"La música no està a les notes sino al silenci entre elles" W.A.Mozart
La proposta radical de Cage amb la seva obra 4’33” el silenci arriba al màxim de la seva expressivitat sonora (valgui la paradoxa). El compositor desapareix i obre la possibilitat d’incorporar els sons de l’ambient, únics i irrepetibles com a l’experiència sonora de l’esdeveniment musical.
Bona part de la música de Bach es caracteritza per un continum sonor que mai s’atura, com una font que brolla incansablement. Els silencis són mínims o bé inexistents. Quan sembla que tot s’ha d’acabar, noves formes, noves possibilitats prenen el relleu a les anteriors. Matemàtica pura per a les orelles, reservada per aquells que o bé per devoció o bé per decisió aconsegueixen fussionar-se amb aquest manantial sonor.
Mozart és un encantador de serps: podem observar en aquest breu fragment el desenvolupament sensual del clarinet, amunt i avall, com evoluciona i es transforma fins arribar a un silenci en suspensió, que només troba el repòs, fins un instant després, on comença un nou tema.
Beethoven porta fins a l’extrem l’expressionisme musical a uns límits mai vistos fins al moment. En aquest breu fragment final del primer moviment lent ‘Adagio’ (5:20-6:10) podem apreciar, la força del silenci com a força expressiva, on la música va morint, i el silenci va naixent.
En aquesta simfonia romàntica, Schubert desplega a finals de la seva vida tots els seus recursos com a compositor en una melodia que ens recorda el folk hongarès. Al minut 8:10 ens trobem un accelerando imparable fins arribar a un silenci suspensiu, de gran càrrega dramàtica, que no serà interromput fins uns segons després, amb uns suau pizzicato.