, descriuen els jocs perquè puguem informar-nos sobre la conveniència o no d'un joc sense necessitat de comprar-lo ni jugar-lo per endavant.
TRIA VIDEOJOCS QUE ESTIMULEN LA CREATIVITAT O FOMENTEN LA LECTURA
Minecraft, Super Mario Maker… són exemples de com els videojocs poden servir per a fer volar la imaginació ja que els plantegen mons oberts i assegurances on construir, explorar, experimentar i aprendre de losN errors. Cada persona tria com jugar ja que no tenen objectius específics, i els permet compartir allò que han construït per a jugar-ho en companyia.
També les aventures gràfiques o els jocs de rol permeten amb freqüència la lectura i la creació d'històries, i els uns i els altres compten amb unes característiques òptimes per a l'aprenentatge de conceptes, procediments i, sobretot, actituds/valores.
SELECCIONA PARTY GAMES PER A JUGAR EN FAMÍLIA O JOCS COL·LABORATIUS… I PARTICIPA!
Gaudir de videojocs ha de ser també una activitat compartida que desenvolupe valors i habilitats socials. A xiquets i xiquetes també els encanta veure a altres persones jugar i aprendre. Cal guanyar-li temps a la pantalla i buscar espais per a compartir i augmentar la comunicació entre pares, mares i els seus fills i filles.
Els jocs col·laboratius a més contribueixen a la companyonia i la capacitat per a treballar amb vista a un objectiu comú, i generen optimisme per a eixir victoriós davant desafiaments.
PARA ATENCIÓ A DESPESES INESPERADES EN VIDEOJOCS TIPUS “FREEMIUM”
Les compres integrades (in-app) poden implicar despeses excessives. Un descuit, una mala interpretació dels avisos o simple ignorància a vegades suposen càrrecs en la targeta de crèdit associada.
Molts jocs per a mòbils i tauletes es dissenyen amb enganys econòmics i abusen de la primerenca edat del consumidor. Un mal joc “gratuït” ix molt més car que un bon joc de pagament.
EVITA QUE EL GRATUÏT SIGA EL FACTOR PRINCIPAL PERQUÈ POT EXISTIR MALWARE EN JOCS DE DUBTOSA PROCEDÈNCIA
Existeixen multitud d'estafes i malware que aprofiten la innocència i ansietat de menors d'edat per aconseguir avançar en jocs de pagament a través de paranys o pegats. Assumir per hàbit que tot ha de ser gratuït pot portar a hackear jocs o elements addicionals per a no haver de comprar-los, exposant-los a tota mena de riscos com a serveis SMS Premium, segrest de comptes, robatori de dades personals o infeccions de virus i troians.
DESCARTA JOCS QUE TINGUEN COMPONENT SOCIAL EN LÍNIA SI NO PODRÀS FER UNA SUPERVISIÓ ADEQUADA
Jugar en línia és equivalent a estar en una xarxa social, compartint el joc amb altres persones connectades, conegudes o no. Per això, és possible tindre contacte amb persones nocives o exposar-se a un ambient tòxic i agressiu.
Les comunitats que es creen al voltant dels jocs en línia s'autogestionen sense tot just supervisió, i xiquets i xiquetes a penes tenen la maduresa ni la capacitació suficient com per a poder desembolicar-se de manera autònoma i segura en aqueix entorn
IGNORA JOCS GRATUÏTS QUE EXIGISQUEN CEDIR DADES PERSONALS O CONNECTAR AMB XARXES SOCIALS
Un cert tipus de jocs s'ofereixen amb l'atractiu de no tindre cost però, a canvi, amenacen la privacitat i creen vincles amb les xarxes socials. Molts d'ells sol·liciten autorització per a accedir a les dades del nostre dispositiu mòbil (agenda, fotos…) o ens obliguen a connectar-lo amb els nostres perfils socials per a obtindre'ls d'ací.
Consciència sobre la importància de protegir les dades personals tant quan juguen en línia com quan juguen amb un joc que sol·licite accés a la seua identitat digital.
PROCURA EMPRAR UNA PANTALLA ÀMPLIA, FINS I TOT UNA TELEVISIÓ, I SITUAR-LA EN UN LLOC DE TRÀNSIT EN LA LLAR
Per a una millor supervisió, explora les opcions de connectar els dispositius a la televisió. Una videoconsola pot continuar sent un bon recurs per a compartir. Poder veure a què juguen i com possibilitarà proporcionar-los un context quan siga necessari, i estar al costat facilitarà que puguen preguntar sobre allò que estiguen vivint per primera vegada a través d'uns certs videojocs.
DEDICA TEMPS A ESCOLTAR I VEURE COM REACCIONEN MENTRE JUGUEN
Després d'una selecció a consciència, no hi ha millor verificació que la satisfacció pràctica. Interessar-se pels jocs, els progressos, com són viscuts i què estan aportant resulta molt positiu; sobretot si es tracta d'un joc en línia, i en aquest cas es podria tractar com si estiguera practicant un esport.
Cal veure com gestiona l'enuig per perdre o la frustració per no passar una pantalla, i veure si està tractant a les altres persones amb respecte. És necessari evitar també en els jocs en línia tot tipus de mostres de discriminació i intolerància; si no s'humilia a altres col·lectius hi haurà més persones amb els qui interactuar i per tant una millor i més sana interacció social en línia.
CUIDA LA SEUA SALUT I DESCANS POSANT LÍMITS D'ÚS I PARANT ATENCIÓ A LA SEUA POSTURA O CONDICIONS VISUALS
Establir regles enfront del joc excessiu i facilita el seu compliment amb alternatives atractives. Fomenta que juguen en una postura adequada per a evitar molèsties, que no forcen la vista i que descansen amb freqüència.
Aquesta aparent necessitat que vivim per documentar-ho tot, que fins i tot fa que deixem d'experimentar els moments per a captar-los amb les cambres dels nostres telèfons intel·ligents, no és una cosa tan nova. El que ocorre és que la tecnologia ha facilitat, sens dubte, tot.
Perpetuar la infància a través de les xarxes
Quan un es converteix en pare, la primera angoixa emocional que apareix, especialment per influència de l'entorn, és que, com “allò tan meravellós no dura molt”, hem de perpetuar-ho per sempre, per la qual cosa comencem a fotografiar cadascun dels instants del xicotet lactant: el primer plor, la primera caca, el primer bany, foto amb l'àvia, amb la tia, amb la tata, en la cunita, en el carro, damunt de papà…
Qui no recorda a casa aqueixa antiga càmera de vídeo que després feia les delícies els diumenges en família reproduint les monades del bebé? I els anys següents, la cosa no baixava molt el ritme; en cada saló era comú veure toms i toms dels clàssics àlbums de fotos decorant les prestatgeries. Alguna cosa que, sempre que hi havia visita a casa, acabava sent el colofó de la vesprada… Era, podríem cridar-lo, el “sharenting analògic”.
Trenta o quaranta anys més tard, la qual cosa ha ocorregut és que la família o els amics ja no sempre venen a casa, sinó que els trobem en Facebook o en Instagram, per la qual cosa, perquè puguen veure el bonics que estan els nostres fills, pugem totes les fotos a les nostres xarxes, l'una després de l'altra, com si fora un documental.
La nostra missió és compartir el coneixement i enriquir el debat.
Això, que molts veuen com una cosa totalment natural, ja ha rebut nom com un fenomen més de l'era digital: el sharenting –share (compartir) + parenting (criança)–, la publicació per part dels pares de fotos dels seus fills en xarxes socials.
Quan es va començar a usar el terme
El terme el va començar a usar el diari estatunidenc The Wall Street Journal en 2003, però aquesta tendència va començar a créixer entre les famílies de forma tan exponencial que en 2016 el Diccionari Britànic Collins ho va incloure al costat de Brexit com a paraules de l'any.
Del mateix any va ser el primer estudi sobre el fenomen, “Sharenting, la privacitat dels xiquets en l'era de les xarxes socials”, en el qual l'advocada estatunidenca Stacey Steinberg ja va veure una relació directa entre la llibertat de publicar qualsevol contingut per part dels pares en internet i la falta de llibertat dels mateixos en la decisió de fer-ho.
De bebés a adolescents
Cada vegada que obrim les xarxes és més comuna veure com els newsfeed s'inunden de menors, des de nounats fins a adolescents als quals ja els costa somriure a la foto per a mamà, en una infinitat de decorats.
Això ha fet que sorgisca una creixent preocupació entre molts professionals, psicòlegs, tecnòlegs, especialistes en delictes telemàtics o advocats de família, que veuen que, més enllà de l'innocent acte de compartir els moments més feliços dels nostres fills amb els nostres sers estimats, es pot amagar una fi comercial en monetitzar cada like en les publicacions amb alguna marca o, simplement, que, a causa del gran desconeixement que tenen algunes famílies sobre el món digital, posen en risc la seguretat i privacitat dels seus fills.
I quins són aquests riscos?
Sens dubte, el primer de tots, i més greu, és la facilitat amb la qual un pederasta o un pedòfil podria accedir a la fotografia del nostre fill, descarregar-li-la del nostre perfil i utilitzar-la per a qualsevol fi il·lícit (pornografia infantil).
Per això, no s'han de pujar mai a internet fotografies dels menors en les quals isquen sense roba, encara que ens puguen semblar inofensives i familiars per estar en la piscina o a la platja, ja que mai podem saber on pot acabar aqueix contingut.
Un altre és l'assetjament al qual pot veure's sotmés el xiquet, especialment en edat adolescent, pels seus propis companys, en veure publicades unes certes fotografies pels seus progenitors, la qual cosa coneixem per bullying, o en el cas que, a més, aqueix assetjament es continuara a través de la xarxa, ciberbullying.
Usurpació d'identitat del menor
Documentem la nova vida d'un fill pràcticament des que està en el ventre de la mare, publicant la foto del part amb totes les dades, nom del bebé, lloc del naixement, pes, etc. Pel que, amb el pas del temps, qualsevol persona, podria suplantar la identitat del menor en la xarxa, creant un perfil usant el nom i fotografies del xiquet, per a usurpar la seua identitat, i amb això elevant el risc de cometre estafes, fraus, hackeos, robatoris i nombrosos ciberdelictes en nom del menor.
Com ens explica la periodista i experta en Seguretat Informàtica Mónica Valle en el seu llibre Ciberseguretat. Consells per a tindre vides digitals més segures, en el cas de la suplantació, si algú obri un perfil amb el nom, fotografia i dades personals del xiquet es produiria la usurpació d'identitat, penada per l'article 401 del Codi Penal amb fins a 3 anys de presó.
També pugem fotografies del seu primer dia de col·le, orgullosos i feliços per captar aqueix moment, però no ens parem a pensar que estem informant a desconeguts, possibles pervertits o delinqüents entre ells, del col·legi al qual va el nostre fill, i per tant la direcció i els horaris que té…
Però si anem més enllà, sabem què opinen els xiquets d'això? Els preguntem si estan d'acord a publicar aqueixes fotografies? No tenen dret a decidir? Quin mal els pot causar en futur veure tota la seua vida publicada en Facebook?
Els xiquets estan protegits per la llei
El primer que hem de tindre en compte és que els xiquets són persones i, com a tals, titulars de drets, com el de la pròpia imatge, consagrat en l'article 18.1 de la Constitució.
Per tant, la decisió de penjar una foto dels fills en una xarxa social pertany a l'esfera de la pàtria potestat. I som nosaltres, els pares, dins d'aquest deure obligatori, irrenunciable, imprescriptible i intransferible, els que estem obligats a vetlar per la seguretat i el benestar dels nostres fills.
Cada xiquet és totalment diferent i, per tant, no sabem com pot assumir aquest fet. Per a alguns serà gratificant poder tindre un àlbum digital de tota la seua infància i veure com el van anar vivint la família i els amics més pròxims, però per a uns altres, potser els més retrets o tímids, podria suposar-los seriosos problemes d'autoestima aqueixa sobre exposició.
Com sabem, encara no podrien fiar-se del Dret a l'Oblit de Google al 100% per a eliminar qualsevol rastre que els seus progenitors hagueren deixat en el passat que els poguera perjudicar en la vida adulta, per exemple de cara a aconseguir una ocupació, una relació sentimental o qualsevol altra situació personal. És la seua empremta digital el que està en joc.
Quan els pares estan separats
El primer que ens podem trobar és que els progenitors estiguen separats o divorciats i siga una de les parts, normalment el custodi del menor, el que realitza la publicació indiscriminada de fotos en les xarxes socials.
Hem viscut recentment un cas públic amb aquestes circumstàncies, i davant els fets denunciats, com ens informa Delia Rodríguez, advocada de família i fundadora del Bufet d'Advocats Vestalia Associats, l'Alt Tribunal ha declarat que si un dels progenitors vol publicar fotos dels fills en comú en les seues xarxes socials i l'altre s'oposa, haurà de sol·licitar autorització judicial a través d'un procediment de jurisdicció voluntària. A més, l'excónyuge podrà sol·licitar, via judicial, que s'esborren totes les fotografies del menor publicades en les xarxes socials.
Aquest plet duraria fins que el menor complisca 14 anys, perquè a partir d'aqueixa edat, és ell, i no els seus pares, qui ha de donar la seua aprovació perquè es publiquen imatges seues.
Una altra moda és la de les mares influencers (es dona menys el perfil pare influencer), que no famoses o personatges públics, que en comptes de tindre perfils privats en xarxes socials bolquen tota la seua activitat, incloses les fotos dels seus xicotets, en fanpages públiques, que són indexades pels cercadors.
I ara ve el dilema que podria ocórrer: I si una marca de roba infantil agafara una d'aqueixes fotos trobada a través d'un cercador i la utilitzara per a il·lustrar una samarreta de la pròxima col·lecció tardor/hivern? Seria legal? I si la trobàrem en un blog sobre família? Què podríem fer sobre aquest tema?
Hauríem de veure si hi ha hagut una fi delictiva o comercial en el context en el qual s'han utilitzat les imatges per a emprendre accions penals o ben civils, en els casos menys greus, per vulneració del Dret a la Imatge dels menors i a la Intimitat.
Recomanacions per a progenitors
Quines mesures prendre si decidim compartir imatges dels nostres fills en Internet?
Per tot el parlat, deixem algunes recomanacions per a tots aquells pares que vulguen protegir la privacitat dels seus fills:
És fonamental que sempre comprovem els ajustos de privacitat de les plataformes on tinguem activitat i ens assegurem de quines dades estem fent públics sobre els nostres fills o si els estem compartint només amb familiars i amics.
Per això, és recomanable que configurem el nostre perfil perquè en xarxes com Facebook estiga activada l'opció per a limitar el que veuen els teus contactes.
També hauríem de desactivar les funcions d'ubicació i geolocalització a l'hora de compartir les imatges i no donar massa informació sobre la vida privada del menor, sobretot si no sabem amb certesa qui pot veure o usar aqueixes dades.
Vigilar de tant en tant els cercadors, allò que denominen egosurfing, però enfocat no sols a nosaltres, sinó a rastrejar per la xarxa qualsevol cosa (fotos o vídeos) que es puga haver publicat especialment dels nostres fills en internet (xarxes socials, fòrums, blogs, xats, etc.)
I si realment volem protegir la seua identitat i mantindre la seua privacitat, encara que estiguem pujant una fotografia familiar a les xarxes socials, l'opció és tractar que als menors no se'ls veja la cara o procurar que isquen d'esquena…