Embedded Files
Els sistemes de notació musical existeixen des de fa milers d'anys. S'han trobat proves arqueològiques d'escriptura musical a l'Antic Egipte i a Mesopotàmia, cap al segle III aC.
ANTIGA GRÈCIA:
ANTIGA GRÈCIA:
En la Grècia Antiga utilitzaven un sistema de símbols i lletres que els servien per representar les notes sobre el text d'una cançó. Alguns dels exemples més antics que hi ha són:
L'epitafi de Seikilos, trobat en una tomba a Turquia.
Els tres himnes de Mesomedes de Creta existents en manuscrit.
Els himnes dèlfics, que estan datats cap al segle II.
Els grecs tenien almenys quatre sistemes derivats de les lletres de l'alfabet. El coneixement d'aquest tipus de notació es va perdre, com gran part de la cultura grega, després de la invasió romana.
Epitafi de Seikilos
NEUMES:
NEUMES:
Fragment de cant gregorià anotat en notació aquitana sense línies de referències (notació adiastemàtica o in campo aperto, en un manuscrit conservat a l'Arxiu Comarcal del Bages. Manresa
El sistema modern té els seus orígens en els neumes o pneumes, que en llatí significa "corbat". Aquests símbols representaven les notes musicals en les peces vocals del cant gregorià ja cap al segle VIII.
Inicialment els neumes, traços que representaven intervals i signes d'expressió, estaven posats sobre les síl·labes del text i servien com a orientació als qui ja coneixien la música, per poder cantar la peça; els que no la coneixien no podien cantar-la, ja que aquests signes no donaven la informació precisa sobre l'altura i durada de les notes. La notació en la qual els neumes es situen sense cap ratlla de referència s'anomena in campo aperto o bé adiastemàtica.
Notació neumàtica italiana del segle XI amb una única línia com a referència d'altures de les notes que hi són representades. Habitualment una única línia i pintada de color vermell corresponia a la nota fa.
Inicialment, els neumes indicaven, de manera aproximada, el moviment ascendent o descendent de la melodia, un ornament o una particularitat de l'execució. Tenien diferents formes i es col·locaven a sobre dels textos litúrgics per recordar als cantors els moviments melòdics del cant. Aquesta forma d'anotació -denominada in campo aperto o notació adiastemàtica va ser substituïda, a mesura que s'hi van anar afegint les línies horitzontals de referència de l'altura dels sons que acabarien constituint l'actual pentagrama, pel sistema de notació diastemàtica. Posteriorment, l'escriptura d'alguns dels neumes es transformaria en l'escriptura de les notes musicals.
El pas següent, que va fer possible una lectura més precisa de la música, va ser col·locar els neumes a altures variables i proporcionals, tenint com a referència una línia horitzontal que habitualment era de color vermell i representava la nota fa.
La lenta suma d'altres línies -la segona fou la de do, normalment en groc, que permetia situar, si més no aproximadament, també les notes sol, la i si- va fer que el sistema evolucionés fins a arribar a una pauta de quatre línies. La utilització d'una clau o una altra (do i fa) i la seva col·locació en una o altra de les línies permetia representar en aquesta pauta altures diverses.
Posteriorment, amb l'aparició de la música a ritme fix -és a dir, que ja no era a ritme lliure, com el cant pla- va aparèixer la necessitat de representar les durades de les notes amb un sistema de proporcionalitats, bàsicament binari i ternari. Al llarg dels darrers segles de l'Edat Mitjana i el Renaixement es van succeir diversos sistemes -cada un evolució de l'anterior- que van desembocar en l'actual.
LÍNIES DE REFERÈNCIA:
LÍNIES DE REFERÈNCIA:
Manuscrit italià del segle XIV, contenint una peça de cant gregorià, en notació quadrada, sobre tetragrama en clau de do (la clau és el primer signe a l'esquerra) en tercera línia.
Aquesta va ser la forma pròpia i més específica d'anotar per escrit les melodies del cant gregorià i dels altres cants litúrgics medievals de l'església cristiana.
Aquests neumes prenien formes diferents -lleugerament o sensiblement diferents segons els casos- en funció de les diferents cal·ligrafies emprades en diverses zones d'Europa. Hi va haver una notació neumàtica específicament catalana.
Contràriament a l'època moderna, l'element de base pel cant gregorià (bé sigui per la seva anàlisi o la seva interpretació) no és la nota musical, sinó, el neuma. Els neumes descriuen petites fórmules melòdiques aplicades a una síl·laba. Cada tipus de neuma correspon a una figura melòdica i sobretot a un ritme propi i poden estar representats per una o diverses notrs rebent noms diferents.
GUIDO D'AREZZO:
GUIDO D'AREZZO:
Fragment de cant gregorià en notació quadrada sobre tetragrama en clau de fa. Manuscrit del segle XIV. Arxiu Comarcal del Bages. Manresa
Gran part del desenvolupament de la notació musical deriva del treball del monjo benedictí Guido d'Arezzo (c. 992- c. 1050).
Entre les seves contribucions hi ha el desenvolupament de la solmització o sistema de lectura musical que permetia cantar els noms de les notes.
Guido d'Arezzo va definir els noms pels quals coneixem actualment les notes: do (originalment ut), re, mi, fa, sol i la. Els noms estaven trets de les síl·labes inicials d'un himne a Sant Joan Baptista: Ut queant Laxis. El nom de la nota "si" es va afegir molt posteriorment.
A més d'això, va desenvolupar la notació absoluta de l'altura del so, en la qual cada nota ocupa una posició en la pauta de línies d'acord amb la nota desitjada.
El principi linial, era un mètode que feia que la música fos fàcil de llegir. Una línia vermella representava el Fa (vindria a ser el que avui anomenem clau). A partir d'aquesta línia, es construeixen la resta de notes. Més tard va afegir una segona línia que representava el Do i una tercera negra entre les dos anteriors que representava el La. Ja tenia les notes Fa, sol, la si, do. Va desenvolupar la Ma Guidoniana, un sistema per a que els monges de l'edat mitjana poguessin llegir música a primera vista.
A partir del segle XIII les quatre línies de guido de Arezzo es van instaurar com a sistema de escriptura musical estandard. La cinquena línia va ser afegida per altres tipus de música al segle XIV.
Amb aquest sistema d'escriptura, Guido va reduïr la formació en cants gregorians de 10 anys a 1 any. Convertint-se sens saber-ho en el precursos de la figura del compositor. (hi havia músics religiosos que havien començat a experimentar amb una forma primitiva d'harmonies però l'escriptura musical d'Arezzo va accelerar el desenvolupament per a realitzar línies melòdiques simultànies o contraposades. Tot i això, els compositors encara van trigar anys en escriure 3 i 4 línies melòdiques simultànies.
En aquesta època el sistema tonal ja estava desenvolupat i el sistema de notació amb pautes de cinc línies o pentagrama es va convertir en el patró per a tota la música occidental, mantenint-se així fins al dia d'avui.
ALTRES TIPUS DE NOTACIONS:
ALTRES TIPUS DE NOTACIONS:
Notació musical tibetana del segle XIX.
Notació musical per a koto i per a shakuhachi
Tablatura:
La tabulatura és una notació que representa com col·locar els dits en un instrument (per exemple, els trastos d'una guitarra) en lloc de les notes, permetent als músics tocar l'instrument sense coneixement de la grafia musical. Aquesta notació va ser força usual per internet, ja que fàcilment es pot transcriure en format ASCII.
Les tabulatures estan compostes per tantes línies com cordes té l'instrument. En l'exemple anterior és una tabulatura de guitarra. Cada línia representa per tant, una corda de l'instrument, i generalment s'especifica la seva afinació en la part esquerra, utilitzant la nomenclatura anglosaxona de les notes (A-G) encara que si es tracta de l'afinació estàndard de l'instrument es pot ometre.
En les línies de la tabulatura apareixen uns números que indiquen el trast que s'ha de pitjar en tocar la corda (un 0 indica que s'ha de tocar la corda a l'aire). En la tabulatura també poden aparèixer lletres o altres símbols ASCII com la "h" (de l'anglès hammer on, "lligat ascendent"), "p" (de l'anglès pull off, "lligat descendent"), ~ (vibrato), / o \ (slides) i molts d'altres símbols depenent de la complexitat de la peça musical.
Report abuse