THOMAS PIKETTY

L'experiència del comunisme soviètic (1917-1991), un esdeveniment important que recorre i en certa manera defineix el segle xx, il·lustra aquests dos esculls a la perfecció. En primer lloc, les relacions de força i unes lluites socials intenses són allò que va permetre als revolucionaris bolxevics substituir el règim del tsar pel primer “estat proletari” de la història, un estat que va fer possibles en un primer moment uns progressos educatius, sanitaris i industrials considerables, alhora que contribuïa decisivament a vèncer el nazisme. Sense la pressió de l'URSS i del moviment comunista internacional, no és gens clar que les classes propietàries occidentals haguessin acceptat la seguretat social i l'impost progressiu, les descolonitzacions i els drets civils. D'altra part, la santificació de les relacions de força i la certesa entre els bolxevics que estaven en possessió de la veritat última sobre les institucions justes, és el que els va portar al desastre totalitari que coneixem. Els dispositius institucionals implantats (partit únic, centralització burocràtica, propietat estatal hegemònica, rebuig de la propietat cooperativa, eleccions i sindicats, etc.) afirmaven ser més emancipadors que les institucions burgeses o socialdemòcrates. Però van conduir a uns nivells d'opressió i d'empresonament que van des- acreditar totalment el govern i en van provocar la caiguda, alhora que propiciaven l'aparició d'una altra forma d'hipercapitalisme. Així, després de ser al segle xx el país que havia abolit completament la propietat privada, Rússia s'ha convertit a principis del segle XXI en la capital mundial dels oligarques, de l'opacitat financera i dels paradisos fiscals. Per totes aquestes raons, ens hem d'interessar molt per la gènesi d'aquests diferents dispositius institucionals, igual com hau- rem d'estudiar les institucions creades pel comunisme xinès, que potser seran més duradores (però no menys opressives). [Thomas Piketty. Una breu història de la igualtat (Une brève histoire de l’égalité. Trad. I. Estany). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788429779844. 266 p. P. 19.].

Ara convé aclarir diverses qüestions. Per concretar els termes, podem parlar de «classes populars» en relació amb el 50% més pobre, de “classes mitjanes” pel que fa al 40 % següent i de “classes superiors” en referència al 10 % més ric. Dins d'aquestes últimes, que són molt heterogènies, podem distingir les “classes benestants” (el 9 % menys ric) i les «classes dominants» (l'1 % més ric). En resum, les classes populars solament posseeixen uns dipòsits bancaris modestos; les classes mitjanes estan centrades en l'habitatge; les benestants reparteixen els seus havers entre habitatges, béns professionals i actius financers, i les classes dominants es concentren entorn de la propietat dels mitjans de producció (béns professionals i, sobretot, accions i títols financers). Aquesta terminologia en termes de classes és expressiva, sempre, però, que no la reïfiquem ni l'anquilosem. A la pràctica, les identitats de classe sempre són flexibles i multidimensionals. No es poden reduir mai al fet de superar un llindar monetari determinat. La classe social no depèn tan sols de la possessió dels mitjans de producció i dels habitatges, i de les dimensions d'aquesta possessió, sinó també del nivell de renda i de titulació, de la professió i del sector d'activitat, de l'edat i el gènere, dels orígens regionals o estrangers, i de vegades, de la identitat etnoreligiosa, segons unes modalitats flexibles i canviants en funció dels contextos sociohistòrics. [Thomas Piketty. Una breu història de la igualtat (Une brève histoire de l’égalité. Trad. I. Estany). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788429779844. 266 p. P. 44-45.].

La reducció de les desigualtats que comentem en part és conseqüència de les guerres i les crisis econòmiques, però sobretot deriva de les noves polítiques socials i fiscals implantades a partir de finals del segle XIX i durant el segle xx: l'ascens de l'estat social, l'establiment d'una certa igualtat d'accés a béns fonamentals com l'educació i la sanitat, o el desenvolupament d'un impost fortament progressiu sobre les rendes altes i els grans patrimonis. Amb les evolucions pro- fundes del sistema jurídic i del dret a la propietat ja mencionades, abans que res són aquestes transformacions institucionals radicals, propiciades per unes lluites socials i polítiques intenses, les que han permès que augmentés la igualtat. ¿Es desitjable continuar en aquesta direcció, i en cas que sí, com s'ha de procedir? Jo defensaré la idea que aquest avenç (limitat) cap a la igualtat ha estat beneficiós des de tots els punts de vista, fins i tot, naturalment, en termes d'eficàcia productiva i de prosperitat col·lectiva, ja que ha permès una participació més àmplia de tothom en la vida social i econòmica. És veritat que la capacitat de les classes dominants de gastar i invertir es va veu- re severament reduïda des del segle XIX, atès que la seva part en el to- tal de les riqueses va caure, però això s'ha vist més que compensat pel creixement de les classes mitjanes i, en menor mesura, el de les classes populars. La idea segons la qual ens hem de conformar amb la desigualtat actual, i que seria bo que el 50 % més pobre disposés de ben just un 5% de les riqueses, no es fonamenta en cap base empírica sòlida. És possible i alhora desitjable que continuï el progrés cap a la igualtat, i perquè això passi, cal avançar molt més en la creació de l'estat social i de l'impost progressiu. [Thomas Piketty. Una breu història de la igualtat (Une brève histoire de l’égalité. Trad. I. Estany). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788429779844. 266 p. P. 49-50.].

En realitat, la igualtat de drets proclamada al final del segle XVIII principalment és una igualtat entre els homes blancs, i sobretot, entre els homes blancs propietaris. [Thomas Piketty. Una breu història de la igualtat (Une brève histoire de l’égalité. Trad. I. Estany). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788429779844. 266 p. P. 103.].

En termes més generals, el lliure canvi sense control va acompanyat d'un augment de les desigualtats a l'interior dels països i de la fugida endavant cap a l'escalfament climàtic, que ara són reconeguts àmpliament com els dos principals reptes de la globalització. [Thomas Piketty. Una breu història de la igualtat (Une brève histoire de l’égalité. Trad. I. Estany). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788429779844. 266 p. P. 235.].

DE LA GUERRA DELS CAPITALISMES A LA BATALLA DELS SOCIALISMES

Per aquestes diferents raons, és molt possible que els enfrontaments ideològics del futur siguin més com una batalla de socialismes que no la guerra dels capitalismes de què sovint es parla. Més generalment, sobretot cal insistir en la gran diversitat de models econòmics observats en el temps i en l'espai, incloent-hi els sistemes que s'identifiquen amb el capitalisme o amb el socialisme.

En aquest llibre he defensat la possibilitat d'un socialisme democràtic i federal, descentralitzat i participatiu, ecològic i mestís, que es fonamenta en l'ampliació de l'estat social i de l'impost progressiu, la divisió del poder en les empreses, les reparacions post- colonials i la lluita contra les discriminacions, la igualtat educativa i la targeta carboni, la desmercantilització gradual de l'economia, la garantia d'ocupació i l'herència per a tothom, la reducció dràstica de les desigualtats monetàries i un sistema electoral i mediàtic per fora de l'abast del poder dels diners. Tan sols són unes quantes pistes: sobretot, he volgut mostrar la diversitat dels sistemes possibles, i la manera com les mobilitzacions a favor dels sistemes alternatius havien contribuït fortament a modelar les trajectòries històriques en el passat. Els debats sobre les formes de govern alternatives i les múltiples formes de socialisme, durant un temps extingits als anys 1990 arran de l'esfondrament del comunisme soviètic, s'han revifat des de la crisi del 2008, i a mesura que es feien evidents els carrerons sense sortida de la desigualtat i de l'escalfament climàtic del règim actual. Aquests debats i aquestes lluites no sembla que s'hagin d'aturar.

També voldria insistir que el socialisme democràtic, per molt allunyat que pugui semblar del món actual, en realitat s'emmarca en la línia continuada de les transformacions considerables ja acomplertes en el passat, de vegades en l'espai d'unes quantes dècades. Deixant de banda algunes similituds formals, no hi ha gaire coses en comú entre les institucions socials, legals, fiscals, educatives, electorals i internacionals que caracteritzen el capitalisme autoritari i colonial del 1910, i l'economia mixta socialdemòcrata de la dècada de 1980. El socialisme democràtic i participatiu descrit aquí, si s'hagués de fer realitat d'ara fins al 2050, seria com una prolongació directa d'aquest moviment, i probablement no seria gaire diferent del segon model, com aquest ho és del primer. Aquesta reflexió sobre els sistemes econòmics des d'una perspectiva de llarg termini és indispensable, igualment, per nodrir un diàleg entre els models. Si els països occidentals, o una part d'ells, abandonessin les posicions capitalistes i nacionalistes habituals i adoptessin un discurs basat en el socialisme democràtic i la sortida del neocolonialisme, en particular amb mesures fortes de justícia fiscal i de distribució de la recaptació fiscal de les multinacionals i dels multimilionaris a escala mundial, això permetria no solament recuperar credibilitat enfront del sud, sinó també empènyer el socialisme autoritari xinès per treure'l de l'atrinxerament en matèria de transparència i de democràcia. Sobre qüestions centrals com l'ecologia, el patriarcat o la xenofòbia, la veritat és que cap dels règims actuals no té cap lliçó particularment convincent per donar als altres, ara com ara. Únicament el diàleg dels sistemes i una rivalitat sana ens poden permetre aspirar a fer alguns avenços. [Thomas Piketty. Una breu història de la igualtat (Une brève histoire de l’égalité. Trad. I. Estany). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2021. ISBN: 9788429779844. 266 p. P. 254-255.].