Oliver y Carlos

Vet aquí que una vegada hi havia un pare i una mare que van tenir un fill petit petit com un gra d’arrós. La veritat és que els pares es van quedar una mica parats, però de seguida se’l van estimar i li van posar el nom de Patufet.

Un dia la seva mare era a la cuina fent el dinar. Estava remenant un arròs amb conill.

Però quan va anar per posar-hi el safrà, es va adonar que ja no en quedava res.

Sí que estic ben guarnida, ara!

Jo aniré corrents a compra-ne!

Què dius, ara, fill meu! ¿Què no veus que la gent del carrer no et veurien i et trepitjarien?

• Que no, que aniré cantant ben fort i així em veuran i no em trepitjaran!

I com en Patufet marranejava de valent i la mare necessitava el safrà, al final el va deixar sortir. Li va donar un duro i li va dir:

• Vés i demana un duro de safrà. I vigila que no et trepitgin, que et deixarien fet una coca!

En Patufet va agafar el duro i se’l va carregar a l’esquena com si portés una roda de molí.

Com que no volia quedar fet una coca, anava cantant a tota veu:

Patim patam patum,

homes i dones del cap dret,

patim patam patum,

no trepitgeu en Patufet

I la gent que passaven per la seva vora quedaven ben espantats de veure un duro que caminava i que cantava. No veien que a sota el duro hi havia un nen petit petit com un gra d’arròs.

Cantant cantant, en Patufet va arribar a la botiga de Ca la Rojals i va cridar ben fort:

• Vull un duro de safrà per tirar a l’arròs amb conill que està fent la mare.

Quan la botiguera va sentir aquella veueta, tota es va atabalar: ¿D’on sortia aquella veu? ¿Qui hi havia?. La pobra dona vinga mirar i remirar pels racons de la botiga.

• Però ¿qui hi ha, si no veig ningú? – deia.

I en Patufet cridava mig enfadat:

• Sóc jo, en Patufet. ¿qué no em veieu? Em teniu aquí davant, sota el vostre nas, i vull que em doneu un duro de safrà per tirar a l’arròs amb conill que està fent la mare.

La botiguera encara s’anava espantant més. Fins que al final es va adonar que al terra hi havia un duro que ballava. ¿Què devia ser allò? Va recollir el duro, però per més que se’l mirava no entenia com podia ser que parlés.

I mentre ella remenava el duro, en Patufet perdia la paciència. I al final va tornar a cridar:

• ¿Em voleu donar un duro de safrà per tirar a l’arros amb conill que està fent la mare?

La botiguera, mig morta de por, va agafar una paperina de safrà i la va deixar al mateix lloc del terra on abans hi havia el duro. El forçarrut d’en Patufet es va carregar la paperina a l’esquena i cap a casa falta gent. La botiguera de Ca la Rojals encara deu tremolar, després de veure que el duro de safrà caminava tot solet.

Pel carrer, en Patufet anava cantant ben fort per no quedar fet una coca amb safrà:

Patim patam patum,

homes i dones del carrer,

patim patam patum,

no trepitgeu en Patufet.

Però la gent que el sentien només sabien veure una paperina que corria sola per carrer.

Cantant cantant, la paperina i en Patufet van arribar a casa. Quan la mare se’l va veure sa i estalvi, en va estar més que contenta.

• Ets molt bon minyó – li va dir.

I en Patufet s’estarrufava de satisfacció. Tant es va anar engrescant que al capdavall va demanar a la mare que li deixés anar a portar el dinar al seu pare, que estava treballant un tros lluny, fora de casa.

• Que no ho veus que ets un esquitx i no podràs ni alçar el cistell? – va fer la dona tota amoïnada.

Però en Patufet va agafar el cistell d’una revolada i el va aixecar amb una sola mà. La mare es va quedar tan parada de veure’l així de forçut, que el va haver de deixar marxar tant sí com no. Aleshores, doncs, en Patufet es va carregar el cistell al coll, i cap al carrer, que m’hi esperen!

En Patufet va començar a cantar per por que no l’aplanessin d’una treptijada.

• Ja hi som! – va fer. I com que no era cosa que se li mullés el dinar del pare, es va determinar d’arrecerrar-se sota una col d’un hort que hi havia a la vora de camí.

Mentre esperava que deixés de ploure, va sentir que venia a poc a poc un bou. El bou es va ficar a l’hort i es va empassar d’un sol cop la col, el cistell i en Patufet.

Llavors també el pare es va esgarrifar. Van sortir a fora i van enfilar el camí, tot cridants:

• Patufeeeeet, on eeeeeets?

Fins que, arribats a la vora de l’hort, van sentir una veueta llunyana llunyana que contestava:

• A la panxa del boooooou, que no hi neva ni hi plooooou!

I aleshores, més animats, ells vinga a cridar:

• Patufeeeeeet, on eeeeeets?

El nen hi tornava:

• A la panxa del booooou, que no hi neva ni hi ploooooou!

I en acabar hi afegia:

• Quan el bou farà un pet sortirà en Patufet!