A. Tendència a pronunciar els sons [t] o [k] darrere la [u] desinencial de la primera persona del Present d'Indicatiu. Exemples: Ja ho supos[ut]; Ja m'ho pens[uk].
B. Tendència a paletitzar la [s] inicial d'algunes paraules com xíndria (per síndria) o xamfaina (per samfaina).
C. Tendència a fer desaparèixer la -d- interconsonàntica en el grup -ndr-. Exemples: diven'res (per divendres), ven're (per vendre).
D. Tendència d'ús col.loquial a utilitzar el pronom feble em , et , en, es en les seves formes plenes me, te, se, ne davant una forma verbal que comenci en consonant: Quan me vindràs a buscar?, Allà te donaran els papers, Aquell se creu que en sap molt, Quants ne té?
E. Tendència a posar el se darrera el pronom. Me s'ha trencat el vas.
F. Ús d'infinitius amb pèrdua de –r final seguits de pronoms de 1a i 2a pers. pl. en forma reduïda, amb vocal epentètica: di-us-e per dir-vos
G. Ús de e en qualsevol forma del verb, sense alteració, precedida de la combinació de pronoms de 1a i 2a pers. pl. en forma reforçada, amb vocal epentètica entre consonants: ens e surt per ens surt.
H. Ús de u enlloc de o. [U]bre la porta per obre la porta.
I. Elisió de vocal neutra entre oclusiva i r: b'renar per berenar, t'ronja per taronja, T'resa per Teresa.