Embedded Files
L’Alba és una de les professores més influents del nostre centre. En una profunda recerca de trobar la seva passió vital, va viatjar per tot el món buscant noves cultures i la seva pròpia felicitat. Aquella experiència la va portar a trobar les seves veritables passions: el ioga i la docència. Des de llavors, es dedica a ensenyar a joves i a aplicar el que ha après al llarg de la seva vida.
Tenim entès que has dedicat part de la teva vida a viatjar. Però com va començar tot?
Des de ben petita els meus pares em van inculcar interès per diferents cultures. També a qüestionar-me allò que en diem “normal”. Així que em van donar la oportunitat de voler conèixer, descobrir i interessar-me per allò que és “diferent”. Crec que vaig començar a viatjar a través de les històries que m’explicaven ells. És cert que vaig tenir la sort d’agafar un avió i un vaixell amb quatre anys i que em va agradar tant que vaig voler i, poder, repetir aviat. Recordo sentir-me la persona més feliç del món quan als 10 anys vaig volar a París. El sol fet de pujar a un avió ja m’al·lucinava. En aquell mateix viatge, estirats al Camp de Mart davant la Torre Eiffel, el meu pare em va explicar els seus grans viatges a la Xina i al Marroc. Em fascinava escoltar cada petit detall de les seves aventures. Recordo pensar “jo un dia hi aniré”. Un altre fet que em va marcar va ser la meva passió per la lectura. De petita (i ara) llegia molt, moltíssim. I un cop acabat el llibre em prometia a mí mateixa que un dia aniria al lloc on estaven ubicades les històries. I així va ser, des de Sant Pol de Mar, fins a Cuba, passant per un munt d'un llocs del món. I l’última anècdota que us explico va ser quan als 15 anys, la meva mare i jo estavem a l’estació de Sants a punt d’agafar un tren a València, quan vaig veure uns viatgers asseguts a terra, en rotllana, amb les seves motxilles de backpacker parlant anglès. Alguna cosa em va cridar l’atenció. Tant, que vaig pensar “un dia jo seré això. Un dia jo seré motxillera i recorreré el món”.
Ara ja sabem que eres ben petita quan va començar tot. Però quin consideres que va ser el teu primer gran viatge?
El meu primer gran viatge va ser a Equador, als 19 anys. Fins aquell moment havia viatjat molt per Espanya, Europa… Però aquella va ser la primera vegada que creuava l’Atlàntic. Recordo que tenia 12 anys quan ja somiava que un dia viatjaria a llatinoamèrica. Per alguna raó que desconec, o que potser em fa por admetre, jo sentia una crida. Deia que llatinoamèrica em cridava. I que jo hi havia d’anar. Vaig tenir la sort de conèixer una persona, en Joan, el meu millor amic de la universitat. Qui es va convertir en el meu company de viatge a Equador, junt amb una trentena més d’universitaris amb qui vam recórrer Quito, Otavalo, el Cotopaxi i la selva més profunda equatoriana: l’estació de biodiversitat Tiputini.
Vaig agafar avionetes, navegar per rius amazònics, banyar-me amb dofins roses i cocodrils, interaccionar amb nòmades, conviure amb indígenes… També vaig veure pobresa i necessitats bàsiques.
Com creus que et va marcar aquell viatge?
No vaig tornar a ser la mateixa.
Allà, durant el viatge, tot anava passant amb certa normalitat, perquè era el present, la realitat que estava descobrint i vivint. Però al tornar…
Al tornar alguna cosa havia canviat dins meu. Al cap de pocs dies d’estar de nou aquí, recordo que estava a la Diagonal de Barcelona esperant una amiga. De sobte, tot em va semblar ridículament fàcil i vaig pensar: “obro l’aixeta i surt aigua. Vull rentar una cosa i tinc rentadora. Vull menjar una cosa i me la compro. Vull anar a noséon i tinc un transport.
Camino sola pel carrer i no he de tenir por, vull una samarreta i me la compro…” I així un llarg etcètera de coses a les que accedim amb“facilitat” i “normalitat”. Però jo havia vist i viscut com molta gent no té aquestes facilitats. I jo mateixa havia procurat, gràcies als consells d’un gran periodista, escriptor i viatger, viatjar amb molt poc (poca roba i tota vella i cap objecte de valor). I havia sigut molt (molt, molt) feliç. A partir d’aquell viatge moltes coses van canviar dins meu. Descobrir el món va ser una prioritat. I fer-ho amb una motxilla lleugera, les meves botes de trekking, un monyo mal fet i moltes ganes d’aventura es va convertir en una necessitat. A més, en aquell moment no ho sabia, però resulta que en aquell viatge vaig conèixer l’amor de la meva vida. Amb qui em retrobaria 16 anys més tard i tindríem a la nostra filla. Després d’una experiència com aquesta, què va venir? Ui! Després, tot. Argentina, Xile, Cuba, Xina, Hong Kong, Tailàndia, Marroc, Tunísia, Tanzània, Japó, Vietnam, Cambdoja, Estats Units, Perú, Myanmar, Panamà, Colòmbia, Laos, Mèxic… i molts més. Fins que va arribar la volta al món. El gran somni.
Explica’ns més d’aquest gran somni…
Als 22 anys vaig marxar un estiu a Califòrnia. Tot va començar perquè aquell mateix any, mentre fèiem el viatge de final de carrera, unes companyes de classe em van parlar de San Francisco i Los Ángeles amb tant d’entusiasme, que vaig dir-me “hi vull anar”. Això era febrer. Doncs aquell mateix juny ja marxava tota sola al que seria una nova aventura. Per a subvencionar-me l’estada, vaig demanar una beca del Ministeri, i me la van concedir. Així que vaig passar tres mesos a San Francisco estudiant anglès, vivint amb uns productors musicals i coneixent a gent d’arreu del món. A més, vaig fer molts amics i vam viatjar a Las Vegas i a Los Ángeles. En aquest últim destí, vaig conèixer un noi italià que vivia a Londres i que estava fent la volta al món. Dos anys més tard, mentre navegava amb una barca de bambú pel riu Li entre Guilin i Yangshuo, al sud de Xina, vaig conèixer dos nois canaris que també estaven fent la volta al món. Ai quin perill! Cada cop que em creuava amb viatgers un nou destí s’encenia dins meu. Hi va haver un moment en què els viatges d’un mes ja no em satisfeien. I aquí va començar la idea, el desig, el somni… de fer la volta al món. Als 25 anys vaig tenir una petita crisi, pensant que tot anava molt ràpid i que encara no havia fet realitat el meu somni. Així que em vaig marcar una data màxima. Els 30.
I què va passar?
Doncs que quan vaig fer els 30 i un mes vaig marxar a fer la volta al món.
Vaja,,, així que vas aconseguir fer realitat el teu somni. Quant temps
hi vas estar? Quins països vas visitar i quin et va agradar més?
Vaig estar 367 dies viatjant per 15 països en total: Sri Lanka, Malàsia (Boreo inclòs), Singapur, Filipines, Cambodja, Laos, Tailàndia, Indonèsia, Austràlia, Nova Zelanda, Argentina, Xile, Bolívia, Uruguay i Brasil. No sabria dir quin em va agradar més, perquè a vegades no és “el tot”, sinó un detall, una persona, una vivència… el que marca l’experiència. Sri Lanka sempre serà molt especial perquè allà va començar tot. I allà va ser quan vaig saber que estava preparada per no tornar i seguir el periple durant molt de temps. Filipines em va meravellar per les seves platges i a Cambdoja vaig poder corroborar que els Temples d’Angkor tenen un magnetisme fascinant (ja hi he estat dos cops i hi tornaria). El nord de Laos em va semblar un lloc fantàstic per seure a la vora del riu Mekong i “veure la vida passar” com deia un gran sabi a qui vaig conèixer durant el viatge. Tailàndia em va regalar gent autòctona encantadora i un menjar deliciós; Indonèsia exotisme i la vida surfera, a més del ioga a Ubud (Bali). A Austràlia vaig veure la millor posta de sol de la meva vida als “dotze apòstols” i vaig sentir una energia increïble a Sydney, ciutat que em va enamorar. A Nova Zelanda se’m van caure les llàgrimes, literalment, davant d’alguns dels paisatges naturals més macos del món, a més de viatjar amb furgo per les dues illes durant 7 increïbles setmanes i volar amb helicòpter per primera vegada. Argentina em va rebre 10 anys després de la primera vegada que hi havia estat amb l’oportunitat de caminar sobre el glaciar Perito Moreno, i a Xile vaig endinsar-me al Desert d’Atacama, creuant a Bolívia pel Salar d’Uyuni. Brasil va ser el destí perfecte per acabar el viatge. Des del sud a la illa de Florianopolis fins a Salvador de Bahia. Música, música i música. Alegria, energia… platges infinites, vegetació exuberant. El cristo redentor vigilant un Río de Janeiro frenètic i vibrant. Brasil… hi vull tornar.
Somni complert. I després? Sabem que poc després de tornar de la volta: al món vas passar una mena de crisi existencial i que allò et va portar a canviar coses a la teva vida. Com per exemple viatjar a l’Índia, Què vas descobrir allà?
Imagineu. Si Equador m’havia canviat, com no ho havia de fer la volta al món? Al tornar em vaig replentajar la meva vida. Què estava fent? Era feliç? Quina era la meva missió a la vida? Totes aquelles preguntes i inquietuds em van acompanyar un temps, fins que vaig decidir viatjar a la Índia. Era un destí on portava molt de temps volent anar, però no m’hi atrevia. Em feia molt respecte. En part pel menjar (molta gent parlava de temes de bactèries i perills), en part per l’energia que intuïa que sentiria a allà. Finalment, un any i mig després de tornar del “gran viatge”, em vaig decidir i vaig estar unes setmanes recorrent una part de la Índia, Benarés i el Rajasthan. Va ser tan fort l’enamorament que vaig sentir amb la Índia, que al tornar a Bacelona vaig decidir que hi volia anar de nou, però sola i a estudiar ioga. I així va ser. Un any després, marxava tota sola al nord, a Rishikesh, on es diu que va néixer el ioga. M’hi vaig estar gairebé tres mesos estudiant per ser profe de ioga. Però el que més vaig fer, va ser endinsar-me en un gran viatge interior.
I tot va tornar a canviar. La meva vida professional. La meva vida personal. Vaig trobar la fortalesa per deixar enrere tot allò que no em feia bé i atrevir-me a descobrir el que estava allà dins esperant-me. Allò al que realment he vingut a aquesta vida: a ser profe (sí, profe vostre), a retrobar-me amb la persona de la meva vida i a tenir a la meva filla. A més de donar classes de ioga i desfer els nusos que, amb l’edat, se’ns van fent al cos i a l’ànima.
Sabem que després de la Índia encara hi va haver altres viatges que van marcar el teu camí. Sembla que al llarg de tots els has après molt. Creus que transmets als teus alumnes els aprenentatges adquirits?
No sé si transmeto o no als meus alumnes allò que he après. Això ho hauran de dir ells. El que sé és que cada matí, quan em llevo (i em llevo molt d’hora) em sento molt feliç de saber que aniré a l’institut, on els meus estudiants estaran esperant a que jo doni el millor de mí. I el millor de mí no és només explicar la teoria del llibre de text, sinó intentar que s’apassionin per la cultura, a despertar el seu interès per les coses, per la vida, per allò que els envolta.
Que despertin el seu esperit crític, que es qüestionin i posin en dubte tot. A que tinguin gana de vida i a que sàpiguen que el món els està esperant.
Page updated
Report abuse