HISTÒRIA I DESCRIPCIÓ

Peti qui peti. Revista de Fulleda ha esdevingut un dels mitjans d’expressió més importants d’aquest poble garriguenc. Va començar essent una revista en paper i ha acabat convertint-se en l’actualitat en un blog d’internet.

Era l’any 1987 quan un grup de joves, que aleshores formava part de l’Associació Cultural Recreativa El Forn, es va animar a muntar una revista amb la voluntat de fer poble, d’aportar idees noves amb la veu dels joves. Potser també responia a una mena de repte motivat per l’escassa demografia de Fulleda: som molt pocs, però tenim una revista!

Sigui quin sigui l’impuls inicial, el desig de fer-se sentir i de reivindicar-se quedava clar amb el nom que van triar per a la seva publicació: Peti qui peti. Revista de Fulleda, venia a significar Fulleda per davant de tot i contra qui sigui. Semblantment com els companys d’Al peu del canó, van aprofitar el ressò que l’arribada del canó al monument d’Agustina d’Aragó havia tingut al poble aquell mateix any 1987, i el nom s’hi referia d’alguna manera.

La revista es va editar sempre en paper i en català. El número 0 va aparèixer el desembre de 1987 i es va repartir de franc entre els fulledencs. Els números 1 i 2 corresponents als mesos de gener i febrer de 1988 costaven 50 pessetes (30 cèntims), i a partir d’aquell mes de març la revista es va convertir en bimestral i costava 100 pessetes (60 cèntims). La subscripció anual era 600 pessetes. El número 10 va ser l’últim exemplar i corresponia als mesos de març-abril de 1989.

Quant al format, Peti qui peti es va fer sempre en blanc i negre, text mecanografiat, dibuixos fets a mà, fulls grapats i fotocopiats. La mida del paper va ser per a la majoria d’exemplars 15 x 21 cm. Tanmateix, i de manera esporàdica, els números 6 i 7 es van imprimir de manera diferent, 17 x 24,5 cm, i amb més bona qualitat. L’increment del cost no es va poder suportar i a partir del número 8 es va recuperar l’antic format.

La quinzena de pàgines, a tot estirar, que configurava aquesta publicació es van dedicar exclusivament a Fulleda en tots els seus aspectes (cultural, urbanístic, polític, social, econòmic, laboral, festiu, reivindicatiu…) i l’equip de redacció hi aportava el seu particular punt de vista. La revista no tenia unes seccions ben definides i en la majoria d’exemplars ni tan sols hi havia sumari o índex. Després de l’Editorial (que, per cert, sempre va ser molt reivindicatiu i qüestionava les actuacions de l’Ajuntament) sense un ordre establert apareixien segons l’exemplar articles ben diversos sobre història, salut, notícies relacionades amb la vida local, sobre les festes assenyalades, les eleccions municipals, els naixements, l’herbari, un breu recull de refranys, el Racó literari, etc.

El finançament de la revista provenia de la venda dels mateixos exemplars i d’un ajut econòmic que concedia la Diputació de Lleida, en cap cas de la publicitat, ja que aquesta era inexistent.

L’equip de redacció estava format per Rosa M. Xifré, Núria Arbós, Santi Arbós, a més Montse Arbós, Neus Arbós, Anna Minguella, Òscar Cupons, Neus Salat, Jaume Gabarró, Neus Cornet... No existia cap jerarquia establerta. Tots ells eren joves fulledencs amb dedicació voluntària.

Després de l’abril de 1989, Peti qui peti es va interrompre per reaparèixer novament en coalició amb l’altra revista fulledenca Al peu del canó. S’iniciava una 2a època i el primer número corresponia al 1r trimestre de 1991. L’editorial d’aquest exemplar celebrava el retorn i excusava el seu silenci per raons personals i/o professionals dels integrants. Tanmateix, després d’aquest número només n’aparegué un altre titulat “Especial eleccions 1991”, dedicat a les municipals del mes de maig.

Novament, les obligacions personals, laborals i familiars dels components de l’equip de redacció es van imposar per sobre de la il·lusió i l’entusiasme amb què havien reprès el projecte conjunt.

L’agost de 2012 i amb motiu del 25è aniversari de les dues revistes fulledenques, es va editar una Edició Especial amb la presència de totes dues. El format, com sempre des de la seva fusió, recordava plenament el dels primers números del Peti qui peti. Les gairebé cinquanta pàgines d’aquest exemplar, sense paginar i sense sumari com era habitual, recollia articles diversos dedicats al poble i a la seva gent, la que hi vivia i la que se n’havia anat a l’estranger; l’herbari; una recepta de cuina; l’horòscop; entreteniments; racó literari… i de tant en tant, petites il·lustracions fetes a mà. En el seu Editorial s’anunciava la creació del Peti qui peti en format blog, amb la voluntat d’adaptar-se als nous temps i d’establir un contacte ràpid i proper amb tota la gent que té vinculacions amb Fulleda i es troba en qualsevol lloc del món.