Agustí Maigí i Ferré

Agustí Maigí i Ferré, fill de Juan José Maigí Salvadó (1884) i Josefa Ferré Álvarez (1887), naix el 29 de gener de 1922 a Amposta. És el menut de dos germanes: Visitación (1910) i Jacinta (1913), i d’un germà: Joan (1915)

De família pagesa i republicana, a principis de febrer de 1939, la mare, Agustí i les famílies de les germanes creuen la frontera. Agustí porta a coll-i-bé Liberto, de 4 mesos i fill de Cinta. Quan arriben al Pertús els separen: els homes a Argelers; i les dones i els nens, els traslladen a un antic molí en desús a Oule Hautpoul, al sud de Mazamet.

Hi sobreviuen com poden mentre intenten retrobar els marits. A la tardor de 1939, gràcies a un anunci publicat al diari de Toulouse Le Midi Socialiste, ells els localitzen.

Un cop reagrupats, la Creu Roja els aconsegueix habitatge i feina a una granja a Le Cros, Lacrouzette.

A principis de 1943, la Wehrmacht irromp al poble i s’enduen tots els homes com a treballadors forçats per a l’organització TODT. Agustí només té 21 anys. Primer treballa a Arcaishon en la construcció de fortins del Mur atlàntic i elaborant material per a les bases submarines. Les jornades de treball són inacabables i el menjar escàs. Finalment s’escapa amb un amic. A Bordeus, ingressa al camp de José María Otto Warncke, un personatge ambigu que, malgrat col·laborar amb l’administració nazi, havia viscut a Catalunya i lluitat a la guerra civil a favor de la República. Warncke, a qui anomenen “Papa Otto”, parla català i té una actitud protectora amb els refugiats republicans que treballen al camp. Agustí hi treballa dibuixant plànols. Finalment, quasi 10 mesos després del seu ingrés a l’Organització Todt, Otto Warncke li facilita un salconduit per tornar a Catalunya. Gràcies al qual adquireix els papers necessaris al consolat de Bordeus.

Agustí aconsegueix alliberar-se del treball forçat amb l’argument que ha de fer el servei militar a Espanya. El seu retorn no és fàcil perquè com a exiliat és considerat un apàtrida. S’enfronta també al dilema que mitja família es queda a França. Però ell considera que és el seu deure tornar a Catalunya per lluitar per recuperar la democràcia al seu país. Primer, les autoritats franquistes l’empresonen per pròfug, però gràcies a cartes de bona conducta aconsegueix sortir i fer el servei militar. Quan a la fi arriba a Amposta, s’emociona al creuar el pont penjant reconstruït. El 1946 es casa amb Carme Pallarés i té dos filles: Orquídea i Margarita. Treballa com a ebenista a un taller propi. Cada estiu viatja a Toulouse a veure la mare i les germanes. Canalitza els seus sentiments a través de l’art. Realitza fins a 5 exposicions individuals. L’anomenen el “pintor de la serenor”. Durant la transició es compromet amb la lluita pel restabliment de la democràcia: és un dels fundadors de Convergència democràtica a Amposta.