Teixit Nerviós
Tipus de sistemes nervisos
Sistema nerviós de xarxa difosa, que es troba en els cnidaris.
Sistema nerviós de xarxa difosa, que es troba en els cnidaris.
Sistema nerviós radial, propi dels equinoderms.
Sistema nerviós neural dorsal, característic dels animals cordats i vertebrats. Aquest alhora se subdivideix en:
Sistema nerviós central (telencèfal i medul·la espinal)
Sistema nerviós perifèric.
El teixit nerviós és el teixit histològic encarregat de la recepció i transmissió d'estímuls.
Funció:
Comunicació neuronal
Percepció i transmissió d'estímuls.
Elaboració de respostes en forma d'iumpulsos nerviosos.
Activitat endógena.
Cèl·lules que intervenen:
Neurona: Són capaces de reccionar davant d'un estímul extern o intern. Són els veritables efectors de la comunicació entre òrgans.
Cèl·lula glial: són la sustentació i protegeixen a les neurones.
Endoteli: El teixit nerviós sol estar força irrigat degut a l'elevat consum energètic i d'oxigen.
Malalties:
Alzheimer
La malaltia d’Alzheimer és una malaltia neurodegenerativa trobada típicament en persones majors de 65 anys. A tot el món, aproximadament 24 milions de persones tenen demència; 60% d’aquests casos es deuen a l’Alzheimer. La causa principal de la malaltia és desconeguda. El signe clínic de l’Alzheimer és el deteriorament progressiu de la cognició.
Les persones que pateixen aquesta malaltia tendeixen a ser menys energètics i espontanis, mostren pèrdues mínimes de la memòria, canvien d’humor i triguen a aprendre i reaccionar. Aquestes persones obliden els esdeveniments recents i la seva història personal i cada vegada estan més desorientats i desconnectats de la realitat.
Parkinson
La malaltia de Parkinson (EP), també anomenada Parkinsonisme idiopàtic, paràlisi agitante o simplement Parkinson, 1 2 és un trastorn neurodegeneratiu crònic que condueix amb el temps a una incapacitat progressiva, produït a conseqüència de la destrucció, per causes que encara es desconeixen, de les neurones pigmentades de la substància negra.3 4 Freqüentment classificada com un trastorn del moviment, la malaltia de Parkinson també desencadena alteracions en la funció cognitiva, en l’expressió de les emocions i en la funció autónoma.5
Aquesta malaltia representa el segon trastorn neurodegeneratiu per la seva freqüència, situant-se per darrere de la malaltia de Alzheimer.3 Està estesa per tot el món i afecta tant al sexe masculí com al femení, i és freqüent que aparegui a partir del sisè decenni de vida. A més d’aquesta varietat tardana, hi ha una altra versió precoç que es manifesta en edats inferiors als quaranta anys.1 3
En l’actualitat, el diagnòstic està basat en la clínica, ja que no s’ha identificat cap marcador biològic d’aquesta malaltia. Per això, el diagnòstic de la mateixa es recolza en la detecció de la característica tríade rigidesa-tremolor-bradikinesia i en l’absència de símptomes atípics, encara que també té importància l’exclusió d’altres possibles trastorns per mitjà de tècniques d’imatge cerebral o d’analítiques sanguínies. oriales, debilitat muscular i depressió.