La font del llenyataire de Tregurà

Fa molts anys, els homes joves, i no tan joves, del poble se n'anaven a fer de llenyataires a llocs més baixos a l'hivern.

Llavors aquells homes s'estaven molts i molts dies lluny de les seves llars, convivint amb altres persones; a voltes s'hi entenien bé, a voltes no tant... Sempre n'hi havia algun que era més llest i de seguida feia de manaire de tots. També hi havia qui era de més bona fe i s'oferia a fer algun servei. El pobre que així es comportava, ja havia begut oli! Sempre li tocava fer el mateix.

Hi havia un minyó que es deia Sibat, o li'n deien que una vegada, als primers dies d'estar instal·lats en un bosc, va explicar que prop d'allí hi havia una font que rajava aigua molt fresca. Sembla que ningú més no la coneixia i el xicot, servicial, es va oferir per anar-ne a buscar. Què va haver fet! Cada dia, un cop o dos, ja se sentia la mateixa cançó:

- S'està acabant l'aigua del càntir! Se n'haurà d'anar a buscar!

I no fallava: ja sortia el manaire de torn i deia:

- Que hi vagi en Sibat, que ell hi sap!

I en Sibat, de bona fe, prenia el càntir i baixava a la font. No sempre hi anava de grat; a voltes estaven tots asseguts en rotllana dinant, i a ell li tocava la feina de fer d'aiguader de tota la colla.

Un dia que estaven explicant un fet molt interessant, a la meitat de la narració el van enviar a la font.

- Home!... -féu en Sibat- No hi pot anar ningú més?

- Que hi vagi en Sibat, que ell hi sap! -digué amb sornegueria el capitost.

No li valgueren protestes; prengué el càntir, i camí avall. Passada una estona, els bosquerols sentiren uns crits:

- Aquí! Veniu! És aquí!!!

Es miraren sorpresos. Tots ho havien sentit. Era la veu d'en Sibat. Els crits no paraven:

- Aquí! Veniu tots! És aquí!!!

- Serà el llop? -es preguntaren temorosos.

- És aquí, és aquí! -s'anava sentint.

Prengueren destrals i garrots i es llençaren camí avall, guiant-se per la veu del company. Arribaren on ell estava i el trobaren assegut tranquil·lament al costat d'un rajolí. Quan els veié tots al seu davant, amb aquelles cares d'astorament, els digué:

- És aquí! Veieu? La font és aquí. D'ara endavant ja no caldrà que sempre hi vagi jo, a buscar aigua: ara tots hi sabreu!