Per les terres de la Vall de Ribes i del Ripollès en general, un dels senyors feudals que hi van deixar un record més viu i, s’ha de dir tot, més desagradable, va ser el Comte Arnau, que alguns diuen que era de la noble família dels Mataplana. Durant molts segles se l’ha recordat, per Ribes i Campelles, Campdevànol, Gombrèn (al peu del santuari de Montgrony), i per Ripoll, i Sant Joan de les Abadesses. No és gens estrany que hi deixés aquest record, el Comte Arnau, perquè es veu que quan era viu en va fer a l’alçada d’un campanar, i quan era mort, encara tenia el mal costum a la nit, de passar dalt del cavall, amb tot de gossos que bordaven, bé que, com que el Comte Arnau s’havia convertit en una ànima en pena aquests hàbits nocturns ja es pot suposar que devien ser ben bé a contracor.

Seguint les aigües del riu Ter, a la comarca del Ripollès, trobem el bonic poble de Sant Joan de les Abadesses, el nom del qual es deu al Monestir de monges que hi va fundar el Comte de Barcelona Guifré el Pelós i consagrat l’any 887 que feu construir pera la seva filla Emma que en fou la primera abadessa.

Les abadesses desaparegueren de Sant Joan arran d’una denúncia de Bernat Tallaferro contra l’abadessa Ingilberga per les suposades deshonestedats comeses per les monges, fet que provocar el tancament del Monestir.

Més endavant en el Monestir hi va haver una jove i bonica abadessa que es deia Adelaisa. Era tant bonica que Arnau es va enamorar d’ella.

Van ser moltes les vegades que el Comte Arnau li va manifestar la seva passió, però Adelaisa cada cop el refusava tot interposant un Sant Crist entre ella i ell.

Arnau embogit d’amor per Adelaisa, un dia decidir endur-se-la. En plena nit montat en el seu cavall negre va presentar-se a la porta del Monestir disposat a cometre el rapte. Una monja tot esporuguida li va dir que Adelaisa havia mort aquell dia. Arnau com a home violent i demesurat volia l’abadessa morta i tot. Però quan l’anava a prendre es va produir un miracle: la morta va obrir els ulls i es posar a plorar. L’esglai del comte va ser terrible. D’un salt va pujar al seu cavall i a gran galop va perdre’s nit enllà.

I sembla que d’ençà d’aquell dia el Comte Arnau no ha deixat de cavalcar, dalt d’un cavall negre que fa molta feredat. I encara que en tingui ganes no podrà parar mai.

La muller del Comte Arnau, Elvira que era una dona excel·lent es feia tips de pregar pel repòs del seu marit. Però un dia se li va aparèixer la seva ànima i li va dir, en una conversa d’una gran tendresa, que les seves oracions eren inútils, perquè havia estat maleït per tot el que havia fet i condemnat a cavalcar eternament.