ELS Set Germans

Fa ja molts anys; tants, que ningú no se’n recorda, una família va marxar de les seves terres amb el seu ramat d’ovelles. Venint de la Terra Baixa, van anar a parar als Pirineus, una terra molt més gèlida. Fou així com un home cec i els seus set fills pastors van arribar dalt del Pla d’Hospitalets.

Un d’aquells dies, quan el fred hivernal ja es feia notar a cada vall de la serralada, les ovelles pasturaven al bell mig del pla. Els set germans conversaven amistosament mentre menjaven pa dur. De sobte, el vent canvià de direcció i sentiren encara més fred a les galtes. Observaren al seu voltant i van veure que per tot arreu queien del cel unes boletes minúscules de color blanc pur. Eren molt fredes al tacte i, les primeres que queien a terra, es convertien en aigua com per art de màgia. Espantats com estaven, van córrer cap a casa sense perdre ni un sol segon. Son pare els esperava a la vora del foc i va sentir amb molta atenció la explicació que li feien. Era vell i, malgrat que havia nascut cec, sabia moltíssimes més coses sobre el món que alguns que tenen la vista perfecta.

-Pare! Fora cauen unes boles blanques que tot ho gelen! –Exclamà el més petit de tots.

-No són pas boles, això que veieu – Digué amb una calma pròpia de qui sap de què parla.- Són flocs de neu. Si voleu salvar el ramat, serà millor que l’aneu a buscar i el conduïu fins el saüc florit.

Un cop son pare va acabar, arrencaren a córrer muntanya amunt. Tot el terra estava cobert d’una catifa blanca i freda que s’enfonsava als seus peus. Trobaren algunes ovelles a punt de morir de tan fred que feia. No volien perdre el temps, així que amb un parell de xiulades cridaren l’atenció de tots els caps i els encerclaren per tal de guiar-los muntanya avall.

Son pare els havia dit que baixessin fins a trobar el saüc florit, així que començaren la marxa sense demora. Passaven el metres, els revolts i les planes, però a tot arreu trobaven aquella catifa que el vell cec anomenava ‘neu’. A la fi, albiraren un saüc florit ben lluny de la seva posició. Cada cop quedava menys camí i, sense perdre cap ovella per la muntanya, arribaren als Cortals de Carlat. Son pare tenia raó en què allà les ovelles no tindrien problemes per viure, perquè ja no nevava, sinó que plovia, i la neu no cobria l’herba que menjaven.

Els germans van decidir establir-se en aquell nou paratge i acordaren que cadascú es construiria la seva pròpia llar. Set germans, set cabanes. Amb el temps, milloraren les cabanes fins a alçar cases. I seria d’aquí que va néixer el nom de Setcases.