FLAMENC

El flamenc és un gènere musical d’Andalusia que des del seu origen, cap a mitjans del segle XIX (1847), ha tingut una gran acceptació dins i fora de les seves fronteres naturals.

El cante s'acompanya i es balla. La veu va desde la més dolça (laína) a la més rasgada i trencada.

• Música individual i les lletres acostumen a ser en primera persona. Música de solistes. El cant coral no li és propi (treient els villancets o els fandangos de Huelva).

• El cantaor o cantaora selecciona el seu repetori en funció al més s'adapta a la seva manera de cantar.

• De melodies es poden trobar sil·làbiques (una nota per síl·laba) i melismàtiques (diverses notes per a una síl·laba).

• La queixa, l'ai (gemec o ayeos) del que el flamenc en fa bandera.

• El públic i els artistes entre ells interacten acuitant-ne les interpretacions. El Jaleo, l'olé (ole amb accent prosòdic a la o que acostumen a fer ús els estrangers) va arribar a tot el món.

• Les lletres contenen un bon nombre d'estrofes diferents: quartetes, tercets, quintets, seguidilles i fins i tot dècimes. Tot un ventall poètic que enriqueix el repertori amb versos de vuit o cinc síl·labes.

• La guitarra és un instrument de corda (cordòfon) però també de percussió (idiòfon), ja que mentre se'n freguen les cordes o es fan arpegis, sovint el guitarrista colpeja la tapa de l'instrument per marcar amb força els temps del compàs. També el propi instrument ha marcat les tonalitats en que són acompanyats els diferents estils del flamenc. A més necessita un toc precís i un sentit del ritme desenvolupat a causa de la riquesa que té el flamenc en l'àmbit de la rítmica musical, especialment per acompanyar el baile.

• Els flamencs van desenvolupar tècniques com El toque pa abajo, una gran varietat de rasgueos i l'alzapúa (l'ús particular del polze característic del toque flamenc). I gràcies a Miguel Borrull i a Ramón Montoya els flamencs van afegir tècniques pròpies de la guitarra clàssica com ara els picats, els trèmolos (exemple Recuerdos de la Alhambra) i arpegis que n'enriqueixen l'execució. La combinació de totes dues tècniques va convertir la guitarra flamenca en un instrument únic i admirat arreu del món.

• Altres: el Baix elèctric (Carles Benavent), la Flauta, el Saxofon (Jorge Pardo), Piano (Chano Domínguez), entre altres instruments cada vegada estan més integrats en el flamenc.

• El Palmeo: Les PALMES són la percussió natural del flamenc, com el Taloneig dels bailaores. Poden ser OBERTES (agudes, brillants) o SORDES, en funció del volum que es vulgui atribuir a diversos moments de la música.

• També els clacs o PITOS (espectecs amb els dits) són molt emprats pels bailaores i cantaores per marcar el compàs.

• Fa uns 30 anys s'ha incorporat un altre instrument de percussió: el caixó peruà. El CAJON FLAMENC Imprescindible en la actualitat entre els músics flamencs, amb la qual cosa apareix una nova figura obligada en un quadre flamenc: el percussionista.

• Castanyoles: idiòfon (produeix so a través de la vibració a través del seu propi cos). Es coneixen com a PALILLOS. Tenen l’origen, probablement, en els cròtals, instruments emprats a la Península amb la denominació àrab. Barbieri afirmava que les castanyoles eren instruments que van arribar a Espanya a l’època romana amb el nom de crusmata. Té una llarga història en l’acompanyament i embelliment de les danses del país (balls boleros o de sabatilla/palillos). Per raó de les seves característiques com a instrument, la fusta ha de ser molt resistent. La de so més agut s’anomena “femella”, que és amb la que es repica –habitualment amb la mà dreta–, mentre que la més greu, o “mascle”, serveix per dur la base.

La mètrica flamenca utilitza compassos binaris amb subdivisió binària (2x4, 4x4) als tangos, tientos, tanguillos, la rumba, la farruca, el garrotí, la sambra, la milonga, el taranto... o ternària (6x8) als tanguillos i el taloneig, compassos ternaris (3x4) als fandangos i sevillanes i l'amalgama d'un compàs binari amb un de ternari (6x8+3x4) a la soleà i tots els seus derivats i a les cantiñas i la seguiriya (3x4+6x8).

Si vols aprendre a portar el compàs d'amalgama visita aquests rellotges flamencs:

Diccionari:

• Duende: talent extraordinàri d'una persona que va més enllà de la tècnica.

• Jondura: expressió intensa de sentiments i ple de veritat.

• Melismes: diferents notes de la melodia cantades amb una sola síl·laba.