el castell de rocabruna

Sembla ser que temps enrere, quan el castell de Rocabruna encara era dempeus, el senyor de Rocabruna, assedegat, va renegar dient que volia beure encara que fos el mateix Cornut qui li proporcionés l’aigua.

Dit i fet, al moment va sentir a la vora el raig abundós d’una font i tingué a les mans un corn d’or ple d’aigua fresca que el Maligne li féu arribar per mitjà d’una formosa donzella.

El senyor de Rocabruna, espantat per la blasfèmia que acaba va de proferir, sense servir-se ni un xarrup, s’afanyà a enterrar aquell corn, i aneu a saber on el va colgar!