Impressionisme (1880-1920)

L'impresionisme musical és un dels moviments artístics que més poden relacionar-se, tant amb el simbolisme literari com amb l'Impresionisme pictòric, que es el seu paral·lel.

L'impressionisme s'inicia i desenvolupa principalment a França a finals del segle XIX. Es caracteritza per la preocupació dels impressionistes pel tractament i plasmació de la llum. En consonància amb els corrents filosòfics positivistes de l’època i amb l’evolució en el camp de les ciències, els artistes impressionistes cerquen la representació vertadera del moment d’observació.

Musicalment, intenten fugir del romanticisme, suggerir cromatismes, jocs de llum i imatges.

Característiques musicals:

  • Sovint es música programàtica (descriptiva) amb ús d’acords (especialment cromàtics) que no compleixin una funció harmònica, sinó més aviat en funció dels efectes de color que produeixen.

  • Acords dissonants que resolen a altres acords dissonants. Grups d’acords similars consecutius ( sovint de 9ª o 13ª) en moviment paral·lel que donin un efecte borrós a la harmonia.

  • Ús d’escales exòtiques, admetent influències d'altres cultures (pentatònica) , rebuscant escales antigues (modals) i creant-ne de noves (escala de tons).

  • Exploració de combinacions inusuals de timbres, ritmes fluids, textures tènues, efectes subtils de llum i ombra.

  • El compositor/a estructura la seva música cuidadosament, evita la identificació clara dels seus components i de la seva forma. El discurs musical no declara, sinó que més aviat suggereix.

CLAUDE DEBUSSY (1862-1918)

C. DEBUSSY ” Clar de Lluna “

Erik Satie (1866- 1918)

Es presentava a si mateix com a "gimnopedista" (el 1887, poc abans d'escriure la seva composició més famosa, les Gymnopédies). També va col·laborar amb articles en diversos diaris. Es qualificava a si mateix de "fonometrògraf" (qui mesura i escriu els sons), i preferia definir-se d’aquesta manera abans que com a "músic". Pot ser vist com un precursor del Serialisme, molt abans del segle XX. Va ser una de les primeres persones en aparèixer al cinema, el 1924, en una pel·lícula de René Clair.

Les Gymnopédies són peces lleugeres però atípiques que desafien deliberadament nombroses regles de la música clàssica i la contemporània mateixa. Aquest rebuig desvergonyit per les convencions és tanmateix poc perceptible per a l'oient car la música és portada per una forta càrrega emocional i l'elegància de la narració.

Els tres trossos són escrits segons un ritme ternari (3/4) i tenen tots un tema i una estructura similars.