REALITZAT PER: Lola Font, Anaïs Yuste, Ariadna Muñoz, Patricia Baeza, Gisela CorominaEntrevista realitzada a Albert Raich, antic monitor de l'esplai Josepets.
Martí Urgell: És un membre dels Castellers de la Vila de Gràcia
Maria Rosa Maymí: És la fundadora del bàsquet a l'escola Vedruna Gràcia
Lourdes Giner: És una romeva de la Colla Moderna de Sant Medir
L’associacionisme a Gràcia és un dels punts més característics i amb més influència d’aquest barri. Durant el pas del temps, ha crescut el nombre d’associacions i el seu pes en la societat. Aquestes no tenen la finalitat de buscar un benefici econòmic, sinó que busquen la satisfacció dels seus integrants i la unió de diferents persones. L’objectiu principal és formar petits vincles entre les persones d’aquesta comunitat per tal de compartir aficions o interessos i poder aprendre i conèixer dels altres.
Gràcia sempre ha estat un barri molt familiar i molt tradicional, i per aquesta raó s’hi pot trobar una gran varietat d’entitats.
Les primeres referències històriques que documenten l'activitat de fer castells a la Vila de Gràcia són des de finals del segle XIX fins els anys trenta del segle XX. La primera colla es va inaugurar el 1890, va ser una colla formada per gent procedent del camp de Tarragona que van migrar per la crisi de la fil·loxera, els Xiquets de Gràcia. Aquests nous graciencs van trobar l’ambient popular perfecte per poder començar l’activitat castellera en forma de colla local. Es creu que aquesta colla va actuar com a mínim des de la dècada dels 80 del segle XIX, entre el 1900 i el 1910 i en la segona dècada del segle XX. La gran majoria d'actuacions les van realitzar durant la Festa Major de Gràcia.
La història dels actuals Castellers de la Vila de Gràcia va començar a principis del 1990, quan un grup de joves aficionats als castells, de l'Agrupament Escolta de Sant Joan de Gràcia, van començar a parlar de la possibilitat de crear una colla castellera.
La primera aparició pública de la nova colla gracienca va ser el febrer del 1997 amb motiu de la diada castellera de Santa Eulàlia a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. La primera actuació va ser el 4 de març de 1997 a la Plaça de la Vila, considerada com la plaça pròpia de la colla.
La famosa tradició de Sant Medir va néixer a l'antiga Vila de Gràcia, i és als seus carrers on es fan les celebracions més importants. Tot i així, hi ha més barris barcelonins que celebren aquesta festa tradicional. Al llarg de la història vuit barris a part de Gràcia tenen o han tingut colles de Sant Medir
L’origen de la festa Sant Medir està totalment documentat a diferència de moltes llegendes que es perden. L’origen del romiatge és una promesa que un forner que vivia al carrer Gran de Gràcia, Josep Vidal i Granés, va fer al sant. Aquesta promesa era “durant el temps que visqués, anar per tot el barri en la diada dedicada a la seva ermita, muntat en una egua bartrona i tocant una xeremia (sac de gemecs), això ho feia amb l’intent de cridar l’atenció de la gent i poder explicar a tothom que la fe l’havia salvat de la malaltia tan horrible”.
Aquesta tradició està vinculada a dos elements molt característics, els caramels i les faves. Els caramels estan relacionats amb el fet de que qui va inaugurar la festa repartia llaminadures i dolços relacionats amb l’ofici del forner. En canvi, les faves fan referència a la llegenda del sant, ja que diuen que Medir era un pagès barceloní que mentre plantava faves, va veure passar pel seu costat el bisbe Sever que fugia dels soldats romans que el perseguien. Tot seguit, les faves van créixer i, quan els perseguidors hi van arribar, el pagès els va dir que el bisbe havia passat per allà mentre ell plantava faves. Els soldats no el van creure i Medir va acabar morint martiritzat.
L’associació Vedruna Gràcia Bàsquet, va començar gràcies a l’afició per a l’esport d’una professora i els seus alumnes. Uns anys previs a l’inici d’aquest projecte, es jugava a bàsquet a l’hora d’esbarjo, i ningú no ho relacionava com a un joc professional. Aleshores, la Maria Rosa Maymí, una monja i professora de l’escola, juntament amb un altre professor van pensar en dur a terme aquest esport de manera organitzada i professional.
Al principi, degut a la poca experiència, no sabien com començar a realitzar tot el funcionament bàsic per tal d’engegar aquesta nova etapa de manera adequada.
A Gràcia, a més a més, també hi havien altres centres que, o bé iniciaven l’esport o bé ja portaven uns anys, i per tant, ja tenien una mica més d’experiència. Gràcies a la comunicació entre les diferents associacions es va fer possible el creixement de Vedruna Gràcia.
La Maria Rosa Maymí, pertanyia a la comunitat de monges de les Carmelites de la Caritat, i per tant vivia en una residència al costat de l’edifici escolar. Això facilitava la disponibilitat a l’hora de controlar i estar al corrent dels entrenaments setmanals.
D’altra banda, alguns pares i els entrenadors ajudaven a vigilar.
Els entrenadors, principalment eren pares voluntaris, ex alumnes que els hi agradava el bàsquet o altres entrenadors provinents d’altres associacions del barri de Gràcia, com per exemple de Lluïsos de Gràcia, del Cercle o de la Salle Gràcia.
Els equips van anar creixent, l’any 1972 es va federar el primer equip de bàsquet femení. Tot va començar amb dos equips, i amb el pas dels anys van passar a ser set, tretze i finalment, avui en dia hi ha 23 equips federats i Escola de basquet per infants de P4 a 2on de primària.