Es presenta en aquest apartat un comentari pel professor o professora. Accediu als vincles següents per trobar la rúbrica per a l'avaluació, per a llegir la guia didàctica i els competències, per a observar els exercicis completats per l'alumnat i per trobar la bibliografia recomanada:
Benvolgut/benvolguda professor/a.
Moltes gràcies per utilitzar aquest recurs didàctic. Adjunto certs consells per a impartir-lo i sobre el temari.
Seria adequat que es dediquin algunes sessions de classe a aquesta webquest, per tal d'oferir instruccions a l'alumnat i respondre dubtes. Especialment la tasca introductòria i la tasca 1 -en que s'escull al monarca-, i també la tasca 4 sobre numismàtica. El cas de la tasca 8, la part en què es llegeix el manifest s'haurà de realitzar a classe. No cal dur a terme la tasca 8 a classe, però la lectura del manifest s'haurà de fer a classe. Així mateix, es proposa al docent que encarregui als alumnes l'elaboració d'un pòster un cop s'hagi finalitzat l'activitat, on poden incloure les monedes que han dibuixat, l'arbre familiar, el disseny del monument, el manifest, o d'altres documents i informacions. Es presenta una temporització de l'activitat i propostes per impartir-la a la Guia didàctica.
Així doncs, es recomana que els alumnes gestionin el seu temps i vagin realitzant les tasques pel seu compte, però realitzant-ne algunes a classe per a fer un seguiment i poder tutoritzar als grups. En cas que hi hagi molt de rebombori a classe, es podria nomenar secretari a un membre de cada grup, que supervisi els torns de paraula i ordeni els temps. Una manera de facilitar l'intercanvi d'informació entre els grups seria que cada grup llegeixi un breu resum del que han trobat del seu emperador davant la resta de la classe. Així els grups més lents podran ficar-se al dia.
L’objectiu de l’activitat no és tant que els alumnes entenguin els processos concrets viscuts durant la Crisi del segle III, encara que evidentment retindran molts coneixements. L’objectiu principal seria, com pot apreciar-se, que aprenguin a desenvolupar el seu propi criteri i a reflexionar i rumiar sobre la complexitat dels processos històrics. Tot i així, s’han destacat unitats mínimes de coneixement i certes dates per tal de facilitar l’aprenentatge vinculat a la cronologia.
L'activitat completa s'ha programat per a poder-se realitzar en unes quatre setmanes per part dels alumnes, gestionant ells i elles mateixos el temps. Convé, no obstant, com s'ha comenat, fer un seguiment a classe per a resoldre els dubtes i dificultats amb els que es trobin els alumnes mentre realitzen les tasques.
Cal comentar que certs emperadors de la llista inicial es troben molt poc documentats, com per exemple Urani o Urbà. A part dels emperadors recomanats, molts monarques del llistat poden ser útils i interessants per aquesta webquest, però alguns són molt poc útils, atesa la manca d'informació. Quan s'escullin emperadors, seria adequat cercar-los a internet per comprovar que existeix prou informació. En cas que no n'hi hagi suficient, com passa amb Urani o Urbà, es recomenarà al grup que n'escullin un de diferent, remarcant que és la seva decisió personal, però si decideixen realitzar les tasques sobre un emperador del que se'n sap poc més a part del nom la webquest els hi resultarà molt feixuga.
Per cercar els emperadors la millor manera és escriure el seu nom a Google seguit de la paraula emperador o usurpador. Quan el trobem a Viquipèdia, podrem cercar com es diu en castellà i anglès canviant l'idioma. Per exemple, Zenòbia emperadriu o usurpadora.
Sobre la qüestió del gènere, en l’activitat s’han presentat les emperadrius com a equivalents institucionals dels emperadors. No ho eren. Zenòbia fou emperadriu consort, en morir el seu marit ella proclamà emperador al seu nadó, proclamant-se ella mateixa emperadriu regent. En conquistar Egipte es proclamà reina, però en cap cas es proclamà emperadriu romana de iure pel seu propi nom, encara que evidentment ho era de facto en el territori que controlava.
La primera dona que es proclamà de iure emperadriu pel seu propi nom fou Irene I, sobirana entre l’any 797 i el 802, que fou assassinada pel seu ministre de finances. De fet, Irene no es proclamà emperadriu, sinó emperador. Seria ella la primera dona que realment fou de iure emperadriu pel seu propi nom, o com lògicament s’intitulà, emperador. En aquest sentit, les Júlies mai foren emperadrius pel seu propi nom, sinó emperadrius regents i consorts, encara que evidentment de facto eren les sobiranes o almenys compartien col·legiadament part de les funcions de la corona.
No obstant s'ha considerat que per l'activitat les dones poden funcionar perfectament com a equivalents institucionals dels homes, ja que encara que sobre la llei no ho fossin, sí que ho foren en la pràctica.
Existeixen moltes monedes de cada emperador i emperadriu, però no sempre apareixeran en el primer resultat a Google imatges. Per aquesta raó la tasca de cerca de monedes convé que es realitzi amb el professor a l'aula, ajudant a l'alumnat a trobar almenys dues monedes del seu emperador. Mai es realitzarà l'exercici amb una moneda que només tingui una cara fotografiada, l'exercici resultaria molt poc útil. Tampoc es realitzarà l'exercici de monedes amb una moneda d'un altre monarca, l'alumnat mancaria de la informació per vincular la iconografia amb els fets històrics, i això complicaria la tasca d'interpretació. En cas que sigui totalment impossible trobar dues monedes fotografiades per les dues cares del mateix monarca -succeirà amb molt pocs monarques-, es farà l'exercici amb una única moneda, però en aquest cas s'haurà d'explicar com s'ha cercat la segona moneda i per quina raó creuen els alumnes que no l'han pogut trobar -potser fou un emperador que governà únicament durant unes setmanes i per això no tingué temps d'encunyar més monedes.
És important tenir en compte que la fenomenologia religiosa de la Tardo-romanitat mostrava un caire que s'ha pogut interpretar com a monoteitzant. Realment no ho era, més aviat es tractava d'un procés d'henoteisme que, de fet, s’interrompia amb cada transformació militar-administrativa conseqüent de l'assassinat d'un emperador. Aquests processos d'henoteisme consistiren en la primacia institucional d'una divinitat per sobre de les altres, on s'han de destacar déus com Sol Invicte. En qualsevol cas, s'ha de valorar que el paganisme tardo-romà, així com la filosofia hel·lenística, manifestava la creença en una divinitat última ordenadora del cosmos. Aquest pensament seria producte de la influencia del pensament de l'Egipte faraònic sobre les mentalitats hel·lenístiques, i també de l'espiritualitat braman de l'Índia. Prova d'aquesta creença en una divinitat última i inefable seria el discurs de Sant Pau als atenesos que apareix a Fets dels Apòstols, en que es menciona el déu desconegut, al que els grecs ja retien culte i al que Pau vinculà al déu de Jesús. També els textos d’autors com Heràclit mostren aquesta creença.
El principal error de l’última Júlia, Mamea, seria no haver sigut prou generosa amb els soldats a l'hora de proporcionar-los un sou i jubilació dignes. S’ha de dir que Maximí fou obligat a punta d’espasa pels seus soldats a matar a Júlia i a Alexandre, com ens explica Herodià. Hem de valorar curosament la situació. La infraestructura defensiva romana no restava preparada per a resistir l’èxode massiu dels pobles guerrers germànics, que havien sigut obligats a emigrar pels huns. Els germànics restaven molt motivats. Viatjaven amb tota la família i totes les seves possessions, i tant homes, dones, nens i vells participaven en l’esforç bèl·lic. Si els germànics assolien una victòria, els romans negociaven amb ells i els hi oferien un pagament generós. Si no assolien cap triomf, els romans mai negociarien amb ells ni els permetrien establir-se. Davant d’aquesta situació, es produïa l’èxode dels camperols, que veien la guerra i l’hivern devastar les seves terres. Esclataven pestes i s’estenia el contagi de patiments, conseqüència d’una mala alimentació i el moviment i acumulació insalubre de persones i animals pel territori.
Els soldats desitjaven cobrar la donatio, el sou d’or que un emperador entregava a la soldadesca quan era proclamat emperador per aclamació de la tropa. En dos mesos els soldats ja havien gastat aquest sou en dones, beguda i apostes, i possiblement per aquesta raó la majoria d’emperadors no duraren més de dos mesos. Els soldats obligaven a un general amb un bon tresor a proclamar-se, i així cobraven una nova donatio. Així de penosa era realment la situació.
La confiança en el mos maiorum, la tradició romana, s’havia esfumat. Ressorgiren amb força la filosofia hel·lenística, l’art celta, la nomenclatura semítica i la saviesa antiga egípcia. Alhora, la noblesa hispano-romana, la soldadesca dàlmata i pannonià, els comerciants semites i la reialesa germànica, no només veien una oportunitat per assolir el poder, sinó que actuaven per la imperiosa necessitat de preservar i restaurar l’ordre, davant la possibilitat de perdre els seus privilegis o veure's directament extingits.
Els mercaders, els artesans, les dones, els soldats i funcionaris lliberts, els esclaus, els rètors de la paideia i els oprimits, formaven un grup molt heterogeni de gent marginada. No només restaven marginats del cerimonial religiós públic, reservat als cavallers gentils, també se’ls marginava de les funcions civils de les seves pròpies ciutats. Tota aquesta gent, turbulentament educada, cercava els seus objectes de culte alhora que desitjaven erosionar els llindars que definien l’estatus. En aquest període es divulgaren molts llibres d’ocultisme i endevinament, alhora que es propagaven els cultes mistèrics com el cristianisme.
Per l'altre costat, els gentils es fortificaven materialment, contruint muralles a les seves ciutats, i també mentalment, monopolitzant la cultura en mans de la noblesa. Les elits locals se significaven com a guardianes dels costums antics davant de la possibilitat de col·lapse definitiu de l'Imperi.
En l’apartat sobre les vestals, s’han exagerat parcialment les seves funcions, ja que les compartien amb els àugurs i d’altres profetes, però és interessant que l’alumnat es familiaritzi amb les funcions sacerdotals i amb l’esdevenir màgic vinculat al desenvolupament institucional. I les vestals poden funcionar com un element de crida d’atenció pels alumnes més que els àugurs.
Per útilm, m'agradaria comentar el significat de l'última fotografia presentada, en la part final de les conclusions i l'avaluació, un fènix en una columna de la catedral de Metz. Com es comenta en el peu de foto, l'espai sagrat original d'aquest temple fou erigit al segle III, sent probablement el santuari d'un culte mistèric. El que es pretén il·lustrar amb aquesta imatge és que, si considerem l'Edat mitjana com els pilars d'Europa, aquests pilars s'erigiren sobre les cendres que restaren a l'incendi del segle III. És a dir, els fonaments d'Europa són la Crisi del segle III. El nostre món, per tant, des del punt de vista institucional i cultural, trobaria el seu origen en els successos del segle III. Els poders privats sobrepassaren al poder públic, esdevenint en poques generacions centres del poder civil. Els santuaris de la soldadesca i dels particulars esdevingueren font de legitimació pel poder tardo-antic, i després estructura vehiculadora dels processos socials i institucionals a l'Edat mitjana, sobre la que es construiren els poders de l'Edat moderna. L'Església sorgí com a conseqüència de l'acció dels particulars i dels escrivans d'organitzar-se davant de la crisi. Les monarquies germàniques s'atorgaren la legitimació per a governar aquest món caòtic, amb l'objecte de fer-lo tornar a l'ordre. L'islam aparegué davant la necessitat de recuperar allò que molts consideraven que s'havia perdut al segle III, recuperar l'ideal d'un imperi per a tothom, lògic i coherent, inspirat en la filosofia hel·lenística.
Les seus físiques de moltes institucions del poder civil actual es troben edificades literalment sobre les seus del poder privat del segle III. Així doncs, s'ha d'entendre el segle III no tant com la mort d'un món antic, sinó com el sorgiment d'un neguit i d'una voluntat que s'obriren pas entre les cendres d'un món que s'enssorrava, per donar lloc a un nou món, el nostre. El cristianisme, els germànics i l'islam no foren destructors del món antic, recolliren el mandat que la població els reclamava davant la sensació de pèrdua que es produí per un món que havia col·lapsat, construint un món nou a imatge de l'ideal que romangué tot i la destrucció física de l'Antiguitat.
Per acabar, m'agradaria demanar al docent que realitzi aquesta activitat que me n'enviï els resultats: albertsabatemorales@gmail.com. També que em faci saber qualsevol dubte o problemàtica que aparegui al llarg de l'activitat i amb molt de gust provaria de fer un cop de mà.
Rebi la meva més cordial salutació.
Atentament, Albert Sabaté Morales.